He tornat a llegir un llibre d'Amélie Nothomb.
M'ha semblat llegir sobre la relació entre humans, entre escriptor i lector, via epistolar.
He tornat a gaudir d'un text d'Amélie Nothomb.
M'ha semblat gaudir de la seva visió del món, del seu ego.
He tornat a copiar un fragment d'Amélie Nothomb:
M'ha semblat copiar un fragment sobre Robinson Crusoe, sobre l'altre, sobre la joia de conèixer i el perill que comporta.
"Coneixes algú, en persona o per escrit. La primera etapa consisteix en la constatació de l'existència de l'altre: pot ser que sigui una època de meravellament. En aquest primer instant som Robinson i Divendres a la platja de l'illa, ens contemplem, estupefactes, extàtics de saber que en aquest univers hi ha un altre tan altre i tan proper a la vegada. Existim amb més força en la mesura que l'altre se n'adona, i sentim un esclat d'entusiasme per l'individu providencial que ens dóna la rèplica. Li atorguem un nom fabulós: amic, amor, camarada, hoste, col·lega, depèn. És un idil·li. L'alternança entre identitat i alteritat (<És ben bé pastat a mi! És tot el contrari que jo!>) ens fa caure en l'estupor, en una exultació de nen. Estem tan embriagats que no veiem venir el perill.
I de sobte, l'altre és allà, a la porta. Desemborratxats de cop i volta, no sabem com dir-li que no l'hem convidat. No és que ja no ens agradi, és que justament ens agrada que sigui un altre, és a dir, algú que no és un mateix. Ara bé, l'altre s'acosta com si volgués assimilar-nos, o com si volgués assimilar-se a nosaltres."
He tornat a recomanar un llibre d'Amélie Nothomb.
M'ha semblat recomanar una forma de vida.
