FUNESTAMENT DESMEMORIAT

Vuit o deu perfils de la mateixa dona

2012-02-09T19:04:00.000+01:00

"Per primera vegada, en aquella inhòspita passejada matinera a través dels carrers de Nova York encara bruts de les puntes de cigarreta i les ampolles buides de la nit, la Sabina va entendre el Nu baixant una escala que havia pintat Duchamp. Vuit o deu perfils de la mateixa dona, com les múltiples exposicions d'una personalitat, netament dividida en moltes capes, baixant les escales a l'uníson." p. 121

Vull saber més sobre el llibre!
Vull saber més sobre una editorial que cal seguir!

Bona lectura!

El mar en calma i viatge feliç

2012-02-08T21:09:00.000+01:00

Tenim aquest llibre al menjador, obert sobre la tauleta.
El vam comparar a Besalú, en una preciosa botiga de llibres que hauríeu de visitar: Contes savis.
Dos bells poemes de Goethe, il·lustrats meravellosament per Peter Schössow.

Tot i la mar en calma, tot i possibles tempestes, sempre ens espera un Viatge Feliç.

El mar en calma

Sobre les aigües del mar

regna una calma tranquil·la,

el marí qu entorn la mira,

tem la llisa immensitat.

No mormoleja la brisa,

sols el silenci punyent

d'aquest oceà dorment

on cap onada es divisa.

_________________

Viatge feliç

Cel serè tot ple de llum.

Mentre la boira s'esquitlla,

Èol va desfent el llaç

de la temible quietud.

Desvetllen el mariner

els vents que apressats s'enlairen.

A tota vela, l'oreig,

rompent les ones del mar,

ens fa proper del llunyà

la terra ferma. La veig!

Aquest llibre no és una lata

2012-01-26T17:27:00.000+01:00

Avui què:

A les 21:00h, Club de Lectura a la Biblioteca de l'Escala.

Obra:

La impaciència del cor. Stefan Zweig.

Què coi és:

La història d'un home entre covard i estúpid... vaja un home! (això ho diu un home)

El retrat de la compassió mal entesa i de les seves conseqüències fatídiques. (això també)

La història d'una mort anunciada. (això en García Márquez)

Una obra, un llibre que no és una lata. (això ho dic jo, gràcies a un fragment de l'obra)

Fragment inical de la pàgina 82:

"¿Aquesta tarda? Ah sí, quina lata aquesta tarda. El coronel volia comprar-se un cavall nou i tots l'hem hagut d'acompanyar per examinar-lo i esbraveir-lo."

Enciclopèdia Catalana:

lata
1 f 1 Discurs, conversa, escrit, espectacle, etc., que enfastideix. No et recomano aquest programa: és una lata.
2 clavar (o donar) una (o la) lata Enfastidir, molestar, fer-se pesat, algú, amb la seva xerrameca, fent soroll, etc.
2 m i f Persona que clava o dóna una lata.

BONA LECTURA I MILLOR CLUB!

Prou d'ajornar res

2012-01-18T21:13:00.001+01:00

Ara que l'any tot just acaba de començar, ara que tot els nostres projectes tan sols acaben de començar, ara que tot sembla acabar-se, però que no ha fet res més que començar, us ho asseguro!

Ara, avui, demà o, com a molt tard, demà passat, és moment de seguir endavant i millor fer-ho com diu el poema d'Àlex Susanna. Ell parla, com Dant, de quan la vida ja ha tingut recorregut, quan ens trobem al mig del viatge i hem de fer un cop de cap.

Jo us parlo d'ara, de quan, tot i ser a mig camí, tot només acaba de começar.

Salut a tothom i endavant!!!

Nel mezzo del camin

Quan el dia s'escurci a grans gambades,

prou d'ajornar res

(cap ampolla ni viatge,

ni lectura ni conversa,

ni mercat ni cementiri,

ni concert ni companyia).

i sigui tot desig satisfet a l'instant:

que mai no es digui que has badat

o t'has adormit,

però encara menys

que gana o pressa t'han pogut

i que tot ho has devorat

per pura golafreria

i no per necessitat.

Una trobada desaprofitada

2011-12-23T19:54:00.000+01:00

Al Diari de l'Oreneta, Amélie Nothomb descriu un fet literàriament decepcionant:

"... ja no significa res, una trobada. Hi ha exemples que ho porten al paroxisme: Proust, que es va trobar Joyce en un taxi i, en el transcurs d'aquesta entrevista única, només va parlar del preu de la carrera; tot s'esdevé com si ja no hi hagués ningú que cregués en les trobades, en la possibilitat sublim de conèixer algú."

Qui sap què va pensar o va dir el taxista?

Espero no conèixer mai cap dels meus autors preferits, per sort la majoria són morts. En tot cas, m'arriscaria a acabar parlant del temps que fa.

Ordre literari anual

2011-12-10T10:52:00.000+01:00

Vaig entrar a la llibreria a la recerca de quelcom que posés ordre de cares a l'any vinent. Exposats al taulell, d'esquerra a dreta, l'Almanac del Cordill, el Calendari del Pagès, el del "Corazón de Jesús", el Blog Maragall i, finalment, un Almanac literari? El llibre de l'any de Vicenç Pagès: la decisió es va convertir en un impuls.

53 textos acompanyats d'unes fantàstiques il·lustracions de Joan Mateu.

Un recull de recomenacions, reflexions, cites, anècdotes, xafardaries literàries. Un grapat d'autors i obres que corres a buscar al prestatge, a la llibreria o a la biblioteca, t'hi aboques i no tens més remei que llegir per continuar llegint.

A Vicenç Pagès li agrada recomenar lectura, parlar del que ha llegit i del que faríem bé de llegir abans no sigui massa tard. Des del jardí, secció dominical d'on provenen bona part dels textos, continua amb aquesta dèria de parlar-nos del plaer de la lectura, de la llengua, de la paraula; creant, sense qui no vol la cosa, una guia de lectures imprescindibles.

De El llibre de l'any, el senyor Pagès n'imagina una lectura pausada, setmanal. Ho sento! L'any encara ha de començar i jo ja l'he acabat.

L'asfixia proustiana o com no perdre l'alè llegint les desventures d'en Swann

2011-11-29T17:31:00.000+01:00

Que Proust era asmàtic i que aquest fet li va causar la mort és cosa coneguda.

Que la seva prosa és asfixiant, amb frases inacabables, ens pot portar, a part d'abandonar el llibre només començar, a múltiples comentaris: si Proust escrivia com respirava, si Proust ens asfixia volgudament, si la mort propera el va portar a escriure en plena bogeria creativa, potser un pèl desordenada, si patatim patatam,...

Ahir vam comentar Un amor d'en Swann, edició d'El cercle de Viena, segona i tercera part del primer volum de A la recerca del temps perdut. Una petita part de la més representativa obra literària del segle XX (segons els cànons!).

Molts van malair Proust i el seu estil, molts no van passar de les primeres pàgines, alguns van arribar al final, algú altra va decidir llegir pàgina sí, pàgina no.

Swann és un faldiller que s'enamora bojament d'Odette, la repudia i l'estima a parts iguals. La gelosia d'en Swann és digne d'estudi clínic.

Odette és una mantinguda, una bona amant de molts amants.

El relat és un retrat decadent de la societat aristocràtica i burgesa de París, durant els anys vint. És, també, un llarg estudi psicològic. És, en definitiva, una evocació del "temps perdut".

El caràcter del protagonista evoluciona en tres moments clau, tots tres escoltant la mateixa Sonata per a violí i piano, composada per Vinteuil, un músic inventat que amaga a César Frank, Saint-Saëns, Wagner o Faure.

Swann viu l'enamorament, la gelosia i el desengany amorós per acabar confessant:

"Quan penso que he malbaratat anys de la meva vida, que vaig voler morir, que el meu amor més gran l'he sentit per una dona que no m'agradava, que no era el meu tipus!"

Oda IV

2011-11-11T16:20:00.000+01:00

Avui que s'acaba el món dono per acabada la primera lectura de la novel·la Jo confesso.

Avui, tot i que a les 11:11 el món no ha quedat fet a miques, podem pensar que el món es va acabar fa temps.

Avui, deiem, l'Adrià Ardèvol es refugia en Horaci, estirat al llit, deprés de fer fora de casa al seu bon amic Bernat.

Llegeix i escolta:

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni

trahuntque siccas machinae carinas,

ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni

nec prata canis albicant pruinis.

iam Cytherea choros ducit Venus inminente luna

iunctaeque Nyphis Gratiae decentes

alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum

Volcanus ardens uisit officinas.

nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto

aut flore terrae quam ferunt solutae;

nun et in umborsis Fauno decet inmolare lucis,

seu poscat agna siue malit haedo.

pallida Mors aqeuo pulsat pede pauperum tabernas

regumque turris. o beate Sesti,

uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam.

iam te premet nox fabulaque Manes

et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,

nec regna uini sortiere talis

nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus

nunc omnis et mox uirgines tepebunt.

Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la

primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les

quilles eixutes; ja no plau al bestir de romandre dins les

estables ni al llaurador d'estar-se vora el foc, i els prats

ja no blanquegen d'albors de gebre.

Ja la deessa de Citera, Venus, mena les danses a la

claror de la lluna i, enllaçades amb les Nimfes, les formo-

ses Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus,

mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels

Ciclops.

Ara és l'hora de cenyir-nos el cap brillós amb la

verda murtra o amb les flors que dóna la terra alliberada;

ara és també l'hora d'oferir dins els ombrius dels boscs

sagrasts un sacrifici a Faune, sia que demani el d'una

anyella, sia que s'estimi el d'un cabrit.

La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les

barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti

venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de

fer-nos una llarga esperança. Aviat t'afeixugaran la nit, els

llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; bon

punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus

el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració

l'adolescent Lícidas, pel qual ara s'inflamen tots els joves

i aviat sentiran les noies un dolç escalf.

"ODA IV. - Comença amb una descripció de la primavera: els mariners avaren, fent-los lliscar damunt dels pals embreats, llurs vaixells, que han passat tot l'hivern fora de l'aigua, els camperols surten a conrear els camps i el bestira deixa els estables. El poeta imagina que els déus celebren joiosos el retorn del bon temps i invita l'amic a que dedica l'oda a celebrar-ho també. Això és una al·legoria de la joventut i el poema sencer ho és de la vida humana. Però aquí hi ha un d'aquells contrasts que agraden a Horaci: quan esperem la descripció de l'hivern, al·legoria de la vellesa, apareixen sobtadament la Mort i el consell de no fer-no llargues esperances. La composició mètrica d'aquesta oda, semblant a les epodes, fa creure que és de les més antigues; però no tenim indici per a datar-la."

Horaci. Odes i Epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.

Et in Arcadia ego

2011-10-21T11:27:00.000+02:00

Continuo llegint Cabré, lentament, a poc a poc, les lectures dels clubs i l'estadísitca de la UOC em fan allargar la seva lectura, i això, en certa manera, m'agrada.

Apunto, mentalment, moltes coses. Quan arribo aquí decideixo tornar al bloc:

"Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de la felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia." p.298.

El quadre de Poussin posa títol a la tercera part del Jo confesso. Es tracta del pintor francès Nicolàs Poussin (1594-1665).

I?

Doncs, que la meva estimada Obra mestra inconeguda de Balzac, té per protagonista un jovenet Poussin, que aprendrà l'art de pintar la perfecció gràcies als consells d'altres pintors històrics (François Porbus, flamenc; Mabuse, holandès) i d'un imaginari, Frenhofer, alemany.

Una obra, novament, ens porta a una altra.

Amb Cabré, em passa sovint, els seus llibres són plens de detalls que cada lector pot fer seu segons la seva pròpia experiència lectora i això ens indica una gran riquesa i diu molt del propi l'autor.

Der begrabene Leuchter

2011-10-07T17:20:00.000+02:00

He començat a llegir l'últim llibre de Jaume Cabré, només les primeres pàgines, la biblioteca me l'ha deixat trenta dies, fins al cinc del mes que vé, hi ha cinc lectors esperant.

Només he llegit quaranta planes de les mil, però ja tinc ganes de dir-ho i d'apuntar alguna cosa, com aquest fragment:

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.

- Qui és Stefan Zweig?

El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vag saber una mica qui era." p.15

Si no vaig equivocat la novel·la El canelobre enterrat no té traducció en català. Edicions en castellà n'hi ha unes quantes, la més recent de 2007, a la col·lecció El Acantilado.

No sé quin paper jugarà aquest manuscrit al llarg de la novel·la, intueixo que la seva presència no és gratuïta, espero no equivocar-me i descobrir-ho ben aviat.

Rellegint Una tempesta

2011-10-07T10:24:00.000+02:00

Després de gairebé dos anys em rellegeixo la novel·la Una tempesta d'Imma Monsó.

En parlarem al Club de lectura de Figueres, al 24 d'Octubre, i en vaig prenent alguns apunts.

La protagonista, Sara Surp, ens explica que no escriu, ella esborra. En estat sonàmbul emplena infinitat de fulls que l'endemà poleix per donar forma a la història. No sé si l'autora segueix el mateix sistema, però m'ha semblat veure, potser m'equivoco, que en una ocasió no esborrava bé.

Posem pel cas que volem saber l'edat d'un dels personatges, en Sergi:

"Com a estudiant de medicina, va demanar la plaça a la Universitat de Lleida [...] quan va acabar es va veure abocat a acceptar una beca a Boston, sort que només serien sis mesos, però d'allà va anar a acabar el doctorat a l'Institut Pasteur, a París, i després li van oferir una beca postdoctoral a Nova York [...]¿Hauria aconseguit renunciar a anar-hi si no fos perquè, enmig de la presa de decisió, va morir el pare? [...] Finalment, la mort del pare, fa tres anys, va ser providencial." p.66-67

Sembla ser, com se'ns explica, que és un estudiant excel·lent i suposem que es va treure medicina en cinc anys (dels 18 als 23), una beca i un doctorat en poc més de quatre (27). La decisió de rebutjar un postdoc just quan el pare mor ens situa ara farà uns tres anys (30-31). Així, doncs, sense ser gaire primmirats diríem que en Sergi té, en el moment present de la narració, com a mínim 30 anys.

Poques pàgines més tard, se'ns diu, referint-se a la seva relació amb la Gemma:

"Hi ha col·legues que pensen que és una barbaritat, amb poc més de vint anys i amb la sort que sempre ha tingut amb les dones, fer-se monògam." p.95

Potser, com deia, m'equivoco, però aquest possible error es podria tornar a relacionar amb el sonambulisme literari de Sara Surp. A la pàgina 183 se'ns explica que les cartes que rebia de l'Hug eren plenes de paràgrafs sencers extrets dels seus llibres, però que ella mai no en va ser consceint.

Això d'escriure sonàmbul té els seus punts febles.

Un llibre en forma de maleta

2011-09-22T19:16:00.002+02:00

"No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l'home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n'adonés fins que es va fer ric..." p.78

Si voleu llegir bones crítiques sobre la novel·la La maleta de Sergei Dovlatov, només fa falta que hi cliqueu.

Si voleu saber què m'ha passat llegint-la, només cal que continueu llegint:

A l'inici he rigut tres vegades, obertament. Quan ella m'ha dit de què rius? Res, només llegia. Que és divertida? No, bé sí, no ben bé, és que és molt irònic, absurd. Escriu com si no en sabés gota, explica com si no volgués explicar. Ras i curt. L'ambient em fa pensar en els esperpentos de Valle-Inclán.

Més endavant he fet un munt de mitges rialles, dissimuladament. Ningú m'ha dit res.

Si voleu recomenar un llibre, no ho dubteu!

Relats, poesia i botifarra

2011-09-15T20:39:00.000+02:00

He arribat a casa carregat:

- L'ocell a la cendra de Susanna Rafart.
- Cinquanta poemes de "Neue Gedichte" de R. M. Rilke.
- La maleta de Sergei Dovlatov.
- Veus de la nova narrativa catalana. Selecció i pròleg de Lolita Bosch.
- La botifarra i el rei parlador de Josep M. Solans i Roy.

He repassat el vocabulari sentit a casa i al bar: trumfo, mà, arrastrar, fallo i semifallo, manilla, pal, cantar,...; he llegit el primer relat de Dovlatov i, tot seguit, els poemes de la Susanna Rafart, m'agrada molt aquest, en especial el primer vers:

"Sota el fullam dormia el son l'ànima pura,

sense el tempteig lleuger dels escurçons de sang.

La gràcia madura al roig de les maduixes

moria extraviada abans de fer-se nit.

Què en van saber els xiprers de tan obscura alçada

si res no va ser dit i el cant es va fer aigua?"

He arribat a casa carregat, mes la tria era bona.

Polimnia

2011-09-15T14:29:00.001+02:00

Polimnia. Musa de la retòrica.

Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès.

De moment em trobo a la pàgina 66.

Tècnica i/o talent, aprenentatge i/o inspiració, regles i/o muses,...

Recito una cita de les moltes que es citen:

"Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy aflebit, a ells que no els vinguin amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro mantenir-me allunyat dels seus llibres." Raymond Chandler.

Quan acabi el text d'en Pagès, rellegirem l'Ars Poètica d'Horaci: HO PROMETO!

Tres fragments

2011-09-12T15:37:00.001+02:00

Tanco el llibre ara mateix, punt final. Tres fragments que he apuntat:

"Perquè això és una novel·la i t'estic mentint tota l'estona.
Vull que et resulti evident.
Vull que te n'adonis sense que jo no t'hagi de dir res.
(Res.)" p. 58

Ara mateix us estic mentint, no tanco el llibre ara, el vaig tancar ahir.

"Per a cada text, per a cada viatge, una sola cançó.
I ell em diu:
Ja, és el mateix que els passa als nens. La psicòloga de l'escola de la meva filla em va explicar que per això ens demanen que els posem tota l'estona la mateixa pel·lícula en dvd. Perquè ja saben què passarà i els tranquilitza. Perquè els nens aprenen tantes coses cada dia que això és l'única cosa, per dir-ho d'alguna manera, que tenen la sensació de saber." p. 66

M'agrada explicar el mateix conte, una vegada i una altra, i, de cop, un altre dia, canviar el nom del personatge secundari, llavors ella protesta: "no, tiu, no, la marieta es deia Berta!".

"La por de la bogeria també és això: el cos partit d'un cuc que segueix arrossegant-se i deixa la meitat de si mateix al seu darrere sense adonar-se'n, sense girar-se, sense aturar-se. Salvar-se a pesar de tot. A pesar de tu. De tots nosaltes." p. 127

Aquesta imatge em regalarà una capítol.

Ara, escric; ara, llegeixo

2011-09-09T17:16:00.000+02:00

El lector ha agafat el llibre Ara, escric de Lolita Bosch, el fulleja:

Solapa: enganxada a la coberta, apunt biogràfic.
Guarda volant: una il·lustració a tot color, un mico, d'hàbits hindús, llegint.
Full de respecte: en blanc.
Portadella: Ara, escric, al mig a dalt, Narrativa, 383, al mig a baix.
Portada: Lolita Bosch. Ara, escric, al mig a dalt, Editorial Empúries, Barcelona, al mig a baix, crèdits, al verso.
Full amb dedicatòria: Però per a la Lolita.
Sumari: Primer llibre: On obro, (tres caràcters japonesos) p. 11; Segon llibre: On tot està obert. ARA, ESCRIC, p. 95; Tercer llibre: On provo de veure, I NO RES, p. 225.

El lector es dirigeix, directament, al Segon llibre: On tot està obert, p.95, deixa de fullejar i llegeix: dues cites (Roland Barthes i María Moliner), un full, un proverbi hindú, primer capítol, un full, segon capítol, un, dos, tres, quatre, cinc fulls, després transcriu:

"Després de la publicació de La família del meu pare (Empúries, 2008), després d'aquests Mesos Silenci travessats únicament per la fletxa que ha estat Japó escrit (originalment: llibre vermell, 21 X 21, autoedició, 2008), m'han dit: I. que escrigui la segona part de la novel·la, 2. que deixi d'escriure durant un temps, 3. que escrigui amb urgència una novel·la falsa, 4. que faci poesia, 5. que parli de mi en prosa poètica sense cap intenció de crear sentit, 6. que publiqui Japó escrit, 7. que em senti lliure, 8. que no faci cas de cap pressió externa, 9. que em dediqui durant un temps a la literatura infantil, 10. que no pari atenció, que no escolti, 11. que pensi que darrerament he publicat massa i que no és bona tanta projecció pública, 12. que pensi en la meva carrera literària com si fos una estratègia." p. 108-109.

El lector segueix llegint, nou pàgines més. Després tanca el llibre.

Un llibre al camp de batalla

2011-09-06T15:34:00.001+02:00

Avui el lector es decideix a penjar l'inici de tot plegat, potser així es deixarà de romanços i continuarà el seu camí pel camp de batalla, que la força ens acompanyi!!!:

"El jove soldat era sec i magre, semblava mort. El combat havia durat poc, «massa temps per a tots aquests cossos escampats» −vaig sospirar −, un bombardeig ràpid i calculat.

Jeia immòbil, a tocar d’aquell forat fumejant provocat per un obús. El vaig estirar per l’espatlla, girant-lo a poc a poc; m’enfrontava, per enèsima vegada, al rostre de la mort. Uns metres més enllà un llibre mig obert, perdut, gairebé intacte; les seves fulles ballaven, ara endavant, ara enrere, empeses per un aire irrespirable de metralla i sang. El vaig agafar, com aquell que recull un rosa en un jardí abandonat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac.

Vaig arribar a Sarinyena en ple mes d’agost, només tres dies abans havia sortit de casa, deixava família i gat per fer la guerra.

Durant aquells dies d’infern vaig descobrir l’horror, l’amor, la lectura d’uns llibres que no he volgut oblidar.

Aquesta és la meva història, però també el relat d’uns llibres, els que em van acompanyar al front."

El lector agafarà aquest soldat, de braçet, a veure cap a on el porta.

Lector - Escriptor

2011-09-02T16:27:00.000+02:00

"Un lector, crec jo, és un escriptor en potència; però no ho és necessàriament, de la mateixa manera que el públic d'un concert, per més atent i culte que sigui, no té per què ser músic. Un lector no té per què ser escriptor; hi estic d'acord. Ara bé, un escriptor no pot deixar mai de ser lector."

Aquestes paraules són de l'escriptor Jaume Cabré, estic acabant de llegir El sentit de la ficció -Itinerari privat-, una mena d'assaig sobre el què és, per a ell, l'escriptura i com és, concretament, el seu mètode a l'hora d'escriure. El va escriure el 1999, cinc anys abans de publicar Les veus del Pamano. El 2005 sortia a la llum un altre assaig, aquest cop sobre la lectura, La matèria de l'esperit.

Cabré és dels que escriu sense saber on va, a l'aventura, buscant el to de la novel·la mitjaçant proves i acompanyant els seus personatges per veure on el portaran. M'agrada com ho fa i com ens explica que ho fa.

He llegit un parell d'obres d'aquest escriptor i hi he pogut parlar en una ocasió, crec que tot el que diu val molt la pena d'escoltar i el que escriu de llegir.

Si no vaig equivocat, ahir ja es podia trobar a les llibreries l'última novel·la de Jaume Cabré: Jo confesso. El llegirem segur i us animo a fer-ho.

PD: personalment, també llegiré l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff que també sortirà ben aviat, el dia 8: La melancolia dels oficials.

Llocs on no es pot llegir

2011-08-03T23:14:00.000+02:00

Hi ha llocs del món on podem llegir, hi ha altres llocs on no ho podem pas fer.

En aquest lloc no hi falten pas llibres, ni ganes, ni falta d'opcions: en aquest lloc hi falta temps.

Temps per recórrer i quedar admirats del desert d'Atacama, per perdre's per Santiago, per fer-se una foto al pacífic d'Isla Negra i per tornar a visitar Neruda, ara a Valparaíso.

El llibres però no els hem oblidat: n'hem comprat algún, n'hem regalat i n'hem admirat algun altre. Hem vist biblioteques públiques, nacionals, bibliometros, biblioteques mòbils i cafès literaris.

De tot plegat, qui ho sap, en sortirà alguna entrada d'aquest bloc.

Tornem a la feina!

Tres llibres per a una ocasió especial

2011-07-08T20:16:00.000+02:00

Avui el lector ha recollit tres llibres, tres llibres per a una ocasió especial: tres llibres d'altura!

Quan els hagi llegit us ho explicarà, quan els hagi llegit haurà travessat el cel, anant i tornant.

- La senyora Dalloway. Virginia Woolf.
- Lolita. Vladimir Nabokov.
- Por que leer los clássicos. Italo Calvino.

El lector us desitja un Bon Estiu!

Proust i Rodoreda

2011-07-05T20:36:00.002+02:00

Aloma té vint capítols, fullegem la vint-i-novena edició : desembre de 1988, dins la col·lecció "El Cangur" d'Edicions 62.

A cada capítol hi trobem una cita introductòria, una bella tria, suposem que d'obres influents a l'autora: Tolstoi, Stendalh, Goethe, Dostoievski, Llull, Huxley, Bocaccio, Benjamí Constant,... Tots els fragments parlen d'una noia, dels homes vistos per una noia, de l'amor...

Ens quedem amb el capítol II, perquè quan agafem l'Aloma un diumenge a la matinada, no sabem que a l'inici d'un capítol hi trobarem un breu fragment de l'obra que tenim sobre la tauleta de properes lectrues:

"No ho trobeu? És tan bonica que vénen ganes de clavar-li les dents."

Marcel Proust. Un amor de Swann.

Després de Rodoreda, clavarem les dents a l'obra de Proust.

Per ser escriptor, només cal escriure

2011-07-02T20:27:00.000+02:00

... - Ho dius seriosament, Sandor? De debò creus que s'ha de ser un qualsevol per convertir-se en escriptor?
- Em sembla que sí.
- A mi em sembla que per ser escriptor s'ha de tenir molta cultura. Després, s'ha d'haver llegit molt i escrit molt. Un no es fa escriptor de la nit al dia.
Jo dic:
- No tinc gaire cultura però he llegit i escrit molt. Per ser escriptor, només cal escriure. És clar que també passa que un no té res a dir. I, de vegades, fins i tot quan un té alguna cosa a dir, no sap com dir-la.
...

Abans d'ahir vaig acabar la novel·la Ahir d'Agota Kristof, una novel·la d'aquelles que pairé la setmana vinent.

Fa temps que dono voltes sobre com esdevenir lector, potser, ara, ja ho tinc clar:

"Per ser un lector, només cal llegir."

Ho continuarem fent, doncs.

Infraflor

2011-07-01T16:59:00.001+02:00

Ahir vam llegir poesia. A poc a poc, el temps no importava massa ahir a la nit.

Ho vam fer en veu baixa, sense molestar a ningú...

I al fons del mar vam trobar algun vidre, vestigi d'un temps perdut. Érem menuts i, tot jugant, vam preguntar-nos d'on provenia tot plegat.

"Quan prenem vidres
al mar perden la brillantor:
Semblen fitxes suaus
d'un enigmàtic joc.

Els trossos de mosaic
conserven vagament
el rastre d'un dibuix.
El mar estava enrajolat?
Hi havia pobles i masos
enterrats a la sorra?

El vent corre per sota l'aigua
jugant amb pinzell de colors?"

El fons del mar. Àngel Rodríguez.

Ahir a la nit, ens va agradar llegir el nou llibre de l'Àngel, ens van agradar també les il·lustracions de l'Adrià.

Contraportada

2011-06-17T16:34:00.001+02:00

Si comences un llibre pel final, et pots trobar amb aquestes paraules:

"Primer llegeix els millors llibres;

el més probable és que no arribis a llegir-los tots"

Henry David Thoreau

Des de LIBROS DEL ASTEROIDE volem agrair-li

el temps que ha dedicat a la lectura de Van venir com orenetes.

Esperem que el llibre li hagi agradat i l'animem

que, si així ha estat, el recomani a un altre lector.

Volem convidar-lo també a visitar-nos

a www.librosdelasteroide.com, on trobarà

informació detallada sobre totes les nostres

publicacions i podrà posar-se en contacte amb nosaltres

per fer-nos arribar les seves opinions i suggeriments.

L'esperem.

La cita m'agrada. Quin lector no s'ha estirat els cabells pensant que, mai dels mais, podrà llegir tot el que voldria, tot el que acumula al racó dels llibres que un dia llegirà?

L'agraïment i la invitació també els trobo encertats. L'editorial ens dóna les gràcies pel temps dedicat a la lectura, sigui molt o poc, i ens anima a recomanar-lo, només en el cas d'haver gaudit de la novel·la. En cas contrari, potser millor no dir res a ningú.

Encara avui, dedico un temps a la lectura de la novel·la Van venir com orenetes. Ben aviat sabré si cal recomenar-lo.

El festí de Babette

2011-06-09T19:48:00.001+02:00

El lector acaba de llegir el relat El festí de Babette: 79 pàgines dividides en XII capítols breus.

El lector completarà la lectura amb:

- Babette. Hermann. Barcelona : Norma, 2005. (adaptació en còmic)

- El Festín de Babette. Gabriel Axel. Barcelona : Filmax, DL 2002.(versió cinematogràfica)

"Per a un artista és espantós", va dir, "insuportable, que l'animin a oferir menys que la perfecció. Per a un artista, és espantós recollir aplaudiments si no ho ha donat tot". I hi afegia: "Del cor de l'artista brolla un crit que ressona per tot el món: doneu-me l'oportunitat d'oferir el millor de mi!". p. 79

Ja no llegeixes novel·les?

2011-06-07T16:12:00.000+02:00

"-¿Ja no llegeixes novel·les?
-Sí, però no tantes com abans. A més a més, no estic al corrent de les novel·les actuals. Només en llegeixo d'antigues, sobretot del segle XIX. La majoria ja les havia llegit en algun moment.
-¿I per què no en llegeixes de noves?
-Em semlba que tinc por que em decebin. Quan llegeixo llibres que no valen res sento que perdo el temps i em quedo molt decebut. Abans era diferent. Tenia molt temps lliure i, encara que sabés que no valien gaire cosa, tenia la sensació que en trauria algun profit. Ho veia així, però ara és diferent. Només em sembla que perdo el temps. Deu ser que em faig gran.
-Sí, és clar, és veritat que et fas gran -va dir i va somriure maliciosament.
-¿I tu? ¿Encara llegeixes tant? -li vaig preguntar.
-Sí, a totes hores. Llibres nous i vells. Novel·les i qualsevol altra cosa. Llibres bons i dolents. Segurament sóc tot el contrari que tu: m'agrada passar el temps llegint, sigui el que sigui."

L'amant perillosa. Haruki Murakami.

100 entrades amb Calvino

2011-06-03T11:06:00.001+02:00

Calvino, Italo. Por último, el cuervo. Ediciones Siruela, 2011. (Nueva edició revisada)

L'editorial Siruela, des del 1998 amb el recull De Fábula, recopila tota l'obra de l'autor italià sota la seva Biblioteca Calvino.

El vintisisè títol que s'afageix a la llista és un conjunt de relats breus escrits durant el 1945 i el 1949: Por último, el cuervo. Relats de joventut on veiem passejar-se la guerra.

L'editorial ha volgut editar els trenta contes de l'edició original que inclouen alguns contes descartats per l'autor en edicions posteriors, totes amb algunes diferències.

Nosaltres ja els hem llegit, els tenim en altres edicions i reculls, però no hem pogut deixar de fullejar aquest nova edició i rellegir algun conte.

Quan em cauen a les mans llibres de Calvino sempre em passa pel cap que en voldria tenir totes les versions, tot el material editat i escrit sobre ell i sobre la seva obra. Quan ho tingués tot, ho agafaria i llegiria a poc a poc, el món s'aturaria, es faria de nit eternament i el dia ja tornaria quan hagués acabat.

Avui arribo al centenar d'entrades. Celebro haver-ho fet i fer-ho amb Italo Calvino.

Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat durant aquest temps!!!

Lectures pel curs 2011-2012

2011-06-01T17:21:00.002+02:00

No fa ni una setmana que hem acabat els clubs de lectura i ja penso què llegirem l'any vinent:

Proposta 1:

Monzó, Imma. Una tempesta.
Proust, Marcel. Un amor d’en Swann.
Blixen, Karen. El Festí de Babette.
Kristof, Agota. Ahir.

Sábato, Ernesto. El túnel.
Tomasi de Lampedusa, Giuseppe. El guepard.
García Márquez, Gabriel. El amor en los tiempos del cólera.
Pagès, Vicenç. Els jugadors de whist.

Proposta 2:

Bolaño, Roberto. Los sinsabores del verdadero policía.
Bassani, Giorgio. El jardí dels Finzi-Contini.
Vargas Llosa, Mario. La tía Julia y el escribidor.
Zweig, Stefan. La impaciència del cor.
Niffoi, Salvatore. La vídua descalça.
Bezsonoff, Joan Daniel. La guerra dels cornuts.
Maxwell, William. Van venir com orenetes.
Monzó, Quim. Mil cretins.

Tinc altres títols apuntats, res és definitu! Podem canviar a qui vulgueu, ho podem fer per Auster, Borges, Lolita Bosch, Brönte, Dickens, Dostojievskij, Eco, Faulkner, Hesse, Irving, Kafka, Magris, Nabokov, McCarthy, McEwan, Murakami, Pàmies, Pla, Pombo, Rodoreda, Roig, Rulfo, Schlink, Tabucchi, Tolstoj o Wilde.

Un cop decidit, només ens quedarà llegir-los, rellegir-los i comentar-los... quina feinada més bonica!!!

No et desmoralitzis

2011-05-31T16:12:00.001+02:00

Avui col·locava llibres, els que tornen i els que queden desordenats.

Avui posava ordre entre els prestatges i ha caigut un paper.

No he pogut veure d'on venia, si era sobre una lleixa o al mig d'un llibre. Només puc assegurar que venia dels autors que ocupen des de l'E fins a la K.

La nota, escrita amb ordinador, diu així:

"No et desmoralitzis amb els primers capítols, al principi fa unes descripcions una mica llargues però després és una novel·la molt interessant, ben escrita i d'aquelles que no pots deixar de llegir. En parlem el 13 d'abril."

Ignoro si en van parlar el dia 13. Ignoro si el lector/a destintari/a de la nota va llegir el llibre fins al final o si va desar-lo, desmoralitzat/a.

Ignoro si el lector/a conseller/a va poder-li explicar què hi havia trobat després de les descripcions una mica llargues.

Ho ignoro i, realment, m'importa poc. Només voldria saber de quin llibre es tracta. Això sí que ho voldria saber.

Murakami i el mes de maig

2011-05-20T16:29:00.002+02:00

Aquest mes de maig és mes de Murakami.

El dijous 26 a les 21:00h ens trobarem a la Biblioteca de l'Escala per parlar i escoltar After Dark. Les novel·les de Murakami tenen fil musical i aquesta sona així:

Aquest pot ser-ne el tema principal, però hi ha més cançons que escoltarem al llarg de la tertúlia: Go away, little girl de Percy Faith, un tema de Tower of Power, April Fools de Burt Bacharach, More de Martin Denny, música de Ben Webster, Sophisticated lady de Duke Ellington, Jealousy de Pet Shop Boys, I can’t go for that de Hall&Oates, les Suites inglesas de Bach interpretada per Ivo Pogorelich, una Cantata de Scarlatti interpretada per Brian Asawa, Dirty old man de Southern All Stars, Sonnymoon for Two de Sonny Rollins, Bakudan Jûsu de Shikao Suga, Love Story Francis Lai i algun més que no recordem.

Aquest mes de maig és mes de Murakami.

Durant el mes de maig llegeixo L'amant perillosa i el llibre autobiogràfic De què parlo quan parlo de córrer.

M'agrada llegir Murakami, ja ho he dit alguna altra vegada. Potser aquest mes en descobriré més coses, en sabré l'opinió d'altres lectors i, qui sap, potser m'agradarà encara un xic més.

Borges a les mans

2011-05-13T19:50:00.002+02:00

El lector té a les mans dos llibres que el fan feliç, li agradaria llegir-los, rellegir-los de nou.

El lector té a les mans, acabats de sortir del forn, dos llibres per posar a la seva capçalera.

El lector ja té aquests llibres, en altres formats, en altres edicions, però també voldria guardar aquests dos volums.

El lector ja ha llegit una gran part d’aquests contes, potser tots, algun més d’una vegada, de dos, de tres. El lector ja ha llegit algunes d’aquestes poesies, no totes, però moltes, un cop, no més.

El lector tindrà aquests llibres a les mans durant uns dies, els deixarà al moble giratori del menjador abans de tornar-los a la biblioteca.

Jorge Luis Borges. Cuentos completos. Ediotrial Lumen, 2011.
Jorge Luis Borges. Poesía completa. Editorial Lumen, 2011.

Set novel·les d'amor i una gramàtica

2011-05-07T13:07:00.001+02:00

El lector arriba a les seves lectures per diferents camins.

A vegades fa un cop d'ull a les estadístiques del seu bloc. I en aquest moment, pot trobrar-se, a l'apartat "fonts de trànsit", la URL de referència: http://unchatbotte.blogspot.com/

Després fa un cop d'ull al bloc "Un Chat Botté", dedicat a la literatura infantil i juvenil, i s'interessa per La Gramàtica de l'amor de Rocío Carmona.

El busca a la biblioteca, l'agafa i comença a llegir.

Es tracta d'una novel·la juvenil, que convida, a joves i a adults, a redescobrir set novel·les meravelloses:

L'amant perillosa: al sud de la frontera, a l'oest del sol. Haruki Murakami.

Orgull i prejudici. Jane Austen.

Carta d'una desconeguda. Stefan Zweig.

Anna Karenina. Lev N. Tolstoj Les desventures del jove Werther. Johann Wolfgang von Goethe. Jane Eyre. Charlotte Brönte. El amor en los tiempos del cólera. Gabril García Márquez.

Després fa un cop d'ull al bloc de l'autora: http://blog.lagramaticadelamor.com/

El lector pensa en diferents coses:

- Fer un futur club de lectura juvenil (o d'adults) amb el llibre i les set obres proposades (vuit lectures = tot uns curs amb la gramàtica de l'amor)
- Que llegirà l'Amant perillosa de Murakami. (l'ha demanat, la setmana vinent ja el tindrà a les mans).
- Que quan era jove no llegia gens ni mica i que ara, arran del club de lectura juvenil, recupera el temps perdut.
- Que la Irene, en Marcelo, en Peter i companyia són una bona excusa per arribar a altres lectures: primer amor, desamor, mort per amor, amor etern, port d'amor, amor d'amistat, amor passió, amor i més amor!!!

LLibertat literària i vital

2011-05-02T20:25:00.000+02:00

El lector ha llegit La història de Datrebil, una història de llibertat i por. Un text escrit, il·lustrat i viscut des de Figueres, que arriba fins a Santiago de Xile, als camps de refugiats saharauís, a Israel, passant per Barcelona.

Datrebil és un conte al·legòric, una metàfora per parlar de nosaltres, els humans, i del que podíem haver estat en un origen utòpic.

Un conte que acompanya l'anar i venir de la narradora i de les seves amigues per un món ple d'injustícies. Es faran grans, es faran mal, viuran ràpid, plorant, ajudant, amb una mena de ganyota permanent, intentant entendre de què collons va tot plegat i si, fet i fotut, haurà valgut la pena.

Un text de denúncia, de procés vital, una autobiografia sincera, despullada i d'una gran maduresa.

El lector en recordarà el to poètic i la il·lustració.

L'última trobada escalenca

2011-04-29T12:33:00.001+02:00

Biblioteca de l'Escala. L'última trobada. Un bon grapat de bons lectors. Sándor Márai. El general. Kónrad (Jospeh Conrad?). Krisztina. Nini. Els tròpics. Un quadre despenjat i tornat a penjar quaranta-un anys després. Un quadern groc ple de secrets i cremat. La cacera. Traïció. Honor. Fidelitat. Covardia. Dues preguntes, un munt de preguntes. Un món acabat i decadent. Un imperi desaparegut. Uns personatges peculiars. La música. L'art. L'amistat filial, fraternal, maternal, paternal.

Al voltant d'aquest llistat va transcòrrer la tertúlia.

Vam llegir un llibre extraordinari, ple de silencis, on és més important el que no s'explica, tot allò que s'insinua, que tot el que escoltem en boca del general. Una conversa que esdevé un monòleg on l'interlocutor és el propi lector.

Vam xerrar i vam escoltar opinions per a tots els gustos. Vam rellegir algun fragment, ens vam preguntar el per què i què n'hem tret de tot plegat.

Sándor Márai va ser un home marcat per l'exili, per un món perdut, per una vida difícil, per una dona que el va acompanyar durant seixanta anys.

Sándor Márai sol, malalt i vell es va tirar un tret a l'edat de vuitanta-nou anys.

Sándor Márai em recorda a Stefan Zweig.

Sándor Márai ens ha deixat un seguit de novel·les i escrits d'una gran força i bellesa.

Us el recomano vívament.

Sant Jordi a la Bisbal

2011-04-26T18:56:00.000+02:00

El dia de Sant Jordi, el lector va tornar a fer de llibreter.

L'Espiral ens en va donar l'oportunitat. Gràcies!!!

A les 8:15 arribem a la Bisbal i muntem la parada amb la Laura, en Quim i la Dolors. La Laura anirà a la llibreria, ens retrobarem per dinar, i el tercet es quedarà matí i tarda sota les Voltes.

Una diada fantàstica, magnífica companyia, un petit ruixat a les sis i molta gent amunt i avall.

Vam comprar roses, vam fer el 10% de descompte amb la calculadora, ens vam trepitjar, vam embolicar, vam riure, vam conversar, vam menjar croissants petits, i vam vendre un munt de llibres!!!

El que em van regalar:

Laura Borràs. Per què llegir els clàssics avui.

El que es va acabar abans:

Ramon Solsona. L'home de la maleta.

Els que vaig pensar que potser llegiria algun dia:

Nancy Johnstone. Un hotel a la costa. Sofi Oksanen. Purga. Roger Coma. He conegut una noia. Alba Dedeu. Gats al parc.

Fer anys llegint

2011-04-14T21:11:00.001+02:00

El lector llegeix i, de tant en tant, un cop cada any, celebra el seu aniversari.

El lector, no fa mai anys sol, el lector és lector, però també és bessó.

El lector, llegeix i ahir que feia un any més, recordava que fer anys ho ha fet sempre, però llegir... llegir fa tan sols mitja vida.

Fins als 15 anys recorda: un recull de Disney, Lope y su amigo Indio, El dragó de Jano, El Zoo d'en Pitus, El Trobador Català amb el Verdum recitat per l'avi i el pare, els llibres d'en Salgari i en Verne que a casa van comprar amb una minicadena.

A partir d'aquí recorda un llibre d'Anne Rice, Un grito al cielo, el llibre que ho va iniciar tot plegat. La seva germana, l'Anna, havia llegit i tenia La entrevista con el vampiro. Rice el va fer lector conscient per primer cop.

Després van venir els llibres de la tia Roser i en Joan: molts llibres, tots amb aquella agradable olor de vell i tabac: Rayuela, els d'en Monzó, la Jaén, en Sábato, l'Eco i El Nom de la Rosa llegit al llit, amb febre.

Més tard les lectures universitàries, les obligatòries i d'altres perquè sí. Al costat de la Dolors, sí, ja al seu costat, Anglada, Calvino, Borges, Dante, Virgili, Homer, alguns clàssics castellans i catalans, literautra universal.

La llibreria el va fer llegir i posar-se al dia, la biblioteca el va fer buscar i remenar entre novetats i relíquies del passat. Així, doncs, i qui sap si fins al final, el lector farà anys llegint. BONA LECTURA, AMICS!!!

Una orquídia al menjador

2011-04-05T19:40:00.000+02:00

El lector llegeix al menjador, avui fa un sol esplèndid, la primavera ha arribat amb força. El lector llegeix al costat d'aquesta orquídia. Amb el primer sol primaveral, i després d'un any de manyagueries, aigua i alguna que altra paraula, ha decidit florir. El lector, avui, no parlarà de llibres, però llegirà més a gust.

Llibres al front. Segona Part

2011-04-04T19:58:00.000+02:00

Després de la Guerra Civil alguns llibres van retornar a la Biblioteca de Figueres: d'entre ells Volves grises de Ramon Xuriguera.

A sobre la taula dues edicions:

- Volves grises: novel·la. Ramon Xuriguera. Barcelona: Proa, 1932.- 220 p; 17 cm. (Biblioteca A tot vent; 51).

- Volves grises. Ramon Xuriguera. Barcelona: El Cep i la Nansa, DL, 2007.- 181 p.; 19 cm. (La Cram; 9). L'edició del 2007 està feta amb molta cura, amb una bona introducció sobre l'autor i l'obra. Una novel·la sobre la crisi sentimental i moral de la joventut. Una novel·la psicològica, descriptiva de l'ambient interior reflectit al paisatge exterior. El lector ha anotat aquest dos fragments mentre llegia: "L'altre llegia un llibre del qual no girava mai el full." p. 33 "Aquest moment de Sera era el més desfavorable a la seva projecció. No tenia res per dispersar. Passava com una volva grisa a la qual el joc d'atraccions de fora no podria sostrure res. La lluentor del marc l'engolia. No feia cap efecte." p. 55 El lector ha escollit aquesta novel·la per seguir amb el seu projecte personal. Aquesta novel·la es va llegir al Front, la seva tarjeta de préstec ens ho confirma. "Els llibres catalans s'escamparan per totes les cases, per totes les mans, per tot els camins i arribaran als camps atrinxerats i justificaran el fusell dels nostres soldats que defensen el llibre obert! I quan els infeliços esclaus de la incivilització recullin davant la terra recremda del camp de batalla el cadàver d'un dels nostres herois, es quedaran molt sorpresos de trobar-hi dins la motxilla un llibre català." (Anna Murià. Grup Sindical d'Escriptor Catalans - Diada de Sant Jordi, 1937).

Llibres al front. Primera part

2011-03-29T19:07:00.000+02:00

Durant la Guerra Civil alguns llibres van anar al front republicà:

"El servei de Biblioteques al front era un organisme depenent del Departament de Cultura de la Generalitat, creat el 1937. Es tractava de traslladar llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants que estava connectada amb la direcció tècnica de les biblioteques populars de la Generalitat, vinculada a la Institució de les Lletres Catalanes. Amb la creació d'aquest servei es recollia i regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost de 1936 van iniciar remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó."

El lector fa temps que hi dóna voltes. Recull informació, catàlegs, remena llibres i fulleja entre les mans uns quants exemplars. Alguns llibres que van anar al front van tornar, altres no. Alguns ens diuen qui els va llegir, a on, quin dia es va fer el préstec. Aquests llibres amaguen un relat, verídic, punyent, història del nostre temps. Aquests llibres guarden milers de relats possibles, ficcions, somnis, literatura de tots els temps. El lector fa temps que hi dóna voltes. Ella fa encara més temps que l'anima a escriure. Avui, qui ho sap, tot ha començat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac. Trad. de Domènec Guansé.- Barcelona.: Catalònia, [193-?].- 83 p; 18cm.- (Biblioteca universal, 23). BF - 196, BF - 397, BF - 91, BF-92, BF-93 "El vell soldat era sec i magre. El seu front, voluntàriament amagat sota els cabells de la seva perruca llisa, li donava alguna cosa de misteriós. Els seus ulls semblaven coberts d'un tel transparent: hauríeu dit que eren de nacre llardós, els reflexos blavosos del qual es tornassolaven a la llum de les espelmes. El rostre pàl·lid, lívid i descarnat com la fulla d'un ganivet, si ens és permès d'emprar aquesta expressió vulgar, semblava mort."

I després, ¿què?

2011-03-28T13:39:00.000+02:00

El lector ha buscat una aràlia japonesa per il·lustrar aquesta entrada. Uns segons més tard he copiat l'eterna pregunta del llibre que avui acaba:

"Voltem per la vida sense rumb. I després, ¿què?"

En Midori, gairebé hi troba resposta, però "els pensaments són efímers i versàtils", i perd el fil.

El lector tanca el llibre, i després, ¿què?, doncs, qui ho sap, res de res, potser massa i tot, ja ho veurem!

(Esperem, com a mínim, trobar un bon plat de patates viues i un parell d'ous ferrats!)

Passejant, passejant

2011-03-28T10:42:00.000+02:00

Passejant, passejant es va trobar davant d'un arbre, frondós, robust, d'un verd molt verd. Va recolzar la mà a l'escorça:

-Què hi fem aquí?-va preguntar, en silenci.

- Hi som! -va semblar dir l'arbre, enmig de la remor de fulles.

Molts anys més tard, es va aturar davant d'un tronc corcat, vestigi d'un temps esplendorós:

-On ets?-va suplicar-li, entre plors.

- No hi sóc- va semblar dir la soca, des de molt endins.

Les paraules d'en Midori

2011-03-24T20:28:00.000+01:00

Quan el lector llegeix Hiromi Kawakami tot va una mica més lent, a poc a poc, molt a poc a poc; el món s'ofereix, per descobrir, per ser dit: "Però la meva família no era l'únic misteri de la meva vida. També era estrany que en Hanada es volgués vestir de dona, o que la Mizue fos a la meva habitació a aquelles hores de la nit. D'altra banda, era un misteri que es fes de dia i que el sol sempre es pongués, i que poguéssim continuar parlant en aquell moment sense caure a terra." Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010.

L'últim llibre abans de demà

2011-03-21T12:49:00.000+01:00

El lector llegeix una novel·la escrita a bocins, amb fragments d'unes quantes històries, totes lligades per ell, el narrador-protagonista que ha tocat fons: ...la mare boja, el pare colpejat pel càncer, la traumàtica educació religiosa, el traumàtic despretar sexual, la música d'una generació, la dona separada, el desgraciat amic desgraciat, la bohèmia amiga suïcida, la filla morta... El lector podria parlar de la història corprenedora, de l'escriptor, de patatim-patatam, de que ben mirat tampoc l'hi agradat massa, de ben segur que guanya més d'un premi i tot! Però, avui, el lector vol parlar d'un altre fet... el de les Coincidències Literàries, aquelles que en poques hores han fet: 1. Que hagi llegit els Poemes francesos de Rilke. 2. Que hagi llegit L'últim dia abans de demà: "Giro la fotografia i llegeixo en veu alta. És estrany, certament, ja no habitar la terra, no fer ús de costums a penes adquirits, no dar a les roses i a d'altres coses que eren tota una promesa la significança del futur humà; i allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s'ha fet malbé. Saps de qui és? De Rilke, no? La Francesca fa que sí amb el cap i entra a l'habitació.

Bingo! No hi ha manera d'enxampar-te." (fragment de la pàgina 57 que reprodueix una part de la Primera Elegia de Duino en traducció de Joan Vinyoli: Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985). 3. Que hagi seguit el comentari de Xavier Antich a l'hora del lector (min. 56,23): sobre Vinyoli, Rilke, i la influència d'aquest últim sobre la literatura catalana, tot presentant els Poemes francesos. El lector escriu això i agafa Hiromi Kawakami: qui sap si també Rilkejarà.

Epidural i lectures sobre la taula

2011-03-19T16:01:00.000+01:00

El lector ha entrat a quiròfan, el dimecres cap al tard, una hèrnia inguinal: epidural, obrir, introduir budellet, malla, tancar, vuit grapetes, fer pipí i cap a casa! El lector té un xic de temps, infermera particular, repòs, estudis universitaris i llibres! Uns dies de lectura i omplir una mica el bloc: - L'últim dia abans de demà. Eduard Màrquez. Empúries, 2011. - Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010. - El coronel Chabert; El rector de Tours. Honoré de Balzac. Edicions la Magrana, 1985. - Tobi Lolness. Un mil·límetre i mig d'heroïsme. Timothée de Fombelle. Empúries, 2007. - L'última trobada. Sándor Márai. Empúries, 1999. (El lector fullejarà: ¡Tierra, tierra!, Confesiones de un burgués, Dietaris 1984-1989 de Sándor Márai).

Llibres infantils, Poemes francesos i una elageminada

2011-03-19T13:05:00.000+01:00

El lector arriba a la llibreria Empúries, té tot el matí per triar llibres per la sala infantil: Stilton, Pocoyó, Gol!, Winx, Maisy, Sr. Coc, Baby Einstein, populars, manualitats, lletra de pal i lligada, il·lustrats, tapa tova, tapa dura, molt color i poca lletra, molta lletra i poc dibuix, llibrejoc, anglès, noms de nen i noms de nena,... Tres hores triant i remenant, un cafè, dos tiquets pel pàrquing, alguns clients: - Demanen bolígrafs, paper i llapís. - Hola, Joan! el transportista del lector-llibreter. - Dues monjes i un capellà (som a l'Empúries). - Un banquer, un dona atrafegada, un captaire i un que el truquen i se'n va. - Un que pregunta per la traducció de la Vilallonga, sí home, la Mariàngela, acabat de sortir del forn, un de poemes en francès, d'en Rilke?, sí em sembla que sí, inèdits al català, acarats sí, original i traducció, una nova editorial: ç trencada, no, elageminda, això; un a l'aparador i un altre a la taula, l'agafa, eh!, el de la taula, d'acord, sí! (el lector es quedarà el de l'aparador!). Tres caixes d'infantil i els Poemes francesos sota el braç. El lector li agrada aquest: 10 C'est le Centaure qui a raison, qui traverse par bonds les saisons d'un monde à peine commencé qu'il a de sa force comblé. Ce n'est que l'Hermaphrodite qui est complet dans son gîte. Nous cherchons en tous les lieux la moitié perdue de ces Demi-Dieux. (Vergers. Rainer Maria Rilke) 10 Té raó el Centaure, que travessa a salts les estacions d'un món a penes començat que ha omplert de la seva força. Només l'Hermafrodita és tot complet en el seu jaç. Nosaltres cerquem arreu la meitat perduda d'aquests Mitjos-Déus. (Vergers. Trad. Mariàngela Vilallonga)

Jaume Cabré. Segona presentació

2011-03-18T18:22:00.000+01:00

El lector ha llegit una gran novel·la, un treball de set anys llargs, un llibre esplèndid. N'ha fet quatre apunts. Es prepara la presentació. Les veus del Pamano: secrets, mentides, por, odi, silenci i fredor. Les veus del Pamano: 697 pàgines, 71 capítols, unes quantes làpides. Les veus del Pamano: no aniré pas de vacances a Torena. Les veus del Pamano: un escriptor, un saber fer, un anar i venir, passat i present. Les veus del Pamano: una combinació de veus narratives que m'ha deixat parat. Les veus del Pamano: tota una vida en un guionet (1980-?) Les veus del Pamano: llegit al bar amb un cafè, al sofà amb una manta, a la cadira operat d'una hèrnia inguinal. Les veus del Pamano: Biblioteca de l'Escala, 31 de març, 20:00h, unes 40 dones, un home, l'autor i el lector.

"Pare no els perdonis, que saben què fan."

Vladimir Jankélévitch

Lectures de febrer

2011-02-18T16:47:00.000+01:00

Mes de febrer. La tauleta del lector vessa de lectura: - Dobles parelles. Montse Banegas. Proa, 2010. - La novel·la de Dickens. Neus Canyelles. Proa, 2010. - Cançoner de Ripoll. Adesiara, 2009. - Sin noticias de Gurb. Eduardo Mendoza. Seix Barral, 1991. - L'òpera de Vigata. Andrea Camilleri. Edicions 62, 2004. - L'ocupant. Àngel Brugas. Oxford, 2010. - Vida i miracles d'Odell Kraus. Josep Pastells. Empúries, 2011. Llegir, fullejar, llegir, olorar, llegir, apuntar, llegir, marcar pàgines, llegir, abandonar, llegir, rellegir, llegir, xocolata, llegir, magdalenes, llegir, cafè, llegir, endormiscar-se, llegir, parlar amb ella, llegir, escoltar, llegir, un petó i bona nit, somiar.

Banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra

2011-02-18T16:06:00.000+01:00

El lector ha acabat de llegir L'òpera de Vigata, una novel·la fresca, una tragèdia amb la que et fots un bon fart de riure, una història de passions, d'òpera, de màfia siciliana, de morts i cardamenta desenfrenada, de banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra, de ets i uts i malentesos, un retrat de l'illa al més pur estil Camilleri. El lector, sempre que llegeix Camilleri, sigui acompanyant en Montalbano o no, s'ho passa de collons, teta, de puta mare! A més, cap al final, es troba amb aquell capítol que comença: "Si una nit d'hivern pregona, ja fosca per natura, amb pluja i llamps i trons, un viatger s'hagués trobat passant per la plaça on s'erigia el teatre nou de Vigata, en veure el desgavell enmig del qual es trobaria, fanals arrencats, parterres destrossats, vidres trencats, soldats a cavall corrent cap aquí i cap allà, carruatges amunt i avall enduent-se persones ferides o senyores desmaiades i sentint trets llunyans, veus ara planyívoles o ara enrabiades, precs, crits d'auxili i renecs, de seguida esperonaria el cavall per escampar la boira d'allò que amb tota la raó podria considerar una revolta." I de seguida recorda que: "Si una nit d'hivern un viatger, fora de la població de Marlbork, abocant-se per la costa espadada sense témer el vent ni el vertigen, mira a baix on l'ombra es fa més densa en una xarxa de línies que s'enllacen, en una xarxa de línies que s'enstrecreuen sobre la catifa de fulles il·luminades per la lluna entorn d'una fossa buida: -Quina història allà baix espera la seva fi? -demana ansiós d'escoltar el relat." I així uneix dos dels seus preferits i acaba la novel·la cofoi, content com unes pasqües.

Una novel·la entre cafès

2011-02-12T12:01:00.000+01:00

El lector pren un cafè sol i croissant. Ha baixat a Girona i ha entrat a l'Antiga, són les nou del matí d'un dimecres, tres clients i molta humitat. Entra un home amb americana i corbata, rodanxó, sense coll - un empleat de banca amb vint minuts per esmorzar - pensa el lector. Cinc minuts més tard entra un altre home amb ulleres, cabell curt i jaqueta tres quarts. Es saluden, parlen ben a prop de la seva taula. El lector llegeix Dobles parelles, en comença el tercer capítol quan s'adona que la conversa veïnal gira al voltant de la correcta tria entre narrador omniscent, primera o tercera persona, de l'error d'explicar massa cosa a l'inici, de no insinuar, de donar-ho tot mastegat, del llenguatge inadequat per un adolescent gironí dels anys 50 o 60, del que li passa al protagonista i com tot plegat es reflecteix en una ciutat grisa, una ciutat que s'anirà il·luminant de mica en mica. L'home amb ulleres ha llegit el manuscrit d'una novel·la, l'altre es defensa de les objeccions del primer. Un aconsella, l'altre es justifica, intenta encaixar-ho tot entre glops de cafè i mossegades al mini de fuet. Són les 9:30 i l'Antiga és plena de funcionaris i empleats de banca. El lector no pot seguir la conversa, ha deixat d'intervenir-hi dos cops: per proposar un doble narrador de capítols intercalats, per demanar el manuscrit i entregar-lo tot rebregat, ple d'anotacions. Potser algun dia llegirà la novel·la d'aquest home amb americana i corbata.

Un quadre a les golfes

2011-02-04T16:49:00.000+01:00

Fa més de deu anys que vaig llegir per primera vegada la novel·la d'Òscar Wilde, ara l'he tornada a llegir amb deu anys més: el meu retrat no ha canviat, jo sí!

Fa deu anys només vaig pensar en el quadre, en l'eterna joventut, ara només he pogut pensar en Henry, l'estimat i cínic Henry.

Lord Henry, Harry pels amics, és qui fa avançar la novel·la, qui manipula aquest jove innocent, qui li fa viure el que ell més desitja, qui el converteix en un monstre al cap i a la fi.

En Henry és un gran orador, un home divertit, profeta de l'hedonisme, un manipulador, un penques, un ésser detestable, sarcàstic, un covard molt incisiu.

En Henry és en qui penso avui, passats deu anys ja ho veurem.

Un desmemoriat a la Revista de Girona. Segona Part.

2011-01-14T10:16:00.000+01:00

Aquests dies des de la Central de Biblioteques de Girona s'han donat a conèixer els nostres escrits sobre els clubs de lectura publicats a la Revista de Girona.

Us passo, ara sí, un enllaç on ens podreu llegir:

El que amaga la lectura

Gràcies a tots els que m'heu fet saber personalment la vostra opinió.

Un desmemoriat a la Revista de Girona

2011-01-08T13:03:00.000+01:00

El mes d'octubre en Xavier Cortadellas em va convidar a participar al Taller de Creació del número de gener/febrer de la Revista de Girona. Tres o quatre persones relacionades amb els clubs de lectura podíem escriure un relat de lliure creació relacionat amb aquest tema. És una breu col·laboració, poca cosa, però són trenta ratlles que em fan molta il·lusió: per poder parlar dels clubs, per fer-ho al costat de companys de vocació i passió, per fer-ho a la Revista de Girona, on vaig publicar algunes ressenyes i algun article, ara farà uns anys, de la mà de la Mairàngela Vilallonga. De moment no us passo el text, el trobareu a la Revista, jo ja l'he comprada!!

Dedicacions...

2011-01-03T19:59:00.000+01:00

El lector sempre para esment a les primeres pàgines, als preliminars. Desconeix qui va ser el primer a dedicar les seves creacions, l'agraïment als mecenes en podria ser l'inici. "A un Lord.............................. 1845" El lector sempre para esment a les darreres pàgines, quan l'obra mor. Desconeix qui va ser el primer, la curiositat i la impaciència en podrien ser l'inici. "Aquest adéu glaçà els dos pintors. L'endemà, Porbus, inquiet, tornà per veure Frenhofer, i va saber que havia mort durant la nit després d'haver cremat les seves teles." París, febrer del 1832.

Uns dies de tranquil·litat

2010-12-23T13:52:00.000+01:00

Després d'un mes curt, de feina i més feina, de pràctiques, anglès, clubs de lectura,... arriben uns dies de tranquil·litat, una tauleta plena de llibres. Rellegirem les Hores prohibides i Les mateixes estrelles per presentar i parlar de lectura i escriptura amb l'autora i alumnes de català. (Acte organitzat pel CPNL de Figueres. Dimecres 19 de gener). Llegirem El retrat de Dorian Gray pel club de lectura de l'Escala, que començaré a coordinar l'any vinent. (Acte organitzat per la Biblioteca de l'Escala. Dijous 27 de gener.) Rellegirem Si menges una llimona sense fer ganyotes i llegirem la novel·la Coraline, així com l'adaptació a novel·la gràfica de Coraline, pels clubs de lectura que coordino a Figueres, adults i joves. (Acte organitzat per la Biblioteca de Figueres. Dilluns 31 de gener i dimecres 26 de gener). Continuarem llegint els versos de la M. Rosa Font i Massot, recent premi Carles Riba de poesia: Tres notes i el silenci, Quadern d'Erinna de Telos, Des de l'arrel. (Acte desorganitzat sense data concreta). Llegirem, finalment, Un dia tranquil de Ponç Puigdevall. (Acte desorganitzat sense data concreta).

Així doncs venen dies tranquils, d'una tranquil·litat desconeguda.

QUE PASSEU UNES BONES FESTES I UNES BONES LECTURES!!!

Dos lectors coneguts

2010-11-23T19:11:00.000+01:00

El lector ha conegut dos lectors, un i l'altre. Un s'informa sobre l'època, el moviment literari, les influències. Busca la intenció de l'autor, el per què de les seves paraules. L'altre llegeix el text, només el text. Es busca a si mateix, lectura rere lectura. La resta de lectors només es mouen entre aquestes fronteres.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Segona part

2010-11-18T11:16:00.000+01:00

I avançant en la lectura, el lector transcriu aquest fragment, el subratlla, l'apunta, li fa un petit doblec a la pàgina 66.

"Llegir -diu ell-, és sempre això: hi ha una cosa que és present, una cosa feta d'escriptura, un objecte sòlid, material, que no es pot canviar, i a través d'aquesta cosa se'ns enfronta a quelcom d'altre que no és present, a quelcom que forma part del món immaterial, invisible, perquè és només pensable, imaginable, o perquè ha existit i ja no existeix, passat, perdut, inassolible, al país del morts... -... O que no és present perquè encara no existeix, quelcom de desitjat, de temut, possible o impossible -diu Ludmilla-; llegir és anar a l'encontre d'alguna cosa que està a punt de ser i ningú no sap encara què serà..."

El lector transcriu això i se'n torna a llegir.

Una novel·la de fal·lera i solitud

2010-11-12T14:23:00.000+01:00

L'Esther em va portar un llibre, llegit d'una sola tirada, en un parell d'hores mentre es fa de vespre, molt original. La camarera és un llibre de fal·lera: f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Fal·lera de l'autor per les frases curtes, pel ritme ràpid, pel diàlegs de poques paraules, monosil·làbics. Fal·lera de la protagonista per la neteja, per la mare, per la Chiara, per viure en la repetició constant. Fal·lera del lector per avançar, còrrer entre les 143 pàgines de lletra gran. La camarera és un llibre de solitud: f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol. Solitud de l'autor quan descriu un hotel (un món) ple de gent amunt i avall, un hotel on tothom hi és de passada, sol o acompanyat, però de passada. Solitud de la protagonista quan passa les nits sota els llits, a casa, amb en Heinz, amb la Chiara, amb la mare. Solitud del lector quan llegeix, sota el llit, al sofà, en silenci, sol a casa.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Primera part

2010-11-11T18:16:00.000+01:00

El lector obre el llibre, escrit en bolígraf blau: Albert Carol Bruguera - 99 El lector llegeix, altra volta, Calvino: descobreix, uns anys més tard, la seva existència, el seu origen. El lector recupera, aviat, el sentit de les seves lectures: "Les novel·les llargues escrites avui són possiblement un contrasentit: la dimensió del temps s'ha esmicolat, no podem viure o pensar més que fragments de temps cadascun dels quals s'allunya seguint una trajectòria i desapareix. La continuïtat del temps, podem retrobar-la únicament en les novel·les d'aquella època en que aquest temps no apareixia ja com a immòbil però tampoc com si hagués explotat, una època que ha durat si fa no fa cent anys, i després prou." El lector, per aquell temps, la va conèixer. Tot plegat li arrenca un somriure, un desig, un goig immens. El lector escriu això i se'n torna a llegir.

Sobre la taula, entre les mans

2010-11-05T18:03:00.000+01:00

A dia d'avui, Sobre la taula: - Si una nit d'hivern un viatger. Italo Calvino. - El llibre negre dels secrets. F.E. Higgins. - El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde. Entre les mans: - La poseia essencial. Rosa Leveroni. - Ginesta pels morts -Un blues empordanès-. Agustí Vehí. - Tres mestres. Stefan Zweig. El lector no pot deixar de llegir, ja ho té això de ser lector, el defineix.

Ara llegeix una poesia de Rosa Leveroni

Els records

Jo fos per tu aquesta cançó dolça

que desgrana el molí;

aquest oreig suau que t'agombola

perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

en el repòs dels ports...,

o fos la punxa de la rosa encesa

d'un desig abrandat;

aquell record d'una hora de follia,

d'aguda voluptat.

Si fos l'enyoramentd'uns braços tendres

que varen ser-te amics,

o bé la revifalla rancorosa

d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

fos almeny un neguit,

un odi o un dolor, una recança...

Ho fos tot, menys oblit.

Caca de vaca

2010-10-29T20:19:00.000+02:00

El lector, i ara algú dirà que no és possible, llegeix gairebé 10 llibres cada dia! El lector, i ara algú dirà ah! d'acord, treballa en una sala infantil i tots els llibres passen per les seves mans! El lector, i ara algú dirà ja era hora!, us vol contar els contes que més li agraden, els contes que explica quan algú el visita! El lector, i ara algú riurà, li agrada, especialment, el Caca de vaca! No us han dit mai que certes coses no es poden anar dient pel món. Doncs bé, en Simó, un conillet un pèl trapella, només en sap dir una de cosa, una de ben encertada: Caca de vaca! Dir segons què, per esmorzar,per dinar, per sopar, per anar a dormir o pel carrer, et pot portar problemes, i en Simó acaba a la panxa del Llop! Sort que el pare d'en Simó és metge de llops i altres bèsties i reconeix, en aquelles paraules que surten de l'estòmac: Caca de vacaaaaa, el seu conillet desaparegut! En Simó es salva in-extremis d'una digesitó fatal, ben mirat no tornarà a dir mai més: Cac..., a paritr d'ara en Simó dirà: ...

Curiosament serà el lector, del més gran fins al més xic, qui , després de repetir-ho moltes vegades, no podrà deixar de dir: CACA DE VACA!

Tres mestres del segle dinou

2010-10-18T20:17:00.000+02:00

Avui, demà i qui sap quants dies més... llegiré:

Tres mestres. -Balzac. Dickens. Dostoievski.- de Stefan Zweig. Ed. La Llar del Llibre, S.A., 1988.

"Cadascun d'aquests tres novel·listes té la seva pròpia esfera. Balzac, el món de la societat; Dickens, el món de la família; Dostoievski, el món de l'individu i de l'univers."

Zweig és un autor de casa, vull dir que és dels autors que més s'ha llegit a casa. Sempre el trobem per tot arreu, biografies, relats, assaigs. Sempre el podem rellegir i gaudir.

Bona lectura!

Oh lector!, jo no't voldria pas massa intelectual

2010-10-16T11:09:00.000+02:00

Avui el lector llegeix un "Breu proleg de l'autor, amb unes paraules que no són de l'autor". “Oh, lector!, jo no't voldria pas massa intelectual; jo no't voldria pas massa profond; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc y el cor senzill, o al menys que de petit t’hagis amagat d’estudi i que servis intacta aquella afició al blau del cel y al verd de les montanyes que't feien avorrir els llibres, els mestres y les aules.” El lector creu ser el lector que demana Prudenci Bertrana a l'edició del 27 de setembre de l'any 1911 de Proses Bàrbares. (la té a les mans i fa una flaire!) Al llibre hi apareix una descripció de Sant Pere Pescador, una descripció de la seva gent, del paisatge empordanès d'aiguamoix, amb fems i palla pels carrers. Un breu i vivent retrat de la terra de tramuntana. Les Proses bàrbares faran 100 anys i el lector en prepara un breu article per celebrar-ho.

Viure en la irrealitat

2010-09-06T19:19:00.000+02:00

L'escriptor rumia, pensa i reflexiona, més tard hi torna i ho deixa fins demà. L'endemà, l'escriptor escriu: "El senyor K. viu en la irrealitat" L'escriptor continua: Quan el senyor K. viu intensament, quan frueix, quan tot li ve de cares, quan totes li ponen una rere l'altra. Quan això passa, el senyor K. confessa: "això no pot pas ser real!". Quan el senyor K. viu angoixat, patint per ell i pels demés, quan el bufeteja el fat, el destí i el Déu profètic. Quan això passa, el senyor K. confessa: "això no pot pas ser real!". A vegades, però, el senyor K. viu realment. Quan això passa, no passa res.

Una lectura poc corrent

2010-09-03T09:56:00.000+02:00

Tinc una llista a les mans. Una llista de britàncis, galesos, irlandesos, autors de llengua anglesa, també hi aparexien Jean Genet i Proust. Ivy Compton-Brunett, Nancy Mitfort, J. R. Ackerley, Robert Frost, Anita Brookner, Ian McEwan, A.S. Byatt, Dylan Thomas, John Cowper Powys, Jan Morris, Francis Kilvert, Andy McNab, Joanna Trollope, Salman Rushdie, Henry James, Dickens, Thackeray, George Eliot, Bronte, Thomas Hardy, Philip Larkin, Rose Tremain, Kazuo Ishiguro, Mary Renault, Isherwood, Anthony Powell, Laurence Sterne, Shakespeare, Swift, Dick Francis. Alguns, bastants, no em sonen de res, els desconec i no n'he llegit mai res. D'altres els he sentit anomenar, d'aquest o aquell n'he llegit alguna cosa. Tots ells són citats i llegits per la Reina d'Anglaterra i el seu nou asistent literari, el seu amanuense, en Norman. Tots ells apareixen a la novel·la Una lectora poc corrent d'Alan Bennett, una obra breu i divertida, plena d'ironia. Una text que ens parla de la lectura, del fet de llegir.

Drama rural a les Gavarres

2010-07-30T17:28:00.000+02:00

El lector a les Gavarres hi ha anat més d'un cop, més de dos i més de tres. El lector a les Gavarres en coneix, sobretot, el pas del senglar, les olles i el camí de baix, el camí de dalt, el rec i un revolt on gairebé sempre si fan rovellons. El lector ha conegut les Gavarres de la mà del pare. Cada any hi torna, s'ajup i s'arrossega per camins que no es veuen, que reconeix perquè ha arribat a somniar-los. Dins d'aquest bosc, espès d'alzines, pins i bruc, és on ha tornat a entrar aquests dies llegint La terra blanca d'en Xavier Cortadellas. La lectura és obscura, cruel, dura, un drama rural molt fosc. Hi ha un vocabulari molt concret, de la zona, un llengutage en desús. Hi ha un món tancat, podrit, resclosit, ple de secrets, metides i dolor. Hi ha odi, mort, foc, neu i senyals al cel. Es tracta d'un món perdut, una part del nostre món, una part, la més fosca, de la nostra ànima.

Després de la presentació

2010-07-16T10:31:00.000+02:00

I vaig presentar el llibre, no com a filòleg, una mica com a ex-llibreter, breument com a treballador de biblioteca i, finalment sí, com a lector. Vaig presentar el llibre i en vaig destacar tres aspectes: - La recreació d'ambients i de llocs. Quan el lector pot passejar per un mercat del s.XII i en sent les olors, les fortors, la remor de la gent, és que l'autora ens hi acompanya. Aquí s'hi amaga un gran treball de documentació. - La encertada barreja de trames i accions. El lector avança amb ganes, gràcies a un seguit de conflictes i intrigues que es van entrellaçant fins al final. - El tema que s'amaga Rere els murs del títol. Uns murs de pedra, uns murs humans, de l'ànima, on s'hi amaguen les pors del passat, present i futur. La llibertat i la seva recerca donen a l'obra un valor universal. Gràcies, de nou, a l'autora per haver escrit sobre Sant Pere de Rodes i haver-ho fet com a empordanesa, amb una sensibilitat única. Gràcies, també, per haver-me permès presentar-la i felicitar-me tot just acabar. Gràcies a tots. Una abraçada ben forta.

Preparant la presentació

2010-07-13T15:43:00.000+02:00

Presentació de la novel·la Rere els murs, amb la presència de l'autora Núria Esponellà.

Lloc: Llibreria l'Espiral (La Bisbal d'Empordà)

Dia: Dijous 15 de juliol de 2010 Hora: 20:30h. Presentació a càrrec: Albert Carol Bruguera Fa un parell de setmanes, quan la Dolors em va trucar, jo llegia Murakami sota un plàtan d'ombra, a la vora d'una font, al poble de Cantallops.

Fa un parell de setmanes que la Dolors em va dir si voldria presentar la novel·la Rere els murs.

Fa un parell de setmanes que vaig dir-li a la Dolors que em feia molta il·lusió el que em proposava.

Durant aquest parell de setmanes he decidit fer un seguit de coses:

- Llegir el llibre Rere els murs. A Cantallops sota un plàtan d'ombra, al sofà de Sant Pere Pescador i a una taula d'un bar figuerenc.

- Fullejar la resta d'obres de l'autora i llegir-ne algun vers.

- Navegar per la xarxa i llegir algun bloc, vsualitzar i escoltar alguna entrevista.

- Escriure un esquema de la presentació.

Durant aquest parell de setmanes he fet un seguit de coses que no vaig decidir: - Dedicar la primera hora de son a rumiar sobre el llibre. - Demanar a la meva dona, més de cinc cops, si em veu capaç de fer una presentació. Continuarà...

Els llibres que hem oblidat

2010-06-16T14:38:00.000+02:00

Avui he acabat de llegir un llibre per parlar dels llibres que no he llegit. L'autor justifica i normalitza aquest fet i dóna consells i exemples per trobar consol al voltant d'aquesta pràctica tan extesa (també en aquest món dels blocs pretesament literaris). Un dels capítols està dedicat als llibres que hem oblidat. Llibres que tot i haver llegit es converteixen en no llegits un cop se'ns han esborrat de la nostra memòria. És en aquest punt que Michel de Montaigne declara: "I si sóc un home amb alguna lectura, sóc home sense gens de memòria." Aquesta és, i m'ha agradat descobrir-ho, la raó de l'existència del lector funestament desmemoriat.

Què llegirem durant l'any?

2010-06-16T14:13:00.000+02:00

A sobre la taula tres llibres: - Llegim plegats. Històries dels clubs de lectura, de Mercè Carrillo. - Manual del perfecte escriptor mediocre, de Ramón Folch i Camarasa. - Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard. Al costat un full amb alguns títols i molts autors: ...Julian Barnes, Andrea Camilleri, Italo Calvino, Manuel Baixauli, Jorge Luis Borges, Eduardo Pascual, Henning Mankell, Julio Cortázar, Sergi Pàmies, Ernesto Sábato, Fred Vargas, Michel Houllebecq, Sílvia Alcàntara, Stefan Zweig, Cormac McCarthy, Haruki Murakami, Paul Auster, Giorgio Bassani, Lolita Bosch, John Cheever, Michael Crichton, Sijie Dai, Isak Dinesen, Umberto Eco, Najat El Hachmi, Lluïsa Forrellad, Noah Gordon, Sue Grafton, Khaled Hosseini, Bohumil Hrabal, John Irving, Empar Moliner, Quim Monzó, Amos Oz, Josep Piera, Mercè Rodoreda, Pablo Tusset, Dino Buzzati, Helene Hanff, Imré Kertesz... Al cap una idea: - Club de lectura 2010-2011. Una altra idea: - Trieu 8 llibres i us faig un club de lectura a mida.

"Escric perquè no puc deixar de fer-ho" J. C.

2010-06-07T18:39:00.000+02:00

El títol d'avui és la frase d'un escriptor.

El lector i l'escriptor s'han trobat al voltant d'un club de lectura.

L'escriptor, un bon escriptor i un bon orador, ha explicat el seu procés de creació, lent i pausat, sense títol previ, una mica a l'aventura. Un llibre cada sis o set anys.

L'escriptor ha parlat del seus contes, del seu viatge d'hivern, de Schubert, Bach i Rembrandt.

El lector vol felicitar a l'autor per la seva obra i pel premi que se li ha entregat.

Bona lectura.

La fi de totes les cerques

2010-06-05T13:12:00.000+02:00

I finalment va arribar el dia en què la mort, implacable, va tallar el fil de la vida. El nostre estimat personatge va morir abans de tot, abans de res, abans de dir-li que l'estimava. El nostre personatge va fer l'últim alè i va perdre la vida. El personatge va vagar, va conèixer l'amor i va morir. Algú es preguntarà el com, el per què, a on, en quines estranyes circumstàncies?? Però el conte no ho explica, només ens diu que mor i n'hem de sobreentendre la resta. FI. PD del lector: aquest és un conte que vaig llegir fa temps, algú me'l va regalar, recomanar o deixar, no ho recordo. El conte era un pèl llarg, potser massa, però n'he conservat els seus ulls, els d'ella, i la seva mort, la d'ell.

Buscant l'amor

2010-05-07T09:56:00.000+02:00

Hem deixat el nostre personatge vaguerejant uns dies, ociós, matant el temps, fins que per fi arriba l'amor. Algú potser no veurà amb bons ulls aquesta trobada, però l'amor és així, capritxós i inesperat. El lector ja estava avisat i es preveia alguna trobada, fos la que fos. Així doncs, els dos primers dies va creuar-se amb aquella dona fina i prima, amb cara dolça de faccions delicades que en la seva joventut devia haver tingut certa bellesa, feta de gràcia i alegria, però que ara estava arrugada, gastada, aflaquida; la boca, petita, tenia el plec d'amargor i patiment que marca els llavis de les dones un cop passats els trenta anys; tenia els ulls negres, bonics i vius de meridional, els cabells castanys, ondulats, lleugers com el fum, disposats, seguint la moda de l'època, com una aurèola aèria al voltant del front llis, de pell delicada que feia olor de sabó fi i d'essència de violeta... Més endavant, però, es va trobar amb ella, una dona de mirada perduda, prima, que desprenia certa llangor. Tenia el cabell llis i negre, amb un llarg serell, i una pell blanca, suau, gairebé transperent, que deixava entreveure unes venes color blau cel. Ell no oblidaria mai aquells ulls ametllats de tall oriental, on es podia percebre cert espurneig desconcertant. A partir d'aquí, van conversar, van menjar plegats i van veure cervesa tèbia.

Buscant una acció

2010-05-05T14:34:00.000+02:00

El meu segon dubte neix no en el qui sinó en el què. Què farà aquest personatge trist i malencòlic? L'acció ha de ser important en un relat, però el meu heroi no reacciona. L'he intentat posar en mil batalles, però sempre fracassa. Me l'han ferit i gairebé mor de por. Potser és un covard. Li he donat poders i insuflat coratge, però es desinfla aviat i surt corrents. L'he envoltat de dones belles i riqueses a mans plenes, però no ha tocat res, ni tan sols ho ha perdut. L'he acompanyat a regions llunyanes, a racons exòtics, però s'ha marejat de donar voltes. Finalment l'he deixat vagar, de cames i pensaments, amunt i avall per carrers mullats i un passeig ple d'arbres. L'he abandonat perquè potser errant perdut trobarà alguna cosa.

Buscant un personatge

2010-05-04T13:54:00.000+02:00

He buscat un personatge per un relat. L'he buscat arreu, sota terra, sobre els arbres, entre edificis alts i petits, entre el mar blau i la muntanya blanca, entre els vius i els que ja no hi són.

Primer he pensat que descriuria el seu naixement: quin dia va néixer? plovia a bots i barrals? feia un dia esplèndid? quin Sant el protegiria fins a la fi dels seus dies? seria de pare desconegut o de casa bona? tindria alguna marca a la pell o un ull de cada color? hauria de ser ros, morè, rosat o negre negre?

Qualsevol detall podria ser important pel seu posterior desenvolupament, per passar de puntetes o esdevenir heroi, qui sap si antiheroi.

Finalment ha nascut a primera hora del matí d'un dia normal, en el si d'una família sense massa història, confesso que no ha llempegat ni ha fet sol. Ha nascut i ja semblava una ànima en pena, d'aspecte mújol, trist, abatut com descriu el diccionari.

Què hi farem, no sempre es pot trobar el personatge ideal!

Les pomes i les llàgrimes de la Tsukiko

2010-04-30T09:54:00.000+02:00

Un fragment d'una novel·la deliciosa, com les pomes que desprenien una olor dolça que, amb el fred de l'hivern, era més intensa que mai: "Vaig agafar un poma del cistell. Vaig intentar pelar-la sencera, com la meva mare, però la pell se'm va trencar a mitges. Tot d'un plegat, els ulls se'm van negar de llàgrimes. Ja no eren només les cebes, el que m'irritava els ulls, sinó també les pomes. Me la vaig menjar sense deixar de plorar. Entre queixalada i queixalada, sentia el degoteig de les llàgrimes que picaen amb l'aigüera metàl·lica. Entre menjar i plorar no donava a l'abast." El cel és blau, la terra blanca. Una història d'amor. Hiromi Kawakami. p. 75.

Vi de Solitud

2010-04-24T23:00:00.000+02:00

Sant Jordi passat per aigua, un xic, però passat per aigua. Sant Jordi treballant, un xic, però treballant matí i tarda. Sant Jordi amunt i avall, un xic, entre Figueres, Roses i Sant Pere. Sant Jordi amb cinc roses, un xic no, cinc roses vermelles i de bon matí. Sant Jordi català, un xic no, molt català, com fa anys no ho era. Sant Jordi amb ex-libris, un, només un, amb ploma, tinter i el meu nom en majúscules (gràcies Dolors, t'estimo). Sant Jordi amb un llibre: Vi de solitud. Irène Némirovsky.

El lector no hi és i la terra és blanca

2010-04-09T10:44:00.000+02:00

El lector fa uns dies que no hi és!!

Ha perdut la constància! afirmen uns.

Ha pedut l'esma, les ganes i la il·lusió! exageren els altres.

Haurà perdut l'hàbit de llegir i l'hàbit d'escriure! s'exclamen els amics.

Deu estar enfeinat! Els estudis, la feina, els projectes, la lesió al genoll, els brunyols,... potser no té massa temps? es preguta la família.

De cop, algú que sap alguna cosa més que la resta, aixeca el dit, un cop tots han callat, diu:

"Ahir vaig parlar amb el lector, vaig estar a casa seva. És cert que estudia i que s'ha fet mal al genoll, però m'ha confessat que ha llegit una novel·la encara per publicar, una bona novel·la, també ha devorat la darrera novel·la de l'Amélie Nothomb, una novel·la escrita per pur divertiment, una novel·la que només funciona com a novel·la, i que ja ha acabat l'Emperador o l'ull del vent, un altre llibre d'en Porcel que l'ha obligat a tenir el diccionari ben obert."

Els uns, els altres, els amics i la família han canviat la seva expressió, uns pocs ja es dirigeixen cap a casa, quan aquell aglú afegeix:

"Ah! i no patiu, que al moble del menjador vaig veure dos llibres, pensaria que els té preparats per aquest propers dies:

Un de compar recent, encara per obrir: La terra blanca. Xavier Cortadellas. Ed. Columna, 2010.

Un altre agafat de la Biblioteca: El cel és blau, la terra blanca. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2009."

El lector ha llegit...

2010-03-03T17:57:00.000+01:00

El lector ha llegit cap per amunt, cap per avall, del dret i del revés, d'esquerra a dreta, mai de dreta a esquerra, començant pel final o pel principi, en diagonal, fent saltirons, per capítols, de pressa i pausadament. Ha llegit en castellà molt, en català més, en anglès poc, en francès una vegada, en italià Calvino, en llatí i traduint sense gaire èxit. Ha llegit teatre, assaig, novel·la llarga i curta, de gènere i d'autor, poesia en veu baixa i recitada. Ha llegit sol i acompanyat. Ha llegit al sofà, al llit, al reservat, a la cadira, sota un arbre, de peu dret, al cotxe, al tren, a l'autobús, a l'avió i al ferri camí d'Atenes. Ha llegit autors d'aquí i d'allà, també del més enllà. Ha llegit, sempre, sense ulleres. El lector ha llegit i ara hi torna. Fins aviat!

Un escriptor que pinta

2010-03-01T13:36:00.000+01:00

Manuel Baixauli és, ara mateix, un escriptor que pinta. Ens ho diu en l'epíleg del seu reescrit Espiral. Un dia vaig descriure ESCRIPTOR i des de llavors vaig pensar que, sempe, llegiria la seves properes obres. Aquest cop ho he fet i l'experència és la següent: L'autor és metòdic i obsessiu, metòdic a l'hora d'escriure, de reescriure i obsessiu en els temes, en les situacions descrites. Als seus microrelats hi trobem els morts, els nostres (els familiars i amics), el nostre passat que conviu amb el nostre present. La mort (una nena bella i petita) s'escampa al llarg dels relats, ens persegueix, se'ns anuncia. Hi veiem tot allò que hem perdut, tot allò que hem destruit. Als seus mircorelats hi ha el somni, imatges oníriques, una fantasia macabre que ens provoca un breu somrís. Als seus mircorelats hi ha el jo i també l'altre. L'autor, el narrador, el personatge es desdoblen molt sovint, es busquen i es troben. Baixauli ha reescrit la seva primera obra. Algú dirà que és boig, que no calia, jo l'aplaudeixo! Baixauli parla amb Baixauli i ens ofereix una obra d'una obsessió perfecta. Només em queda dir-li que té sort de no tenir un germà bessó, llavors la seva obsessió no tindria límit.

Los girasoles ciegos

2010-02-16T15:15:00.000+01:00

"La Bíblia, para referirse a quienes se hallan desorientados, dice de ellos que son como los girasoles ciegos: no ven la luz del sol, andan perdidos."

Llegeixo quatre històries, quatre relats de postguerra, quatre derrotes doloroses que em deixen abatut i pensatiu.

Sóc nascut el 1980, sóc de la generació de les vaques grasses. No he conegut la guerra, la fam, la pobresa, ni l'odi entre germans. He escoltat històries llunyanes de vides properes, però tot queda lluny, massa lluny, desconegut.

La guerra:

- La guerra és absurda i els personatges viuen moments tràgics plens d'absurditat. Un victoriós que el dia de la Victòria s'entrega a l'enemic; un condemnat moribund que sobreviu amb mentides i que decideix morir abans que seguir mentint; un home amagat dins d'un armari descobert per un religiós deshorientat i fill de puta.

- La guerra és macabre i els personatges saben que moriran, que han mort abans de la mort mateixa: homes, dones i infants.

- La guerra és dels homes, ells lluiten, ells maten, ells moren. A la guerra dels homes, absurda i macabre, ells maten i moren pel que pensen.

Xerrada amb escriptor a les set de la tarda

2010-01-28T11:50:00.000+01:00

El lector va a una xerrada literària i com sempre arriba puntual, massa puntual. Vol escoltar un autor que li fa molt el pes, li agrada sobretot la seva ironia. N'ha llegit algunes obres i aquella mateixa tarda ha iniciat el recull de contes Cercles d'infinites combinacions, publicat l'any 1990. Poc després arriba l'organitzadora, ja es coneixien, i decideixen fer una coca-cola i un cafè respectivament. Esperen l'escriptor i la presentadora. L'organitzadora s'aixeca i s'asseu, ara sí i ara també, mira el mòbil, escriu missatges, contesta trucades i parla amb el lector sobre la feina, l'escriptor, la xerrada i la presentadora. Finalment veu l'escriptor a l'altra costat de la barra, amb una cervesa a la mà, i el crida. Ella els presenta, l'escriptor li dóna la mà i, per sorpresa, diu que el coneix d'una foto, la del bloc, però que allà té la cara més plena. Ara el lector, espectador casual per haver arribat massa aviat, podria parlar de com es prepara la presentació d'una xerrada en deu minuts, de què en pensa l'autor de fer llegir Monzó a l'institut o de si l'autor es perpara o no esquemes d'allò que dirà, però el lector s'escapa, paga el cafè i puja a la sala per escoltar la xerrada. Resum de la xerrada fet pel lector: - Quan l'escriptor vol que el lector comprengui una obsessió la lectura esdevé obsessiva. (Tot i així hi ha lectors que han deixat la novel·la en aquest punt). Els jugadors de Whist - L'escriptor esdevindrà immortal com Greta Garbo o tocarà fins a la vellesa com els Scorpions? Carta a la reina d'Anglaterra

Tres llibres de gener

2010-01-20T22:46:00.000+01:00

Avui us volia esmentar tres llibres: un de nou i llegit, un de més vell i rellegit i un de nou-vell i reescrit. - Una tempesta. Imma Monsó. - Adreça desconeguda. Kressmann Taylor. - Espiral. Manuel Baixauli. Són tres llibres, tres lectures de gener. La tempesta literària de la Monsó i els seus clubs de lectura són un bon exercici per a lectors que comparteixen opinions, per a escriptors que expliquen el que escriuen, el que borren i el que reescriuen, per a tots aquells que fan el "Ninot" amunt i avall. També hi ha un mort i altres coses com la por i la por de la por, blablabla... però a mi m'agrada fer el "Ninot". L'adreça desconeguda és un llibre epistolar, una bufetada, una denúncia, una amistat convertida en odi. Un text curt sobre l'Alemanya nazi, un text breu i visionari. L'espiral d'en Baixauli és segons ell mateix "una reescriptura i ampliació del que fou la meua opera prima, un recull de seixanta-vuit microcontes i, també, un epíleg escrit per a l'ocasió". I així arribem a dia d'avui amb tres llibres més, amb tres lectures menys...

Poema de gener amb roses de vellut

2010-01-04T10:00:00.000+01:00

El lector llegeix poesia. El lector està enamorat. Quan el lector està enamorat i llegeix poesia, el lector es transforma i deixa de ser lector: A les set del matí deixa de ser lector i es fa xofer: acompanya la seva dona a la feina i, després d'un llarg petó, torna a casa. A les vuit del matí deixa de ser xofer i es posa el davantal: escombra, frega, treu la pols i fa el lavabo. Aquesta setmana li toca a ell i està enamorat. A mig matí deixa el davantal i surt a comprar: potser caldria comprar carn a Can Jordi i fruita a Ca la Pepi, però avui baixa al poble a la recerca d'una rosa, d'aquelles de vellut vermell, amb un llaç bonic i una targeta encara blanca. Finalment, altre cop a casa, aquell que era lector es fa aprenent de poeta i escriu:

"Que el roig vellut d'aquesta bella rosa,

atiï ardent l'amor dels nostres cors

i que el dolç cant de la temuda alosa

mai ens desvetlli del nostre etern somnieg."

Posa la rosa i el breu poema sobre el seu coixí, el d'ella, i surt, de nou vestit de xofer, a buscar la seva dona.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa

2010-01-02T17:23:00.001+01:00

Primera lectura de l'any:

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. Edicions Vitel·la, 2009.

Poesia, bellesa formal i riquesa lingüística al servei del compromís, la denúncia i la solidaritat.

Solidaritat, denúncia i compromís a través de la paraula justa, la forma poètica adient i la senzillesa aparent.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d'imatges i caçador de mots, vodria dir-li: - fes-te llavis pe crit d'aquesta terra. D'un a un els seus sons ara m'arriben com alts fills de la nit, diamants de l'insomni: fidelitat us serà demanada i un cant rebel a tota defallença, car no hi ha sal per guardar les paraules sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

La Biblioteca de Babel

2009-12-23T19:44:00.000+01:00

El lector ha parlat amb un amic, un altre lector.

Quan el lector es troba un amic, conegut o desconegut, que és lector també, quan passa això doncs, els lectors, un i altre, parlen de lectures.

De tant en tant, entre lectors, arriben a la conclusió, trista i inquietant conclusió, que en relació als llibres i a la literatura: "tot ja està escrit", fa temps, molt de temps que "tot ja està escrit".

Quan això s'esedvé, quan tots assenteixen en aquesta direcció, quan algú ho afirma en veu alta o a mitja veu, el lector sempre rellegeix, recorda, somnia amb La Biblioteca de Babel.

"La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible."

Una biblioteca infinitament finita que acull tots els llibres: "No hay en la vasta Biblioteca, dos libros idénticos". Tots els llibres possibles, totes les seves variants, amb tots els llenguatges coneguts i desconeguts, tots ells es troben en aquesta Biblioteca.

A la Biblioteca, on si no, també hi ha bibliotecaris. Viuen i moren abocats a una recerca infructuosa, pròpia del que cerca entre tanta infinitat. Tots cerquen el llibre dels llibres, el que inclou tot el saber, el que inclou tots els altres.

El lector, com molts altres, voldria llegir aquest llibre, tenir-lo a les mans amb tota l'eternitat per llegir-lo, amb la capacitat de compendre'l.

Es tracta, simplement, d'un desig, un bon desig per acabar l'any rellegint Borges.

Un final, qui sap si massa trist?

2009-12-18T10:41:00.000+01:00

L'escriptora ha decidit matar la protagonista. L'escriptora mata la protagonista quan aquesta aixeca el vol, quan obre els ulls a aquell tros de món que tanta por li feia, quan es reconcilia amb el passat i somnia amb un futur al seu costat. L'escriptora ha matat la protagonista i les lectores i lectors es pregunten per què? - L'editora ha alertat a l'escriptora que la novel·la s'allargava massa. - L'escriptora ha arribat a la trista conclusió que no sap acabar tot allò que havia començat. - L'escriptora deixa entreveure una ferotge crítica, a una societat on no és possible somniar. - L'escriptora sap, per experiència, que els finals feliços no venen. - L'escriptora ha matat la protagonista per salvar la secundària. - L'escriptora ni tan sols recorda com va acabar la darrera novel·la per encàrrec. - L'escriptora explica, a tot arreu on va, que la mort és simbòlica, que tot plegat era un somni somniat. - La negra o el negre de l'escriptora calla, s'amaga i escriu una nova novel·la, aquest cop amb final feliç. PD: la lectora i el lector, mentrestant, dormen i somnien amb la protagonista, és ella o ell qui la salven d'un final, qui sap si massa trist.

Llibres per acabar l'any

2009-12-17T11:02:00.001+01:00

Avui el lector ha respirat, ha agafat aire després d'uns dies un xic moguts. Aquests dies el lector ha llegit, però sobretot ha parlat de llibres, de lectura, amb adults, joves i escriptors. El lector ha buscat resposta a un seguit de preguntes innocents: Per què llegim? (la humanitat en general) Llegeixen els joves? (els de Figueres en concret) Per què hem de llegir? (abans de dormir o després, ben mirat és el mateix) Per què m'ha agradat la Muriel Barbery? (vull dir la Paloma i la Renné) Per què escriu la Maite Carranza? (aquesta la va respondre ella mateixa) Per què haig de rellegir Julià de Jodar? (ho sento, ho sento,...) M'acabaré Anna Karènina abans de Nadal? (les apostes em són clarament desfavorables) El lector ha fet foment de la lectura amb nois i noies d'ESO. El lector ha coordinat un club de lectura al voltant de L'elegància de l'eriçó. El lector ha coordinat una trobada amb la Maite Carranza i els nois i noies del club de lectura juvenil. El lector ha iniciat Anna Karènina, l'esperen la Guia galàctica per a autostopistes i la relectura de Jodar. El lector torna a respirar, agafa aire de nou i encara aquest final d'any amb un somriure, amb uns quants llibres sota el braç i amb el desig de continuar buscant respostes.

L'elegància de l'eriçó dins d'una caixa

2009-12-07T19:46:00.000+01:00

Avui m'ha arribat una caixa, me l'envien des de París, en concret des del "número 7 de la rue de Grenelle, un bonic palauet particular amb pati i jardí interiors dividit en vuit apartaments de gran luxe, tots ocupats, tots gegantins" Al remitent hi puc llegir, amb lletra minúscula, Renée. Obro la caixa, una modesta caixa de cartró, i començo a treure'n un bon grapat de llibres, discs compactes, pel·lícules, una obra darrera l'altra. Hi trobo Marx i la seva Ideologia alemanya, la pel·lícula Mort a Vènècia, música de Mahler, un còmic de Taniguchi en japonès, un recopilatori de haikus de Basho, Proust, Guerra i Pau, Balzac, Flaubert, Hussrel i les seves Meditacions cartesianes - Introducció a la fenomologia, Descartes, Kant, Bacon (el pintor) i Anna Karenina, en una "edició enquadernada en cuiro color blau marí, de tacte bast molt wabi [...] una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat." També en surt una novel·la romàntica de Barbara Cartland, obres de Connely i Mankell, una edició de Blade Runner en 5 dvd's, La caça de l'octubre roig amb Sean Connery, Bach, Mauriac i hip hop francés de MC Solaar. Flaubert i John Le Carré barrejats, Visconti, La jungla de vidre, Terminator i Notthing Hill. Fullejo el Llibre del Te de Kakuzi Okakura i em reservo per aquest vespre Les germanes Munakata del cineasta japonès Yasujiro Ozu; potser, més tard, el documental sobre Ozu, Tokyo-Ga de Wim Wenders. N'extrec també una antologia de la poesia japonesa clàsica, La jugadora de go de Sa Shan, el manga de culte Hikaru No Go, Allò que el vent s'endugué i El sabor de l'arròs al te verd. Mentre escolto Glenn Miller, veig obres de Racine, del lingüista Jakobson i una tesina en procés correcció sobre un franciscà del s. XIV, Guillem d'Occam. No hi podia faltar Freud, música de Julien Clerc i d'Alain Souchon, l'escola holandesa pictòrica amb les seves natures mortes, en especial Pieter Claesz, també Chardin, Rubens, Rafael, Hooper i Van Gogh.

Gairebé al fons de tot hi trobo a Newton, Mozart i el seu Rèquiem, Zola, Vermeer, Plató, Epicur, Descartes, Spinoza i Hegel. Per acabar, mentre apareix la pel·lícula Black Rain i em trobo amb Caravaggio i Eminem, escolto el Dido i Enees de Purcell, és la mort de Dido, "si voleu la meva opinió, la peça més bella del món" . PD: una breu nota em diu que ho guardi tot ben guardat, que no en faci massa difusió, que, ara sí, trobaré el sentit de l'ART i la BELLESA, però que no convé escampar la bona nova. Firmen Paloma i Kakuro Ozu.

Un cop d'ull a la darrera pàgina

2009-11-27T09:00:00.000+01:00

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.

PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.

Una novel·la d'escriptors figuerencs

2009-11-07T11:50:00.000+01:00

El lector ha acabat Els jugadors de Whist.

El lector havia pensat parlar de la Figueres personatge, de l'estructura fragmentada, dels fets de 1977, d'una colla d'amics marcats per la tragèdia, d'un home en crisi (matrimonial, paternal, emocional, d'edat, de físic, d'adicció, de patetisme...). Però ben mirat ja hi ha qui en parla.

El lector, així doncs, només voldria parlar d'en Biel, de l'escriptor que no serà mai; d'en Jordi, el fotògraf que podria haver escrit la seva novel·la, però que estava massa enfeinat amb les seves crisis, i sobretot, de la Halley..., ai!! la Halley, l'escriptora que utilitza en Jordi per escriure el que vol, per realitzar la seva pròpia catarsi, per aconseguir el seu desig artístic. La Halley del fotolog, la Halley cameleònica i distant, la Halley de les mil cares, pentinats i vestits. La Halley, ai!! la Halley... qui, com en Jordi, no hagués sentit aquell fort desig per la Halley.

El lector, així doncs, només voldria parlar de la Halley, potser també, d'en Pagès, Biel infantil, Jordi sense lloc al món, un escriptor-cometa.

El lector, en definitiva, us voldria parlar d'un dels millors llibres que ha llegit. El lector us el recomana vívament.

Le regret d'Héraclite

2009-11-06T16:21:00.000+01:00

"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca

Aquel en cuyo amor desfallecía Matilde Urbach."

Gaspar Camerarius, en

Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16.

El lector, que sempre llegeix

2009-11-03T12:07:00.001+01:00

El lector, que sempre llegeix, llegeix a tota hora, a qualsevol lloc, faci fred o calor. El lector, que sempre llegeix, aprofita quan bull la pasta i llegeix, només són 6 o 8 minuts, però llegeix. El lector, que sempre llegeix, fulleja la darrera novel·la mentre la seva bella muller es dóna un bany llarg i relaxant. Encara li queden uns 25 minuts, si hi sumem el secador i les planxes. El lector, que sempre llegeix, acaba un nou capítol mentre la resta de la casa discuteix si la nova carretera ha de passar per dalt o per baix. El lector que sempre llegeix, espera el tren i llegeix, puja al tren i llegeix, baixa del tren i camina. El lector que sempre llegeix, llegeix i escolta com la seva bella muller li parla. Ella gairebé no llegeix, però parla, a vegades molt, li agrada parlar i a ell li agrada escoltar-la, però, de tant en tant, llegeix. El lector que sempre llegeix, acaba un llibre i en comença un altre, la televisió està engegada, l'ordinador en marxa, però el lector continua llegint. El lector que sempre llegeix, podríem pensar que llegeix durant les llargues nit, però el lector de nit dorm, al cap de setmana juga a futbol i quan les coses ho requereixen tanca el llibre i deixa de llegir. El lector que sempre llegeix, potser no llegeix sempre, però gairebé.

Les Closes

2009-10-22T17:03:00.000+02:00

Avui us vull parlar de Les Closes. Us podria parlar del seu llenguatge exquisit, a la recerca de la paraula justa. Potser de la combinació entre realitat i ficció. Qui sap si dels models clàssics de l'autora, dels seus estimats italians. De ben segur que podríem fer una recerca de fonts consultades, refer un vell/bell arbre geneològic. Fins i tot us podria acompanyar fins al rec Sirvent, entre les closes, molt a prop d'on, cada primavera, recullo espàrgols. Però avui em ve de gust explicar-vos què té d'especial, de realment especial, aquest llibre: Quan vaig conèixer la Dolors, hi ara ja farà deu anys, em va preguntar tota orgullosa si coneixia la Maria Àngels Anglada. En aquell moment era per a mi un nom desconegut, una escriptora de qui, com tants d'altres, no havia sentit anomenar mai. Així doncs, va ser ella qui em va descobrir l'Anglada, qui em va dir que Vilasirvent era Vilamacolum (el seu poble, el del marit de la Maria Àngels), qui em va portar fins a Camallera, amb qui vaig cercar el que la novel·la explicava. Ella em va deixar llegir Les Closes, l'exemplar dedicat per l'autora, un dia, alguns anys abans, quan els va visitar a l'escola. Va ser ella, doncs, qui em va animar a llegir tota la seva obra (poesia, narrativa, assaig). Al llarg d'aquests deu anys, sempre al seu costat, he conegut amics, família, estudiosos de l'Anglada. Molta gent que m'ha acompanyat i ensenyat una obra i un amor pels clàssics, per la mediterrània, per la nostra terra, per la nostra llengua. A vegades els llibres, els nostres llibres, deixen de ser només el que són per convertir-se en part de la nostra vida.

L'aleph

2009-10-21T21:48:00.000+02:00

"[...] En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerabe fulgor. Al principio la creí giratoria, luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espaco cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi [...] vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph y en el Aleph la tierra,vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan lo hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. [...]" Aquesta és la part central d'una breu narració, d'un conte genial, potser el més conegut de l'escriptor argentí. El lector ha llegit aquest conte moltes vegades, l'ha llegit per primer cop fascinat per aquella esfera, algunes vegades, més tard, interessant-se per aquella Beatriz Viterbo, així, quan ja va saber de memòria aquella frase inicial "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, [...]", va voler conèixer aquell final esplèndid "¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz". Alguna altra vegada l'ha llegit per fer-ne un innocent treball universitari, un treball que aspirava a la crítica literària i que es va quedar amb unes simples impressions personals. Les consqüències d'aquest anàlisi es poden comprovar a les pàgines en forma de notes, totes elles escrites amb llàpis, a voltes en català a voltes en castellà: - Unes marquen les prolepsis i analepsis, les tècniques retòriques, els canvis de temps verbal. - Altres palren de la veu narrativa, l'estil directe i indirecte alternant-se, de la presència d'un tal Borges, narrador principal. - El lector també ha marcat un parell de fragments que vessen de metaliteratura. - Ha esbrinat qui era Paul Fort: poeta simbolista francés, obra d'inspiració popular o Goldoni: comediógrafo italiano, sustituye la Comedia dell arte por un teatro más vivo y natural. - Ha anotat que un "alfaor santafecino" és un dulce de Santa Fe (Argentina), que la "torre albarrana" és un baluarte de una muralla o que la "vieja casa inveterada de la calle Garay" és antigua y arraigada. - Puntualitza, referint-se a l'Aleph, que Estela Canto considera que era un calidoscopio, l'excusa del relat. - Acaba amb una noteta amb lletra minúscula, una breu anotació al paràgraf final, com si no s'ho acabés de creure: la reflexió final el porta fins al punt de partida: l'oblit progressiu de Beatriz. El lector repassa el que va apuntar fa uns anys i comprèn que el conte, tot i el que diguin els entesos, els crítics i els lletraferits, no és res més que una excusa per no oblidar, per no perdre allò que estimem, l'univers inconcebible, difícil de concebre, de creure. Just abans de tancar el llibre que té entre les mans, el lector pensa en aquest bloc i somriu lleugerament.

PD a la imatge: fa anys que relaciono Escher, l'Aleph i Borges, no ho sabria explicar del tot.

Harold Bloom. Cuentos y cuentistas

2009-10-19T20:01:00.000+02:00

Avui m'ha caigut a les mans un llibre de Harold Bloom, un volum recent titulat Cuentos y cuentistats. El camino del cuento. Que m'hagi caigut del cel no és ben bé cert, el cas és que l'he tingut entre les mans després de fer el retorn d'un usuari. "Quantes vegades no he volgut llegir allò que els altres retornen, allò que un usuari ha llegit o només fullejat, allò que un bon client ha demanat, comprat, qui sap si llegit."

El retorn d'una biblioteca, el taulell d'una llibreria et fan perdre la noció del que has llegit, el que has recomanat, el que, simplement, has tingut uns segons a les mans. Des de fa més de cinc anys sempre tinc la sensació d'haver llegit molt més del que realment he tingut ocasió de llegir. (La fotografia de la portada m'encanta: Alfred Eisenstaedt, High school girl reading at the Newburyport Free Library, 2001.) El llibre, deia, em cau a les mans i el primer pensament és: "Segur que hi trobo Borges i Calvino, potser Cortázar i Poe... Fantàstic! No m'he pas equivocat", però també hi trobo Joyce i Kafka entre molts d'altres. Estic content, ara podré aturar les lectures que no acaben d'avançar, ara tindré l'excusa per deixar uns moments els estudis virtuals. No penseu que em llegiré un bon assaig, és possible que no ho faci mai... sinó que, satisfet, picaré aquí i allà, retrobant vells coneguts.

Altra volta els clàssics... ara en boca de Calvino

2009-10-19T15:15:00.000+02:00

Calvino té un llibre on repassa els seus clàssics, aquells que és millor llegir-los que no fer-ho, aquells que han marcat les seves lectures anteriors i posterios, aquells que ha conegut abans de morir, simplement i en gran part per això mateix. Us recomano el llibre si voleu saber les raons dels seus clàssics: l'Odissea, Tirant lo Blanc, Orlando Furioso, Càndid, Balzac, Tolstoi, Corad, Gadda, Montale, Borges, Pavese,... Però, abans, i a qui és on volia arribar, proposa algunes definicions de què és un clàssic, les expresso en castellà perquè és l'edició que tinc ara a les mans... "1. Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oír decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..." 2. Se llama clásicos a los libros que constituyen una riquez para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos. 3. Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual. 4. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimeinto como la primera. 5. Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura. 6. Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir. 7. Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres). 8. Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima. 9. Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad. 10. Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes. 11. Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a ti mismo en relación y quizás en contraste a él. 12. Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce en seguida su lugar en la genealogía. 13. Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de ese ruido de fondo. 14. Es clásico lo que presiste como ruido de fonco incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone." Ara mateix, tinc el llibre a les mans, un clàssic que "estic rellegint".

Baricco i la Ilíada

2009-10-02T13:51:00.000+02:00

L'Esther, a qui agraeixo que m'acompanyi sovint en aquest bloc, parlava últimament de la seva redescoberta d'un autor, Baricco, a qui tinc especial estima. Avui, només us vull parlar de la Ilíada, d'un Homer recreat, adaptat als temps que corren. Un llibre on els personatges prenen la veu, on els Déus descansen al seu Olimp i on la guerra és crua, violenta, però també bella: una visió per estimar la pau. Baricco va crear una obra nova, un escrit per ésser recitat, un experiment dels bons, un llibre que es llegeix amb emoció. Us recomano Baricco, us recomano Homer, us recomano les Ilíades.

Novel·les juvenils

2009-09-25T15:29:00.000+02:00

I ara toquen les novel·les juvenils. Perquè també em faig acompanyar per joves lectors, un cop al mes, vuit mesos a l'any. Amb ells comparteixo lectures, escriptors, inquietuds, potser un simple espai de trobada. Sobre la tauleta hi trobem El palau de mitjanit del Zafón i la Màgia d'una nit d'estiu de la Carranza. Comença una nova aventura: destigeu-me sort.

Blau de Prússia

2009-09-22T10:14:00.000+02:00

Cada cop que el lector es troba amb un personatge marcat per la mort, el lector es trasbalsa.

El lector ha llegit una novel·la negra: amb un crim (transfronterer), un policia andorrà (l'Andreu), una mossa d'esquadra (l'Alícia), una conxorxa política, un incendi, un robatori,...

(Feia temps que el lector no llegia una novel·la de gènere, una novel·la negra, feia temps que, abandonat el seu amic Camilleri, no s'endinsava entre investigacions policials).

Tot i la trama, doncs, tot i la investigació, la història real que s'hi amaga i la descripcio d'un país petit i particular, de la seva societat,... tot i això, el lector no pot deixar de trasbalsar-se per la presència constant de la mort de qui s'estima amb força.

La dona de l'Andreu va morir, fa temps, d'accident, per una fatalitat, per un seguit de coincidències de les que et fan creure en el mal fat, en aquell destí escrit per algun enemic ignorat, per alguna divinitat de justícia dubtosa.

De fet al llibre hi ha més d'un mort: la mort que s'investiga, la mort del perseguit, la mort dels més vells, però pel lector, i potser per l'autor, tot gira al voltant de la mort de la dona estimada, del seu record, de la seva llarga i impossible superació.

La difícil lectura del setembre

2009-09-22T09:40:00.000+02:00

El nostre lector ha perdut la noció del temps. El setembre és un mes estrany, un mes on s'acumulen les intencions lectores i les responsabilitats del dia a dia, es un mes de difícil lectura, de llibres mig oberts, de llibres mig tancats. En aquests moments s'acumulen al sofà uns quants títols, tots ells començats... - Aurèlia. Gérard de Nerval. Ed. Columna, 1985. - Es va fent més i més tard. Antonio Tabucchi. Ed. 62, 2001. - Els jugadors de whist. Vicenç Pagès. Ed. Empúries, 2009. - Orlando furioso. Ludovico Ariosto. Ed. Nacional, 1984. Un d'ells acabat de llegir, mig calent encara... - Blau de Prússia. Albert Villaró. Ed. Columna, 2006. (Podeu seguir la seva lectura al proper post) El lector ha perdut aquell ritme imparable de l'estiu. Les seves lectures habituals, les que s'ha dividit mentalment pels propers dies, s'han barrejat amb els llibres dels clubs de lectura que, per un seguit de despropòsits, condueix. Una part del temps reservat per la lectura estiuenca ara l'ocupa la feina, els estudis a distància, les feines domèstiques, l'esport,... algú ha notat que els dies són, descaradamet, més curts? El lector mirarà d'adaptar-se amb rapidesa, serà una tasca difícil, potser d'unes setmanes, però de ben segur que continuarà el seu camí.