He llegit l’últim
poemari d’en Pons Alorda i he pensat que seria bo escriure’n alguna cosa.
- Diuen que és provocador, irònic, que ens parla
del que significa escriure poesia i que recerca transcendir. (cites i idees
d’Eduard Sanahuja).
- Jo dic què és un tou, un ésser tendre, un home
enamorat de la vida, “el problema és la mort”, que se sap etern en la paraula.
- Parla clar i fort, escup i ens increpa, com si
nosaltres fóssim justament aquesta vida que l’enamora i el fa patir. He
visualitzat el bo d’en Jaume C. col·locant-se uns elèctrodes als ous, cridant,
escumejant, buidant el pap sense aturador, només “perquè ens (el) consolin”.
- L’Alorda és capaç de tot, “sols perquè” algú,
qui sap qui és algú?, li va dir que “no podia sucumbir”. Ho veieu con n’és de
tendre!
- En Pons és un bon samarità, generós com cap
altre. S’obre l’estómac per nosaltres i ens revela la llum. Ho fa encara que no
li demanis: “No em demanis miracles. / Jo te’ls regalaré ben igual.”
- Jaume C. Pons Alorda m’agrada, no escriuria mai
com ell, però m’agrada. Ha après a viure poètica i intensament, lo de la mort
potser que ho deixi per més endavant. Llarga vida al poeta: “Deixa’m morir una
estona més, / ara que n’he après”.
Epíleg a mode de
conversa de bar de poble empordanès agafada al vol:
(Els dos protagonistes mengen ronyonets a la paella, volta i volta, com cada diumenge, no com aquella colla d'escolàstics pixapins que només n'endrapen pel Bloomsday).
- - Escolta! Has llegit l’últim d’en Pons Alorda?
- - Qui? Aquell que ha fotut la traducció de La
llibreria amb paraules inventades (coi de mallorquins...)!?
- - Noi, no fotis, que també ha traduït en Whitman,
eh?
- - Ja, jo a en Whalty el llegeixo en original!
- - Doncs ha fotut un poemari especularment
espectacular!
- - Va, deixa’m tranquil, tros d’ase. Jo soc més de
la Gual.
Fi
