dimarts, 24 de gener de 2017

Devesa


Perquè sempre hi ha hagut un primer petó, inseguretats juvenils imperdonables i, amb sort, una bonica i fructífera història d'amor.

"Si existeixo
és per fer-te homenatge."
Píxel a l'espera, dins Símbol 47. Anna Gual.

Devesa

Escric per tornar-te a trobar,
sota les carpes,
entre els plataners de la Devesa,
quan et vaig preguntar
- inseguretats de joventut-
si t'agradava l'Àlex.

Aquella nit, els teus ulls.

Conservo, encara,
l'ardor del primer bes.

Vilamacolum, 2017

Foto: [http://www.pedresdegirona.com/devesa_tardor_0.htm]

divendres, 20 de gener de 2017

No sé cantar



El per què d'escriure ha donat peu a escriure molt, potser massa i tot. 

"Que per què escric?
Perquè no sé parlar ni en vull aprendre." 

Viatge interior, dins Implosions
Anna Gual


No puc no escriure:
paraules per salvar-me,
per salvar la resta.

Escriure per buidar-se,
per revelar el desconegut.

Paraules vessant pel llagrimal,
pústules supurant
i vòmits gola avall.

N'he sentit tantes de raons.

Potser només escric
perquè no sé cantar.

Vilamacolum, 2017


dimarts, 17 de gener de 2017

Dies de tramuntana


Al lloc on visc hi bufa, de valent, la tramuntana, hi ha una petita església romànica i pels camins, encara, hi floreixen els magraners.

Hi ha dies amb grans bufaruts, com avui, que agafes Les Closes de la Maria Àngels Anglada, les fulleges, i algunes paraules s'ajunten en uns quants versos.

Magraners

La tramuntana mossega: 
fred penetrant, cel fúlgid, carn eixarreïda.

Formarem el seguici, inclinats,
arran de magraners.

La tramuntana emmudeix:
oficia el teu sepeli.

Vilamacolum, 2017.

dimarts, 10 de gener de 2017

Mans i agonia



He llegit un poema on la veu poètica declarava tenir por, es sincerava i confessava sentir-se poruga davant el fat i el futur.

Quan escric alguna cosa l'amor i la mort sempre hi són presents, de fet tot el que està escrit i tot el que he llegit no parla de res més.

Avui uns versos de mort, un parell de poemes de por i record:

Mans

Tinc por.

Et miro les mans.         

Aspror i carn eixuta.
El pas del temps fixat a l’os.

Tremolen,
palpiten,
esperen, obertes, el darrer alè.
____________________________________________

Agonia
[f PAT Període de transició entre la vida i la mort.]

Vam creuar la porta amb el cor encongit.

En sabíem el final,
veníem a dir-te adéu.

Vam sentir, per primer cop, el so de l’agonia.

Vam desitjar que fos breu,
recordar-te abans d’ell,
en pau.

Vilamacolum, 2017


dimarts, 3 de gener de 2017

L'amor a un cop de cotxe


Quan l'amor se'm va fer present a prop de casa (ella va néixer i créixer només trenta quilòmetres al nord) vaig pensar que era molt provable que algú visqués, sotgés mar enllà, esperant el meu fracàs.

De fet, si us sóc sincer, encara hi penso.

Trenta quilòmetres

Diuen que estem fets un per l'altre,
però jo dubto que apareguessis tant a prop.

Què t'espera mar enllà?
El meu fracàs.

Trenta quilòmetres ens separen,
totes les vides al voltant,
la immensitat.

L'amor a un cop de cotxe.

Vilamacolum, 2017

dilluns, 2 de gener de 2017

Certesa


Quan un fragment, un text o uns versos em volten pel cap i em ressonen amb insistència, necessito fer-los fora d'alguna manera, sovint agafant un bolígraf i un tros de paper. Escric algunes paraules, en tatxo la meitat i, finalment, em quedo més tranquil, no del tot, una mica només.  

Avui, de tot plegat, n'ha sortit un intent de poema sense pretensions. 


"Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat."

Fascinació, dins El tubercle d'Anna Gual

Certesa

I si fos cert aquest poema?
Tot el que diu, tot el que calla.

Vas mentir-me des de l'inici,
mentre em buidava per dins.

No vaig saber-ne res,
no va quedar-ne res:
el pas de l'huracà.

Quan tanco els ulls et veig.
T'odio!

T'estimo encara.

Vilamacolum, 2017

diumenge, 1 de gener de 2017

Anna Gual i les sensacions

Quan no hi sigui, 
qui m'omplirà el nom?
Artefactes


El tubercle. Anna Gual (Poesia 3 i 4, 2016)



Quan el lector inicia la lectura del poemari El tubercle s'ho agafa amb calma. Sap que en poesia, en certa poesia, és inútil la recerca del "què em vol dir?" entre versos. L'Anna Gual tira de metàfora i morirem si, de bones a primeres, ens aturem al primer vers perguntant-nos què coi significa "s'han cremat les salives del mercuri"?

Avançarem entre metàfores i sentències tancant composicions. Sovint són lapidàries, "aquí tens les runes d'una dona"; algunes semblen esperançades, "fem que aquest sigui / la nostra consigna de vida"; altres, les que més agraden al lector, interrogatives, "com pots cultivar la bellesa / sense que se't desfaci als miralls?".

El lector, doncs, tira pel dret, llegeix els quaranta-set poemes d'una tirada, a cavall del 2016 i el 2017, entre febre i febre dels petits, de matinada, amb llum de llanterna i posició horitzontal. 

És quan acaba el volum, abans fins i tot de llegir-ne l'epíleg d'Antònia Vicens, que el breu intent de comprensió queda substituït per sensacions que van fen pòsit, que maduren fins l'endemà i més enllà: cert ofec, desesperança, potser nostàlgia i tot, uns quants dubtes i alguna certesa. 

La poesia d'Anna Gual és sensació.

Us deixo amb un dels poemes, el més breu, però d'aquells que em queden ressonant. 

Fascinació

Un poema no és una certesa,
sinó la mentida de la veritat.


PD: diuen que El tubercle és la segona part de la trilogia Arrel Trinitat, que Anna Gual inicià amb Molsa (AdiA Edicions, 2016) i que és un intent per exaltar la mística que envolta totes i cadascuna de les part que configuren l'univers. Quan les hagi llegit en parlem! Salut.

dissabte, 31 de desembre de 2016

Insuflar

Acabarem l'any amb un poema evocador de desig i amor.


Insuflar

[v tr Introduir pólvores, gas o aire en una cavitat o òrgan, especialment del cos.]



L’any acaba i penso en tu,

tenir-te a prop, besar-te.

El desig amatent. 

El nou any:

insuflem-nos amor dins el cor.

Vilamacolum, 2016

divendres, 30 de desembre de 2016

Feliç 2017 bibliotecari!



A totes les companyes i companys bibliotecaris i a totes les lectores i lectors que m'heu acompanyat al llarg d'aquest any: QUE TINGUEU UN FELIÇ 2017!


I recordeu: si els usuaris us ofereixen maragdes, safirs i diamants bords a canvi d'alguna dada personal, no sigueu intransigents! Sempre simpàtics, amb el somriure enganxat als llavis, sempre al servei dels nostres usuaris!!!

En cas contrari, Déu no ho vulgui!, sempre podem acabar amb amb la barba sobre el pit :)

Bon any nou!


    "Quan sortim, demano al bibliotecari un exemplar del llibre de poemes. Però està deixat en préstec. Els detalls del bibliotecari són que té metxes gebrades de ros cendra als cabells, i els cabells estan gelatinitzats formant un tendal sòlid sobre la cara. Una mena de visera ros cendra. Està assegut en un tamboret davant d'una pantalla d'ordinador i fa olor de fum de tabac. Porta un jersei de coll alt amb una etiqueta plastificada que diu
    Li dic que moltes vides depenen del fet que jo trobi el llibres.
    I ell diu que llàstima.
    I jo dic que no, que de fet és la seva vida l'única que depèn d'això.
    I el bibliotecari prem una tecla i diu que està avisant la policia.
    -Un moment -diu la Helen, i obre la mà sobre el taulell, els dits guspirejant carregats de maragdes tallades en escala i safirs d'estrella en talla caboixó i diamants bords en talla antiga. Diu-: Symon, tria el que vulguis.
    I el bibliotecari doblega el llavi superior fins al nas, de manera que se li veuen les dents de dalt.           Tanca i obre els ulls, una vegada, dues, a poc a poc, i diu:
    -Te'ls pots confitar, nena, els teus culs de got de drag queen.
    I el somriure de la cara de la Helen ni tan sols tremola.
    L'home posa els ulls en blanc, i els músculs de la cara i les mans se li aflueixen. Li cau la barba sobre el pit, i es desploma sobre el teclat, després es torça i llisca fins a terra.
    Destrucció constructiva."
Cançó de bressol. Chuch Palahniuk. 

dijous, 22 de desembre de 2016

Les pitjors lectures del 2016

Fa uns dies vaig apuntar, en aquest mateix blog, les cinc millors lectures del 2016.

Avui permeteu-me que us presenti els quatre fracassos de l'any, aquells quatre llibres que per diferents motius m'han caigut de les mans, m'han decebut, m'han desagradat profundament o simplement els hagués cremat públicament, sense nocturnitat i amb traïdoria. 

El que diré no és cap veritat absoluta, simplement és el meu parer avui i ara. Sé d'opinions contràries, però sincerament em rellisquen bastant perquè entre amiguismes, ganes de vendre llibres a pes i crítics infumables doncs a un només li queda el seu humil criteri desencertat, potser, però sincer, en definitiva. 

Comencem!

- Las teorías salvajes. Pola Oloixarac (Alpha Decay, 2010)


A principis d'any llegíem Bolaño al club de lectura experimental de la Biblioteca de Figueres i vam fer broma sobre el poc atractiu del xilè davant l'encant físic de Fréderic Beigbeder. D'aquí vaig acabar buscant, encoratjat per la Sandra Fernández, escriptores atractives i títols salvatges. 

El resultat va ser un fracàs absolut, l'intent de novel·la filosòfica de l'escriptora argentina és per acabar al psicòleg. M'agraden les novel·les que repten al lector, que juguen amb ell i l'intenten desconcertar, però aquí la desconcertada és ella, comença una història i s'hi perd, no sap sortir-ne i a partir d'aquí tot és vàlid, tot es pot explicar a través de la complexitat literària... i una merda! 

Si un autor té la brillant idea d'oferir-nos les seves palles mentals que avisi, no cal que amagui la seva desorientació, la necessitat d'un psicòleg a preu zero, rere un títol més o menys disfressat de novel·la. 

En fi, les teories salvatges m'han semblat poc més que teories prescindibles, no vaig haver d'acabar el llibre per abandonar-lo.

Diari del búnquer. Kevin Brooks (Fanbooks, 2015)


Aquesta lectura forma part de les pitjors lectures, però us la recomano vívament! La vam comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca de Figueres i vam estar d'acord en una cosa: és una gran novel·la per llegir i demostrar com un pèssim escriptor pot tenir una brillant idea inicial i convertir-la en un bunyol sideral. 

Tancar sis personatges dins d''un búnquer sense contacte exterior i sense saber-ne res del segrestador pot ser un bon inici, però tirar de clixés, no fer evolucionar cap personatge, deixar-ho tot sense resoldre perquè l'embolic s'ha fet massa gran i no hi ha manera de reconduir-ho i acabar-ho de rematar amb el pitjor final possible, doncs això: un bon manual per aprendre tot allò que no s'ha de fer en una novel·la! Esteu avisats.

El dia del cérvol. Marina Espasa (L'Altra Editorial, 2016)


En el seu moment, el 16 de març del 2016, en vaig escriure alguna cosa a través del Facebook. No hi tinc res més a afegir:

"Empobrint literatura i lectors

Començo a llegir “El dia del cérvol”, la segona novel•la de la Marina Espasa, crítica literària i periodista cultural, publicada per l’Altra Editorial. Ens situa la protagonista amb uns coneguts a punt de despenjar un cap de cérvol metàl•lic, esperen uns amics avesats a l’escalada. 

I tot seguit llegeixo el que podria ser el millor fragment de la literatura catalana contemporània: “La porta del copilot es va obrir i en va baixar un noi amb peus de gat. No és que fos un gat, és que portava aquell calçat de neoprè dels escaladors arrapat als peus”.

Aniré amb peus de plom i us diré que respecto i admiro el projecte de Lectura fàcil (http://www.lecturafacil.net/), però crec que la senyor Marina Espasa no ens ofereix, a priori, un text adaptat per a lectors amb mancances de comprensió o d’hàbits relacionats amb la lectura. Crec que no em ficaré de peus a la galleda si us dic que aquest fragment, en concret la segona part, no és necessari, no només perquè no aporta res a la narració, sinó perquè ens tracta als lectors d’imbècils. O és que feia falta que ens aclarís que el noi no era un gat? No dic que el lector ha de saber què són els peus de gat, però serà prou llest com per comprendre’n el sentit pel context o per dirigir-se al diccionari en cas que ho cregui necessari.

Ara no sé si continuar la lectura, tremolo només de pensar si a la següent plana el noi voldrà calçar-se uns peus d’ànec o si es posarà en peu de guerra, o si fins i tot si anirà a collir un bon grapat de peus de rata. Llavors, la Mariana segur que ens posa notes a peu de pàgina per aclarir-nos conceptes, ens dóna enllaços a l’Optimot i a l’ÉsAdir o ens deixa el seu telèfon personal per si no hem entès res de res!

El fragment que he llegit no té ni cap ni peus i l’únic que aconsegueix és empobrir la literatura i els seus lectors.

Firma: un lector emprenyat i empobrit.



Nota: les múltiples referències a peus variats no s’han aclarit, pensant que el lector és possible que les comprengui tot solet."

Nens de llet. Damià Bardera (El Cep i la Nansa, 2016)


Damià Bardera fa temps que escandalitza, que escriu contes durs, cruels, macabres, plens de personatges mutilats, orfes la majoria, i amb una vida gens fàcil. Molts crítics i lectors eleven la seva originalitat, la seva potència, les bufetades constants, el remoure el lector i la ja reconeguda mala llet barderiana. També l'han definit com a literatura honesta. Jo no m'ho empasso!

Els contes d'en Damià no m'agraden, no m'interpel·len, no em remouen, no em tempten, els trobo pobres, supeditats a aquestes ganes d'escandalitzar, intentar ser original a través d'una mena de faules morals post modernes situades al salvatge món rural empordanès. 

En Jordi Artigal, gran lector i company bibliotecari, em deia fa uns dies que en Damià és un autor obsessionat per alguns temes i que aquests obsessions són bones en literatura. Potser sí, però jo no en faig prou. Sempre que llegeixo en Damià em sembla que em parla des d'un altaveu situat massa amunt, amb certa superioritat. Com a lector prefereixo que em parlin de tu a tu.  

Fa uns dies Bernat Puigtobella, "conegut" d'en Damià, ens deia que l'autor havia anunciat, davant del trist panorama literari actual, deixar de publicar, com a protesta no com a provocació. 

Jo ho agraeixo, no ho veig pas malament. 


Salut i bones lectures!