dimarts, 3 de juny del 2014

Bones històries i edicions de merda


Quan el lector agafa un llibre ho pot fer per diferents raons: potser per l'autor a qui coneix o vol descobrir, potser per una recomanació que seguirà a ulls clucs o amb cautela segons qui la faci, potser per una portada cridanera o potser per portar la contrària a algun moviment de masses.

A vegades, fins i tot, el lector es decideix per una bona història.

Aquest darrer cas és el que ens ocupa avui: La millor oferta de Giuseppe Tornatore sembla una bona història, no parlem de la pel·lícula que el lector no ha vist.

"Un famós crític d'art amb certes reserves cap a les dones, una noia que no ha sortit mai de la seva habitació, un jove expert en autòmats i l'amor que tot ho capgira."

La història atrau al lector que llegix amb avidesa, tot i que s'encalla alguna vegada a causa d'una qüestió que el treu de polleguera: 

....

p. 8-9 … a causa d’un seguit de greus problemes psicològics, vivia reclosa a casa de por de caminar pels carrers i barrejar-se  amb els altres. 

p. 50 Mentre transcrivia les dades, en Virgil va intuir que ella l’espiava per forat del pany.
....

Al lector li rellisca si tot plegat es deu a una mala traducció, a un error de transcripció, a una falta de corrector o al càstig dels déus. Al lector li sua si l'Editorial Anagrama s'ha decidit a publicar en català i tot just comença, potser l'any vinent ho faran més bé pobrets!

El lector està fart que li prenguin el pèl i només pensa que les bones històries no es mereixen edicions de merda.

dimecres, 21 de maig del 2014

Convidar a llegir drames i tragèdies.

 
Quan al lector li ofereixen presentar Rèquiem per a contrabaix diu que sí sense pensar-s'ho.

Dimarts 20, a les 19.00 h.
Sala d'actes de la Biblioteca Fages de Climent.
Amb la presència de l'autora, Mercè Saurina, el mestre contrabaix Josep Quer i el jove pianista David Armengol.

Quan acaba de llegir la breu novel·la creu que s'ho hauria d'haver rumiat abans.

El lector ha quedat trasbalsat, té un gran buit a l'estómac.

Uns dies després torna a llegir el text, es deixa portar pel lirisme de l'obra, tornar a commoure's, a patir. Observa amb sorpresa com la veu narrativa l'ha portat cap a on volia: sentir-se a prop d'ella, odiar-lo a ell, plorar per la nena.

El final imprevist en la primera lectura, intuït en la segona, acaba per trencar-lo per dins.

El lector té escrits els agraïments, el prèambul, el que sap i el que diuen de l'autora, la definició de rèquiem, els capítols breus i de títols tristos, els sentiments (tensió, ràbia, odi, desesperació, dolor, impotència, pena,...), els personatges (també el de Can Ginesta), els temes i alguns fragments a comentar.

Així és com ha anat: http://goo.gl/CSR6Wy

divendres, 9 de maig del 2014

La llentia viatgera: la clau de volta de tot plegat



A veure si ens entenem... dir que en Pagès, després de l'excel·lent rebuda dels Jugadors de whist (2009), ha consolidat la seva carrera literària amb Dies de frontera (2014), és una prova evident que algú no s'ha llegit La llentia viatgera (2013)!

Molts lectors potser no saben que existeix, d'altres l'obvien per ser un conte infantil, alguns l'han fullejat i ja està bé, però hi ha qui l'ha llegit i rellegit. 

La llentia igual que molts dels personatges de Pagès és aparentment irrellevant, una trista llentia avorrida.

Diu, el propi Pagès, que escriu en capes, el conte no n'és pas una excepció: el poden llegir els nens, els joves i els adults, tots i trobaran la seva capa.

Confessa l'autor, en termes d'escriptura, que tracta de no repetir-se, però també de no canviar massa: els lectors de Pagès poden estar tranquils, en aquesta història el reconeixeran .

Però anem al gra:

Si l'última novel·la de Pagès l'han definit de carretera, la de la llentia diríem que és aèria, volant d'un lloc a l'altre empesa pel vent. De fet tots els personatges de Pagès fan un viatge semblant, amunt i avall, en línies més rectes o corbades, per mons coneguts o per descobrir, però inevitablement tots arriben al punt de partida. El lloc és el mateix, però ells han canviat. El viatge d'Ulisses no és un tema nou, però és el més proper a la vida. 

"Sento que el meu viatge ha acabat i que he arribat on havia d'arribar. Aquí sóc feliç i no enyoro cap de les meves aventures."

"... havia hagut de viatjar d'un costat a l'altre per descobrir que enlloc no se sentiria tan bé com al seu propi hort."

El narrador de Dies de frontera ens recorda sovint que estem llegint una novel·la, fins i tot ens recorda que el lector també forma part d’una novel·la. No cal que us digui que la Berta, quan escolta els contes impossibles de l'avi Martí, té el pressentiment que d'una manera o altra també en forma part.

Vicenç Pagès Jordà ha guanyat el Premi Nacional de Cultura 2014, molts diuen que no l'hagués guanyat sense la frontera i el whist, jo sense la llentia no li donaria.

divendres, 25 d’abril del 2014

Llegir un bon llibre



Quan tens la certesa que tothom s'atreveix a escriure un llibre, quan el més trempat i el menys dotat publiquen els seus textos, fan presentacions i parlen de literatura, quan tens el convenciment absolut que allò que has llegit és una bona merda, quan això et passa pots estar de sort i refugiar-te en un bon llibre que l'encerti:   

"Siempre he tenido la impresión de que es mejor leer un buen libro que escribir un malo i pobre." La libreria ambulante. Christopher Morley. Editorial Periférica, 2012. p.79

dimecres, 26 de març del 2014

Els llibres: una fruita prohibida

 
El lector llegeix un dietari escrit amb l'ànima, una peça literària vital i intensa, uns fragments profunds sobre el present i el passat.

El lector en podria copiar qualsevol fragment, n'hauria subratllat la totalitat de l'obra.

El lector, amant del llibres, es decideix per la fruita prohibida. Viure l'exili, la buidor del Silos, podria ser més suportable amb un llibre entre mans:


"15 de juny del 1983

Una d'aquestes noies em va començar a deixar llibres. D'ençà que havia marxat de Fiume, a part de la Ilíada i l'Odissea, que vaig estudiar a l'escola, no n'havia llegit cap més. Els llibres del papa encara estaven ficats en baguls en un dipòsit, al col·legi només hi havia alguns volums edificants, l'oncle Alberto no tenia biblioteca. Els llibres, per tant, em semblaven una fruita prohibida. Quan en tenia un a la meva disposició, em passava hores llegint, àvida i gelosa, estirada al divan de la meva cel·la entre pesants lones que feien olor de pols, indiferent a la calor estival, totalment allunyada de la realitat circumdant.
La meva amiga em va deixar també Guerra i Pau, que va ser per a la meva desencisada adolescència una revelació i es va convertir en la mesura secreta de totes les meves aspiracions i el meu ideal de vida. 
Em vaig enamorar de la Nataixa, la Maria, la Sònia, del príncep Andrei, de Pierre Bezukhov. Amb ells vaig plorar i vaig somiar. La vida al Silos em semblava més suportable si al final la Nataixa es casava amb el Pierre i es convertia en una mare de sòlids malucs, si el príncep Andrei moria mirant la profunditat del cel que tenia sobre el cap i la Sònia es pintava un bigoti amb negre de fum en aquella cara bonica encesa de passió. 
La vida, doncs, a fora, era gran, bonica, dolorosa i sagrada i un dia jo l'atraparia. "

Marisa Madieri. Verd Aigua,. Editorial Minúscula, 2010. p. 98.


dijous, 13 de març del 2014

Si L'afer marsellès fos presentat pel lector


A mode de preàmbul:

Si L'afer marsellès fos presentat pel lector...

no faria com el crític literari i deixaria de banda les paraules nihilisme, solipsisme i eixorc...

obriria el tema per la portada i els seus maldecaps...

parlaria de l'ISBN, de can Mallart, de les trames, l'atzar i la fidelitat...

de Capra, el cinema francès i les comèdies romàntiques...

de Donald, Scooby Doo i les tortugues ninja...

dels rusos, els armenis i els infidels...

de paranoies, furts i de germanes...

de segones oportunitats...

Si L'afer marsellès fos presentat pel lector...

Divendres, 14 de març a les 20.00 h.
Llibreria Vitel·la (L'Escala).


dijous, 27 de febrer del 2014

Joyce i les seves cartes pujades de to


Quan el lector llegeix l'antologia de les cartes de James Joyce podria recercar fragments de la seva visió sobre la literatura irlandesa, els seus ingents problemes per editar, la dura censura, prohibició i crema dels seus llibres, potser, fins i tot, li podria interessar tot allò relacionat els seus problemes econòmics i visuals.

Quan el lector recerca entre les cartes de Joyce, realment, espera trobar el grapat de cartes eròtiques a la seva estimada esposa Nora, ras i curt!

En les ocasions que el lector parla de Joyce amb altres lectors aquests sovint callen, badallen en alguns casos i s'excusen sovint en la impossibilitat de llegir aquest home, que no s'hi entén res de res i que per patir s'apunten a spinning i vinga a pedalar.

Per a tots ells el lector transcriu, ara i aquí, una carta del críptic i il·legible James Joyce, Jim pels amics:

A Nora Barnacle Joyce

[27 anys]

8 de desembre de 1909
carrer Fontenoy, 44, Dublín
"La meva dolça puteta Nora:

He fet tal com em vas dir, nena porqueta, i me l'he pelada dos cops quan llegia la teva carta. Estic encantat de veure que t'agrada que et follin pel cul. Sí, ara recordo aquella nit en què et vaig follar durant tanta estona per darrera. Va ser la follada més porca que t'hagi fet mai, estimada. La meva cigala va ser dins teu durant hores, entrant i sortint del teu cul alçat. [...] Tenies el cul ple de pets aquella nit, estimada, i follant-te te'ls vaig fer sortir; eren grossos, llargs i ventosos, espetecs petit i exierits i un munt de peterrets dolentot que sortien del teu forat a borbollons. [...] Espero que la Nora no deixarà de fer-se pets a la meva cara per tal que també els pugui ensumar.
Dius que quan torni me la mamarà i que vols que et llepi el cony, petita canalla depravada. Espero que em sorprenguis alguna hora quan dormi vestit, t'abalancis sobre mi amb l'escalfor d'una puta, amb els teus ulls endormiscats, a poc a poc em descordis botó rere botó de la meva bragueta i lentament m'agafis la titola grossa del teu amant, l'encerclis amb la teva boca humida i la mamis fins que es faci més grossa i més dura i s'escorri a la teva boca. [...]
Bona nit, la meva petit Nora que es fa pets, la meva folladora petita i porca! Hi ha una paraula encantadora, estimada, que has subratllat perquè me la pelés millor. Escriu-me més sobre això i sobre tu, dolçament, més porcament, més porcament.
Jim"

El lector continuarà pensant que a Finneganns Wake no s'hi entén una merda, però tots els lectors estaran d'acord que quan Joyce volia ser explícit ho aconseguia.

Bona lectura!


dimarts, 18 de febrer del 2014

Moments d'excés



Hi ha moments a la vida del lector que la cosa es complica. S'acumulen llibres i més llibres per ser fullejats, llegits, devorats, estudiats i gaudits amb ganes.

Ara el lector viu un d'aquests moments i sobre la tauleta del menjador hi esperen:

- Los girasoles ciegos per ser rellegit.

- L'antologia de cartes de Joyce per guadir-les i fullejar-les.

- Manazuru d'Hiromi Kawakami i Deu de setembre de Saunders per ser llegits.

- Romanticidi de Carolina Cutolo per acabar-la de devorar.

- Contrada de Llavina i D'una vella i encreclada terra de l'Espriu per fullejar.

- Els miralls de la ficció sobre Anglada i El resum de la literatura grega de Riba per estudiar.

- La cinquena planta d'en Baixauli per llegir, gaudir i devorar amb ganes.

El lector podria posar-se nerviós, entrar-li el neguit, però ben al contrari espera amb paciència els seus minuts i assaboreix amb delit com la pila baixa, canvia i mai desapareix.

Bona lectura!!!

dissabte, 1 de febrer del 2014

Cavall i llibres del front


Haver llegit aquest llibre ha significat pel lector un revolució interna, poder agafar aire nou i replantejar-se nous i antics projectes de futur.

Parafrasejant la nota d'autor que dóna inici a l'obra de Morpurgo ha vist com li ressonava l'antiga història del soldat sec i magre, mort al costat del seu coronel Chabert:

"Al magatzem de la biblioteca, enmig d'antics volums oblidats, hi ha un petit llibre cobert de pols i amb les planes esgrogueïdes. L'edició és dels anys trenta, editat per Catalònia. És un llibre vell que no destaca gens.
Per a la majoria de persones que passagessin la mirada per aquests prestatges, el volum no els despertaria el menor interès, no és més que un deslluït exemplar de la famosa novel·la El coronel Chabert d'Honoré de Balzac. A tots els possibles badocs, el llibre els resultaria tan insignificant que no els cridaria gens l'atenció. Però aquells que se'l miressin més de prop, només girant la primera fulla, s'adonarien que a la part inferior de la portada hi ha un segell mig esborrat:

Servei de Biblioteques del Front
Generalitat de Catalunya

Alguns dels curiosos, molts pocs només, i menys a mesura que passen els anys recordaran què van significar aquests llibres i aquest segell. Tot seguit trobareu algunes parts de la seva història i la d'altres llibres veïns, perquè ni aquests llibres, ni aquells que els van enviar, llegir i estimar, ni tampoc la guerra que van viure i en què van morir plegats no es perdin en l'oblit."

El lector rellegeix aquesta nota, l'esquema dels tres relats, la documentació, antics esborranys i...

divendres, 31 de gener del 2014

Totes les possibilitats possibles i impossibles




Després d'un llarg silenci i de penjar més d'una portada, a través de l'Instagram, que hagués merescut un comentari més extens al funestament: Mr. Gwyn, Emmaús, El senyor Nakano i les dones, El cas d'en Barney Panofsky, Amberes, N.P, Cançons d'amor i de pluja, L'illa, La Piscina, Hotel Iris, Empòrion, la de les tres muralles, La librería encantada, Tres vegades l'alba, Nocturn de Sant Felip Neri,....

Després de tot pelgat, el lector s'ha decidit a parlar-vos de la seva última lectura: Totes les estacions de França d'Oriol Ponsatí-Murlà.

PER QUÈ?

Perquè sí.

Perquè l'Oriol estudiava a la UdG quan el lector hi estudiava i al lector li ha picat la curiositat.

Perquè ha guanyat el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero 2013 i aquest fet és pel lector segell de qualitat i èxit assegurat.

Perquè és un joc literari divertit, imaginatiu, intens.

Perquè el lector ha llegit la novel·la com qui s'empassa un pastisset d'una queixalada.

Perquè el lector es llepa els llavís i sembla que en té per una bona estona.

Perquè aquests dies el lector parlava, amb altres lectors, del pacte necessari i frutctífer que pot fer el lector amb l'autor i que, de fet, si el signes amb l'Oriol hi surts guanyant.

Perquè al lector li agrada la ironia i aquells que juguen amb l'autor, el lector, els personatges i la història.

Perquè si algú, encara que només siguin un o dos, llegeixen aquest text no dubtin a sortir rabent i apropar-se a una llibreria de referència o a la biblioteca més propera i reclamin Totes les estacions de França, ras i curt!









totes-les-estacions-de-franca_9788497879354.jpg
Oriol Ponsatí-Murlà
Amb l’atmosfera tensa d’un thriller i una bona dosi d’ironia, Oriol Ponsatí-Murlà ha compost una primera obra estimulant i enginyosa.