Avui permeteu-me que us presenti els quatre fracassos de l'any, aquells quatre llibres que per diferents motius m'han caigut de les mans, m'han decebut, m'han desagradat profundament o simplement els hagués cremat públicament, sense nocturnitat i amb traïdoria.
El que diré no és cap veritat absoluta, simplement és el meu parer avui i ara. Sé d'opinions contràries, però sincerament em rellisquen bastant perquè entre amiguismes, ganes de vendre llibres a pes i crítics infumables doncs a un només li queda el seu humil criteri desencertat, potser, però sincer, en definitiva.
Comencem!
- Las teorías salvajes. Pola Oloixarac (Alpha Decay, 2010)
A principis d'any llegíem Bolaño al club de lectura experimental de la Biblioteca de Figueres i vam fer broma sobre el poc atractiu del xilè davant l'encant físic de Fréderic Beigbeder. D'aquí vaig acabar buscant, encoratjat per la Sandra Fernández, escriptores atractives i títols salvatges.
El resultat va ser un fracàs absolut, l'intent de novel·la filosòfica de l'escriptora argentina és per acabar al psicòleg. M'agraden les novel·les que repten al lector, que juguen amb ell i l'intenten desconcertar, però aquí la desconcertada és ella, comença una història i s'hi perd, no sap sortir-ne i a partir d'aquí tot és vàlid, tot es pot explicar a través de la complexitat literària... i una merda!
Si un autor té la brillant idea d'oferir-nos les seves palles mentals que avisi, no cal que amagui la seva desorientació, la necessitat d'un psicòleg a preu zero, rere un títol més o menys disfressat de novel·la.
En fi, les teories salvatges m'han semblat poc més que teories prescindibles, no vaig haver d'acabar el llibre per abandonar-lo.
Diari del búnquer. Kevin Brooks (Fanbooks, 2015)
Aquesta lectura forma part de les pitjors lectures, però us la recomano vívament! La vam comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca de Figueres i vam estar d'acord en una cosa: és una gran novel·la per llegir i demostrar com un pèssim escriptor pot tenir una brillant idea inicial i convertir-la en un bunyol sideral.
Tancar sis personatges dins d''un búnquer sense contacte exterior i sense saber-ne res del segrestador pot ser un bon inici, però tirar de clixés, no fer evolucionar cap personatge, deixar-ho tot sense resoldre perquè l'embolic s'ha fet massa gran i no hi ha manera de reconduir-ho i acabar-ho de rematar amb el pitjor final possible, doncs això: un bon manual per aprendre tot allò que no s'ha de fer en una novel·la! Esteu avisats.
El dia del cérvol. Marina Espasa (L'Altra Editorial, 2016)
En el seu moment, el 16 de març del 2016, en vaig escriure alguna cosa a través del Facebook. No hi tinc res més a afegir:
"Empobrint literatura i lectors
Començo a llegir “El dia del cérvol”, la segona novel•la de la Marina Espasa, crítica literària i periodista cultural, publicada per l’Altra Editorial. Ens situa la protagonista amb uns coneguts a punt de despenjar un cap de cérvol metàl•lic, esperen uns amics avesats a l’escalada.
I tot seguit llegeixo el que podria ser el millor fragment de la literatura catalana contemporània: “La porta del copilot es va obrir i en va baixar un noi amb peus de gat. No és que fos un gat, és que portava aquell calçat de neoprè dels escaladors arrapat als peus”.
Aniré amb peus de plom i us diré que respecto i admiro el projecte de Lectura fàcil (http://
Ara no sé si continuar la lectura, tremolo només de pensar si a la següent plana el noi voldrà calçar-se uns peus d’ànec o si es posarà en peu de guerra, o si fins i tot si anirà a collir un bon grapat de peus de rata. Llavors, la Mariana segur que ens posa notes a peu de pàgina per aclarir-nos conceptes, ens dóna enllaços a l’Optimot i a l’ÉsAdir o ens deixa el seu telèfon personal per si no hem entès res de res!
El fragment que he llegit no té ni cap ni peus i l’únic que aconsegueix és empobrir la literatura i els seus lectors.
Firma: un lector emprenyat i empobrit.
Nota: les múltiples referències a peus variats no s’han aclarit, pensant que el lector és possible que les comprengui tot solet."
Nens de llet. Damià Bardera (El Cep i la Nansa, 2016)
Damià Bardera fa temps que escandalitza, que escriu contes durs, cruels, macabres, plens de personatges mutilats, orfes la majoria, i amb una vida gens fàcil. Molts crítics i lectors eleven la seva originalitat, la seva potència, les bufetades constants, el remoure el lector i la ja reconeguda mala llet barderiana. També l'han definit com a literatura honesta. Jo no m'ho empasso!
Els contes d'en Damià no m'agraden, no m'interpel·len, no em remouen, no em tempten, els trobo pobres, supeditats a aquestes ganes d'escandalitzar, intentar ser original a través d'una mena de faules morals post modernes situades al salvatge món rural empordanès.
En Jordi Artigal, gran lector i company bibliotecari, em deia fa uns dies que en Damià és un autor obsessionat per alguns temes i que aquests obsessions són bones en literatura. Potser sí, però jo no en faig prou. Sempre que llegeixo en Damià em sembla que em parla des d'un altaveu situat massa amunt, amb certa superioritat. Com a lector prefereixo que em parlin de tu a tu.
Fa uns dies Bernat Puigtobella, "conegut" d'en Damià, ens deia que l'autor havia anunciat, davant del trist panorama literari actual, deixar de publicar, com a protesta no com a provocació.
Jo ho agraeixo, no ho veig pas malament.
Salut i bones lectures!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada