dimarts, 24 de gener de 2017

Devesa


Perquè sempre hi ha hagut un primer petó, inseguretats juvenils imperdonables i, amb sort, una bonica i fructífera història d'amor.

"Si existeixo
és per fer-te homenatge."
Píxel a l'espera, dins Símbol 47. Anna Gual.

Devesa

Escric per tornar-te a trobar,
sota les carpes,
entre els plataners de la Devesa,
quan et vaig preguntar
- inseguretats de joventut-
si t'agradava l'Àlex.

Aquella nit, els teus ulls.

Conservo, encara,
l'ardor del primer bes.

Vilamacolum, 2017

Foto: [http://www.pedresdegirona.com/devesa_tardor_0.htm]

divendres, 20 de gener de 2017

No sé cantar



El per què d'escriure ha donat peu a escriure molt, potser massa i tot. 

"Que per què escric?
Perquè no sé parlar ni en vull aprendre." 

Viatge interior, dins Implosions
Anna Gual


No puc no escriure:
paraules per salvar-me,
per salvar la resta.

Escriure per buidar-se,
per revelar el desconegut.

Paraules vessant pel llagrimal,
pústules supurant
i vòmits gola avall.

N'he sentit tantes de raons.

Potser només escric
perquè no sé cantar.

Vilamacolum, 2017


dimarts, 17 de gener de 2017

Dies de tramuntana


Al lloc on visc hi bufa, de valent, la tramuntana, hi ha una petita església romànica i pels camins, encara, hi floreixen els magraners.

Hi ha dies amb grans bufaruts, com avui, que agafes Les Closes de la Maria Àngels Anglada, les fulleges, i algunes paraules s'ajunten en uns quants versos.

Magraners

La tramuntana mossega: 
fred penetrant, cel fúlgid, carn eixarreïda.

Formarem el seguici, inclinats,
arran de magraners.

La tramuntana emmudeix:
oficia el teu sepeli.

Vilamacolum, 2017.

dimarts, 10 de gener de 2017

Mans i agonia



He llegit un poema on la veu poètica declarava tenir por, es sincerava i confessava sentir-se poruga davant el fat i el futur.

Quan escric alguna cosa l'amor i la mort sempre hi són presents, de fet tot el que està escrit i tot el que he llegit no parla de res més.

Avui uns versos de mort, un parell de poemes de por i record:

Mans

Tinc por.

Et miro les mans.         

Aspror i carn eixuta.
El pas del temps fixat a l’os.

Tremolen,
palpiten,
esperen, obertes, el darrer alè.
____________________________________________

Agonia
[f PAT Període de transició entre la vida i la mort.]

Vam creuar la porta amb el cor encongit.

En sabíem el final,
veníem a dir-te adéu.

Vam sentir, per primer cop, el so de l’agonia.

Vam desitjar que fos breu,
recordar-te abans d’ell,
en pau.

Vilamacolum, 2017


dimarts, 3 de gener de 2017

L'amor a un cop de cotxe


Quan l'amor se'm va fer present a prop de casa (ella va néixer i créixer només trenta quilòmetres al nord) vaig pensar que era molt provable que algú visqués, sotgés mar enllà, esperant el meu fracàs.

De fet, si us sóc sincer, encara hi penso.

Trenta quilòmetres

Diuen que estem fets un per l'altre,
però jo dubto que apareguessis tant a prop.

Què t'espera mar enllà?
El meu fracàs.

Trenta quilòmetres ens separen,
totes les vides al voltant,
la immensitat.

L'amor a un cop de cotxe.

Vilamacolum, 2017

dilluns, 2 de gener de 2017

Certesa


Quan un fragment, un text o uns versos em volten pel cap i em ressonen amb insistència, necessito fer-los fora d'alguna manera, sovint agafant un bolígraf i un tros de paper. Escric algunes paraules, en tatxo la meitat i, finalment, em quedo més tranquil, no del tot, una mica només.  

Avui, de tot plegat, n'ha sortit un intent de poema sense pretensions. 


"Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat."

Fascinació, dins El tubercle d'Anna Gual

Certesa

I si fos cert aquest poema?
Tot el que diu, tot el que calla.

Vas mentir-me des de l'inici,
mentre em buidava per dins.

No vaig saber-ne res,
no va quedar-ne res:
el pas de l'huracà.

Quan tanco els ulls et veig.
T'odio!

T'estimo encara.

Vilamacolum, 2017

diumenge, 1 de gener de 2017

Anna Gual i les sensacions

Quan no hi sigui, 
qui m'omplirà el nom?
Artefactes


El tubercle. Anna Gual (Poesia 3 i 4, 2016)



Quan el lector inicia la lectura del poemari El tubercle s'ho agafa amb calma. Sap que en poesia, en certa poesia, és inútil la recerca del "què em vol dir?" entre versos. L'Anna Gual tira de metàfora i morirem si, de bones a primeres, ens aturem al primer vers perguntant-nos què coi significa "s'han cremat les salives del mercuri"?

Avançarem entre metàfores i sentències tancant composicions. Sovint són lapidàries, "aquí tens les runes d'una dona"; algunes semblen esperançades, "fem que aquest sigui / la nostra consigna de vida"; altres, les que més agraden al lector, interrogatives, "com pots cultivar la bellesa / sense que se't desfaci als miralls?".

El lector, doncs, tira pel dret, llegeix els quaranta-set poemes d'una tirada, a cavall del 2016 i el 2017, entre febre i febre dels petits, de matinada, amb llum de llanterna i posició horitzontal. 

És quan acaba el volum, abans fins i tot de llegir-ne l'epíleg d'Antònia Vicens, que el breu intent de comprensió queda substituït per sensacions que van fen pòsit, que maduren fins l'endemà i més enllà: cert ofec, desesperança, potser nostàlgia i tot, uns quants dubtes i alguna certesa. 

La poesia d'Anna Gual és sensació.

Us deixo amb un dels poemes, el més breu, però d'aquells que em queden ressonant. 

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.


PD: diuen que El tubercle és la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, que Anna Gual inicià amb Molsa (AdiA Edicions, 2016) i que és un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les part que configuren l'univers. Quan les hagi llegit en parlem! Salut.