Los girasoles ciegos

"La Bíblia, para referirse a quienes se hallan desorientados, dice de ellos que son como los girasoles ciegos: no ven la luz del sol, andan perdidos."

Llegeixo quatre històries, quatre relats de postguerra, quatre derrotes doloroses que em deixen abatut i pensatiu.

Sóc nascut el 1980, sóc de la generació de les vaques grasses. No he conegut la guerra, la fam, la pobresa, ni l'odi entre germans. He escoltat històries llunyanes de vides properes, però tot queda lluny, massa lluny, desconegut.

La guerra:

- La guerra és absurda i els personatges viuen moments tràgics plens d'absurditat. Un victoriós que el dia de la Victòria s'entrega a l'enemic; un condemnat moribund que sobreviu amb mentides i que decideix morir abans que seguir mentint; un home amagat dins d'un armari descobert per un religiós deshorientat i fill de puta.

- La guerra és macabre i els personatges saben que moriran, que han mort abans de la mort mateixa: homes, dones i infants.

- La guerra és dels homes, ells lluiten, ells maten, ells moren. A la guerra dels homes, absurda i macabre, ells maten i moren pel que pensen.

Xerrada amb escriptor a les set de la tarda

El lector va a una xerrada literària i com sempre arriba puntual, massa puntual. Vol escoltar un autor que li fa molt el pes, li agrada sobretot la seva ironia. N'ha llegit algunes obres i aquella mateixa tarda ha iniciat el recull de contes Cercles d'infinites combinacions, publicat l'any 1990. Poc després arriba l'organitzadora, ja es coneixien, i decideixen fer una coca-cola i un cafè respectivament. Esperen l'escriptor i la presentadora. L'organitzadora s'aixeca i s'asseu, ara sí i ara també, mira el mòbil, escriu missatges, contesta trucades i parla amb el lector sobre la feina, l'escriptor, la xerrada i la presentadora. Finalment veu l'escriptor a l'altra costat de la barra, amb una cervesa a la mà, i el crida. Ella els presenta, l'escriptor li dóna la mà i, per sorpresa, diu que el coneix d'una foto, la del bloc, però que allà té la cara més plena. Ara el lector, espectador casual per haver arribat massa aviat, podria parlar de com es prepara la presentació d'una xerrada en deu minuts, de què en pensa l'autor de fer llegir Monzó a l'institut o de si l'autor es perpara o no esquemes d'allò que dirà, però el lector s'escapa, paga el cafè i puja a la sala per escoltar la xerrada. Resum de la xerrada fet pel lector: - Quan l'escriptor vol que el lector comprengui una obsessió la lectura esdevé obsessiva. (Tot i així hi ha lectors que han deixat la novel·la en aquest punt). Els jugadors de Whist - L'escriptor esdevindrà immortal com Greta Garbo o tocarà fins a la vellesa com els Scorpions? Carta a la reina d'Anglaterra

Tres llibres de gener

Avui us volia esmentar tres llibres: un de nou i llegit, un de més vell i rellegit i un de nou-vell i reescrit. - Una tempesta. Imma Monsó. - Adreça desconeguda. Kressmann Taylor. - Espiral. Manuel Baixauli. Són tres llibres, tres lectures de gener. La tempesta literària de la Monsó i els seus clubs de lectura són un bon exercici per a lectors que comparteixen opinions, per a escriptors que expliquen el que escriuen, el que borren i el que reescriuen, per a tots aquells que fan el "Ninot" amunt i avall. També hi ha un mort i altres coses com la por i la por de la por, blablabla... però a mi m'agrada fer el "Ninot". L'adreça desconeguda és un llibre epistolar, una bufetada, una denúncia, una amistat convertida en odi. Un text curt sobre l'Alemanya nazi, un text breu i visionari. L'espiral d'en Baixauli és segons ell mateix "una reescriptura i ampliació del que fou la meua opera prima, un recull de seixanta-vuit microcontes i, també, un epíleg escrit per a l'ocasió". I així arribem a dia d'avui amb tres llibres més, amb tres lectures menys...

Poema de gener amb roses de vellut

El lector llegeix poesia. El lector està enamorat. Quan el lector està enamorat i llegeix poesia, el lector es transforma i deixa de ser lector: A les set del matí deixa de ser lector i es fa xofer: acompanya la seva dona a la feina i, després d'un llarg petó, torna a casa. A les vuit del matí deixa de ser xofer i es posa el davantal: escombra, frega, treu la pols i fa el lavabo. Aquesta setmana li toca a ell i està enamorat. A mig matí deixa el davantal i surt a comprar: potser caldria comprar carn a Can Jordi i fruita a Ca la Pepi, però avui baixa al poble a la recerca d'una rosa, d'aquelles de vellut vermell, amb un llaç bonic i una targeta encara blanca. Finalment, altre cop a casa, aquell que era lector es fa aprenent de poeta i escriu:

"Que el roig vellut d'aquesta bella rosa,

atiï ardent l'amor dels nostres cors

i que el dolç cant de la temuda alosa

mai ens desvetlli del nostre etern somnieg."

Posa la rosa i el breu poema sobre el seu coixí, el d'ella, i surt, de nou vestit de xofer, a buscar la seva dona.

Maria Àngels Anglada. Poesia completa

Primera lectura de l'any:

Maria Àngels Anglada. Poesia completa. Edicions Vitel·la, 2009.

Poesia, bellesa formal i riquesa lingüística al servei del compromís, la denúncia i la solidaritat.

Solidaritat, denúncia i compromís a través de la paraula justa, la forma poètica adient i la senzillesa aparent.

A CADA AMIC

A cada amic, cisellador d'imatges i caçador de mots, vodria dir-li: - fes-te llavis pe crit d'aquesta terra. D'un a un els seus sons ara m'arriben com alts fills de la nit, diamants de l'insomni: fidelitat us serà demanada i un cant rebel a tota defallença, car no hi ha sal per guardar les paraules sinó els llavis dels fills i els vostres versos.

La Biblioteca de Babel

El lector ha parlat amb un amic, un altre lector.

Quan el lector es troba un amic, conegut o desconegut, que és lector també, quan passa això doncs, els lectors, un i altre, parlen de lectures.

De tant en tant, entre lectors, arriben a la conclusió, trista i inquietant conclusió, que en relació als llibres i a la literatura: "tot ja està escrit", fa temps, molt de temps que "tot ja està escrit".

Quan això s'esedvé, quan tots assenteixen en aquesta direcció, quan algú ho afirma en veu alta o a mitja veu, el lector sempre rellegeix, recorda, somnia amb La Biblioteca de Babel.

"La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible."

Una biblioteca infinitament finita que acull tots els llibres: "No hay en la vasta Biblioteca, dos libros idénticos". Tots els llibres possibles, totes les seves variants, amb tots els llenguatges coneguts i desconeguts, tots ells es troben en aquesta Biblioteca.

A la Biblioteca, on si no, també hi ha bibliotecaris. Viuen i moren abocats a una recerca infructuosa, pròpia del que cerca entre tanta infinitat. Tots cerquen el llibre dels llibres, el que inclou tot el saber, el que inclou tots els altres.

El lector, com molts altres, voldria llegir aquest llibre, tenir-lo a les mans amb tota l'eternitat per llegir-lo, amb la capacitat de compendre'l.

Es tracta, simplement, d'un desig, un bon desig per acabar l'any rellegint Borges.

Un final, qui sap si massa trist?

L'escriptora ha decidit matar la protagonista. L'escriptora mata la protagonista quan aquesta aixeca el vol, quan obre els ulls a aquell tros de món que tanta por li feia, quan es reconcilia amb el passat i somnia amb un futur al seu costat. L'escriptora ha matat la protagonista i les lectores i lectors es pregunten per què? - L'editora ha alertat a l'escriptora que la novel·la s'allargava massa. - L'escriptora ha arribat a la trista conclusió que no sap acabar tot allò que havia començat. - L'escriptora deixa entreveure una ferotge crítica, a una societat on no és possible somniar. - L'escriptora sap, per experiència, que els finals feliços no venen. - L'escriptora ha matat la protagonista per salvar la secundària. - L'escriptora ni tan sols recorda com va acabar la darrera novel·la per encàrrec. - L'escriptora explica, a tot arreu on va, que la mort és simbòlica, que tot plegat era un somni somniat. - La negra o el negre de l'escriptora calla, s'amaga i escriu una nova novel·la, aquest cop amb final feliç. PD: la lectora i el lector, mentrestant, dormen i somnien amb la protagonista, és ella o ell qui la salven d'un final, qui sap si massa trist.

Llibres per acabar l'any

Avui el lector ha respirat, ha agafat aire després d'uns dies un xic moguts. Aquests dies el lector ha llegit, però sobretot ha parlat de llibres, de lectura, amb adults, joves i escriptors. El lector ha buscat resposta a un seguit de preguntes innocents: Per què llegim? (la humanitat en general) Llegeixen els joves? (els de Figueres en concret) Per què hem de llegir? (abans de dormir o després, ben mirat és el mateix) Per què m'ha agradat la Muriel Barbery? (vull dir la Paloma i la Renné) Per què escriu la Maite Carranza? (aquesta la va respondre ella mateixa) Per què haig de rellegir Julià de Jodar? (ho sento, ho sento,...) M'acabaré Anna Karènina abans de Nadal? (les apostes em són clarament desfavorables) El lector ha fet foment de la lectura amb nois i noies d'ESO. El lector ha coordinat un club de lectura al voltant de L'elegància de l'eriçó. El lector ha coordinat una trobada amb la Maite Carranza i els nois i noies del club de lectura juvenil. El lector ha iniciat Anna Karènina, l'esperen la Guia galàctica per a autostopistes i la relectura de Jodar. El lector torna a respirar, agafa aire de nou i encara aquest final d'any amb un somriure, amb uns quants llibres sota el braç i amb el desig de continuar buscant respostes.

L'elegància de l'eriçó dins d'una caixa

Avui m'ha arribat una caixa, me l'envien des de París, en concret des del "número 7 de la rue de Grenelle, un bonic palauet particular amb pati i jardí interiors dividit en vuit apartaments de gran luxe, tots ocupats, tots gegantins" Al remitent hi puc llegir, amb lletra minúscula, Renée. Obro la caixa, una modesta caixa de cartró, i començo a treure'n un bon grapat de llibres, discs compactes, pel·lícules, una obra darrera l'altra. Hi trobo Marx i la seva Ideologia alemanya, la pel·lícula Mort a Vènècia, música de Mahler, un còmic de Taniguchi en japonès, un recopilatori de haikus de Basho, Proust, Guerra i Pau, Balzac, Flaubert, Hussrel i les seves Meditacions cartesianes - Introducció a la fenomologia, Descartes, Kant, Bacon (el pintor) i Anna Karenina, en una "edició enquadernada en cuiro color blau marí, de tacte bast molt wabi [...] una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat." També en surt una novel·la romàntica de Barbara Cartland, obres de Connely i Mankell, una edició de Blade Runner en 5 dvd's, La caça de l'octubre roig amb Sean Connery, Bach, Mauriac i hip hop francés de MC Solaar. Flaubert i John Le Carré barrejats, Visconti, La jungla de vidre, Terminator i Notthing Hill. Fullejo el Llibre del Te de Kakuzi Okakura i em reservo per aquest vespre Les germanes Munakata del cineasta japonès Yasujiro Ozu; potser, més tard, el documental sobre Ozu, Tokyo-Ga de Wim Wenders. N'extrec també una antologia de la poesia japonesa clàsica, La jugadora de go de Sa Shan, el manga de culte Hikaru No Go, Allò que el vent s'endugué i El sabor de l'arròs al te verd. Mentre escolto Glenn Miller, veig obres de Racine, del lingüista Jakobson i una tesina en procés correcció sobre un franciscà del s. XIV, Guillem d'Occam. No hi podia faltar Freud, música de Julien Clerc i d'Alain Souchon, l'escola holandesa pictòrica amb les seves natures mortes, en especial Pieter Claesz, també Chardin, Rubens, Rafael, Hooper i Van Gogh.

Gairebé al fons de tot hi trobo a Newton, Mozart i el seu Rèquiem, Zola, Vermeer, Plató, Epicur, Descartes, Spinoza i Hegel. Per acabar, mentre apareix la pel·lícula Black Rain i em trobo amb Caravaggio i Eminem, escolto el Dido i Enees de Purcell, és la mort de Dido, "si voleu la meva opinió, la peça més bella del món" . PD: una breu nota em diu que ho guardi tot ben guardat, que no en faci massa difusió, que, ara sí, trobaré el sentit de l'ART i la BELLESA, però que no convé escampar la bona nova. Firmen Paloma i Kakuro Ozu.

Un cop d'ull a la darrera pàgina

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.

PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.