Després de tenir-la als dits desenes de vegades, he llegit la correspondència de HH i Frank Doel.
Us deixo un fragment sobre un tema recorrent i a voltes problemàtic: l'espurga de llibres i la relectura.
"Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se'n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se'ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se'n salten molts trossos. I MAI no llegeixen res una segona vegaa, amb la qual cosa al cap d'un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit. Però se'n fan moltes creus quan veuen que tiro un llibre a la parerera o que el dono. De la manera que ells s'ho miren, et compres un llibre, te'l llegeixes, el poses al prestatge, no el tornes a obrir mai més de la vida però NO EL LLENCIS! NO SI ÉS DE TAPA DURA! ¿Per què no? Jo, personalment, no puc pensar en res menys sacrosant que un mal llibre o fins i tot un llibre mediocre." Carta del 18 de setembre de 1952, escrita per hh, dins 84 Charing Cross Road. Helene Hanff. Empúries, 2002; p. 64-65.
De moment queda bastant fins a la propera primavera, en tot cas aniré fent recull d'obres dignes de ser estripades.
Bona lectura i bona neteja!
Fa uns anys no hauria gosat llançar un llibre. Ara, si m'hi posés, en llançaria un bon grapat. De moment els vaig arraconant al darrera dels bons, els que són dignes de ser rellegits o més ben dit dels que només acabar-los tinc ganes de tornar a llegir, de subratllar, de veure i tocar. Quantes obres excel·lents ens queden per llegir! Almenys a mi.
ResponEliminaEls dolents, però, no els llançaré. Potser un dia hi haurà algú que s'iniciarà a la lectura amb ells, com ho vaig fer jo en el seu moment, quan llegia pel simple fet de distreure'm i em deixava enganxar per la història.
Ei, Marta!
ResponEliminaGràcies per les teves paraules. Continuarem llegint obres excel·lents i altres dignes de ser cremades, les separarem i un dia de primavera decidim què fem!
Una abraçada,
Albert.