Totes les possibilitats possibles i impossibles

Després d'un llarg silenci i de penjar més d'una portada, a través de l'Instagram, que hagués merescut un comentari més extens al funestament: Mr. Gwyn, Emmaús, El senyor Nakano i les dones, El cas d'en Barney Panofsky, Amberes, N.P, Cançons d'amor i de pluja, L'illa, La Piscina, Hotel Iris, Empòrion, la de les tres muralles, La librería encantada, Tres vegades l'alba, Nocturn de Sant Felip Neri,....

Després de tot pelgat, el lector s'ha decidit a parlar-vos de la seva última lectura: Totes les estacions de França d'Oriol Ponsatí-Murlà.

PER QUÈ?

Perquè sí.

Perquè l'Oriol estudiava a la UdG quan el lector hi estudiava i al lector li ha picat la curiositat.

Perquè ha guanyat el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero 2013 i aquest fet és pel lector segell de qualitat i èxit assegurat.

Perquè és un joc literari divertit, imaginatiu, intens.

Perquè el lector ha llegit la novel·la com qui s'empassa un pastisset d'una queixalada.

Perquè el lector es llepa els llavís i sembla que en té per una bona estona.

Perquè aquests dies el lector parlava, amb altres lectors, del pacte necessari i frutctífer que pot fer el lector amb l'autor i que, de fet, si el signes amb l'Oriol hi surts guanyant.

Perquè al lector li agrada la ironia i aquells que juguen amb l'autor, el lector, els personatges i la història.

Perquè si algú, encara que només siguin un o dos, llegeixen aquest text no dubtin a sortir rabent i apropar-se a una llibreria de referència o a la biblioteca més propera i reclamin Totes les estacions de França, ras i curt!

Totes les estacions de França

Oriol Ponsatí-Murlà

Amb l’atmosfera tensa d’un thriller i una bona dosi d’ironia, Oriol Ponsatí-Murlà ha compost una primera obra estimulant i enginyosa.

Flaire de despertar

Fa uns dies que oloro i llegeixo de la mà de Philippe Claudel: el repàs d'una vida a través de les seves olors, sentors, flaires, pudors o tufs.

Uns capítols breus, unes belles evocacions poètiques on la memòria olfactiva campa per on vol i s'atura on menys esperaríem: acàcia, alambí, amors, cansalada fregida, cementiri, dutxes col·lectives, fems, nen que dorm, quitrà, terra, tórtora, viatge....

Em quedo amb el flaire del Despertar (p. 61)

"Els perfums dels cossos d'aquells qui s'estimen i han travessat les hores nocturnes plegats, i alhora i per desgràcia separats pels seus sons solitaris, estan relacionats amb aquells altres que floten en els contes de fades en què les princeses embalbides en el son etern esperen el petó dels seus prínceps."

Setmana Olid

Tenia entre les mans un llibre. El vaig acabar, vull dir que el vaig llegir des de l'inici fins al final, tots els contes, tretze.

Tenia un llibre entre mans del que n'han dit coses bones i excel·lents.

Entre les meves mans hi reposava un recull de contes de la Bel Olid.

Més tard, hi descansava una novel·la, de la mateixa Olid.

Tres dies més tard, per casualitat, escoltava a l'autora en una xerrada sobre orientació sexual i identitat a la literatura infantil.

Per acabar la setmana Olid vaig copiar aquest fragment, per tenir-lo en compte en un futur: 

"Abans anava a tallers d'escriptura, però hi ha gent molt rara que explica xorrades i es pensen que seran el pròxim Joyce, o encara pitjor, el pròxim Neruda, i són molt pesats."

Un dia literari

La dona, cansada de portar-li l'agenda, d'organitzar-li les sortides i de rebre sempre la mateixa cara de peix, li ha demanat que demà sigui el seu dia, que triï el que vulgui fer que ella s'hi avindrà.

L'home, cansat de sempre el mateix, li ha confessat que demà la vol al seu costat però calladeta, fent el que vulgui però en silenci, llavors li ha explicat el que faran:

"Tot just acabats de llevar anirem arran de mar, haurem quedat per esmorzar amb l'Italo, passejarem platja amunt, platja avall, mirant les dones que fan topless i explicant contes populars. Reflexionarem sobre el món i nosaltres, sobre nosaltres i el món. A mig matí travessarem la plana empordanesa, fins més enllà de casa nostra, a tocar del rec Sirvent, per flairar les closes i sentir històries antigues, d'antics avantpassats. Després d'uns bells poemes haurem agafat gana, però tranquil·la, hauré reservat taula per a tres: tu, jo i en Montalbano. Menjarem peix fresc i popets saltejats, tot ben remullat d'un vi ben fresc.

Potser llavors voldràs fer la migdiada, tu mateixa, jo em quedaré tot just sota l'escala, jugaré amb l'aleph que hi he trobat, observaré el món des de tots els punts de vista i veuré el teu cos passat, present i futur. Quan et despretis tindrem resevada l'hora del te amb la Jane. Repassarem les xafarderies, ens confessarem els amors i desamors, serà una tarda calorosa, llarga, plena de passions.

L'hora de sopar arribarà per sorpresa. A la cuina la Babette ens prepararà un festí: cailles en sarcophage banyat amb Cliquot 1860!

Havent sopat ens soprendrà el timbre, l'Stephen i en Leopold em vindran a buscar. Ja sé que hi posaràs objeccions, però hem quedat que aquest dia és el meu i els meus amics em vindran a buscar per anar a fer un tomb: carrers foscos i dones d'ofici antic. Tornaré embriac, ho confesso.

La nit serà llarga, de ben segur, però desitjaré ficar-me al llit amb l'Emma, resseguiré la madame de dalt a baix, a poc a poc i sense pressa. L'afer s'allargarà fins que surti el sol."

Aquest dia serà el meu, ja t'he dit que mi pots acompanyar, només et demano un xic de silenci.
 

Contes a la maleta

Tinc una maleta plena de tresors:

És meu això. Michel Van Zeveren. Corimbo, 2009.

El Grúfal. Julia Donaldson. Macmilan, 2008.

Mou-te, Hipopòtam. Michael Catchpool. Artime, 2007.

El petit castor. Amy MacDonald. ING, 2011.

Corb. Leo Timmers. Animallibres, 2009.

¡Me comería un niño! Sylviane Donnio. Alfaguara, 2010.

Endevina com t'estimo. Sam McBratney. Kókinos, 2006.

Em feu un lloc? Loek Koopmans. ING, 2003.

Llegeix en somnis, escriu dormint

Quan ell llegeix espera gaudir i comprendre; quan ell escriu espera fluir i ser llegit.

Quan ell llegeix no vol dormir, vol somninar; quan ell escriu vol que els somnis es facin realitat.

Quan ell llegeix vol passar pàgina i sorprendre's; quan ell escriu vol la pàgina i el punt final.

Quan ell llegeix vol recordar i gairebé somriure, quan ell escriu vol somriure i ser recordat.

Llegeix en somnis i escriu dormint.

Calders: metamorfosi patètica

Quan Apol·lo persegueix a Dafne aquesta acaba convertida en llorer. Les seves fulles ornaran, per sempre, els seus cabells:

"Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplandent." 

La cursa esdevé angoixant i apassionada, les arrels la fixen eternament, però sempre en restarà la seva bellesa inicial.

Quan el protagonista de l'Hedera Hèlix compra una heura de creixement extraordinari acabar convertit en un manyoc de tiges:

"Quan ja era gairebé a la porta, les arrels arribaren a terra i s'hi van clavar, convertint-me en una mata d'herba. Un manyoc de tiges es va dividir sota la meva barba, pujà la meitat per cada galta i en arribar al cap s'uní novament i va trenar-se, de manera que em va serrar de dents i no podia emetre cap so."

La cursa fins a casa és del tot patètica. La paròdia és un fet i només en restarà la corbata, causant de tal dissort.

Calders dantesc

Perquè em digué: "Si, havent arrabassat
un brot, el tronc amb la ferida deixes,
no seguiràs pensant el que has pensat."

Que el lector digui que Calders va llegir Dant és dir ben poca cosa.

Que el protagonitsa de l'Hedera Hèlix, un cop convertit en arbre, et faci pensar en els suïcides condemnats al  cercle setè, rotllo segon et pot definir com a lector obsessiu.

Que Calders iniciï el seu conte Un estrany al jardí dient: "Tot just al punt d'haver recorregut la meitat del camí de la vida,..." et converteix de nou en un lector intuïtiu.

Algú pot pensar que des de llavors el lector...

"Tan sols mirava les pàgines sense participar-hi, sense goig i sense entendre-hi res: no aconseguia que les lletres es convertissin en paraules, que les paraules esdevinguessin imatges, i que les imatges fossin seqüències de vida."

... algú ho pot imaginar, certament, però qui sap si l'encertaria?

Text extret del tercer conte del recull L'atzar favorable de Ponç Puigdevall.

Guia per no llegir

 
En Charlie Joe Jackson és un jove no lector que ens dóna consells per no llegir, el consell número tres diu així:

"Sempre hi ha mètodes per no haver de llegir. Aquí en tens una breu llista:

1. Dormir

2. Endreçar l'habitació.

3. Fer veure que endreces l'habitació. Matís important.

4. Sortir a jugar a fora. Als pares els hi encanta que surtis a jugar fora de casa.

5. Tocar un instrument. Encara que no el sàpigues tocar, als pares els encanta que assagis sense haver-te hagut de clavar uns quants sermons.

6. Menjar alguna cosa. (Aquest és el meu preferit.)

7. Fer que el gos es mengi el llibre. Guai, eh?

8. Netejar els vomitats del gos. Ecs! Però millor que llegir. 

9. Guillar de casa. (Només en casos extrems.)

10. Al·legar demència. Que t'has trasctocat, vaja."

També ens adverteix que llegir no ens ajudarà a triomfar a la vida, que llegir engreixa, que llegir fa perdre la vista o que si volem agradar a les noies val més que no llegim!

Tot i això, en Charli i els seus lectors no deixen mai de llegir... arribarem a al·legar demència, trastocats de tant llegir!