divendres, 27 de novembre de 2009

Un cop d'ull a la darrera pàgina

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.
PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.

4 comentaris:

  1. Albert,
    Gràcies per estalviar-me feina, tros d'spoiler.
    Ah, i ni cas, que jo també els començo pel final, què passa?

    ResponElimina
  2. En Roger Coma em cau bé perquè en una entrevista a TV3 va declarar que quan no està actuant (treballant), li agrada llegir. No hi ha massa famosos que diguin coses així, i menys si són joves com ell.

    ResponElimina
  3. Querida Matilde,

    Això d'spolier m'ho prenc com un compliment. Començar les obres pel final és una pràctica habitual i amagada, és un secret no ho escampeu...

    ResponElimina
  4. Ara que ve un bon pont, una proposició honesta: "Il fu Mattia Pascal" de Luigi Pirandello ("El difunt Mattia Pascal" Proa. Clàssics Universals, 5). Un d'aquells llibres, no gaires, que sap greu que s'acabi!
    També podeu emportar-vos-el a la neu!

    ResponElimina