L'última trobada escalenca

Biblioteca de l'Escala. L'última trobada. Un bon grapat de bons lectors. Sándor Márai. El general. Kónrad (Jospeh Conrad?). Krisztina. Nini. Els tròpics. Un quadre despenjat i tornat a penjar quaranta-un anys després. Un quadern groc ple de secrets i cremat. La cacera. Traïció. Honor. Fidelitat. Covardia. Dues preguntes, un munt de preguntes. Un món acabat i decadent. Un imperi desaparegut. Uns personatges peculiars. La música. L'art. L'amistat filial, fraternal, maternal, paternal.

Al voltant d'aquest llistat va transcòrrer la tertúlia.

Vam llegir un llibre extraordinari, ple de silencis, on és més important el que no s'explica, tot allò que s'insinua, que tot el que escoltem en boca del general. Una conversa que esdevé un monòleg on l'interlocutor és el propi lector.

Vam xerrar i vam escoltar opinions per a tots els gustos. Vam rellegir algun fragment, ens vam preguntar el per què i què n'hem tret de tot plegat.

Sándor Márai va ser un home marcat per l'exili, per un món perdut, per una vida difícil, per una dona que el va acompanyar durant seixanta anys.

Sándor Márai sol, malalt i vell es va tirar un tret a l'edat de vuitanta-nou anys.

Sándor Márai em recorda a Stefan Zweig.

Sándor Márai ens ha deixat un seguit de novel·les i escrits d'una gran força i bellesa.

Us el recomano vívament.

Sant Jordi a la Bisbal

El dia de Sant Jordi, el lector va tornar a fer de llibreter.

L'Espiral ens en va donar l'oportunitat. Gràcies!!!

A les 8:15 arribem a la Bisbal i muntem la parada amb la Laura, en Quim i la Dolors. La Laura anirà a la llibreria, ens retrobarem per dinar, i el tercet es quedarà matí i tarda sota les Voltes.

Una diada fantàstica, magnífica companyia, un petit ruixat a les sis i molta gent amunt i avall.

Vam comprar roses, vam fer el 10% de descompte amb la calculadora, ens vam trepitjar, vam embolicar, vam riure, vam conversar, vam menjar croissants petits, i vam vendre un munt de llibres!!!

El que em van regalar:

Laura Borràs. Per què llegir els clàssics avui.

El que es va acabar abans:

Ramon Solsona. L'home de la maleta.

Els que vaig pensar que potser llegiria algun dia:

Nancy Johnstone. Un hotel a la costa. Sofi Oksanen. Purga. Roger Coma. He conegut una noia. Alba Dedeu. Gats al parc.

Fer anys llegint

El lector llegeix i, de tant en tant, un cop cada any, celebra el seu aniversari.

El lector, no fa mai anys sol, el lector és lector, però també és bessó.

El lector, llegeix i ahir que feia un any més, recordava que fer anys ho ha fet sempre, però llegir... llegir fa tan sols mitja vida.

Fins als 15 anys recorda: un recull de Disney, Lope y su amigo Indio, El dragó de Jano, El Zoo d'en Pitus, El Trobador Català amb el Verdum recitat per l'avi i el pare, els llibres d'en Salgari i en Verne que a casa van comprar amb una minicadena.

A partir d'aquí recorda un llibre d'Anne Rice, Un grito al cielo, el llibre que ho va iniciar tot plegat. La seva germana, l'Anna, havia llegit i tenia La entrevista con el vampiro. Rice el va fer lector conscient per primer cop.

Després van venir els llibres de la tia Roser i en Joan: molts llibres, tots amb aquella agradable olor de vell i tabac: Rayuela, els d'en Monzó, la Jaén, en Sábato, l'Eco i El Nom de la Rosa llegit al llit, amb febre.

Més tard les lectures universitàries, les obligatòries i d'altres perquè sí. Al costat de la Dolors, sí, ja al seu costat, Anglada, Calvino, Borges, Dante, Virgili, Homer, alguns clàssics castellans i catalans, literautra universal.

La llibreria el va fer llegir i posar-se al dia, la biblioteca el va fer buscar i remenar entre novetats i relíquies del passat. Així, doncs, i qui sap si fins al final, el lector farà anys llegint. BONA LECTURA, AMICS!!!

Una orquídia al menjador

El lector llegeix al menjador, avui fa un sol esplèndid, la primavera ha arribat amb força. El lector llegeix al costat d'aquesta orquídia. Amb el primer sol primaveral, i després d'un any de manyagueries, aigua i alguna que altra paraula, ha decidit florir. El lector, avui, no parlarà de llibres, però llegirà més a gust.

Llibres al front. Segona Part

Després de la Guerra Civil alguns llibres van retornar a la Biblioteca de Figueres: d'entre ells Volves grises de Ramon Xuriguera.

A sobre la taula dues edicions:

- Volves grises: novel·la. Ramon Xuriguera. Barcelona: Proa, 1932.- 220 p; 17 cm. (Biblioteca A tot vent; 51).

- Volves grises. Ramon Xuriguera. Barcelona: El Cep i la Nansa, DL, 2007.- 181 p.; 19 cm. (La Cram; 9). L'edició del 2007 està feta amb molta cura, amb una bona introducció sobre l'autor i l'obra. Una novel·la sobre la crisi sentimental i moral de la joventut. Una novel·la psicològica, descriptiva de l'ambient interior reflectit al paisatge exterior. El lector ha anotat aquest dos fragments mentre llegia: "L'altre llegia un llibre del qual no girava mai el full." p. 33 "Aquest moment de Sera era el més desfavorable a la seva projecció. No tenia res per dispersar. Passava com una volva grisa a la qual el joc d'atraccions de fora no podria sostrure res. La lluentor del marc l'engolia. No feia cap efecte." p. 55 El lector ha escollit aquesta novel·la per seguir amb el seu projecte personal. Aquesta novel·la es va llegir al Front, la seva tarjeta de préstec ens ho confirma. "Els llibres catalans s'escamparan per totes les cases, per totes les mans, per tot els camins i arribaran als camps atrinxerats i justificaran el fusell dels nostres soldats que defensen el llibre obert! I quan els infeliços esclaus de la incivilització recullin davant la terra recremda del camp de batalla el cadàver d'un dels nostres herois, es quedaran molt sorpresos de trobar-hi dins la motxilla un llibre català." (Anna Murià. Grup Sindical d'Escriptor Catalans - Diada de Sant Jordi, 1937).

Llibres al front. Primera part

Durant la Guerra Civil alguns llibres van anar al front republicà:

"El servei de Biblioteques al front era un organisme depenent del Departament de Cultura de la Generalitat, creat el 1937. Es tractava de traslladar llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants que estava connectada amb la direcció tècnica de les biblioteques populars de la Generalitat, vinculada a la Institució de les Lletres Catalanes. Amb la creació d'aquest servei es recollia i regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost de 1936 van iniciar remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó."

El lector fa temps que hi dóna voltes. Recull informació, catàlegs, remena llibres i fulleja entre les mans uns quants exemplars. Alguns llibres que van anar al front van tornar, altres no. Alguns ens diuen qui els va llegir, a on, quin dia es va fer el préstec. Aquests llibres amaguen un relat, verídic, punyent, història del nostre temps. Aquests llibres guarden milers de relats possibles, ficcions, somnis, literatura de tots els temps. El lector fa temps que hi dóna voltes. Ella fa encara més temps que l'anima a escriure. Avui, qui ho sap, tot ha començat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac. Trad. de Domènec Guansé.- Barcelona.: Catalònia, [193-?].- 83 p; 18cm.- (Biblioteca universal, 23). BF - 196, BF - 397, BF - 91, BF-92, BF-93 "El vell soldat era sec i magre. El seu front, voluntàriament amagat sota els cabells de la seva perruca llisa, li donava alguna cosa de misteriós. Els seus ulls semblaven coberts d'un tel transparent: hauríeu dit que eren de nacre llardós, els reflexos blavosos del qual es tornassolaven a la llum de les espelmes. El rostre pàl·lid, lívid i descarnat com la fulla d'un ganivet, si ens és permès d'emprar aquesta expressió vulgar, semblava mort."

I després, ¿què?

El lector ha buscat una aràlia japonesa per il·lustrar aquesta entrada. Uns segons més tard he copiat l'eterna pregunta del llibre que avui acaba:

"Voltem per la vida sense rumb. I després, ¿què?"

En Midori, gairebé hi troba resposta, però "els pensaments són efímers i versàtils", i perd el fil.

El lector tanca el llibre, i després, ¿què?, doncs, qui ho sap, res de res, potser massa i tot, ja ho veurem!

(Esperem, com a mínim, trobar un bon plat de patates viues i un parell d'ous ferrats!)

Passejant, passejant

Passejant, passejant es va trobar davant d'un arbre, frondós, robust, d'un verd molt verd. Va recolzar la mà a l'escorça:

-Què hi fem aquí?-va preguntar, en silenci.

- Hi som! -va semblar dir l'arbre, enmig de la remor de fulles.

Molts anys més tard, es va aturar davant d'un tronc corcat, vestigi d'un temps esplendorós:

-On ets?-va suplicar-li, entre plors.

- No hi sóc- va semblar dir la soca, des de molt endins.

Les paraules d'en Midori

Quan el lector llegeix Hiromi Kawakami tot va una mica més lent, a poc a poc, molt a poc a poc; el món s'ofereix, per descobrir, per ser dit: "Però la meva família no era l'únic misteri de la meva vida. També era estrany que en Hanada es volgués vestir de dona, o que la Mizue fos a la meva habitació a aquelles hores de la nit. D'altra banda, era un misteri que es fes de dia i que el sol sempre es pongués, i que poguéssim continuar parlant en aquell moment sense caure a terra." Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010.

L'últim llibre abans de demà

El lector llegeix una novel·la escrita a bocins, amb fragments d'unes quantes històries, totes lligades per ell, el narrador-protagonista que ha tocat fons: ...la mare boja, el pare colpejat pel càncer, la traumàtica educació religiosa, el traumàtic despretar sexual, la música d'una generació, la dona separada, el desgraciat amic desgraciat, la bohèmia amiga suïcida, la filla morta... El lector podria parlar de la història corprenedora, de l'escriptor, de patatim-patatam, de que ben mirat tampoc l'hi agradat massa, de ben segur que guanya més d'un premi i tot! Però, avui, el lector vol parlar d'un altre fet... el de les Coincidències Literàries, aquelles que en poques hores han fet: 1. Que hagi llegit els Poemes francesos de Rilke. 2. Que hagi llegit L'últim dia abans de demà: "Giro la fotografia i llegeixo en veu alta. És estrany, certament, ja no habitar la terra, no fer ús de costums a penes adquirits, no dar a les roses i a d'altres coses que eren tota una promesa la significança del futur humà; i allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s'ha fet malbé. Saps de qui és? De Rilke, no? La Francesca fa que sí amb el cap i entra a l'habitació.

Bingo! No hi ha manera d'enxampar-te." (fragment de la pàgina 57 que reprodueix una part de la Primera Elegia de Duino en traducció de Joan Vinyoli: Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985). 3. Que hagi seguit el comentari de Xavier Antich a l'hora del lector (min. 56,23): sobre Vinyoli, Rilke, i la influència d'aquest últim sobre la literatura catalana, tot presentant els Poemes francesos. El lector escriu això i agafa Hiromi Kawakami: qui sap si també Rilkejarà.