El lector a les Gavarres hi ha anat més d'un cop, més de dos i més de tres.
El lector a les Gavarres en coneix, sobretot, el pas del senglar, les olles i el camí de baix, el camí de dalt, el rec i un revolt on gairebé sempre si fan rovellons.
El lector ha conegut les Gavarres de la mà del pare. Cada any hi torna, s'ajup i s'arrossega per camins que no es veuen, que reconeix perquè ha arribat a somniar-los.
Dins d'aquest bosc, espès d'alzines, pins i bruc, és on ha tornat a entrar aquests dies llegint La terra blanca d'en Xavier Cortadellas.
La lectura és obscura, cruel, dura, un drama rural molt fosc. Hi ha un vocabulari molt concret, de la zona, un llengutage en desús. Hi ha un món tancat, podrit, resclosit, ple de secrets, metides i dolor. Hi ha odi, mort, foc, neu i senyals al cel.
Es tracta d'un món perdut, una part del nostre món, una part, la més fosca, de la nostra ànima.
Encara no he pogut llegir la novel·la d'en Xevi, però, a les Gavarres, prop del revolt on es fan rovellons, hi tinc les cendres de la mare i un tip de bons records i alguna llàgrima escadussera. Sóc lluny (en presència), però sempre a prop (en essència). Cada racó de Gavarres és un racó de la meva ànima i, en això, potser tu i jo (i en Xevi) estem en desacord: jo no trobo cap part fosca en la meva ànima. Deu ser que sóc feliç de mena? Deu ser que fa anys que he deixat de fer-me preguntes? Deu ser que ja vaig néixer solitària (com un alarb de bosc, que deia la mare)? Potser hauria de respondre amb un sí a cada pregunta, però, a mesura que escric, i recordant la meva vida de quaranta (cony! he dit quaranta!) anys enrere, les meves Gavarres no tenen res de tancat, ni de podrit ni de resclosit; només hi veig els germans i el pare "plantant-me" pinetells arran de camí perquè la "nena" els trobés, cireres d'arboç que m'emborratxaven i un amor antic i intens que em va durar prop de trenta anys. Uf, nen! M'has ben tocat el moll del cor! Plego, que, entre somriures i records, se m'està escapant alguna llàgrima. Petons.
ResponEliminaHola,
ResponEliminam'acabo de trobar amb el teu bloc i t'haig de dir que m'ha agradat força.
Te'l vindré a llegir sovint.
Salutacions.
He llegit La terra blanca i carai amb tot el què passa a Les Gavarres, em sembla una tragèdia rural: no en queda ni un de dret.
ResponEliminaEl bosc amaga desil.lusions i passions que fan que la terra ja no sigui tan blanca...
Segur que l´autor es coneix cada racó d´aquestes Gavarres que ell tan bé ens descriu.
Imma
Roser,
ResponEliminaM'he quedat sense paraules durant el darrer mes. Aquest setembre aniré al bosc, buscaré el revolt i tancaré els ulls. Les Gavarres fosques són les de la novel·la, les meves en queden un tros lluny.
Una abraçada i un petó ben fort.
Albert.
David,
ResponEliminaGràcies pel teu comentari. A partir d'aquest mes tornarem a reiniciar el bloc.
Salutacions.
Imma,
Gràcies per escriure. Una abraçada.