dimecres, 23 de desembre del 2009

La Biblioteca de Babel

El lector ha parlat amb un amic, un altre lector.
Quan el lector es troba un amic, conegut o desconegut, que és lector també, quan passa això doncs, els lectors, un i altre, parlen de lectures.
De tant en tant, entre lectors, arriben a la conclusió, trista i inquietant conclusió, que en relació als llibres i a la literatura: "tot ja està escrit", fa temps, molt de temps que "tot ja està escrit".
Quan això s'esedvé, quan tots assenteixen en aquesta direcció, quan algú ho afirma en veu alta o a mitja veu, el lector sempre rellegeix, recorda, somnia amb La Biblioteca de Babel.
"La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible."
Una biblioteca infinitament finita que acull tots els llibres: "No hay en la vasta Biblioteca, dos libros idénticos". Tots els llibres possibles, totes les seves variants, amb tots els llenguatges coneguts i desconeguts, tots ells es troben en aquesta Biblioteca.
A la Biblioteca, on si no, també hi ha bibliotecaris. Viuen i moren abocats a una recerca infructuosa, pròpia del que cerca entre tanta infinitat. Tots cerquen el llibre dels llibres, el que inclou tot el saber, el que inclou tots els altres.
El lector, com molts altres, voldria llegir aquest llibre, tenir-lo a les mans amb tota l'eternitat per llegir-lo, amb la capacitat de compendre'l.
Es tracta, simplement, d'un desig, un bon desig per acabar l'any rellegint Borges.

divendres, 18 de desembre del 2009

Un final, qui sap si massa trist?

L'escriptora ha decidit matar la protagonista. L'escriptora mata la protagonista quan aquesta aixeca el vol, quan obre els ulls a aquell tros de món que tanta por li feia, quan es reconcilia amb el passat i somnia amb un futur al seu costat. L'escriptora ha matat la protagonista i les lectores i lectors es pregunten per què? - L'editora ha alertat a l'escriptora que la novel·la s'allargava massa. - L'escriptora ha arribat a la trista conclusió que no sap acabar tot allò que havia començat. - L'escriptora deixa entreveure una ferotge crítica, a una societat on no és possible somniar. - L'escriptora sap, per experiència, que els finals feliços no venen. - L'escriptora ha matat la protagonista per salvar la secundària. - L'escriptora ni tan sols recorda com va acabar la darrera novel·la per encàrrec. - L'escriptora explica, a tot arreu on va, que la mort és simbòlica, que tot plegat era un somni somniat. - La negra o el negre de l'escriptora calla, s'amaga i escriu una nova novel·la, aquest cop amb final feliç. PD: la lectora i el lector, mentrestant, dormen i somnien amb la protagonista, és ella o ell qui la salven d'un final, qui sap si massa trist.

dijous, 17 de desembre del 2009

Llibres per acabar l'any

Avui el lector ha respirat, ha agafat aire després d'uns dies un xic moguts. Aquests dies el lector ha llegit, però sobretot ha parlat de llibres, de lectura, amb adults, joves i escriptors. El lector ha buscat resposta a un seguit de preguntes innocents: Per què llegim? (la humanitat en general) Llegeixen els joves? (els de Figueres en concret) Per què hem de llegir? (abans de dormir o després, ben mirat és el mateix) Per què m'ha agradat la Muriel Barbery? (vull dir la Paloma i la Renné) Per què escriu la Maite Carranza? (aquesta la va respondre ella mateixa) Per què haig de rellegir Julià de Jodar? (ho sento, ho sento,...) M'acabaré Anna Karènina abans de Nadal? (les apostes em són clarament desfavorables) El lector ha fet foment de la lectura amb nois i noies d'ESO. El lector ha coordinat un club de lectura al voltant de L'elegància de l'eriçó. El lector ha coordinat una trobada amb la Maite Carranza i els nois i noies del club de lectura juvenil. El lector ha iniciat Anna Karènina, l'esperen la Guia galàctica per a autostopistes i la relectura de Jodar. El lector torna a respirar, agafa aire de nou i encara aquest final d'any amb un somriure, amb uns quants llibres sota el braç i amb el desig de continuar buscant respostes.

dilluns, 7 de desembre del 2009

L'elegància de l'eriçó dins d'una caixa

Avui m'ha arribat una caixa, me l'envien des de París, en concret des del "número 7 de la rue de Grenelle, un bonic palauet particular amb pati i jardí interiors dividit en vuit apartaments de gran luxe, tots ocupats, tots gegantins" Al remitent hi puc llegir, amb lletra minúscula, Renée. Obro la caixa, una modesta caixa de cartró, i començo a treure'n un bon grapat de llibres, discs compactes, pel·lícules, una obra darrera l'altra. Hi trobo Marx i la seva Ideologia alemanya, la pel·lícula Mort a Vènècia, música de Mahler, un còmic de Taniguchi en japonès, un recopilatori de haikus de Basho, Proust, Guerra i Pau, Balzac, Flaubert, Hussrel i les seves Meditacions cartesianes - Introducció a la fenomologia, Descartes, Kant, Bacon (el pintor) i Anna Karenina, en una "edició enquadernada en cuiro color blau marí, de tacte bast molt wabi [...] una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat." També en surt una novel·la romàntica de Barbara Cartland, obres de Connely i Mankell, una edició de Blade Runner en 5 dvd's, La caça de l'octubre roig amb Sean Connery, Bach, Mauriac i hip hop francés de MC Solaar. Flaubert i John Le Carré barrejats, Visconti, La jungla de vidre, Terminator i Notthing Hill. Fullejo el Llibre del Te de Kakuzi Okakura i em reservo per aquest vespre Les germanes Munakata del cineasta japonès Yasujiro Ozu; potser, més tard, el documental sobre Ozu, Tokyo-Ga de Wim Wenders. N'extrec també una antologia de la poesia japonesa clàsica, La jugadora de go de Sa Shan, el manga de culte Hikaru No Go, Allò que el vent s'endugué i El sabor de l'arròs al te verd. Mentre escolto Glenn Miller, veig obres de Racine, del lingüista Jakobson i una tesina en procés correcció sobre un franciscà del s. XIV, Guillem d'Occam. No hi podia faltar Freud, música de Julien Clerc i d'Alain Souchon, l'escola holandesa pictòrica amb les seves natures mortes, en especial Pieter Claesz, també Chardin, Rubens, Rafael, Hooper i Van Gogh.
Gairebé al fons de tot hi trobo a Newton, Mozart i el seu Rèquiem, Zola, Vermeer, Plató, Epicur, Descartes, Spinoza i Hegel. Per acabar, mentre apareix la pel·lícula Black Rain i em trobo amb Caravaggio i Eminem, escolto el Dido i Enees de Purcell, és la mort de Dido, "si voleu la meva opinió, la peça més bella del món" . PD: una breu nota em diu que ho guardi tot ben guardat, que no en faci massa difusió, que, ara sí, trobaré el sentit de l'ART i la BELLESA, però que no convé escampar la bona nova. Firmen Paloma i Kakuro Ozu.