dissabte, 31 de desembre de 2016

Insuflar

Acabarem l'any amb un poema evocador de desig i amor.


Insuflar

[v tr Introduir pólvores, gas o aire en una cavitat o òrgan, especialment del cos.]



L’any acaba i penso en tu,

tenir-te a prop, besar-te.

El desig amatent. 

El nou any:

insuflem-nos amor dins el cor.

Vilamacolum, 2016

divendres, 30 de desembre de 2016

Feliç 2017 bibliotecari!



A totes les companyes i companys bibliotecaris i a totes les lectores i lectors que m'heu acompanyat al llarg d'aquest any: QUE TINGUEU UN FELIÇ 2017!


I recordeu: si els usuaris us ofereixen maragdes, safirs i diamants bords a canvi d'alguna dada personal, no sigueu intransigents! Sempre simpàtics, amb el somriure enganxat als llavis, sempre al servei dels nostres usuaris!!!

En cas contrari, Déu no ho vulgui!, sempre podem acabar amb amb la barba sobre el pit :)

Bon any nou!


    "Quan sortim, demano al bibliotecari un exemplar del llibre de poemes. Però està deixat en préstec. Els detalls del bibliotecari són que té metxes gebrades de ros cendra als cabells, i els cabells estan gelatinitzats formant un tendal sòlid sobre la cara. Una mena de visera ros cendra. Està assegut en un tamboret davant d'una pantalla d'ordinador i fa olor de fum de tabac. Porta un jersei de coll alt amb una etiqueta plastificada que diu
    Li dic que moltes vides depenen del fet que jo trobi el llibres.
    I ell diu que llàstima.
    I jo dic que no, que de fet és la seva vida l'única que depèn d'això.
    I el bibliotecari prem una tecla i diu que està avisant la policia.
    -Un moment -diu la Helen, i obre la mà sobre el taulell, els dits guspirejant carregats de maragdes tallades en escala i safirs d'estrella en talla caboixó i diamants bords en talla antiga. Diu-: Symon, tria el que vulguis.
    I el bibliotecari doblega el llavi superior fins al nas, de manera que se li veuen les dents de dalt.           Tanca i obre els ulls, una vegada, dues, a poc a poc, i diu:
    -Te'ls pots confitar, nena, els teus culs de got de drag queen.
    I el somriure de la cara de la Helen ni tan sols tremola.
    L'home posa els ulls en blanc, i els músculs de la cara i les mans se li aflueixen. Li cau la barba sobre el pit, i es desploma sobre el teclat, després es torça i llisca fins a terra.
    Destrucció constructiva."
Cançó de bressol. Chuch Palahniuk. 

dijous, 22 de desembre de 2016

Les pitjors lectures del 2016

Fa uns dies vaig apuntar, en aquest mateix blog, les cinc millors lectures del 2016.

Avui permeteu-me que us presenti els quatre fracassos de l'any, aquells quatre llibres que per diferents motius m'han caigut de les mans, m'han decebut, m'han desagradat profundament o simplement els hagués cremat públicament, sense nocturnitat i amb traïdoria. 

El que diré no és cap veritat absoluta, simplement és el meu parer avui i ara. Sé d'opinions contràries, però sincerament em rellisquen bastant perquè entre amiguismes, ganes de vendre llibres a pes i crítics infumables doncs a un només li queda el seu humil criteri desencertat, potser, però sincer, en definitiva. 

Comencem!

- Las teorías salvajes. Pola Oloixarac (Alpha Decay, 2010)


A principis d'any llegíem Bolaño al club de lectura experimental de la Biblioteca de Figueres i vam fer broma sobre el poc atractiu del xilè davant l'encant físic de Fréderic Beigbeder. D'aquí vaig acabar buscant, encoratjat per la Sandra Fernández, escriptores atractives i títols salvatges. 

El resultat va ser un fracàs absolut, l'intent de novel·la filosòfica de l'escriptora argentina és per acabar al psicòleg. M'agraden les novel·les que repten al lector, que juguen amb ell i l'intenten desconcertar, però aquí la desconcertada és ella, comença una història i s'hi perd, no sap sortir-ne i a partir d'aquí tot és vàlid, tot es pot explicar a través de la complexitat literària... i una merda! 

Si un autor té la brillant idea d'oferir-nos les seves palles mentals que avisi, no cal que amagui la seva desorientació, la necessitat d'un psicòleg a preu zero, rere un títol més o menys disfressat de novel·la. 

En fi, les teories salvatges m'han semblat poc més que teories prescindibles, no vaig haver d'acabar el llibre per abandonar-lo.

Diari del búnquer. Kevin Brooks (Fanbooks, 2015)


Aquesta lectura forma part de les pitjors lectures, però us la recomano vívament! La vam comentar al club de lectura juvenil de la Biblioteca de Figueres i vam estar d'acord en una cosa: és una gran novel·la per llegir i demostrar com un pèssim escriptor pot tenir una brillant idea inicial i convertir-la en un bunyol sideral. 

Tancar sis personatges dins d''un búnquer sense contacte exterior i sense saber-ne res del segrestador pot ser un bon inici, però tirar de clixés, no fer evolucionar cap personatge, deixar-ho tot sense resoldre perquè l'embolic s'ha fet massa gran i no hi ha manera de reconduir-ho i acabar-ho de rematar amb el pitjor final possible, doncs això: un bon manual per aprendre tot allò que no s'ha de fer en una novel·la! Esteu avisats.

El dia del cérvol. Marina Espasa (L'Altra Editorial, 2016)


En el seu moment, el 16 de març del 2016, en vaig escriure alguna cosa a través del Facebook. No hi tinc res més a afegir:

"Empobrint literatura i lectors

Començo a llegir “El dia del cérvol”, la segona novel•la de la Marina Espasa, crítica literària i periodista cultural, publicada per l’Altra Editorial. Ens situa la protagonista amb uns coneguts a punt de despenjar un cap de cérvol metàl•lic, esperen uns amics avesats a l’escalada. 

I tot seguit llegeixo el que podria ser el millor fragment de la literatura catalana contemporània: “La porta del copilot es va obrir i en va baixar un noi amb peus de gat. No és que fos un gat, és que portava aquell calçat de neoprè dels escaladors arrapat als peus”.

Aniré amb peus de plom i us diré que respecto i admiro el projecte de Lectura fàcil (http://www.lecturafacil.net/), però crec que la senyor Marina Espasa no ens ofereix, a priori, un text adaptat per a lectors amb mancances de comprensió o d’hàbits relacionats amb la lectura. Crec que no em ficaré de peus a la galleda si us dic que aquest fragment, en concret la segona part, no és necessari, no només perquè no aporta res a la narració, sinó perquè ens tracta als lectors d’imbècils. O és que feia falta que ens aclarís que el noi no era un gat? No dic que el lector ha de saber què són els peus de gat, però serà prou llest com per comprendre’n el sentit pel context o per dirigir-se al diccionari en cas que ho cregui necessari.

Ara no sé si continuar la lectura, tremolo només de pensar si a la següent plana el noi voldrà calçar-se uns peus d’ànec o si es posarà en peu de guerra, o si fins i tot si anirà a collir un bon grapat de peus de rata. Llavors, la Mariana segur que ens posa notes a peu de pàgina per aclarir-nos conceptes, ens dóna enllaços a l’Optimot i a l’ÉsAdir o ens deixa el seu telèfon personal per si no hem entès res de res!

El fragment que he llegit no té ni cap ni peus i l’únic que aconsegueix és empobrir la literatura i els seus lectors.

Firma: un lector emprenyat i empobrit.



Nota: les múltiples referències a peus variats no s’han aclarit, pensant que el lector és possible que les comprengui tot solet."

Nens de llet. Damià Bardera (El Cep i la Nansa, 2016)


Damià Bardera fa temps que escandalitza, que escriu contes durs, cruels, macabres, plens de personatges mutilats, orfes la majoria, i amb una vida gens fàcil. Molts crítics i lectors eleven la seva originalitat, la seva potència, les bufetades constants, el remoure el lector i la ja reconeguda mala llet barderiana. També l'han definit com a literatura honesta. Jo no m'ho empasso!

Els contes d'en Damià no m'agraden, no m'interpel·len, no em remouen, no em tempten, els trobo pobres, supeditats a aquestes ganes d'escandalitzar, intentar ser original a través d'una mena de faules morals post modernes situades al salvatge món rural empordanès. 

En Jordi Artigal, gran lector i company bibliotecari, em deia fa uns dies que en Damià és un autor obsessionat per alguns temes i que aquests obsessions són bones en literatura. Potser sí, però jo no en faig prou. Sempre que llegeixo en Damià em sembla que em parla des d'un altaveu situat massa amunt, amb certa superioritat. Com a lector prefereixo que em parlin de tu a tu.  

Fa uns dies Bernat Puigtobella, "conegut" d'en Damià, ens deia que l'autor havia anunciat, davant del trist panorama literari actual, deixar de publicar, com a protesta no com a provocació. 

Jo ho agraeixo, no ho veig pas malament. 


Salut i bones lectures! 


dimecres, 14 de desembre de 2016

Les cinc millors lectures del 2016

Al llarg d'aquest 2016 vaig proposar-me, com a curiositat i sense cap intenció competitiva, registrar el nombre total de lectures que m'anava llegint. Vaig aprofitar la xarxa social Instagram per etiquetar les meves lectures amb #lectures2016acarolbruguera i així poder-les recuperar totes juntes:

https://www.instagram.com/explore/tags/lectures2016acarolbruguera/

Finalment i després d'una setantena llarga de lectures he volgut destacar-ne les cinc que més m'han marcat. Aquelles que al llarg de l'any més intensament m'han meravellat, trasbalsat i fet gaudir.

Curiosament, un cop feta la difícil selecció, comprovo que tinc una clara tendència a canviar de gènere i de tastar una mica de tot: un poemari, dues novel·les, una mena de biografia novel·lada i un recull d'articles.

Us deixo amb una petita ressenya de les seleccionades:

- Cartes d'aniversari. Ted Hughes. (Edicions 62, 1999)


Quan vaig llegir aquesta elegia, aquest monument a l'amor, a la mort, a l'engany, a la vida, vaig quedar en estat de xoc. Les cartes que Ted Hughes dedica a Sylvia Plath han marcat el meu 2016 i fins i tot van donar ocasió, gràcies a la proposta d'en Lluís Bosch, a celebrar el 60è aniversari de casament d'aquests dos monstres de la literatura. Al llarg de l'any les figures de Hughes i Plath, sobretot ella, m'han anat perseguint: en un fragment de Silenci a taula de la Cristina Garcia o a la Sed de la Paula Bonet, per exemple.

Uns poemes narratius i evocadors de lectura imprescindible!


- La insostenible lleugeresa del ser. Milan Kundera. (Destino, 1987)


Normalment no vaig a buscar les meves lectures, molt sovint me les trobo, me les recomanen o m'apareixen entre d'altres textos. La Raquel Sibecas em va recomanar la lectura de Kundera i del seu triangle amorós més conegut. El relat va ser revelador, punyent i plaent a la vegada. Em vaig enamorar de Sabina, vaig odiar a Tomàs i vaig sentir llàstima de Teresa.

Una lectura que et fa sentir, una novel·la que no em puc treure del cap.

- Ningú no ens espera. Manuel Baixuali.(Edicions del Periscopi, 2016)


Baixauli, per a mi, és el millor escriptor de la literatura catalana actual. No només perquè el seu Home manuscrit em va deixar bocabadat i La cinquena planta em va meravellar, sinó perquè aquest artista hi toca i molt. Els articles de Ningú no ens espera no (et) fallen mai, estan plens de les reflexions que hauries volgut escriure, pensar i compartir.

Si no heu llegit Baixauli al llarg del 2016 ho haureu de fer, obligatòriament, l'any vinent. No us en penedireu!

- Instrumental: memorias de música, medicina y locura. James Rhodes. (Balckie Books, 2016)


No hi entenc ni fava de música, ni de moderna ni de clàssica, però l'obra de Rhodes no només va de música, no només va de clàssica, va de buidar-se, de cridar al món, de sacsejar consciències i posar llum a les obscuritats humanes. Aquest any també ha sigut l'any Rhodes, la seva força narrativa, basada en una vida impossible, ens ha sacsejat a tots els lectors que desconeixíem la seva música i la seva valentia. Quan el vaig recomanar a través de la Biblioteca de Figueres, vaig dir:

“M’està deixant sense aire. L’estic llegint compulsivament, amb ansietat, angoixa, amb plaer malaltís.
Si em cruspeixo 270 pàgines en tres dies es perquè m’ha portat a la bogeria lectora. Brutal, intens, volia vomitar, plorar, estimar, abraçar algú... No el puc subratllar, és de la biblioteca, però hi ha algú que no ho ha pogut evitar i el perdono!”


- Ànima. Wajdi Mouawad. (Edicions del Periscopi, 2016)


Quan el vaig comprar el 2014 no vaig tenir el valor de llegir-lo, sabia que contenia un text duríssim i vaig haver d'esperar a la segona proposta del club de lectura experimental d'aquest curs per oferir-lo a altres lectors i obligar-me a iniciar la lectura.

Us prometo que és de les novel·les més dures que he llegit, pel tema, per la forma de narrar, per la cruesa de les descripcions, per la força de les imatges, per la poesia del relat, per l'animalitat de l'ésser humà.

Espero que si no n'heu tingut l'ocasió, i si algun dia us ve de gust, aquestes lectures també formin part de les vostres i que en gaudiu al màxim.

Bones lectures i feliç 2017!!!