diumenge, 1 de gener del 2017

Anna Gual i les sensacions

Quan no hi sigui, 
qui m'omplirà el nom?
Artefactes


El tubercle. Anna Gual (Poesia 3 i 4, 2016)



Quan el lector inicia la lectura del poemari El tubercle s'ho agafa amb calma. Sap que en poesia, en certa poesia, és inútil la recerca del "què em vol dir?" entre versos. L'Anna Gual tira de metàfora i morirem si, de bones a primeres, ens aturem al primer vers perguntant-nos què coi significa "s'han cremat les salives del mercuri"?

Avançarem entre metàfores i sentències tancant composicions. Sovint són lapidàries, "aquí tens les runes d'una dona"; algunes semblen esperançades, "fem que aquest sigui / la nostra consigna de vida"; altres, les que més agraden al lector, interrogatives, "com pots cultivar la bellesa / sense que se't desfaci als miralls?".

El lector, doncs, tira pel dret, llegeix els quaranta-set poemes d'una tirada, a cavall del 2016 i el 2017, entre febre i febre dels petits, de matinada, amb llum de llanterna i posició horitzontal. 

És quan acaba el volum, abans fins i tot de llegir-ne l'epíleg d'Antònia Vicens, que el breu intent de comprensió queda substituït per sensacions que van fen pòsit, que maduren fins l'endemà i més enllà: cert ofec, desesperança, potser nostàlgia i tot, uns quants dubtes i alguna certesa. 

La poesia d'Anna Gual és sensació.

Us deixo amb un dels poemes, el més breu, però d'aquells que em queden ressonant. 

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.


PD: diuen que El tubercle és la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, que Anna Gual inicià amb Molsa (AdiA Edicions, 2016) i que és un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les part que configuren l'univers. Quan les hagi llegit en parlem! Salut.