La llentia viatgera: la clau de volta de tot plegat

A veure si ens entenem... dir que en Pagès, després de l'excel·lent rebuda dels Jugadors de whist (2009), ha consolidat la seva carrera literària amb Dies de frontera (2014), és una prova evident que algú no s'ha llegit La llentia viatgera (2013)!

Molts lectors potser no saben que existeix, d'altres l'obvien per ser un conte infantil, alguns l'han fullejat i ja està bé, però hi ha qui l'ha llegit i rellegit. 

La llentia igual que molts dels personatges de Pagès és aparentment irrellevant, una trista llentia avorrida.

Diu, el propi Pagès, que escriu en capes, el conte no n'és pas una excepció: el poden llegir els nens, els joves i els adults, tots i trobaran la seva capa.

Confessa l'autor, en termes d'escriptura, que tracta de no repetir-se, però també de no canviar massa: els lectors de Pagès poden estar tranquils, en aquesta història el reconeixeran .

Però anem al gra:

Si l'última novel·la de Pagès l'han definit de carretera, la de la llentia diríem que és aèria, volant d'un lloc a l'altre empesa pel vent. De fet tots els personatges de Pagès fan un viatge semblant, amunt i avall, en línies més rectes o corbades, per mons coneguts o per descobrir, però inevitablement tots arriben al punt de partida. El lloc és el mateix, però ells han canviat. El viatge d'Ulisses no és un tema nou, però és el més proper a la vida. 

"Sento que el meu viatge ha acabat i que he arribat on havia d'arribar. Aquí sóc feliç i no enyoro cap de les meves aventures."

"... havia hagut de viatjar d'un costat a l'altre per descobrir que enlloc no se sentiria tan bé com al seu propi hort."

El narrador de Dies de frontera ens recorda sovint que estem llegint una novel·la, fins i tot ens recorda que el lector també forma part d’una novel·la. No cal que us digui que la Berta, quan escolta els contes impossibles de l'avi Martí, té el pressentiment que d'una manera o altra també en forma part.

Vicenç Pagès Jordà ha guanyat el Premi Nacional de Cultura 2014, molts diuen que no l'hagués guanyat sense la frontera i el whist, jo sense la llentia no li donaria.

Ordre literari anual

Vaig entrar a la llibreria a la recerca de quelcom que posés ordre de cares a l'any vinent. Exposats al taulell, d'esquerra  a dreta, l'Almanac del Cordill, el Calendari del Pagès, el del "Corazón de Jesús", el Blog Maragall i, finalment, un Almanac literari? El llibre de l'any de Vicenç Pagès: la decisió es va convertir en un impuls.

53 textos acompanyats d'unes fantàstiques il·lustracions de Joan Mateu.

Un recull de recomenacions, reflexions, cites, anècdotes, xafardaries literàries. Un grapat d'autors i obres que corres a buscar al prestatge, a la llibreria o a la biblioteca, t'hi aboques i no tens més remei que llegir per continuar llegint.

A Vicenç Pagès li agrada recomenar lectura, parlar del que ha llegit i del que faríem bé de llegir abans no sigui massa tard. Des del jardí, secció dominical d'on provenen bona part dels textos, continua amb aquesta dèria de parlar-nos del plaer de la lectura, de la llengua, de la paraula; creant, sense qui no vol la cosa, una guia de lectures imprescindibles.

De El llibre de l'any, el senyor Pagès n'imagina una lectura pausada, setmanal. Ho sento! L'any encara ha de començar i jo ja l'he acabat.

Polimnia



Polimnia. Musa de la retòrica.

Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès.

De moment em trobo a la pàgina 66.

Tècnica i/o talent, aprenentatge i/o inspiració, regles i/o muses,...

Recito una cita de les moltes que es citen:

"Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy aflebit, a ells que no els vinguin amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro mantenir-me allunyat dels seus llibres." Raymond Chandler.

Quan acabi el text d'en Pagès, rellegirem l'Ars Poètica d'Horaci: HO PROMETO!

Xerrada amb escriptor a les set de la tarda

El lector va a una xerrada literària i com sempre arriba puntual, massa puntual. Vol escoltar un autor que li fa molt el pes, li agrada sobretot la seva ironia. N'ha llegit algunes obres i aquella mateixa tarda ha iniciat el recull de contes Cercles d'infinites combinacions, publicat l'any 1990. Poc després arriba l'organitzadora, ja es coneixien, i decideixen fer una coca-cola i un cafè respectivament. Esperen l'escriptor i la presentadora. L'organitzadora s'aixeca i s'asseu, ara sí i ara també, mira el mòbil, escriu missatges, contesta trucades i parla amb el lector sobre la feina, l'escriptor, la xerrada i la presentadora. Finalment veu l'escriptor a l'altra costat de la barra, amb una cervesa a la mà, i el crida. Ella els presenta, l'escriptor li dóna la mà i, per sorpresa, diu que el coneix d'una foto, la del bloc, però que allà té la cara més plena. Ara el lector, espectador casual per haver arribat massa aviat, podria parlar de com es prepara la presentació d'una xerrada en deu minuts, de què en pensa l'autor de fer llegir Monzó a l'institut o de si l'autor es perpara o no esquemes d'allò que dirà, però el lector s'escapa, paga el cafè i puja a la sala per escoltar la xerrada. Resum de la xerrada fet pel lector: - Quan l'escriptor vol que el lector comprengui una obsessió la lectura esdevé obsessiva. (Tot i així hi ha lectors que han deixat la novel·la en aquest punt). Els jugadors de Whist - L'escriptor esdevindrà immortal com Greta Garbo o tocarà fins a la vellesa com els Scorpions? Carta a la reina d'Anglaterra

Una novel·la d'escriptors figuerencs

El lector ha acabat Els jugadors de Whist.

El lector havia pensat parlar de la Figueres personatge, de l'estructura fragmentada, dels fets de 1977, d'una colla d'amics marcats per la tragèdia, d'un home en crisi (matrimonial, paternal, emocional, d'edat, de físic, d'adicció, de patetisme...). Però ben mirat ja hi ha qui en parla.

El lector, així doncs, només voldria parlar d'en Biel, de l'escriptor que no serà mai; d'en Jordi, el fotògraf que podria haver escrit la seva novel·la, però que estava massa enfeinat amb les seves crisis, i sobretot, de la Halley..., ai!! la Halley, l'escriptora que utilitza en Jordi per escriure el que vol, per realitzar la seva pròpia catarsi, per aconseguir el seu desig artístic. La Halley del fotolog, la Halley cameleònica i distant, la Halley de les mil cares, pentinats i vestits. La Halley, ai!! la Halley... qui, com en Jordi, no hagués sentit aquell fort desig per la Halley.

El lector, així doncs, només voldria parlar de la Halley, potser també, d'en Pagès, Biel infantil, Jordi sense lloc al món, un escriptor-cometa.

El lector, en definitiva, us voldria parlar d'un dels millors llibres que ha llegit. El lector us el recomana vívament.

Vicenç Pagès i els punts suspensius

Aquest passat diumenge, 16 d'agost, vaig llegir al setmanari Presència un article de Vicenç Pagès que tractava, entre altres coses, sobre l'ús i abús dels signes de puntució, en especial dels punts suspensius. "[...] Eugeni d'Ors va desfermar la seva ira contra els punts suspensius. Segons ell, "formen part de l'arsenal d'immoralitats de la literatura contemporània", ja que serveixen per dissimular "la inapacitat per a la precisió" [...] són el recurs dels escriptors que renuncien al mot just: un símptoma de mandra intel·lectual, d'incompetència i de deshonestedat." L'articulista i escriptor ens parla de moviments i corrents literaris, d'autors que amb el diferent ús dels signes de puntuació retraten el seu temps. Avui, segueix Vicenç Pagès, "nedem en la irresolució, la perplexitat i la indecisió, pendents del minut següent, del que encara no s'ha esdevingut, imprecisos, equívocs, confusos, inacabats, refractaris a les sentències". Després de llegir el text, un parell de vegades d'inici, una altra aquesta tarda i un quart cop quan en copio els fragments, reflexiono en veu alta: No renunciaré al mot just, això ja m'ha fet perdre bona part del vocabulari de la meva llengua, però tampoc renunciaré al meu temps i això vol dir que...