divendres, 21 d’octubre del 2011

Et in Arcadia ego


Continuo llegint Cabré, lentament, a poc a poc, les lectures dels clubs i l'estadísitca de la UOC em fan allargar la seva lectura, i això, en certa manera, m'agrada.

Apunto, mentalment, moltes coses. Quan arribo aquí decideixo tornar al bloc:

"Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de la felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia." p.298.


El quadre de Poussin posa títol a la tercera part del Jo confesso. Es tracta del pintor francès Nicolàs Poussin (1594-1665).

I?

Doncs, que la meva estimada Obra mestra inconeguda de Balzac, té per protagonista un jovenet Poussin, que aprendrà l'art de pintar la perfecció gràcies als consells d'altres pintors històrics (François Porbus, flamenc; Mabuse, holandès) i d'un imaginari, Frenhofer, alemany.

Una obra, novament, ens porta a una altra.

Amb Cabré, em passa sovint, els seus llibres són plens de detalls que cada lector pot fer seu segons la seva pròpia experiència lectora i això ens indica una gran riquesa i diu molt del propi l'autor.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Der begrabene Leuchter



He començat a llegir l'últim llibre de Jaume Cabré, només les primeres pàgines, la biblioteca me l'ha deixat trenta dies, fins al cinc del mes que vé, hi ha cinc lectors esperant.

Només he llegit quaranta planes de les mil, però ja tinc ganes de dir-ho i d'apuntar alguna cosa, com aquest fragment:

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.
- Qui és Stefan Zweig?
El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vag saber una mica qui era." p.15

Si no vaig equivocat la novel·la El canelobre enterrat no té traducció en català. Edicions en castellà n'hi ha unes quantes, la més recent de 2007, a la col·lecció El Acantilado.

No sé quin paper jugarà aquest manuscrit al llarg de la novel·la, intueixo que la seva presència no és gratuïta, espero no equivocar-me i descobrir-ho ben aviat.

Rellegint Una tempesta


Després de gairebé dos anys em rellegeixo la novel·la Una tempesta d'Imma Monsó.

En parlarem al Club de lectura de Figueres, al 24 d'Octubre, i en vaig prenent alguns apunts.

La protagonista, Sara Surp, ens explica que no escriu, ella esborra. En estat sonàmbul emplena infinitat de fulls que l'endemà poleix per donar forma a la història. No sé si l'autora segueix el mateix sistema, però m'ha semblat veure, potser m'equivoco, que en una ocasió no esborrava bé.

Posem pel cas que volem saber l'edat d'un dels personatges, en Sergi:

"Com a estudiant de medicina, va demanar la plaça a la Universitat de Lleida [...] quan va acabar es va veure abocat a acceptar una beca a Boston, sort que només serien sis mesos, però d'allà va anar a acabar el doctorat a l'Institut Pasteur, a París, i després li van oferir una beca postdoctoral a Nova York  [...]¿Hauria aconseguit renunciar a anar-hi si no fos perquè, enmig de la presa de decisió, va morir el pare? [...] Finalment, la mort del pare, fa tres anys, va ser providencial." p.66-67

Sembla ser, com se'ns explica, que és un estudiant excel·lent i suposem que es va treure medicina en cinc anys (dels 18 als 23), una beca i un doctorat en poc més de quatre (27). La decisió de rebutjar un postdoc just quan el pare mor ens situa ara farà uns tres anys (30-31). Així, doncs, sense ser gaire primmirats diríem que en Sergi té, en el moment present de la narració, com a mínim 30 anys.

Poques pàgines més tard, se'ns diu, referint-se a la seva relació amb la Gemma:

"Hi ha col·legues que pensen que és una barbaritat, amb poc més de vint anys i amb la sort que sempre ha tingut amb les dones, fer-se monògam." p.95

Potser, com deia, m'equivoco, però aquest possible error es podria tornar a relacionar amb el sonambulisme literari de Sara Surp. A la pàgina 183 se'ns explica que les cartes que rebia de l'Hug eren plenes de paràgrafs sencers extrets dels seus llibres, però que ella mai no en va ser consceint.

Això d'escriure sonàmbul té els seus punts febles.