Oda IV

Avui que s'acaba el món dono per acabada la primera lectura de la novel·la Jo confesso.

Avui, tot i que a les 11:11 el món no ha quedat fet a miques, podem pensar que el món es va acabar fa temps.

Avui, deiem, l'Adrià Ardèvol es refugia en Horaci, estirat al llit, deprés de fer fora de casa al seu bon amic Bernat.


Llegeix i escolta:

IV

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni

trahuntque siccas machinae carinas,

ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni

nec prata canis albicant pruinis.

iam Cytherea choros ducit Venus inminente luna

iunctaeque Nyphis Gratiae decentes

alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum

Volcanus ardens uisit officinas.

nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto

aut flore terrae quam ferunt solutae;

nun et in umborsis Fauno decet inmolare lucis,

seu poscat agna siue malit haedo.

pallida Mors aqeuo pulsat pede pauperum tabernas

regumque turris. o beate Sesti,

uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam.

iam te premet nox fabulaque Manes

et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,

nec regna uini sortiere talis

nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus

nunc omnis et mox uirgines tepebunt.

IV

Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la

primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les

quilles eixutes; ja no plau al bestir de romandre dins les

estables ni al llaurador d'estar-se vora el foc, i els prats

ja no blanquegen d'albors de gebre.

Ja la deessa de Citera, Venus, mena les danses a la

claror de la lluna i, enllaçades amb les Nimfes, les formo-

ses Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus,

mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels

Ciclops.

Ara és l'hora de cenyir-nos el cap brillós amb la

verda murtra o amb les flors que dóna la terra alliberada;

ara és també l'hora d'oferir dins els ombrius dels boscs

sagrasts un sacrifici a Faune, sia que demani el d'una

anyella, sia que s'estimi el d'un cabrit.

La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les

barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti

venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de

fer-nos una llarga esperança. Aviat t'afeixugaran la nit, els

llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; bon

punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus

el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració

l'adolescent Lícidas, pel qual ara s'inflamen tots els joves

i aviat sentiran les noies un dolç escalf.

"ODA IV. - Comença amb una descripció de la primavera: els mariners avaren, fent-los lliscar damunt dels pals embreats, llurs vaixells, que han passat tot l'hivern fora de l'aigua, els camperols surten a conrear els camps i el bestira deixa els estables. El poeta imagina que els déus celebren joiosos el retorn del bon temps i invita l'amic a que dedica l'oda a celebrar-ho també. Això és una al·legoria de la joventut i el poema sencer ho és de la vida humana. Però aquí hi ha un d'aquells contrasts que agraden a Horaci: quan esperem la descripció de l'hivern, al·legoria de la vellesa, apareixen sobtadament la Mort i el consell de no fer-no llargues esperances. La composició mètrica d'aquesta oda, semblant a les epodes, fa creure que és de les més antigues; però no tenim indici per a datar-la."

Horaci. Odes i Epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.