dimarts, 10 de gener de 2017

Mans i agonia



He llegit un poema on la veu poètica declarava tenir por, es sincerava i confessava sentir-se poruga davant el fat i el futur.

Quan escric alguna cosa l'amor i la mort sempre hi són presents, de fet tot el que està escrit i tot el que he llegit no parla de res més.

Avui uns versos de mort, un parell de poemes de por i record:

Mans

Tinc por.

Et miro les mans.         

Aspror i carn eixuta.
El pas del temps fixat a l’os.

Tremolen,
palpiten,
esperen, obertes, el darrer alè.
____________________________________________

Agonia
[f PAT Període de transició entre la vida i la mort.]

Vam creuar la porta amb el cor encongit.

En sabíem el final,
veníem a dir-te adéu.

Vam sentir, per primer cop, el so de l’agonia.

Vam desitjar que fos breu,
recordar-te abans d’ell,
en pau.

Vilamacolum, 2017


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada