Tendra era

He llegit l’últim poemari d’en Pons Alorda i he pensat que seria bo escriure’n alguna cosa.

-        Diuen que és provocador, irònic, que ens parla del que significa escriure poesia i que recerca transcendir. (cites i idees d’Eduard Sanahuja).

-        Jo dic què és un tou, un ésser tendre, un home enamorat de la vida, “el problema és la mort”, que se sap etern en la paraula.

-        Parla clar i fort, escup i ens increpa, com si nosaltres fóssim justament aquesta vida que l’enamora i el fa patir. He visualitzat el bo d’en Jaume C. col·locant-se uns elèctrodes als ous, cridant, escumejant, buidant el pap sense aturador, només “perquè ens (el) consolin”.

-        L’Alorda és capaç de tot, “sols perquè” algú, qui sap qui és algú?, li va dir que “no podia sucumbir”. Ho veieu con n’és de tendre!

-        En Pons és un bon samarità, generós com cap altre. S’obre l’estómac per nosaltres i ens revela la llum. Ho fa encara que no li demanis: “No em demanis miracles. / Jo te’ls regalaré ben igual.”

-        Jaume C. Pons Alorda m’agrada, no escriuria mai com ell, però m’agrada. Ha après a viure poètica i intensament, lo de la mort potser que ho deixi per més endavant. Llarga vida al poeta: “Deixa’m morir una estona més, / ara que n’he après”.

Epíleg a mode de conversa de bar de poble empordanès agafada al vol:

(Els dos protagonistes mengen ronyonets a la paella, volta i volta, com cada diumenge, no com aquella colla d'escolàstics pixapins que només n'endrapen pel Bloomsday).

-          - Escolta! Has llegit l’últim d’en Pons Alorda?

-          - Qui? Aquell que ha fotut la traducció de La llibreria amb paraules inventades (coi de mallorquins...)!?

-          - Noi, no fotis, que també ha traduït en Whitman, eh?

-          - Ja, jo a en Whalty el llegeixo en original!

-          - Doncs ha fotut un poemari especularment espectacular!

-          - Va, deixa’m tranquil, tros d’ase. Jo soc més de la Gual.

Fi

Anna Gual i les sensacions

Quan no hi sigui, 

qui m'omplirà el nom?

Artefactes

El tubercle. Anna Gual (Poesia 3 i 4, 2016)

Quan el lector inicia la lectura del poemari El tubercle s'ho agafa amb calma. Sap que en poesia, en certa poesia, és inútil la recerca del "què em vol dir?" entre versos. L'Anna Gual tira de metàfora i morirem si, de bones a primeres, ens aturem al primer vers perguntant-nos què coi significa "s'han cremat les salives del mercuri"?

Avançarem entre metàfores i sentències tancant composicions. Sovint són lapidàries, "aquí tens les runes d'una dona"; algunes semblen esperançades, "fem que aquest sigui / la nostra consigna de vida"; altres, les que més agraden al lector, interrogatives, "com pots cultivar la bellesa / sense que se't desfaci als miralls?".

El lector, doncs, tira pel dret, llegeix els quaranta-set poemes d'una tirada, a cavall del 2016 i el 2017, entre febre i febre dels petits, de matinada, amb llum de llanterna i posició horitzontal. 

És quan acaba el volum, abans fins i tot de llegir-ne l'epíleg d'Antònia Vicens, que el breu intent de comprensió queda substituït per sensacions que van fen pòsit, que maduren fins l'endemà i més enllà: cert ofec, desesperança, potser nostàlgia i tot, uns quants dubtes i alguna certesa. 

La poesia d'Anna Gual és sensació.

Us deixo amb un dels poemes, el més breu, però d'aquells que em queden ressonant. 

Fascinació

Un poema no és una certesa,

sinó la mentida de la veritat.

PD: diuen que El tubercle és la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, que Anna Gual inicià amb Molsa (AdiA Edicions, 2016) i que és un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les part que configuren l'univers. Quan les hagi llegit en parlem! Salut.

Feliç 2017 bibliotecari!

A totes les companyes i companys bibliotecaris i a totes les lectores i lectors que m'heu acompanyat al llarg d'aquest any: QUE TINGUEU UN FELIÇ 2017!


I recordeu: si els usuaris us ofereixen maragdes, safirs i diamants bords a canvi d'alguna dada personal, no sigueu intransigents! Sempre simpàtics, amb el somriure enganxat als llavis, sempre al servei dels nostres usuaris!!!

En cas contrari, Déu no ho vulgui!, sempre podem acabar amb amb la barba sobre el pit :)

Bon any nou!


    "Quan sortim, demano al bibliotecari un exemplar del llibre de poemes. Però està deixat en préstec. Els detalls del bibliotecari són que té metxes gebrades de ros cendra als cabells, i els cabells estan gelatinitzats formant un tendal sòlid sobre la cara. Una mena de visera ros cendra. Està assegut en un tamboret davant d'una pantalla d'ordinador i fa olor de fum de tabac. Porta un jersei de coll alt amb una etiqueta plastificada que diu . 
    Li dic que moltes vides depenen del fet que jo trobi el llibres.
    I ell diu que llàstima.
    I jo dic que no, que de fet és la seva vida l'única que depèn d'això.
    I el bibliotecari prem una tecla i diu que està avisant la policia.
    -Un moment -diu la Helen, i obre la mà sobre el taulell, els dits guspirejant carregats de maragdes tallades en escala i safirs d'estrella en talla caboixó i diamants bords en talla antiga. Diu-: Symon, tria el que vulguis.
    I el bibliotecari doblega el llavi superior fins al nas, de manera que se li veuen les dents de dalt.           Tanca i obre els ulls, una vegada, dues, a poc a poc, i diu:
    -Te'ls pots confitar, nena, els teus culs de got de drag queen.
    I el somriure de la cara de la Helen ni tan sols tremola.
    L'home posa els ulls en blanc, i els músculs de la cara i les mans se li aflueixen. Li cau la barba sobre el pit, i es desploma sobre el teclat, després es torça i llisca fins a terra.
    Destrucció constructiva."

Cançó de bressol. Chuch Palahniuk. 

Les pitjors lectures del 2016

Fa uns dies vaig apuntar, en aquest mateix blog, les cinc millors lectures del 2016.

Avui permeteu-me que us presenti els quatre fracassos de l'any, aquells quatre llibres que per diferents motius m'han caigut de les mans, m'han decebut, m'han desagradat profundament o simplement els hagués cremat públicament, sense nocturnitat i amb traïdoria. 

El que diré no és cap veritat absoluta, simplement és el meu parer avui i ara. Sé d'opinions contràries, però sincerament em rellisquen bastant perquè entre amiguismes, ganes de vendre llibres a pes i crítics infumables doncs a un només li queda el seu humil criteri desencertat, potser, però sincer, en definitiva. 

Comencem!

- Las teorías salvajes. Pola Oloixarac (Alpha Decay, 2010)

A principis d'any llegíem Bolaño al club de lectura experimental de la Biblioteca de Figueres i vam fer broma sobre el poc atractiu del xilè davant l'encant físic de Fréderic Beigbeder. D'aquí vaig acabar buscant, encoratjat per la Sandra Fernández, escriptores atractives i títols salvatges. 

El resultat va ser un fracàs absolut, l'intent de novel·la filosòfica de l'escriptora argentina és per acabar al psicòleg. M'agraden les novel·les que repten al lector, que juguen amb ell i l'intenten desconcertar, però aquí la desconcertada és ella, comença una història i s'hi perd, no sap sortir-ne i a partir d'aquí tot és vàlid, tot es pot explicar a través de la complexitat literària... i una merda! 

Si un autor té la brillant idea d'oferir-nos les seves palles mentals que avisi, no cal que amagui la seva desorientació, la necessitat d'un psicòleg a preu zero, rere un títol més o menys disfressat de novel·la. 

En fi, les teories salvatges m'han semblat poc més que teories prescindibles, no vaig haver d'acabar el llibre per abandonar-lo.

Diari del búnquer. Kevin Brooks (Fanbooks, 2015)

Aquesta lectura forma part de les pitjors lectures, però us la recomano vívament! La vam comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca de Figueres i vam estar d'acord en una cosa: és una gran novel·la per llegir i demostrar com un pèssim escriptor pot tenir una brillant idea inicial i convertir-la en un bunyol sideral. 

Tancar sis personatges dins d''un búnquer sense contacte exterior i sense saber-ne res del segrestador pot ser un bon inici, però tirar de clixés, no fer evolucionar cap personatge, deixar-ho tot sense resoldre perquè l'embolic s'ha fet massa gran i no hi ha manera de reconduir-ho i acabar-ho de rematar amb el pitjor final possible, doncs això: un bon manual per aprendre tot allò que no s'ha de fer en una novel·la! Esteu avisats.

El dia del cérvol. Marina Espasa (L'Altra Editorial, 2016)

En el seu moment, el 16 de març del 2016, en vaig escriure alguna cosa a través del Facebook. No hi tinc res més a afegir:

"Empobrint literatura i lectors

Començo a llegir “El dia del cérvol”, la segona novel•la de la Marina Espasa, crítica literària i periodista cultural, publicada per l’Altra Editorial. Ens situa la protagonista amb uns coneguts a punt de despenjar un cap de cérvol metàl•lic, esperen uns amics avesats a l’escalada. 

I tot seguit llegeixo el que podria ser el millor fragment de la literatura catalana contemporània: “La porta del copilot es va obrir i en va baixar un noi amb peus de gat. No és que fos un gat, és que portava aquell calçat de neoprè dels escaladors arrapat als peus”.

Aniré amb peus de plom i us diré que respecto i admiro el projecte de Lectura fàcil (http://www.lecturafacil.net/), però crec que la senyor Marina Espasa no ens ofereix, a priori, un text adaptat per a lectors amb mancances de comprensió o d’hàbits relacionats amb la lectura. Crec que no em ficaré de peus a la galleda si us dic que aquest fragment, en concret la segona part, no és necessari, no només perquè no aporta res a la narració, sinó perquè ens tracta als lectors d’imbècils. O és que feia falta que ens aclarís que el noi no era un gat? No dic que el lector ha de saber què són els peus de gat, però serà prou llest com per comprendre’n el sentit pel context o per dirigir-se al diccionari en cas que ho cregui necessari.

Ara no sé si continuar la lectura, tremolo només de pensar si a la següent plana el noi voldrà calçar-se uns peus d’ànec o si es posarà en peu de guerra, o si fins i tot si anirà a collir un bon grapat de peus de rata. Llavors, la Mariana segur que ens posa notes a peu de pàgina per aclarir-nos conceptes, ens dóna enllaços a l’Optimot i a l’ÉsAdir o ens deixa el seu telèfon personal per si no hem entès res de res!

El fragment que he llegit no té ni cap ni peus i l’únic que aconsegueix és empobrir la literatura i els seus lectors.

Firma: un lector emprenyat i empobrit.

Nota: les múltiples referències a peus variats no s’han aclarit, pensant que el lector és possible que les comprengui tot solet."

Nens de llet. Damià Bardera (El Cep i la Nansa, 2016)

Damià Bardera fa temps que escandalitza, que escriu contes durs, cruels, macabres, plens de personatges mutilats, orfes la majoria, i amb una vida gens fàcil. Molts crítics i lectors eleven la seva originalitat, la seva potència, les bufetades constants, el remoure el lector i la ja reconeguda mala llet barderiana. També l'han definit com a literatura honesta. Jo no m'ho empasso!

Els contes d'en Damià no m'agraden, no m'interpel·len, no em remouen, no em tempten, els trobo pobres, supeditats a aquestes ganes d'escandalitzar, intentar ser original a través d'una mena de faules morals post modernes situades al salvatge món rural empordanès. 

En Jordi Artigal, gran lector i company bibliotecari, em deia fa uns dies que en Damià és un autor obsessionat per alguns temes i que aquests obsessions són bones en literatura. Potser sí, però jo no en faig prou. Sempre que llegeixo en Damià em sembla que em parla des d'un altaveu situat massa amunt, amb certa superioritat. Com a lector prefereixo que em parlin de tu a tu.  

Fa uns dies Bernat Puigtobella, "conegut" d'en Damià, ens deia que l'autor havia anunciat, davant del trist panorama literari actual, deixar de publicar, com a protesta no com a provocació. 

Jo ho agraeixo, no ho veig pas malament. 

http://www.nuvol.com/opinio/zafonitzacio/

Salut i bones lectures! 

Les cinc millors lectures del 2016

Al llarg d'aquest 2016 vaig proposar-me, com a curiositat i sense cap intenció competitiva, registrar el nombre total de lectures que m'anava llegint. Vaig aprofitar la xarxa social Instagram per etiquetar les meves lectures amb #lectures2016acarolbruguera i així poder-les recuperar totes juntes:

https://www.instagram.com/explore/tags/lectures2016acarolbruguera/

Finalment i després d'una setantena llarga de lectures he volgut destacar-ne les cinc que més m'han marcat. Aquelles que al llarg de l'any més intensament m'han meravellat, trasbalsat i fet gaudir.

Curiosament, un cop feta la difícil selecció, comprovo que tinc una clara tendència a canviar de gènere i de tastar una mica de tot: un poemari, dues novel·les, una mena de biografia novel·lada i un recull d'articles.

Us deixo amb una petita ressenya de les seleccionades:

- Cartes d'aniversari. Ted Hughes. (Edicions 62, 1999)

Quan vaig llegir aquesta elegia, aquest monument a l'amor, a la mort, a l'engany, a la vida, vaig quedar en estat de xoc. Les cartes que Ted Hughes dedica a Sylvia Plath han marcat el meu 2016 i fins i tot van donar ocasió, gràcies a la proposta d'en Lluís Bosch, a celebrar el 60è aniversari de casament d'aquests dos monstres de la literatura. Al llarg de l'any les figures de Hughes i Plath, sobretot ella, m'han anat perseguint: en un fragment de Silenci a taula de la Cristina Garcia o a la Sed de la Paula Bonet, per exemple.

Uns poemes narratius i evocadors de lectura imprescindible!

- La insostenible lleugeresa del ser. Milan Kundera. (Destino, 1987)

Normalment no vaig a buscar les meves lectures, molt sovint me les trobo, me les recomanen o m'apareixen entre d'altres textos. La Raquel Sibecas em va recomanar la lectura de Kundera i del seu triangle amorós més conegut. El relat va ser revelador, punyent i plaent a la vegada. Em vaig enamorar de Sabina, vaig odiar a Tomàs i vaig sentir llàstima de Teresa.

Una lectura que et fa sentir, una novel·la que no em puc treure del cap.

- Ningú no ens espera. Manuel Baixuali.(Edicions del Periscopi, 2016)

Baixauli, per a mi, és el millor escriptor de la literatura catalana actual. No només perquè el seu Home manuscrit em va deixar bocabadat i La cinquena planta em va meravellar, sinó perquè aquest artista hi toca i molt. Els articles de Ningú no ens espera no (et) fallen mai, estan plens de les reflexions que hauries volgut escriure, pensar i compartir.

Si no heu llegit Baixauli al llarg del 2016 ho haureu de fer, obligatòriament, l'any vinent. No us en penedireu!

- Instrumental: memorias de música, medicina y locura. James Rhodes. (Balckie Books, 2016)

No hi entenc ni fava de música, ni de moderna ni de clàssica, però l'obra de Rhodes no només va de música, no només va de clàssica, va de buidar-se, de cridar al món, de sacsejar consciències i posar llum a les obscuritats humanes. Aquest any també ha sigut l'any Rhodes, la seva força narrativa, basada en una vida impossible, ens ha sacsejat a tots els lectors que desconeixíem la seva música i la seva valentia. Quan el vaig recomanar a través de la Biblioteca de Figueres, vaig dir:

“M’està deixant sense aire. L’estic llegint compulsivament, amb ansietat, angoixa, amb plaer malaltís.

Si em cruspeixo 270 pàgines en tres dies es perquè m’ha portat a la bogeria lectora. Brutal, intens, volia vomitar, plorar, estimar, abraçar algú... No el puc subratllar, és de la biblioteca, però hi ha algú que no ho ha pogut evitar i el perdono!”

Rhodes a Salvados:

http://www.atresplayer.com/television/programas/salvados/temporada-12/capitulo-8-quin-james-rhodes_2016120200705.html

- Ànima. Wajdi Mouawad. (Edicions del Periscopi, 2016)

Quan el vaig comprar el 2014 no vaig tenir el valor de llegir-lo, sabia que contenia un text duríssim i vaig haver d'esperar a la segona proposta del club de lectura experimental d'aquest curs per oferir-lo a altres lectors i obligar-me a iniciar la lectura.

Us prometo que és de les novel·les més dures que he llegit, pel tema, per la forma de narrar, per la cruesa de les descripcions, per la força de les imatges, per la poesia del relat, per l'animalitat de l'ésser humà.

Espero que si no n'heu tingut l'ocasió, i si algun dia us ve de gust, aquestes lectures també formin part de les vostres i que en gaudiu al màxim.

Bones lectures i feliç 2017!!!

Prudenci Bertrana i el seu "Sacrilegi"

El lector acaba de llegir Nàufrags, la tercera novel·la de Prudenci Bertrana que publica l'editorial gironina Edicions de la ela geminada, el tercer pas d'un projecte, el de la Biblioteca Prudenci Bertrana que va iniciar-se al 2013:

"En cinc anys, des d’ara mateix fins al 2017, quan es commemori el 150è aniversari del naixement de Bertrana, el segell gironí es proposa publicar, a un ritme de dos títols anuals, la seva obra novel·lística completa, “en edicions filològicament fiables, regides per criteris de normalització coherents i alhora màximament respectuoses amb l’estil i el lèxic d’un autor que massa sovint ha estat sotmès a deformacions importants a causa d’un excés de zel corrector”, segons adverteix l’editor Oriol Ponsatí-Murlà" (fragment de l'article d'Eva Vàzquez). 

El lector ignora si s'assolirà el termini proposat, si l'Oriol en serà capaç o no. Seria bonic, seria adient, seria una gran notícia. 

El lector, passi el que passi, ha gaudit de la lectura de les tres primeres obres: Violeta (inèdita), Josafat i Nàufrags.

El lector esperarà amb delit les properes publicacions mentre rellegeix algun fragment del sacrilegi (1) de mossèn Joaquim:

"Una nit, una nit gaia, quieta, primaveral, una d'aqueixes nits en què totes les enyorances esdevenen tiràniques, en què tots els amors esdevenen enyorívols, en què totes les ànsies es renoven i en què totes les penes es desfan en llàgrimes, el sacerdot, de colzes sobre la barana del balconet de sa cambra, mirava les estrelles." p. 176

(1) "L'esborrany manuscrit de la novel·la... porta per títol Sacrilegi, i Nàufrags n'és el subtítol." p. 12 de la Introducció.

Avui es dorm menys al món...

Aquests dies, després d'un parèntesis obligat per oposicions, retorno a recuperar l'hàbit lector, moltes lectures pendents, algunes acabades de comprar vora al mar, d'altres inacabades, amb el punt de llibre immòbil, abandonades per centenars de fulls sobre préstec, esporga, cronologia bibliotecària, plans d'acció i communities manegers.

Recupero amb intensitat lectora Stefan Zweig i els seus articles sobre l'inici de la I Guerra Mundial, recollits per Edicions de la Ela Geminada. Uns textos breus i bel·ligerants, recollits en premsa, que mostren un Zweig no tan conegut, patriòtic, exaltat, però a la vegada brillant, poètic, colpidor. 

He llegit i rellegit aquest fragment, no pararia de llegir-lo, sento les hores caminant, caminant, caminant, sento el corc dels pensaments, i com la por espanta el son. 

És l'inici d'un article escrit a vint dies escassos de l'inici de la Gran Guerra, la que va deixar més de deu milions de morts, més de vint milions de ferits i gairebé vuit milions de desapareguts. 

"Avui es dorm menys al món, les nits són més llargues, i més llargs els dies. A tots els països de la infinita Europa, a cada ciutat, cada carreró, cada casa, cada habitació, la respiració tranquil·la del son s'ha tornat més breu i enfebrada; com una sola nit d'estiu, xafogosa i asfixiant, l'època ardent abranda les nit i estén la confusió. Quants n'hi ha que, a banda i banda de la frontera, abans lliscaven suaument de la nit al matí dins la negra barca del son -empavesada amb somnis virolats i onejants-, i ara, a la nit, senten el so que fan les hores caminant, caminant, caminant, pel camí inacabable que va de llum a llum, i senten dins d'ells el croc dels pensaments i dels neguits que rosega i devora sense treva, fins que el cor se'ls fereix i emmalalteix. Ara una humanitat sencera desvarieja nit i dia, febrosa; un desvetllament paorós i invencible guspireja a través dels sentits excitats de milions, el destí penetra, invisible, per mil finestres i portes i espanta el son, espanta l'oblit de totes les alcoves. Avui es dorm menys al món, les nits són més llargues, i més llargs dels dies."

"El món insomne" ("Die schalflose Wlet"): Neue Freie Presse, Viena, 18 d'agost de 1914. Dins "El món de 1914. Edicions de la Ela Geminada, 2014."

Passió pels llibres a la I Trobada de joves lectors

El lector va assistir a la I Trobada de joves lectors, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i el fòrum virtual Què llegeixes?

El lector hi va intervenir, com a ponent, en una taula més rectangular que rodona.

El lector va quedar en estat de xoc davant l'energia, la facilitat de paraula i la destresa dels joves lectors: l'huracà contagiós de la Marta Botet, la saviesa i tranquil·litat detectivesca d'en Bernat Sut, la sensibilitat i el romanticisme de l'Íñigo Ovejero, la brillant recerca de l'anell de l'Arnau Sant i l'entusiasme i altíssim nivell lector de la fila 0!

El lector va gaudir amb les opinions, les bones pràctiques dels joves lectors i de tot el que expressaven els ponents: els records del conseller, la coordinació i la saviesa de la Laura Borràs, el càlid acolliment de l'Ester F. Matalí, el saber fer de la Sílvia Caballeria, l'entusiasme bilbaí de la Reina Duarte, el WhatsApp de la Gemma  Pascual, el conte de la Gisela Ruiz, l'ensenyança de l'Irene Santamaria, el Twitter de la Laura Santacruz i l'amor per les lletres de la Mixa. 

El lector n'escriu, per acabar, unes quantes reflexions:

- El lector es referma en la definició de joves lectors com a  lectors devoradors:

"Els joves lectors xalen i es burlen de la resta de lectors. Ells no s'acaben d'identificar amb cap, els hi escau més la categoria de lectors devoradors. Trilogies i tetralogies són empassades per aquests lectors sense prejudicis, sense complexes, només pel fet de devorar lletres i més lletres i viure infinitats d'aventures a través de vides fantàstiques. "

- El lector es converteix en "bibliotecari terrorista" (Laura Borràs dixit!) quan posa en qüestió la visió negativa del panorama lector, quan treu ferro al fet de convertir els joves en grans lectors, quan confessa no parlar de literatura en un vestidor de futbol (de dones sí!) o quan considera gran part de l'oferta editorial com una gran "merda" prescindible.

- El lector acaba badant amb l'Infinite book challenge i el taller de booktubers. Allarga la jornada intentant absorbir no se sap ben bé què, qui sap si la passió pels llibres que transpiren aquests joves lectors.  

- El lector marxa entusiasmat, sap que els lectors estan en bones mans (han acabat el dia en una llibreria diu el tuït de la Laura Borràs).  

- El lector agafa l'AVE i llegeix. Més d'un torna a casa i llegeix, de fet ningú ho ha deixat de fer en tot el dia. 

Gràcies a tots els que han fet possible aquesta trobada i les que vindran. 

Salut i bona lectura. 

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 13.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 13.


Somriures i llàgrimes.

"Detestava la cara de la Julie Andrews, aquella badoca amb serrell de fleuma i mirada de vedell acmí de l'escorxador...

La pobra Andrews pateix una nova Cuartiella. Que sí! Que els seus personatges creen empatia, que són gent normal, que tot té un punt costumista, però la veu narrativa de la Cuartiella s'està endurint. Utilitza més que mai l'ironia, l'humor negre, i els seus personatges propers cada vegada fan més cas de l'instint i ignoren les convencions socials.

La nova Cuartiella serà bona, potser més i tot!"

Va de presentacions:

- Les breus reflexions sobre els contes de Gent que tu coneixes acaben aquí i ara. Confessem que hem gaudit del joc entre el text i el lector.

- Demà, a les 12.00 a la Llibreria Vitel·la, intentarem gaudir també del joc entre text, lector i autora. 

Hi esteu tots convidats!

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 12.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 12.


Objectiu Prim.

"Alguns personatges de la Cuartiella parlen massa, tenen incontinència verbal, pateixen de verborrea, dia i nit. Li passa a la Marta i a la Carreras.

De fet parlar o no fer-ho, amb la Cuartiella, sempre esdevé significatiu: l'Amàlia potser no va cridar prou fort; la Berta calla massa; la Contxita i en Rafel han de callar, l'Eva i en Roger haurien de conversar més sovint, igual que la clienta del Bar Oslo, també l'Òscar; en Lluís s'equivoca fent callar els seus fills; hi ha silencies que són intolerables i incòmodes, com el de la mare de l'Enric; en canvi hi ha moments que val la pena haver parlat, com quan ho fa en Robert; fins i tot hi ha qui hauria de callar per sempre, i no hi ha manera."

Incontinència verbal:

- Alguns personatges de la Cuartiella parlen massa, tenen incontinència verbal...

- Potser xerren massa. Potser algun lector els hagués fet callar abans.