Uns dies de tranquil·litat

Després d'un mes curt, de feina i més feina, de pràctiques, anglès, clubs de lectura,... arriben uns dies de tranquil·litat, una tauleta plena de llibres. Rellegirem les Hores prohibides i Les mateixes estrelles per presentar i parlar de lectura i escriptura amb l'autora i alumnes de català. (Acte organitzat pel CPNL de Figueres. Dimecres 19 de gener). Llegirem El retrat de Dorian Gray pel club de lectura de l'Escala, que començaré a coordinar l'any vinent. (Acte organitzat per la Biblioteca de l'Escala. Dijous 27 de gener.) Rellegirem Si menges una llimona sense fer ganyotes i llegirem la novel·la Coraline, així com l'adaptació a novel·la gràfica de Coraline, pels clubs de lectura que coordino a Figueres, adults i joves. (Acte organitzat per la Biblioteca de Figueres. Dilluns 31 de gener i dimecres 26 de gener). Continuarem llegint els versos de la M. Rosa Font i Massot, recent premi Carles Riba de poesia: Tres notes i el silenci, Quadern d'Erinna de Telos, Des de l'arrel. (Acte desorganitzat sense data concreta). Llegirem, finalment, Un dia tranquil de Ponç Puigdevall. (Acte desorganitzat sense data concreta).

Així doncs venen dies tranquils, d'una tranquil·litat desconeguda.

QUE PASSEU UNES BONES FESTES I UNES BONES LECTURES!!!

Dos lectors coneguts

El lector ha conegut dos lectors, un i l'altre. Un s'informa sobre l'època, el moviment literari, les influències. Busca la intenció de l'autor, el per què de les seves paraules. L'altre llegeix el text, només el text. Es busca a si mateix, lectura rere lectura. La resta de lectors només es mouen entre aquestes fronteres.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Segona part

I avançant en la lectura, el lector transcriu aquest fragment, el subratlla, l'apunta, li fa un petit doblec a la pàgina 66.

"Llegir -diu ell-, és sempre això: hi ha una cosa que és present, una cosa feta d'escriptura, un objecte sòlid, material, que no es pot canviar, i a través d'aquesta cosa se'ns enfronta a quelcom d'altre que no és present, a quelcom que forma part del món immaterial, invisible, perquè és només pensable, imaginable, o perquè ha existit i ja no existeix, passat, perdut, inassolible, al país del morts... -... O que no és present perquè encara no existeix, quelcom de desitjat, de temut, possible o impossible -diu Ludmilla-; llegir és anar a l'encontre d'alguna cosa que està a punt de ser i ningú no sap encara què serà..."

El lector transcriu això i se'n torna a llegir.

Una novel·la de fal·lera i solitud

L'Esther em va portar un llibre, llegit d'una sola tirada, en un parell d'hores mentre es fa de vespre, molt original. La camarera és un llibre de fal·lera: f Inclinació envers alguna persona o cosa que porta a pensar-hi tothora, a desitjar-la contínuament, a no saber estar-se de freqüentar-la, etc. Fal·lera de l'autor per les frases curtes, pel ritme ràpid, pel diàlegs de poques paraules, monosil·làbics. Fal·lera de la protagonista per la neteja, per la mare, per la Chiara, per viure en la repetició constant. Fal·lera del lector per avançar, còrrer entre les 143 pàgines de lletra gran. La camarera és un llibre de solitud: f 1 Estat del qui és sol, del qui viu sol o gairebé sol. Solitud de l'autor quan descriu un hotel (un món) ple de gent amunt i avall, un hotel on tothom hi és de passada, sol o acompanyat, però de passada. Solitud de la protagonista quan passa les nits sota els llits, a casa, amb en Heinz, amb la Chiara, amb la mare. Solitud del lector quan llegeix, sota el llit, al sofà, en silenci, sol a casa.

Se una notte d'inverno un viaggiatore. Primera part

El lector obre el llibre, escrit en bolígraf blau: Albert Carol Bruguera - 99 El lector llegeix, altra volta, Calvino: descobreix, uns anys més tard, la seva existència, el seu origen. El lector recupera, aviat, el sentit de les seves lectures: "Les novel·les llargues escrites avui són possiblement un contrasentit: la dimensió del temps s'ha esmicolat, no podem viure o pensar més que fragments de temps cadascun dels quals s'allunya seguint una trajectòria i desapareix. La continuïtat del temps, podem retrobar-la únicament en les novel·les d'aquella època en que aquest temps no apareixia ja com a immòbil però tampoc com si hagués explotat, una època que ha durat si fa no fa cent anys, i després prou." El lector, per aquell temps, la va conèixer. Tot plegat li arrenca un somriure, un desig, un goig immens. El lector escriu això i se'n torna a llegir.

Sobre la taula, entre les mans

A dia d'avui, Sobre la taula: - Si una nit d'hivern un viatger. Italo Calvino. - El llibre negre dels secrets. F.E. Higgins. - El retrat de Dorian Gray. Oscar Wilde. Entre les mans: - La poseia essencial. Rosa Leveroni. - Ginesta pels morts -Un blues empordanès-. Agustí Vehí. - Tres mestres. Stefan Zweig. El lector no pot deixar de llegir, ja ho té això de ser lector, el defineix.

Ara llegeix una poesia de Rosa Leveroni

Els records

Jo fos per tu aquesta cançó dolça

que desgrana el molí;

aquest oreig suau que t'agombola

perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

en el repòs dels ports...,

o fos la punxa de la rosa encesa

d'un desig abrandat;

aquell record d'una hora de follia,

d'aguda voluptat.

Si fos l'enyoramentd'uns braços tendres

que varen ser-te amics,

o bé la revifalla rancorosa

d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

fos almeny un neguit,

un odi o un dolor, una recança...

Ho fos tot, menys oblit.

Caca de vaca

El lector, i ara algú dirà que no és possible, llegeix gairebé 10 llibres cada dia! El lector, i ara algú dirà ah! d'acord, treballa en una sala infantil i tots els llibres passen per les seves mans! El lector, i ara algú dirà ja era hora!, us vol contar els contes que més li agraden, els contes que explica quan algú el visita! El lector, i ara algú riurà, li agrada, especialment, el Caca de vaca! No us han dit mai que certes coses no es poden anar dient pel món. Doncs bé, en Simó, un conillet un pèl trapella, només en sap dir una de cosa, una de ben encertada: Caca de vaca! Dir segons què, per esmorzar,per dinar, per sopar, per anar a dormir o pel carrer, et pot portar problemes, i en Simó acaba a la panxa del Llop! Sort que el pare d'en Simó és metge de llops i altres bèsties i reconeix, en aquelles paraules que surten de l'estòmac: Caca de vacaaaaa, el seu conillet desaparegut! En Simó es salva in-extremis d'una digesitó fatal, ben mirat no tornarà a dir mai més: Cac..., a paritr d'ara en Simó dirà: ...

Curiosament serà el lector, del més gran fins al més xic, qui , després de repetir-ho moltes vegades, no podrà deixar de dir: CACA DE VACA!

Tres mestres del segle dinou

Avui, demà i qui sap quants dies més... llegiré:

Tres mestres. -Balzac. Dickens. Dostoievski.- de Stefan Zweig. Ed. La Llar del Llibre, S.A., 1988.

"Cadascun d'aquests tres novel·listes té la seva pròpia esfera. Balzac, el món de la societat; Dickens, el món de la família; Dostoievski, el món de l'individu i de l'univers."

Zweig és un autor de casa, vull dir que és dels autors que més s'ha llegit a casa. Sempre el trobem per tot arreu, biografies, relats, assaigs. Sempre el podem rellegir i gaudir.

Bona lectura!

Oh lector!, jo no't voldria pas massa intelectual

Avui el lector llegeix un "Breu proleg de l'autor, amb unes paraules que no són de l'autor". “Oh, lector!, jo no't voldria pas massa intelectual; jo no't voldria pas massa profond; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc y el cor senzill, o al menys que de petit t’hagis amagat d’estudi i que servis intacta aquella afició al blau del cel y al verd de les montanyes que't feien avorrir els llibres, els mestres y les aules.” El lector creu ser el lector que demana Prudenci Bertrana a l'edició del 27 de setembre de l'any 1911 de Proses Bàrbares. (la té a les mans i fa una flaire!) Al llibre hi apareix una descripció de Sant Pere Pescador, una descripció de la seva gent, del paisatge empordanès d'aiguamoix, amb fems i palla pels carrers. Un breu i vivent retrat de la terra de tramuntana. Les Proses bàrbares faran 100 anys i el lector en prepara un breu article per celebrar-ho.

Viure en la irrealitat

L'escriptor rumia, pensa i reflexiona, més tard hi torna i ho deixa fins demà. L'endemà, l'escriptor escriu: "El senyor K. viu en la irrealitat" L'escriptor continua: Quan el senyor K. viu intensament, quan frueix, quan tot li ve de cares, quan totes li ponen una rere l'altra. Quan això passa, el senyor K. confessa: "això no pot pas ser real!". Quan el senyor K. viu angoixat, patint per ell i pels demés, quan el bufeteja el fat, el destí i el Déu profètic. Quan això passa, el senyor K. confessa: "això no pot pas ser real!". A vegades, però, el senyor K. viu realment. Quan això passa, no passa res.

Una lectura poc corrent

Tinc una llista a les mans. Una llista de britàncis, galesos, irlandesos, autors de llengua anglesa, també hi aparexien Jean Genet i Proust. Ivy Compton-Brunett, Nancy Mitfort, J. R. Ackerley, Robert Frost, Anita Brookner, Ian McEwan, A.S. Byatt, Dylan Thomas, John Cowper Powys, Jan Morris, Francis Kilvert, Andy McNab, Joanna Trollope, Salman Rushdie, Henry James, Dickens, Thackeray, George Eliot, Bronte, Thomas Hardy, Philip Larkin, Rose Tremain, Kazuo Ishiguro, Mary Renault, Isherwood, Anthony Powell, Laurence Sterne, Shakespeare, Swift, Dick Francis. Alguns, bastants, no em sonen de res, els desconec i no n'he llegit mai res. D'altres els he sentit anomenar, d'aquest o aquell n'he llegit alguna cosa. Tots ells són citats i llegits per la Reina d'Anglaterra i el seu nou asistent literari, el seu amanuense, en Norman. Tots ells apareixen a la novel·la Una lectora poc corrent d'Alan Bennett, una obra breu i divertida, plena d'ironia. Una text que ens parla de la lectura, del fet de llegir.

Drama rural a les Gavarres

El lector a les Gavarres hi ha anat més d'un cop, més de dos i més de tres. El lector a les Gavarres en coneix, sobretot, el pas del senglar, les olles i el camí de baix, el camí de dalt, el rec i un revolt on gairebé sempre si fan rovellons. El lector ha conegut les Gavarres de la mà del pare. Cada any hi torna, s'ajup i s'arrossega per camins que no es veuen, que reconeix perquè ha arribat a somniar-los. Dins d'aquest bosc, espès d'alzines, pins i bruc, és on ha tornat a entrar aquests dies llegint La terra blanca d'en Xavier Cortadellas. La lectura és obscura, cruel, dura, un drama rural molt fosc. Hi ha un vocabulari molt concret, de la zona, un llengutage en desús. Hi ha un món tancat, podrit, resclosit, ple de secrets, metides i dolor. Hi ha odi, mort, foc, neu i senyals al cel. Es tracta d'un món perdut, una part del nostre món, una part, la més fosca, de la nostra ànima.

Després de la presentació

I vaig presentar el llibre, no com a filòleg, una mica com a ex-llibreter, breument com a treballador de biblioteca i, finalment sí, com a lector. Vaig presentar el llibre i en vaig destacar tres aspectes: - La recreació d'ambients i de llocs. Quan el lector pot passejar per un mercat del s.XII i en sent les olors, les fortors, la remor de la gent, és que l'autora ens hi acompanya. Aquí s'hi amaga un gran treball de documentació. - La encertada barreja de trames i accions. El lector avança amb ganes, gràcies a un seguit de conflictes i intrigues que es van entrellaçant fins al final. - El tema que s'amaga Rere els murs del títol. Uns murs de pedra, uns murs humans, de l'ànima, on s'hi amaguen les pors del passat, present i futur. La llibertat i la seva recerca donen a l'obra un valor universal. Gràcies, de nou, a l'autora per haver escrit sobre Sant Pere de Rodes i haver-ho fet com a empordanesa, amb una sensibilitat única. Gràcies, també, per haver-me permès presentar-la i felicitar-me tot just acabar. Gràcies a tots. Una abraçada ben forta.

Preparant la presentació

Presentació de la novel·la Rere els murs, amb la presència de l'autora Núria Esponellà.

Lloc: Llibreria l'Espiral (La Bisbal d'Empordà)

Dia: Dijous 15 de juliol de 2010 Hora: 20:30h. Presentació a càrrec: Albert Carol Bruguera Fa un parell de setmanes, quan la Dolors em va trucar, jo llegia Murakami sota un plàtan d'ombra, a la vora d'una font, al poble de Cantallops.

Fa un parell de setmanes que la Dolors em va dir si voldria presentar la novel·la Rere els murs.

Fa un parell de setmanes que vaig dir-li a la Dolors que em feia molta il·lusió el que em proposava.

Durant aquest parell de setmanes he decidit fer un seguit de coses:

- Llegir el llibre Rere els murs. A Cantallops sota un plàtan d'ombra, al sofà de Sant Pere Pescador i a una taula d'un bar figuerenc.

- Fullejar la resta d'obres de l'autora i llegir-ne algun vers.

- Navegar per la xarxa i llegir algun bloc, vsualitzar i escoltar alguna entrevista.

- Escriure un esquema de la presentació.

Durant aquest parell de setmanes he fet un seguit de coses que no vaig decidir: - Dedicar la primera hora de son a rumiar sobre el llibre. - Demanar a la meva dona, més de cinc cops, si em veu capaç de fer una presentació. Continuarà...

Els llibres que hem oblidat

Avui he acabat de llegir un llibre per parlar dels llibres que no he llegit. L'autor justifica i normalitza aquest fet i dóna consells i exemples per trobar consol al voltant d'aquesta pràctica tan extesa (també en aquest món dels blocs pretesament literaris). Un dels capítols està dedicat als llibres que hem oblidat. Llibres que tot i haver llegit es converteixen en no llegits un cop se'ns han esborrat de la nostra memòria. És en aquest punt que Michel de Montaigne declara: "I si sóc un home amb alguna lectura, sóc home sense gens de memòria." Aquesta és, i m'ha agradat descobrir-ho, la raó de l'existència del lector funestament desmemoriat.

Què llegirem durant l'any?

A sobre la taula tres llibres: - Llegim plegats. Històries dels clubs de lectura, de Mercè Carrillo. - Manual del perfecte escriptor mediocre, de Ramón Folch i Camarasa. - Com parlar dels llibres que no hem llegit, de Pierre Bayard. Al costat un full amb alguns títols i molts autors: ...Julian Barnes, Andrea Camilleri, Italo Calvino, Manuel Baixauli, Jorge Luis Borges, Eduardo Pascual, Henning Mankell, Julio Cortázar, Sergi Pàmies, Ernesto Sábato, Fred Vargas, Michel Houllebecq, Sílvia Alcàntara, Stefan Zweig, Cormac McCarthy, Haruki Murakami, Paul Auster, Giorgio Bassani, Lolita Bosch, John Cheever, Michael Crichton, Sijie Dai, Isak Dinesen, Umberto Eco, Najat El Hachmi, Lluïsa Forrellad, Noah Gordon, Sue Grafton, Khaled Hosseini, Bohumil Hrabal, John Irving, Empar Moliner, Quim Monzó, Amos Oz, Josep Piera, Mercè Rodoreda, Pablo Tusset, Dino Buzzati, Helene Hanff, Imré Kertesz... Al cap una idea: - Club de lectura 2010-2011. Una altra idea: - Trieu 8 llibres i us faig un club de lectura a mida.

"Escric perquè no puc deixar de fer-ho" J. C.

El títol d'avui és la frase d'un escriptor.

El lector i l'escriptor s'han trobat al voltant d'un club de lectura.

L'escriptor, un bon escriptor i un bon orador, ha explicat el seu procés de creació, lent i pausat, sense títol previ, una mica a l'aventura. Un llibre cada sis o set anys.

L'escriptor ha parlat del seus contes, del seu viatge d'hivern, de Schubert, Bach i Rembrandt.

El lector vol felicitar a l'autor per la seva obra i pel premi que se li ha entregat.

Bona lectura.

La fi de totes les cerques

I finalment va arribar el dia en què la mort, implacable, va tallar el fil de la vida. El nostre estimat personatge va morir abans de tot, abans de res, abans de dir-li que l'estimava. El nostre personatge va fer l'últim alè i va perdre la vida. El personatge va vagar, va conèixer l'amor i va morir. Algú es preguntarà el com, el per què, a on, en quines estranyes circumstàncies?? Però el conte no ho explica, només ens diu que mor i n'hem de sobreentendre la resta. FI. PD del lector: aquest és un conte que vaig llegir fa temps, algú me'l va regalar, recomanar o deixar, no ho recordo. El conte era un pèl llarg, potser massa, però n'he conservat els seus ulls, els d'ella, i la seva mort, la d'ell.

Buscant l'amor

Hem deixat el nostre personatge vaguerejant uns dies, ociós, matant el temps, fins que per fi arriba l'amor. Algú potser no veurà amb bons ulls aquesta trobada, però l'amor és així, capritxós i inesperat. El lector ja estava avisat i es preveia alguna trobada, fos la que fos. Així doncs, els dos primers dies va creuar-se amb aquella dona fina i prima, amb cara dolça de faccions delicades que en la seva joventut devia haver tingut certa bellesa, feta de gràcia i alegria, però que ara estava arrugada, gastada, aflaquida; la boca, petita, tenia el plec d'amargor i patiment que marca els llavis de les dones un cop passats els trenta anys; tenia els ulls negres, bonics i vius de meridional, els cabells castanys, ondulats, lleugers com el fum, disposats, seguint la moda de l'època, com una aurèola aèria al voltant del front llis, de pell delicada que feia olor de sabó fi i d'essència de violeta... Més endavant, però, es va trobar amb ella, una dona de mirada perduda, prima, que desprenia certa llangor. Tenia el cabell llis i negre, amb un llarg serell, i una pell blanca, suau, gairebé transperent, que deixava entreveure unes venes color blau cel. Ell no oblidaria mai aquells ulls ametllats de tall oriental, on es podia percebre cert espurneig desconcertant. A partir d'aquí, van conversar, van menjar plegats i van veure cervesa tèbia.

Buscant una acció

El meu segon dubte neix no en el qui sinó en el què. Què farà aquest personatge trist i malencòlic? L'acció ha de ser important en un relat, però el meu heroi no reacciona. L'he intentat posar en mil batalles, però sempre fracassa. Me l'han ferit i gairebé mor de por. Potser és un covard. Li he donat poders i insuflat coratge, però es desinfla aviat i surt corrents. L'he envoltat de dones belles i riqueses a mans plenes, però no ha tocat res, ni tan sols ho ha perdut. L'he acompanyat a regions llunyanes, a racons exòtics, però s'ha marejat de donar voltes. Finalment l'he deixat vagar, de cames i pensaments, amunt i avall per carrers mullats i un passeig ple d'arbres. L'he abandonat perquè potser errant perdut trobarà alguna cosa.

Buscant un personatge

He buscat un personatge per un relat. L'he buscat arreu, sota terra, sobre els arbres, entre edificis alts i petits, entre el mar blau i la muntanya blanca, entre els vius i els que ja no hi són.

Primer he pensat que descriuria el seu naixement: quin dia va néixer? plovia a bots i barrals? feia un dia esplèndid? quin Sant el protegiria fins a la fi dels seus dies? seria de pare desconegut o de casa bona? tindria alguna marca a la pell o un ull de cada color? hauria de ser ros, morè, rosat o negre negre?

Qualsevol detall podria ser important pel seu posterior desenvolupament, per passar de puntetes o esdevenir heroi, qui sap si antiheroi.

Finalment ha nascut a primera hora del matí d'un dia normal, en el si d'una família sense massa història, confesso que no ha llempegat ni ha fet sol. Ha nascut i ja semblava una ànima en pena, d'aspecte mújol, trist, abatut com descriu el diccionari.

Què hi farem, no sempre es pot trobar el personatge ideal!

Les pomes i les llàgrimes de la Tsukiko

Un fragment d'una novel·la deliciosa, com les pomes que desprenien una olor dolça que, amb el fred de l'hivern, era més intensa que mai: "Vaig agafar un poma del cistell. Vaig intentar pelar-la sencera, com la meva mare, però la pell se'm va trencar a mitges. Tot d'un plegat, els ulls se'm van negar de llàgrimes. Ja no eren només les cebes, el que m'irritava els ulls, sinó també les pomes. Me la vaig menjar sense deixar de plorar. Entre queixalada i queixalada, sentia el degoteig de les llàgrimes que picaen amb l'aigüera metàl·lica. Entre menjar i plorar no donava a l'abast." El cel és blau, la terra blanca. Una història d'amor. Hiromi Kawakami. p. 75.

Vi de Solitud

Sant Jordi passat per aigua, un xic, però passat per aigua. Sant Jordi treballant, un xic, però treballant matí i tarda. Sant Jordi amunt i avall, un xic, entre Figueres, Roses i Sant Pere. Sant Jordi amb cinc roses, un xic no, cinc roses vermelles i de bon matí. Sant Jordi català, un xic no, molt català, com fa anys no ho era. Sant Jordi amb ex-libris, un, només un, amb ploma, tinter i el meu nom en majúscules (gràcies Dolors, t'estimo). Sant Jordi amb un llibre: Vi de solitud. Irène Némirovsky.

El lector no hi és i la terra és blanca

El lector fa uns dies que no hi és!!

Ha perdut la constància! afirmen uns.

Ha pedut l'esma, les ganes i la il·lusió! exageren els altres.

Haurà perdut l'hàbit de llegir i l'hàbit d'escriure! s'exclamen els amics.

Deu estar enfeinat! Els estudis, la feina, els projectes, la lesió al genoll, els brunyols,... potser no té massa temps? es preguta la família.

De cop, algú que sap alguna cosa més que la resta, aixeca el dit, un cop tots han callat, diu:

"Ahir vaig parlar amb el lector, vaig estar a casa seva. És cert que estudia i que s'ha fet mal al genoll, però m'ha confessat que ha llegit una novel·la encara per publicar, una bona novel·la, també ha devorat la darrera novel·la de l'Amélie Nothomb, una novel·la escrita per pur divertiment, una novel·la que només funciona com a novel·la, i que ja ha acabat l'Emperador o l'ull del vent, un altre llibre d'en Porcel que l'ha obligat a tenir el diccionari ben obert."

Els uns, els altres, els amics i la família han canviat la seva expressió, uns pocs ja es dirigeixen cap a casa, quan aquell aglú afegeix:

"Ah! i no patiu, que al moble del menjador vaig veure dos llibres, pensaria que els té preparats per aquest propers dies:

Un de compar recent, encara per obrir: La terra blanca. Xavier Cortadellas. Ed. Columna, 2010.

Un altre agafat de la Biblioteca: El cel és blau, la terra blanca. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2009."

El lector ha llegit...

El lector ha llegit cap per amunt, cap per avall, del dret i del revés, d'esquerra a dreta, mai de dreta a esquerra, començant pel final o pel principi, en diagonal, fent saltirons, per capítols, de pressa i pausadament. Ha llegit en castellà molt, en català més, en anglès poc, en francès una vegada, en italià Calvino, en llatí i traduint sense gaire èxit. Ha llegit teatre, assaig, novel·la llarga i curta, de gènere i d'autor, poesia en veu baixa i recitada. Ha llegit sol i acompanyat. Ha llegit al sofà, al llit, al reservat, a la cadira, sota un arbre, de peu dret, al cotxe, al tren, a l'autobús, a l'avió i al ferri camí d'Atenes. Ha llegit autors d'aquí i d'allà, també del més enllà. Ha llegit, sempre, sense ulleres. El lector ha llegit i ara hi torna. Fins aviat!

Un escriptor que pinta

Manuel Baixauli és, ara mateix, un escriptor que pinta. Ens ho diu en l'epíleg del seu reescrit Espiral. Un dia vaig descriure ESCRIPTOR i des de llavors vaig pensar que, sempe, llegiria la seves properes obres. Aquest cop ho he fet i l'experència és la següent: L'autor és metòdic i obsessiu, metòdic a l'hora d'escriure, de reescriure i obsessiu en els temes, en les situacions descrites. Als seus microrelats hi trobem els morts, els nostres (els familiars i amics), el nostre passat que conviu amb el nostre present. La mort (una nena bella i petita) s'escampa al llarg dels relats, ens persegueix, se'ns anuncia. Hi veiem tot allò que hem perdut, tot allò que hem destruit. Als seus mircorelats hi ha el somni, imatges oníriques, una fantasia macabre que ens provoca un breu somrís. Als seus mircorelats hi ha el jo i també l'altre. L'autor, el narrador, el personatge es desdoblen molt sovint, es busquen i es troben. Baixauli ha reescrit la seva primera obra. Algú dirà que és boig, que no calia, jo l'aplaudeixo! Baixauli parla amb Baixauli i ens ofereix una obra d'una obsessió perfecta. Només em queda dir-li que té sort de no tenir un germà bessó, llavors la seva obsessió no tindria límit.

Los girasoles ciegos

"La Bíblia, para referirse a quienes se hallan desorientados, dice de ellos que son como los girasoles ciegos: no ven la luz del sol, andan perdidos."

Llegeixo quatre històries, quatre relats de postguerra, quatre derrotes doloroses que em deixen abatut i pensatiu.

Sóc nascut el 1980, sóc de la generació de les vaques grasses. No he conegut la guerra, la fam, la pobresa, ni l'odi entre germans. He escoltat històries llunyanes de vides properes, però tot queda lluny, massa lluny, desconegut.

La guerra:

- La guerra és absurda i els personatges viuen moments tràgics plens d'absurditat. Un victoriós que el dia de la Victòria s'entrega a l'enemic; un condemnat moribund que sobreviu amb mentides i que decideix morir abans que seguir mentint; un home amagat dins d'un armari descobert per un religiós deshorientat i fill de puta.

- La guerra és macabre i els personatges saben que moriran, que han mort abans de la mort mateixa: homes, dones i infants.

- La guerra és dels homes, ells lluiten, ells maten, ells moren. A la guerra dels homes, absurda i macabre, ells maten i moren pel que pensen.

Xerrada amb escriptor a les set de la tarda

El lector va a una xerrada literària i com sempre arriba puntual, massa puntual. Vol escoltar un autor que li fa molt el pes, li agrada sobretot la seva ironia. N'ha llegit algunes obres i aquella mateixa tarda ha iniciat el recull de contes Cercles d'infinites combinacions, publicat l'any 1990. Poc després arriba l'organitzadora, ja es coneixien, i decideixen fer una coca-cola i un cafè respectivament. Esperen l'escriptor i la presentadora. L'organitzadora s'aixeca i s'asseu, ara sí i ara també, mira el mòbil, escriu missatges, contesta trucades i parla amb el lector sobre la feina, l'escriptor, la xerrada i la presentadora. Finalment veu l'escriptor a l'altra costat de la barra, amb una cervesa a la mà, i el crida. Ella els presenta, l'escriptor li dóna la mà i, per sorpresa, diu que el coneix d'una foto, la del bloc, però que allà té la cara més plena. Ara el lector, espectador casual per haver arribat massa aviat, podria parlar de com es prepara la presentació d'una xerrada en deu minuts, de què en pensa l'autor de fer llegir Monzó a l'institut o de si l'autor es perpara o no esquemes d'allò que dirà, però el lector s'escapa, paga el cafè i puja a la sala per escoltar la xerrada. Resum de la xerrada fet pel lector: - Quan l'escriptor vol que el lector comprengui una obsessió la lectura esdevé obsessiva. (Tot i així hi ha lectors que han deixat la novel·la en aquest punt). Els jugadors de Whist - L'escriptor esdevindrà immortal com Greta Garbo o tocarà fins a la vellesa com els Scorpions? Carta a la reina d'Anglaterra

Tres llibres de gener

Avui us volia esmentar tres llibres: un de nou i llegit, un de més vell i rellegit i un de nou-vell i reescrit. - Una tempesta. Imma Monsó. - Adreça desconeguda. Kressmann Taylor. - Espiral. Manuel Baixauli. Són tres llibres, tres lectures de gener. La tempesta literària de la Monsó i els seus clubs de lectura són un bon exercici per a lectors que comparteixen opinions, per a escriptors que expliquen el que escriuen, el que borren i el que reescriuen, per a tots aquells que fan el "Ninot" amunt i avall. També hi ha un mort i altres coses com la por i la por de la por, blablabla... però a mi m'agrada fer el "Ninot". L'adreça desconeguda és un llibre epistolar, una bufetada, una denúncia, una amistat convertida en odi. Un text curt sobre l'Alemanya nazi, un text breu i visionari. L'espiral d'en Baixauli és segons ell mateix "una reescriptura i ampliació del que fou la meua opera prima, un recull de seixanta-vuit microcontes i, també, un epíleg escrit per a l'ocasió". I així arribem a dia d'avui amb tres llibres més, amb tres lectures menys...

Poema de gener amb roses de vellut

El lector llegeix poesia. El lector està enamorat. Quan el lector està enamorat i llegeix poesia, el lector es transforma i deixa de ser lector: A les set del matí deixa de ser lector i es fa xofer: acompanya la seva dona a la feina i, després d'un llarg petó, torna a casa. A les vuit del matí deixa de ser xofer i es posa el davantal: escombra, frega, treu la pols i fa el lavabo. Aquesta setmana li toca a ell i està enamorat. A mig matí deixa el davantal i surt a comprar: potser caldria comprar carn a Can Jordi i fruita a Ca la Pepi, però avui baixa al poble a la recerca d'una rosa, d'aquelles de vellut vermell, amb un llaç bonic i una targeta encara blanca. Finalment, altre cop a casa, aquell que era lector es fa aprenent de poeta i escriu:

"Que el roig vellut d'aquesta bella rosa,

atiï ardent l'amor dels nostres cors

i que el dolç cant de la temuda alosa

mai ens desvetlli del nostre etern somnieg."

Posa la rosa i el breu poema sobre el seu coixí, el d'ella, i surt, de nou vestit de xofer, a buscar la seva dona.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa

Primera lectura de l'any:

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. Edicions Vitel·la, 2009.

Poesia, bellesa formal i riquesa lingüística al servei del compromís, la denúncia i la solidaritat.

Solidaritat, denúncia i compromís a través de la paraula justa, la forma poètica adient i la senzillesa aparent.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d'imatges i caçador de mots, vodria dir-li: - fes-te llavis pe crit d'aquesta terra. D'un a un els seus sons ara m'arriben com alts fills de la nit, diamants de l'insomni: fidelitat us serà demanada i un cant rebel a tota defallença, car no hi ha sal per guardar les paraules sinó els llavis dels fills i els vostres versos.