Un cop d'ull a la darrera pàgina

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.

PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.

Una novel·la d'escriptors figuerencs

El lector ha acabat Els jugadors de Whist.

El lector havia pensat parlar de la Figueres personatge, de l'estructura fragmentada, dels fets de 1977, d'una colla d'amics marcats per la tragèdia, d'un home en crisi (matrimonial, paternal, emocional, d'edat, de físic, d'adicció, de patetisme...). Però ben mirat ja hi ha qui en parla.

El lector, així doncs, només voldria parlar d'en Biel, de l'escriptor que no serà mai; d'en Jordi, el fotògraf que podria haver escrit la seva novel·la, però que estava massa enfeinat amb les seves crisis, i sobretot, de la Halley..., ai!! la Halley, l'escriptora que utilitza en Jordi per escriure el que vol, per realitzar la seva pròpia catarsi, per aconseguir el seu desig artístic. La Halley del fotolog, la Halley cameleònica i distant, la Halley de les mil cares, pentinats i vestits. La Halley, ai!! la Halley... qui, com en Jordi, no hagués sentit aquell fort desig per la Halley.

El lector, així doncs, només voldria parlar de la Halley, potser també, d'en Pagès, Biel infantil, Jordi sense lloc al món, un escriptor-cometa.

El lector, en definitiva, us voldria parlar d'un dels millors llibres que ha llegit. El lector us el recomana vívament.

Le regret d'Héraclite

"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca

Aquel en cuyo amor desfallecía Matilde Urbach."

Gaspar Camerarius, en

Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16.

El lector, que sempre llegeix

El lector, que sempre llegeix, llegeix a tota hora, a qualsevol lloc, faci fred o calor. El lector, que sempre llegeix, aprofita quan bull la pasta i llegeix, només són 6 o 8 minuts, però llegeix. El lector, que sempre llegeix, fulleja la darrera novel·la mentre la seva bella muller es dóna un bany llarg i relaxant. Encara li queden uns 25 minuts, si hi sumem el secador i les planxes. El lector, que sempre llegeix, acaba un nou capítol mentre la resta de la casa discuteix si la nova carretera ha de passar per dalt o per baix. El lector que sempre llegeix, espera el tren i llegeix, puja al tren i llegeix, baixa del tren i camina. El lector que sempre llegeix, llegeix i escolta com la seva bella muller li parla. Ella gairebé no llegeix, però parla, a vegades molt, li agrada parlar i a ell li agrada escoltar-la, però, de tant en tant, llegeix. El lector que sempre llegeix, acaba un llibre i en comença un altre, la televisió està engegada, l'ordinador en marxa, però el lector continua llegint. El lector que sempre llegeix, podríem pensar que llegeix durant les llargues nit, però el lector de nit dorm, al cap de setmana juga a futbol i quan les coses ho requereixen tanca el llibre i deixa de llegir. El lector que sempre llegeix, potser no llegeix sempre, però gairebé.