dimarts, 29 de novembre del 2011

L'asfixia proustiana o com no perdre l'alè llegint les desventures d'en Swann


Que Proust era asmàtic i que aquest fet li va causar la mort és cosa coneguda.

Que la seva prosa és asfixiant, amb frases inacabables, ens pot portar, a part d'abandonar el llibre només començar, a múltiples comentaris: si Proust escrivia com respirava, si Proust ens asfixia volgudament, si la mort propera el va portar a escriure en plena bogeria creativa, potser un pèl desordenada, si patatim patatam,...

Ahir vam comentar Un amor d'en Swann, edició d'El cercle de Viena, segona i tercera part del primer volum de A la recerca del temps perdut. Una petita part de la més representativa obra literària del segle XX (segons els cànons!).

Molts van malair Proust i el seu estil, molts no van passar de les primeres pàgines, alguns van arribar al final, algú altra va decidir llegir pàgina sí, pàgina no.

Swann és un faldiller que s'enamora bojament d'Odette, la repudia i l'estima a parts iguals. La gelosia d'en Swann és digne d'estudi clínic.

Odette és una mantinguda, una bona amant de molts amants.

El relat és un retrat decadent de la societat aristocràtica i burgesa de París, durant els anys vint. És, també, un llarg estudi psicològic. És, en definitiva, una evocació del "temps perdut".

El caràcter del protagonista evoluciona en tres moments clau, tots tres escoltant la mateixa Sonata per a violí i piano, composada per Vinteuil, un músic inventat que amaga a César Frank, Saint-Saëns, Wagner o Faure.

Swann viu l'enamorament, la gelosia i el desengany amorós per acabar confessant:

"Quan penso que he malbaratat anys de la meva vida, que vaig voler morir, que el meu amor més gran l'he sentit per una dona que no m'agradava, que no era el meu tipus!"

divendres, 11 de novembre del 2011

Oda IV


Avui que s'acaba el món dono per acabada la primera lectura de la novel·la Jo confesso.

Avui, tot i que a les 11:11 el món no ha quedat fet a miques, podem pensar que el món es va acabar fa temps.

Avui, deiem, l'Adrià Ardèvol es refugia en Horaci, estirat al llit, deprés de fer fora de casa al seu bon amic Bernat.


Llegeix i escolta:


IV

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni
trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni
nec prata canis albicant pruinis.
iam Cytherea choros ducit Venus inminente luna
iunctaeque Nyphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum
Volcanus ardens uisit officinas.
nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto
aut flore terrae quam ferunt solutae;
nun et in umborsis Fauno decet inmolare lucis,
seu poscat agna siue malit haedo.
pallida Mors aqeuo pulsat pede pauperum tabernas
regumque turris. o beate Sesti,
uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam.
iam te premet nox fabulaque Manes
et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,
nec regna uini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus
nunc omnis et mox uirgines tepebunt.

IV

Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la
primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les
quilles eixutes; ja no plau al bestir de romandre dins les
estables ni al llaurador d'estar-se vora el foc, i els prats
ja no blanquegen d'albors de gebre.
Ja la deessa de Citera, Venus, mena les danses a la
claror de la lluna i, enllaçades amb les Nimfes, les formo-
ses Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus,
mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels
Ciclops.
Ara és l'hora de cenyir-nos el cap brillós amb la
verda murtra o amb les flors que dóna la terra alliberada;
ara és també l'hora d'oferir dins els ombrius dels boscs
sagrasts un sacrifici a Faune, sia que demani el d'una
anyella, sia que s'estimi el d'un cabrit.
La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les
barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti
venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de
fer-nos una llarga esperança. Aviat t'afeixugaran la nit, els
llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; bon
punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus
el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració
l'adolescent Lícidas, pel qual ara s'inflamen tots els joves
i aviat sentiran les noies un dolç escalf.


"ODA IV. - Comença amb una descripció de la primavera: els mariners avaren, fent-los lliscar damunt dels pals embreats, llurs vaixells, que han passat tot l'hivern fora de l'aigua, els camperols surten a conrear els camps i el bestira deixa els estables. El poeta imagina que els déus celebren joiosos el retorn del bon temps i invita l'amic a que dedica l'oda a celebrar-ho també. Això és una al·legoria de la joventut i el poema sencer ho és de la vida humana. Però aquí hi ha un d'aquells contrasts que agraden a Horaci: quan esperem la descripció de l'hivern, al·legoria de la vellesa, apareixen sobtadament la Mort i el consell de no fer-no llargues esperances. La composició mètrica d'aquesta oda, semblant a les epodes, fa creure que és de les més antigues; però no tenim indici per a datar-la."

Horaci. Odes i Epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.