divendres, 23 de desembre del 2011

Una trobada desaprofitada


Al Diari de l'Oreneta, Amélie Nothomb descriu un fet literàriament decepcionant:

"... ja no significa res, una trobada. Hi ha exemples que ho porten al paroxisme: Proust, que es va trobar Joyce en un taxi i, en el transcurs d'aquesta entrevista única, només va parlar del preu de la carrera; tot s'esdevé com si ja no hi hagués ningú que cregués en les trobades, en la possibilitat sublim de conèixer algú."

Qui sap què va pensar o va dir el taxista?

Espero no conèixer mai cap dels meus autors preferits, per sort la majoria són morts. En tot cas, m'arriscaria a acabar parlant del temps que fa.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Ordre literari anual

Vaig entrar a la llibreria a la recerca de quelcom que posés ordre de cares a l'any vinent. Exposats al taulell, d'esquerra  a dreta, l'Almanac del Cordill, el Calendari del Pagès, el del "Corazón de Jesús", el Blog Maragall i, finalment, un Almanac literari? El llibre de l'any de Vicenç Pagès: la decisió es va convertir en un impuls.

53 textos acompanyats d'unes fantàstiques il·lustracions de Joan Mateu.

Un recull de recomenacions, reflexions, cites, anècdotes, xafardaries literàries. Un grapat d'autors i obres que corres a buscar al prestatge, a la llibreria o a la biblioteca, t'hi aboques i no tens més remei que llegir per continuar llegint.
A Vicenç Pagès li agrada recomenar lectura, parlar del que ha llegit i del que faríem bé de llegir abans no sigui massa tard. Des del jardí, secció dominical d'on provenen bona part dels textos, continua amb aquesta dèria de parlar-nos del plaer de la lectura, de la llengua, de la paraula; creant, sense qui no vol la cosa, una guia de lectures imprescindibles.

De El llibre de l'any, el senyor Pagès n'imagina una lectura pausada, setmanal. Ho sento! L'any encara ha de començar i jo ja l'he acabat.

dimarts, 29 de novembre del 2011

L'asfixia proustiana o com no perdre l'alè llegint les desventures d'en Swann


Que Proust era asmàtic i que aquest fet li va causar la mort és cosa coneguda.

Que la seva prosa és asfixiant, amb frases inacabables, ens pot portar, a part d'abandonar el llibre només començar, a múltiples comentaris: si Proust escrivia com respirava, si Proust ens asfixia volgudament, si la mort propera el va portar a escriure en plena bogeria creativa, potser un pèl desordenada, si patatim patatam,...

Ahir vam comentar Un amor d'en Swann, edició d'El cercle de Viena, segona i tercera part del primer volum de A la recerca del temps perdut. Una petita part de la més representativa obra literària del segle XX (segons els cànons!).

Molts van malair Proust i el seu estil, molts no van passar de les primeres pàgines, alguns van arribar al final, algú altra va decidir llegir pàgina sí, pàgina no.

Swann és un faldiller que s'enamora bojament d'Odette, la repudia i l'estima a parts iguals. La gelosia d'en Swann és digne d'estudi clínic.

Odette és una mantinguda, una bona amant de molts amants.

El relat és un retrat decadent de la societat aristocràtica i burgesa de París, durant els anys vint. És, també, un llarg estudi psicològic. És, en definitiva, una evocació del "temps perdut".

El caràcter del protagonista evoluciona en tres moments clau, tots tres escoltant la mateixa Sonata per a violí i piano, composada per Vinteuil, un músic inventat que amaga a César Frank, Saint-Saëns, Wagner o Faure.

Swann viu l'enamorament, la gelosia i el desengany amorós per acabar confessant:

"Quan penso que he malbaratat anys de la meva vida, que vaig voler morir, que el meu amor més gran l'he sentit per una dona que no m'agradava, que no era el meu tipus!"

divendres, 11 de novembre del 2011

Oda IV


Avui que s'acaba el món dono per acabada la primera lectura de la novel·la Jo confesso.

Avui, tot i que a les 11:11 el món no ha quedat fet a miques, podem pensar que el món es va acabar fa temps.

Avui, deiem, l'Adrià Ardèvol es refugia en Horaci, estirat al llit, deprés de fer fora de casa al seu bon amic Bernat.


Llegeix i escolta:


IV

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni
trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni
nec prata canis albicant pruinis.
iam Cytherea choros ducit Venus inminente luna
iunctaeque Nyphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum
Volcanus ardens uisit officinas.
nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto
aut flore terrae quam ferunt solutae;
nun et in umborsis Fauno decet inmolare lucis,
seu poscat agna siue malit haedo.
pallida Mors aqeuo pulsat pede pauperum tabernas
regumque turris. o beate Sesti,
uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam.
iam te premet nox fabulaque Manes
et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,
nec regna uini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus
nunc omnis et mox uirgines tepebunt.

IV

Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la
primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les
quilles eixutes; ja no plau al bestir de romandre dins les
estables ni al llaurador d'estar-se vora el foc, i els prats
ja no blanquegen d'albors de gebre.
Ja la deessa de Citera, Venus, mena les danses a la
claror de la lluna i, enllaçades amb les Nimfes, les formo-
ses Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus,
mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels
Ciclops.
Ara és l'hora de cenyir-nos el cap brillós amb la
verda murtra o amb les flors que dóna la terra alliberada;
ara és també l'hora d'oferir dins els ombrius dels boscs
sagrasts un sacrifici a Faune, sia que demani el d'una
anyella, sia que s'estimi el d'un cabrit.
La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les
barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti
venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de
fer-nos una llarga esperança. Aviat t'afeixugaran la nit, els
llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; bon
punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus
el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració
l'adolescent Lícidas, pel qual ara s'inflamen tots els joves
i aviat sentiran les noies un dolç escalf.


"ODA IV. - Comença amb una descripció de la primavera: els mariners avaren, fent-los lliscar damunt dels pals embreats, llurs vaixells, que han passat tot l'hivern fora de l'aigua, els camperols surten a conrear els camps i el bestira deixa els estables. El poeta imagina que els déus celebren joiosos el retorn del bon temps i invita l'amic a que dedica l'oda a celebrar-ho també. Això és una al·legoria de la joventut i el poema sencer ho és de la vida humana. Però aquí hi ha un d'aquells contrasts que agraden a Horaci: quan esperem la descripció de l'hivern, al·legoria de la vellesa, apareixen sobtadament la Mort i el consell de no fer-no llargues esperances. La composició mètrica d'aquesta oda, semblant a les epodes, fa creure que és de les més antigues; però no tenim indici per a datar-la."

Horaci. Odes i Epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Et in Arcadia ego


Continuo llegint Cabré, lentament, a poc a poc, les lectures dels clubs i l'estadísitca de la UOC em fan allargar la seva lectura, i això, en certa manera, m'agrada.

Apunto, mentalment, moltes coses. Quan arribo aquí decideixo tornar al bloc:

"Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de la felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia." p.298.


El quadre de Poussin posa títol a la tercera part del Jo confesso. Es tracta del pintor francès Nicolàs Poussin (1594-1665).

I?

Doncs, que la meva estimada Obra mestra inconeguda de Balzac, té per protagonista un jovenet Poussin, que aprendrà l'art de pintar la perfecció gràcies als consells d'altres pintors històrics (François Porbus, flamenc; Mabuse, holandès) i d'un imaginari, Frenhofer, alemany.

Una obra, novament, ens porta a una altra.

Amb Cabré, em passa sovint, els seus llibres són plens de detalls que cada lector pot fer seu segons la seva pròpia experiència lectora i això ens indica una gran riquesa i diu molt del propi l'autor.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Der begrabene Leuchter



He començat a llegir l'últim llibre de Jaume Cabré, només les primeres pàgines, la biblioteca me l'ha deixat trenta dies, fins al cinc del mes que vé, hi ha cinc lectors esperant.

Només he llegit quaranta planes de les mil, però ja tinc ganes de dir-ho i d'apuntar alguna cosa, com aquest fragment:

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.
- Qui és Stefan Zweig?
El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vag saber una mica qui era." p.15

Si no vaig equivocat la novel·la El canelobre enterrat no té traducció en català. Edicions en castellà n'hi ha unes quantes, la més recent de 2007, a la col·lecció El Acantilado.

No sé quin paper jugarà aquest manuscrit al llarg de la novel·la, intueixo que la seva presència no és gratuïta, espero no equivocar-me i descobrir-ho ben aviat.

Rellegint Una tempesta


Després de gairebé dos anys em rellegeixo la novel·la Una tempesta d'Imma Monsó.

En parlarem al Club de lectura de Figueres, al 24 d'Octubre, i en vaig prenent alguns apunts.

La protagonista, Sara Surp, ens explica que no escriu, ella esborra. En estat sonàmbul emplena infinitat de fulls que l'endemà poleix per donar forma a la història. No sé si l'autora segueix el mateix sistema, però m'ha semblat veure, potser m'equivoco, que en una ocasió no esborrava bé.

Posem pel cas que volem saber l'edat d'un dels personatges, en Sergi:

"Com a estudiant de medicina, va demanar la plaça a la Universitat de Lleida [...] quan va acabar es va veure abocat a acceptar una beca a Boston, sort que només serien sis mesos, però d'allà va anar a acabar el doctorat a l'Institut Pasteur, a París, i després li van oferir una beca postdoctoral a Nova York  [...]¿Hauria aconseguit renunciar a anar-hi si no fos perquè, enmig de la presa de decisió, va morir el pare? [...] Finalment, la mort del pare, fa tres anys, va ser providencial." p.66-67

Sembla ser, com se'ns explica, que és un estudiant excel·lent i suposem que es va treure medicina en cinc anys (dels 18 als 23), una beca i un doctorat en poc més de quatre (27). La decisió de rebutjar un postdoc just quan el pare mor ens situa ara farà uns tres anys (30-31). Així, doncs, sense ser gaire primmirats diríem que en Sergi té, en el moment present de la narració, com a mínim 30 anys.

Poques pàgines més tard, se'ns diu, referint-se a la seva relació amb la Gemma:

"Hi ha col·legues que pensen que és una barbaritat, amb poc més de vint anys i amb la sort que sempre ha tingut amb les dones, fer-se monògam." p.95

Potser, com deia, m'equivoco, però aquest possible error es podria tornar a relacionar amb el sonambulisme literari de Sara Surp. A la pàgina 183 se'ns explica que les cartes que rebia de l'Hug eren plenes de paràgrafs sencers extrets dels seus llibres, però que ella mai no en va ser consceint.

Això d'escriure sonàmbul té els seus punts febles.

dijous, 22 de setembre del 2011

Un llibre en forma de maleta


"No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l'home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n'adonés fins que es va fer ric..." p.78

Si voleu llegir bones crítiques sobre la novel·la La maleta de Sergei Dovlatov, només fa falta que hi cliqueu.

Si voleu saber què m'ha passat llegint-la, només cal que continueu llegint:

A l'inici he rigut tres vegades, obertament. Quan ella m'ha dit de què rius? Res, només llegia. Que és divertida? No, bé sí, no ben bé, és que és molt irònic, absurd. Escriu com si no en sabés gota, explica com si no volgués explicar.  Ras i curt. L'ambient em fa pensar en els esperpentos de Valle-Inclán.

Més endavant he fet un munt de mitges rialles, dissimuladament. Ningú m'ha dit res.

Si voleu recomenar un llibre, no ho dubteu!

dijous, 15 de setembre del 2011

Relats, poesia i botifarra


He arribat a casa carregat:

- L'ocell a la cendra de Susanna Rafart.
- Cinquanta poemes de "Neue Gedichte" de R. M. Rilke.
- La maleta de Sergei Dovlatov.
- Veus de la nova narrativa catalana. Selecció i pròleg de Lolita Bosch.
- La botifarra i el rei parlador de Josep M. Solans i Roy.

He repassat el vocabulari sentit a casa i al bar: trumfo, mà, arrastrar, fallo i semifallo, manilla, pal, cantar,...; he llegit el primer relat de Dovlatov i, tot seguit, els poemes de la Susanna Rafart, m'agrada molt aquest, en especial el primer vers:

"Sota el fullam dormia el son l'ànima pura,
sense el tempteig lleuger dels escurçons de sang.
La gràcia madura al roig de les maduixes
moria extraviada abans de fer-se nit.
Què en van saber els xiprers de tan obscura alçada
si res no va ser dit i el cant es va fer aigua?"

He arribat a casa carregat, mes la tria era bona.

Polimnia


Polimnia. Musa de la retòrica.
Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès.

De moment em trobo a la pàgina 66.

Tècnica i/o talent, aprenentatge i/o inspiració, regles i/o muses,...

Recito una cita de les moltes que es citen:

"Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy aflebit, a ells que no els vinguin amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro mantenir-me allunyat dels seus llibres." Raymond Chandler.

Quan acabi el text d'en Pagès, rellegirem l'Ars Poètica d'Horaci: HO PROMETO!

dilluns, 12 de setembre del 2011

Tres fragments


Tanco el llibre ara mateix, punt final. Tres fragments que he apuntat:

"Perquè això és una novel·la i t'estic mentint tota l'estona.
Vull que et resulti evident.
Vull que te n'adonis sense que jo no t'hagi de dir res.
(Res.)" p. 58

 Ara mateix us estic mentint, no tanco el llibre ara, el vaig tancar ahir.

"Per a cada text, per a cada viatge, una sola cançó.
I ell em diu:
Ja, és el mateix que els passa als nens. La psicòloga de l'escola de la meva filla em va explicar que per això ens demanen que els posem tota l'estona la mateixa pel·lícula en dvd. Perquè ja saben què passarà i els tranquilitza. Perquè els nens aprenen tantes coses cada dia que això és l'única cosa, per dir-ho d'alguna manera, que tenen la sensació de saber." p. 66

M'agrada explicar el mateix conte, una vegada i una altra, i, de cop, un altre dia, canviar el nom del personatge secundari, llavors ella protesta: "no, tiu, no, la marieta es deia Berta!".

"La por de la bogeria també és això: el cos partit d'un cuc que segueix arrossegant-se i deixa la meitat de si mateix al seu darrere sense adonar-se'n, sense girar-se, sense aturar-se. Salvar-se a pesar de tot. A pesar de tu. De tots nosaltes." p. 127

Aquesta imatge em regalarà una capítol.

divendres, 9 de setembre del 2011

Ara, escric; ara, llegeixo


El lector ha agafat el llibre Ara, escric de Lolita Bosch, el fulleja:

Solapa: enganxada a la coberta, apunt biogràfic.
Guarda volant: una il·lustració a tot color, un mico, d'hàbits hindús, llegint.
Full de respecte: en blanc.
Portadella: Ara, escric, al mig a dalt, Narrativa, 383, al mig a baix.
Portada: Lolita Bosch. Ara, escric, al mig a dalt, Editorial Empúries, Barcelona, al mig a baix, crèdits, al verso.
Full amb dedicatòria: Però per a la Lolita.
Sumari: Primer llibre: On obro, (tres caràcters japonesos) p. 11; Segon llibre: On tot està obert. ARA, ESCRIC, p. 95; Tercer llibre: On provo de veure, I NO RES, p. 225.

El lector es dirigeix, directament, al Segon llibre: On tot està obert, p.95, deixa de fullejar i llegeix: dues cites (Roland Barthes i María Moliner), un full, un proverbi hindú, primer capítol, un full, segon capítol, un, dos, tres, quatre, cinc fulls, després transcriu:

"Després de la publicació de La família del meu pare (Empúries, 2008), després d'aquests Mesos Silenci travessats únicament per la fletxa que ha estat Japó escrit (originalment: llibre vermell, 21 X 21, autoedició, 2008), m'han dit: I. que escrigui la segona part de la novel·la, 2. que deixi d'escriure durant un temps, 3. que escrigui amb urgència una novel·la falsa, 4. que faci poesia, 5. que parli de mi en prosa poètica sense cap intenció de crear sentit, 6. que publiqui Japó escrit, 7. que em senti lliure, 8. que no faci cas de cap pressió externa, 9. que em dediqui durant un temps a la literatura infantil, 10. que no pari atenció, que no escolti, 11. que pensi que darrerament he publicat massa i que no és bona tanta projecció pública, 12. que pensi en la meva carrera literària com si fos una estratègia." p. 108-109.

El lector segueix llegint, nou pàgines més. Després tanca el llibre.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Un llibre al camp de batalla


Avui el lector es decideix a penjar l'inici de tot plegat, potser així es deixarà de romanços i continuarà el seu camí pel camp de batalla, que la força ens acompanyi!!!:

"El jove soldat era sec i magre, semblava mort. El combat havia durat poc, «massa temps per a tots aquests cossos escampats» −vaig sospirar −, un bombardeig ràpid i calculat.

Jeia immòbil, a tocar d’aquell forat fumejant provocat per un obús. El vaig estirar per l’espatlla, girant-lo a poc a poc; m’enfrontava, per enèsima vegada, al rostre de la mort. Uns metres més enllà un llibre mig obert, perdut, gairebé intacte; les seves fulles ballaven, ara endavant, ara enrere, empeses per un aire irrespirable de metralla i sang. El vaig agafar, com aquell que recull un rosa en un jardí abandonat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac.

Vaig arribar a Sarinyena en ple mes d’agost, només tres dies abans havia sortit de casa, deixava família i gat per fer la guerra.

Durant aquells dies d’infern vaig descobrir l’horror, l’amor, la lectura d’uns llibres que no he volgut oblidar.

Aquesta és la meva història, però també el relat d’uns llibres, els que em van acompanyar al front."

El lector agafarà aquest soldat, de braçet, a veure cap a on el porta.

divendres, 2 de setembre del 2011

Lector - Escriptor


"Un lector, crec jo, és un escriptor en potència; però no ho és necessàriament, de la mateixa manera que el públic d'un concert, per més atent i culte que sigui, no té per què ser músic. Un lector no té per què ser escriptor; hi estic d'acord. Ara bé, un escriptor no pot deixar mai de ser lector."

Aquestes paraules són de l'escriptor Jaume Cabré, estic acabant de llegir El sentit de la ficció -Itinerari privat-, una mena d'assaig sobre el què és, per a ell, l'escriptura i com és, concretament, el seu mètode a l'hora d'escriure. El va escriure el 1999, cinc anys abans de publicar Les veus del Pamano. El 2005 sortia a la llum un altre assaig, aquest cop sobre la lectura, La matèria de l'esperit.

Cabré és dels que escriu sense saber on va, a l'aventura, buscant el to de la novel·la mitjaçant proves i acompanyant els seus personatges per veure on el portaran. M'agrada com ho fa i com ens explica que ho fa.

He llegit un parell d'obres d'aquest escriptor i hi he pogut parlar en una ocasió, crec que tot el que diu val molt la pena d'escoltar i el que escriu de llegir.

Si no vaig equivocat, ahir ja es podia trobar a les llibreries l'última novel·la de Jaume Cabré: Jo confesso. El llegirem segur i us animo a fer-ho.

PD: personalment, també llegiré l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff que també sortirà ben aviat, el dia 8: La melancolia dels oficials.

dimecres, 3 d’agost del 2011

Llocs on no es pot llegir


Hi ha llocs del món on podem llegir, hi ha altres llocs on no ho podem pas fer.

En aquest lloc no hi falten pas llibres, ni ganes, ni falta d'opcions: en aquest lloc hi falta temps. 

Temps per recórrer i quedar admirats del desert d'Atacama, per perdre's per Santiago, per fer-se una foto al pacífic d'Isla Negra i per tornar a visitar Neruda, ara a Valparaíso.

El llibres però no els hem oblidat: n'hem comprat algún, n'hem  regalat i n'hem admirat algun altre. Hem vist biblioteques públiques, nacionals, bibliometros, biblioteques mòbils i cafès literaris.

De tot plegat, qui ho sap, en sortirà alguna entrada d'aquest bloc.

Tornem a la feina!

divendres, 8 de juliol del 2011

Tres llibres per a una ocasió especial


Avui el lector ha recollit tres llibres, tres llibres per a una ocasió especial: tres llibres d'altura!

Quan els hagi llegit us ho explicarà, quan els hagi llegit haurà travessat el cel, anant i tornant.

- La senyora Dalloway. Virginia Woolf.
- Lolita. Vladimir Nabokov.
- Por que leer los clássicos. Italo Calvino.

El lector us desitja un Bon Estiu!

dimarts, 5 de juliol del 2011

Proust i Rodoreda


Aloma té vint capítols, fullegem la vint-i-novena edició : desembre de 1988,  dins la col·lecció "El Cangur" d'Edicions 62.

A cada capítol hi trobem una cita introductòria, una bella tria, suposem que d'obres influents a l'autora: Tolstoi, Stendalh, Goethe, Dostoievski, Llull, Huxley, Bocaccio, Benjamí Constant,... Tots els fragments parlen d'una noia, dels homes vistos per una noia, de l'amor...

Ens quedem amb el capítol II, perquè quan agafem l'Aloma un diumenge a la matinada, no sabem que a l'inici d'un capítol hi trobarem un breu fragment de l'obra que tenim sobre la tauleta de properes lectrues:

 "No ho trobeu? És tan bonica que vénen ganes de clavar-li les dents."
Marcel Proust. Un amor de Swann.

Després de Rodoreda, clavarem les dents a l'obra de Proust.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Per ser escriptor, només cal escriure


... - Ho dius seriosament, Sandor? De debò creus que s'ha de ser un qualsevol per convertir-se en escriptor?
- Em sembla que sí.
- A mi em sembla que per ser escriptor s'ha de tenir molta cultura. Després, s'ha d'haver llegit molt i escrit molt. Un no es fa escriptor de la nit al dia.
Jo dic:
- No tinc gaire cultura però he llegit i escrit molt. Per ser escriptor, només cal escriure. És clar que també passa que un no té res a dir. I, de vegades, fins i tot quan un té alguna cosa a dir, no sap com dir-la.
...

Abans d'ahir vaig acabar la novel·la Ahir d'Agota Kristof, una novel·la d'aquelles que pairé la setmana vinent.

Fa temps que dono voltes sobre com esdevenir lector, potser, ara, ja ho tinc clar:

"Per ser un lector, només cal llegir."

Ho continuarem fent, doncs.

divendres, 1 de juliol del 2011

Infraflor


Ahir vam llegir poesia. A poc a poc, el temps no importava massa ahir a la nit.

Ho vam fer en veu baixa, sense molestar a ningú...

I al fons del mar vam trobar algun vidre, vestigi d'un temps perdut. Érem menuts i, tot jugant, vam preguntar-nos d'on provenia tot plegat.

"Quan prenem vidres
al mar perden la brillantor:
Semblen fitxes suaus
d'un enigmàtic joc.

Els trossos de mosaic
conserven vagament
el rastre d'un dibuix.
El mar estava enrajolat?
Hi havia pobles i masos
enterrats a la sorra?

El vent corre per sota l'aigua
jugant amb pinzell de colors?"

El fons del mar. Àngel Rodríguez.

Ahir a la nit, ens va agradar llegir el nou llibre de l'Àngel, ens van agradar també les il·lustracions de l'Adrià.

divendres, 17 de juny del 2011

Contraportada


Si comences un llibre pel final, et pots trobar amb aquestes paraules:

"Primer llegeix els millors llibres;
el més probable és que no arribis a llegir-los tots"
Henry David Thoreau

Des de LIBROS DEL ASTEROIDE volem agrair-li
el temps que ha dedicat a la lectura de Van venir com orenetes.
Esperem que el llibre li hagi agradat i l'animem
que, si així ha estat, el recomani a un altre lector.

Volem convidar-lo també a visitar-nos
informació detallada sobre totes les nostres
publicacions i podrà posar-se en contacte amb nosaltres
per fer-nos arribar les seves opinions i suggeriments.

L'esperem.

La cita m'agrada. Quin lector no s'ha estirat els cabells pensant que, mai dels mais, podrà llegir tot el que voldria, tot el que acumula al racó dels llibres que un dia llegirà?

L'agraïment i la invitació també els trobo encertats. L'editorial ens dóna les gràcies pel temps dedicat a la lectura, sigui molt o poc, i ens anima a recomanar-lo, només en el cas d'haver gaudit de la novel·la. En cas contrari, potser millor no dir res a ningú.

Encara avui, dedico un temps a la lectura de la novel·la Van venir com orenetes. Ben aviat sabré si cal recomenar-lo.

dijous, 9 de juny del 2011

El festí de Babette


El lector acaba de llegir el relat El festí de Babette: 79 pàgines dividides en XII capítols breus.

El lector completarà la lectura amb:

- Babette. Hermann. Barcelona : Norma, 2005. (adaptació en còmic)

- El Festín de Babette. Gabriel Axel. Barcelona : Filmax, DL 2002.(versió cinematogràfica)

 "Per a un artista és espantós", va dir, "insuportable, que l'animin a oferir menys que la perfecció. Per a un artista, és espantós recollir aplaudiments si no ho ha donat tot". I hi afegia: "Del cor de l'artista brolla un crit que ressona per tot el món: doneu-me l'oportunitat d'oferir el millor de mi!". p. 79

dimarts, 7 de juny del 2011

Ja no llegeixes novel·les?


"-¿Ja no llegeixes novel·les?
-Sí, però no tantes com abans. A més a més, no estic al corrent de les novel·les actuals. Només en llegeixo d'antigues, sobretot del segle XIX. La majoria ja les havia llegit en algun moment.
-¿I per què no en llegeixes de noves?
-Em semlba que tinc por que em decebin. Quan llegeixo llibres que no valen res sento que perdo el temps i em quedo molt decebut. Abans era diferent. Tenia molt temps lliure i, encara que sabés que no valien gaire cosa, tenia la sensació que en trauria algun profit. Ho veia així, però ara és diferent. Només em sembla que perdo el temps. Deu ser que em faig gran.
-Sí, és clar, és veritat que et fas gran -va dir i va somriure maliciosament.
-¿I tu? ¿Encara llegeixes tant? -li vaig preguntar.
-Sí, a totes hores. Llibres nous i vells. Novel·les i qualsevol altra cosa. Llibres bons i dolents. Segurament sóc tot el contrari que tu: m'agrada passar el temps llegint, sigui el que sigui."

L'amant perillosa. Haruki Murakami.

divendres, 3 de juny del 2011

100 entrades amb Calvino

Calvino, Italo. Por último, el cuervo. Ediciones Siruela, 2011. (Nueva edició revisada)

L'editorial Siruela, des del 1998 amb el recull De Fábula, recopila tota l'obra de l'autor italià sota la seva Biblioteca Calvino.

El vintisisè títol que s'afageix a la llista és un conjunt de relats breus escrits durant el 1945 i el 1949: Por último, el cuervo. Relats de joventut on veiem passejar-se la guerra.

L'editorial ha volgut editar els trenta contes de l'edició original que inclouen alguns contes descartats per l'autor en edicions posteriors, totes amb algunes diferències.

Nosaltres ja els hem llegit, els tenim en altres edicions i reculls, però no hem pogut deixar de fullejar aquest nova edició i rellegir algun conte.

Quan em cauen a les mans llibres de Calvino sempre em passa pel cap que en voldria tenir totes les versions, tot el material editat i escrit sobre ell i sobre la seva obra. Quan ho tingués tot, ho agafaria i llegiria a poc a poc, el món s'aturaria, es faria de nit eternament i el dia ja tornaria quan hagués acabat.

Avui arribo al centenar d'entrades. Celebro haver-ho fet i fer-ho amb Italo Calvino.

Moltes gràcies a tots els que m'heu acompanyat durant aquest temps!!!

dimecres, 1 de juny del 2011

Lectures pel curs 2011-2012

No fa ni una setmana que hem acabat els clubs de lectura i ja penso què llegirem l'any vinent:  

Proposta 1:  

Monzó, Imma. Una tempesta.
Proust, Marcel. Un amor d’en Swann.  
Blixen, Karen. El Festí de Babette.
Kristof, Agota. Ahir.

Sábato, Ernesto. El túnel.
Tomasi de Lampedusa, Giuseppe. El guepard.
García Márquez, Gabriel. El amor en los tiempos del cólera.
Pagès, Vicenç. Els jugadors de whist.

Proposta 2:  

Bolaño, Roberto. Los sinsabores del verdadero policía.  
Bassani, Giorgio. El jardí dels Finzi-Contini.  
Vargas Llosa, Mario. La tía Julia y el escribidor.
Zweig, Stefan. La impaciència del cor.
Niffoi, Salvatore. La vídua descalça.
Bezsonoff, Joan Daniel. La guerra dels cornuts.
Maxwell, William. Van venir com orenetes.
Monzó, Quim. Mil cretins.

Tinc altres títols apuntats, res és definitu! Podem canviar a qui vulgueu, ho podem fer per Auster, Borges, Lolita Bosch, Brönte, Dickens, Dostojievskij, Eco, Faulkner, Hesse, Irving, Kafka, Magris, Nabokov, McCarthy, McEwan, Murakami, Pàmies, Pla, Pombo, Rodoreda, Roig, Rulfo, Schlink, Tabucchi, Tolstoj o Wilde.

Un cop decidit, només ens quedarà llegir-los, rellegir-los i comentar-los... quina feinada més bonica!!!

dimarts, 31 de maig del 2011

No et desmoralitzis

Avui col·locava llibres, els que tornen i els que queden desordenats.

Avui posava ordre entre els prestatges i ha caigut un paper.

No he pogut veure d'on venia, si era sobre una lleixa o al mig d'un llibre. Només puc assegurar que venia dels autors que ocupen des de l'E fins a la K.

La nota, escrita amb ordinador, diu així:

"No et desmoralitzis amb els primers capítols, al principi fa unes descripcions una mica llargues però després és una novel·la molt interessant, ben escrita i d'aquelles que no pots deixar de llegir. En parlem el 13 d'abril."

Ignoro si en van parlar el dia 13. Ignoro si el lector/a destintari/a de la nota va llegir el llibre fins al final o si va desar-lo, desmoralitzat/a.

Ignoro si el lector/a conseller/a va poder-li explicar què hi havia trobat després de les descripcions una mica llargues.

Ho ignoro i, realment, m'importa poc. Només voldria saber de quin llibre es tracta. Això sí que ho voldria saber.

divendres, 20 de maig del 2011

Murakami i el mes de maig

Aquest mes de maig és mes de Murakami.
El dijous 26 a les 21:00h ens trobarem a la Biblioteca de l'Escala per parlar i escoltar After Dark. Les novel·les de Murakami tenen fil musical i aquesta sona així:



Aquest pot ser-ne el tema principal, però hi ha més cançons que escoltarem al llarg de la tertúlia: Go away, little girl de Percy Faith, un tema de Tower of Power, April Fools de Burt Bacharach, More de Martin Denny, música de Ben Webster, Sophisticated lady de Duke Ellington, Jealousy de Pet Shop Boys, I can’t go for that de Hall&Oates, les Suites inglesas de Bach interpretada per Ivo Pogorelich, una Cantata de Scarlatti interpretada per Brian Asawa, Dirty old man de Southern All Stars, Sonnymoon for Two de Sonny Rollins, Bakudan Jûsu de Shikao Suga, Love Story Francis Lai i algun més que no recordem.

Aquest mes de maig és mes de Murakami.

Durant el mes de maig llegeixo L'amant perillosa i el llibre autobiogràfic De què parlo quan parlo de córrer.

M'agrada llegir Murakami, ja ho he dit alguna altra vegada. Potser aquest mes en descobriré més coses, en sabré l'opinió d'altres lectors i, qui sap, potser m'agradarà encara un xic més.

divendres, 13 de maig del 2011

Borges a les mans

El lector té a les mans dos llibres que el fan feliç, li agradaria llegir-los, rellegir-los de nou.

El lector té a les mans, acabats de sortir del forn, dos llibres per posar a la seva capçalera.

El lector ja té aquests llibres, en altres formats, en altres edicions, però també voldria guardar aquests dos volums.

El lector ja ha llegit una gran part d’aquests contes, potser tots, algun més d’una vegada, de dos, de tres. El lector ja ha llegit algunes d’aquestes poesies, no totes, però moltes, un cop, no més.

El lector tindrà aquests llibres a les mans durant uns dies, els deixarà al moble giratori del menjador abans de tornar-los a la biblioteca.

Jorge Luis Borges. Cuentos completos. Ediotrial Lumen, 2011.
Jorge Luis Borges. Poesía completa. Editorial Lumen, 2011.

dissabte, 7 de maig del 2011

Set novel·les d'amor i una gramàtica


El lector arriba a les seves lectures per diferents camins.
A vegades fa un cop d'ull a les estadístiques del seu bloc. I en aquest moment, pot trobrar-se, a l'apartat "fonts de trànsit", la URL de referència: http://unchatbotte.blogspot.com/
Després fa un cop d'ull al bloc "Un Chat Botté", dedicat a la literatura infantil i juvenil, i s'interessa per La Gramàtica de l'amor de Rocío Carmona.

El busca a la biblioteca, l'agafa i comença a llegir.
Es tracta d'una novel·la juvenil, que convida, a joves i a adults, a redescobrir set novel·les meravelloses:

L'amant perillosa: al sud de la frontera, a l'oest del sol. Haruki Murakami.
Orgull i prejudici. Jane Austen.
Carta d'una desconeguda. Stefan Zweig.
Anna Karenina. Lev N. Tolstoj Les desventures del jove Werther. Johann Wolfgang von Goethe. Jane Eyre. Charlotte Brönte. El amor en los tiempos del cólera. Gabril García Márquez.

Després fa un cop d'ull al bloc de l'autora: http://blog.lagramaticadelamor.com/

El lector pensa en diferents coses:

- Fer un futur club de lectura juvenil (o d'adults) amb el llibre i les set obres proposades (vuit lectures = tot uns curs amb la gramàtica de l'amor)
- Que llegirà l'Amant perillosa de Murakami. (l'ha demanat, la setmana vinent ja el tindrà a les mans).
- Que quan era jove no llegia gens ni mica i que ara, arran del club de lectura juvenil, recupera el temps perdut.
- Que la Irene, en Marcelo, en Peter i companyia són una bona excusa per arribar a altres lectures: primer amor, desamor, mort per amor, amor etern, port d'amor, amor d'amistat, amor passió, amor i més amor!!!

dilluns, 2 de maig del 2011

LLibertat literària i vital

El lector ha llegit La història de Datrebil, una història de llibertat i por. Un text escrit, il·lustrat i viscut des de Figueres, que arriba fins a Santiago de Xile, als camps de refugiats saharauís, a Israel, passant per Barcelona.
Datrebil és un conte al·legòric, una metàfora per parlar de nosaltres, els humans, i del que podíem haver estat en un origen utòpic.
Un conte que acompanya l'anar i venir de la narradora i de les seves amigues per un món ple d'injustícies. Es faran grans, es faran mal, viuran ràpid, plorant, ajudant, amb una mena de ganyota permanent, intentant entendre de què collons va tot plegat i si, fet i fotut, haurà valgut la pena.
Un text de denúncia, de procés vital, una autobiografia sincera, despullada i d'una gran maduresa.
El lector en recordarà el to poètic i la il·lustració.

divendres, 29 d’abril del 2011

L'última trobada escalenca

Biblioteca de l'Escala. L'última trobada. Un bon grapat de bons lectors. Sándor Márai. El general. Kónrad (Jospeh Conrad?). Krisztina. Nini. Els tròpics. Un quadre despenjat i tornat a penjar quaranta-un anys després. Un quadern groc ple de secrets i cremat. La cacera. Traïció. Honor. Fidelitat. Covardia. Dues preguntes, un munt de preguntes. Un món acabat i decadent. Un imperi desaparegut. Uns personatges peculiars. La música. L'art. L'amistat filial, fraternal, maternal, paternal.
Al voltant d'aquest llistat va transcòrrer la tertúlia.
Vam llegir un llibre extraordinari, ple de silencis, on és més important el que no s'explica, tot allò que s'insinua, que tot el que escoltem en boca del general. Una conversa que esdevé un monòleg on l'interlocutor és el propi lector.
Vam xerrar i vam escoltar opinions per a tots els gustos. Vam rellegir algun fragment, ens vam preguntar el per què i què n'hem tret de tot plegat.
Sándor Márai va ser un home marcat per l'exili, per un món perdut, per una vida difícil, per una dona que el va acompanyar durant seixanta anys.
Sándor Márai sol, malalt i vell es va tirar un tret a l'edat de vuitanta-nou anys.
Sándor Márai em recorda a Stefan Zweig.
Sándor Márai ens ha deixat un seguit de novel·les i escrits d'una gran força i bellesa.
Us el recomano vívament.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Sant Jordi a la Bisbal

El dia de Sant Jordi, el lector va tornar a fer de llibreter.
L'Espiral ens en va donar l'oportunitat. Gràcies!!!
A les 8:15 arribem a la Bisbal i muntem la parada amb la Laura, en Quim i la Dolors. La Laura anirà a la llibreria, ens retrobarem per dinar, i el tercet es quedarà matí i tarda sota les Voltes.
Una diada fantàstica, magnífica companyia, un petit ruixat a les sis i molta gent amunt i avall.
Vam comprar roses, vam fer el 10% de descompte amb la calculadora, ens vam trepitjar, vam embolicar, vam riure, vam conversar, vam menjar croissants petits, i vam vendre un munt de llibres!!!
El que em van regalar:
Laura Borràs. Per què llegir els clàssics avui.
El que es va acabar abans:
Ramon Solsona. L'home de la maleta.
Els que vaig pensar que potser llegiria algun dia:
Nancy Johnstone. Un hotel a la costa. Sofi Oksanen. Purga. Roger Coma. He conegut una noia. Alba Dedeu. Gats al parc.

dijous, 14 d’abril del 2011

Fer anys llegint

El lector llegeix i, de tant en tant, un cop cada any, celebra el seu aniversari.
El lector, no fa mai anys sol, el lector és lector, però també és bessó.
El lector, llegeix i ahir que feia un any més, recordava que fer anys ho ha fet sempre, però llegir... llegir fa tan sols mitja vida.
Fins als 15 anys recorda: un recull de Disney, Lope y su amigo Indio, El dragó de Jano, El Zoo d'en Pitus, El Trobador Català amb el Verdum recitat per l'avi i el pare, els llibres d'en Salgari i en Verne que a casa van comprar amb una minicadena.
A partir d'aquí recorda un llibre d'Anne Rice, Un grito al cielo, el llibre que ho va iniciar tot plegat. La seva germana, l'Anna, havia llegit i tenia La entrevista con el vampiro. Rice el va fer lector conscient per primer cop.
Després van venir els llibres de la tia Roser i en Joan: molts llibres, tots amb aquella agradable olor de vell i tabac: Rayuela, els d'en Monzó, la Jaén, en Sábato, l'Eco i El Nom de la Rosa llegit al llit, amb febre.
Més tard les lectures universitàries, les obligatòries i d'altres perquè sí. Al costat de la Dolors, sí, ja al seu costat, Anglada, Calvino, Borges, Dante, Virgili, Homer, alguns clàssics castellans i catalans, literautra universal.
La llibreria el va fer llegir i posar-se al dia, la biblioteca el va fer buscar i remenar entre novetats i relíquies del passat. Així, doncs, i qui sap si fins al final, el lector farà anys llegint. BONA LECTURA, AMICS!!!

dimarts, 5 d’abril del 2011

Una orquídia al menjador

El lector llegeix al menjador, avui fa un sol esplèndid, la primavera ha arribat amb força. El lector llegeix al costat d'aquesta orquídia. Amb el primer sol primaveral, i després d'un any de manyagueries, aigua i alguna que altra paraula, ha decidit florir. El lector, avui, no parlarà de llibres, però llegirà més a gust.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Llibres al front. Segona Part

Després de la Guerra Civil alguns llibres van retornar a la Biblioteca de Figueres: d'entre ells Volves grises de Ramon Xuriguera.
A sobre la taula dues edicions:
- Volves grises: novel·la. Ramon Xuriguera. Barcelona: Proa, 1932.- 220 p; 17 cm. (Biblioteca A tot vent; 51).
- Volves grises. Ramon Xuriguera. Barcelona: El Cep i la Nansa, DL, 2007.- 181 p.; 19 cm. (La Cram; 9). L'edició del 2007 està feta amb molta cura, amb una bona introducció sobre l'autor i l'obra. Una novel·la sobre la crisi sentimental i moral de la joventut. Una novel·la psicològica, descriptiva de l'ambient interior reflectit al paisatge exterior. El lector ha anotat aquest dos fragments mentre llegia: "L'altre llegia un llibre del qual no girava mai el full." p. 33 "Aquest moment de Sera era el més desfavorable a la seva projecció. No tenia res per dispersar. Passava com una volva grisa a la qual el joc d'atraccions de fora no podria sostrure res. La lluentor del marc l'engolia. No feia cap efecte." p. 55 El lector ha escollit aquesta novel·la per seguir amb el seu projecte personal. Aquesta novel·la es va llegir al Front, la seva tarjeta de préstec ens ho confirma. "Els llibres catalans s'escamparan per totes les cases, per totes les mans, per tot els camins i arribaran als camps atrinxerats i justificaran el fusell dels nostres soldats que defensen el llibre obert! I quan els infeliços esclaus de la incivilització recullin davant la terra recremda del camp de batalla el cadàver d'un dels nostres herois, es quedaran molt sorpresos de trobar-hi dins la motxilla un llibre català." (Anna Murià. Grup Sindical d'Escriptor Catalans - Diada de Sant Jordi, 1937).

dimarts, 29 de març del 2011

Llibres al front. Primera part

Durant la Guerra Civil alguns llibres van anar al front republicà:
"El servei de Biblioteques al front era un organisme depenent del Departament de Cultura de la Generalitat, creat el 1937. Es tractava de traslladar llibres al front, mitjançant una xarxa de biblioteques ambulants que estava connectada amb la direcció tècnica de les biblioteques populars de la Generalitat, vinculada a la Institució de les Lletres Catalanes. Amb la creació d'aquest servei es recollia i regularitzava la iniciativa de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, que des de l'agost de 1936 van iniciar remeses de llibres per als soldats del front d'Aragó."
El lector fa temps que hi dóna voltes. Recull informació, catàlegs, remena llibres i fulleja entre les mans uns quants exemplars. Alguns llibres que van anar al front van tornar, altres no. Alguns ens diuen qui els va llegir, a on, quin dia es va fer el préstec. Aquests llibres amaguen un relat, verídic, punyent, història del nostre temps. Aquests llibres guarden milers de relats possibles, ficcions, somnis, literatura de tots els temps. El lector fa temps que hi dóna voltes. Ella fa encara més temps que l'anima a escriure. Avui, qui ho sap, tot ha començat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac. Trad. de Domènec Guansé.- Barcelona.: Catalònia, [193-?].- 83 p; 18cm.- (Biblioteca universal, 23). BF - 196, BF - 397, BF - 91, BF-92, BF-93 "El vell soldat era sec i magre. El seu front, voluntàriament amagat sota els cabells de la seva perruca llisa, li donava alguna cosa de misteriós. Els seus ulls semblaven coberts d'un tel transparent: hauríeu dit que eren de nacre llardós, els reflexos blavosos del qual es tornassolaven a la llum de les espelmes. El rostre pàl·lid, lívid i descarnat com la fulla d'un ganivet, si ens és permès d'emprar aquesta expressió vulgar, semblava mort."

dilluns, 28 de març del 2011

I després, ¿què?

El lector ha buscat una aràlia japonesa per il·lustrar aquesta entrada. Uns segons més tard he copiat l'eterna pregunta del llibre que avui acaba:
"Voltem per la vida sense rumb. I després, ¿què?"
En Midori, gairebé hi troba resposta, però "els pensaments són efímers i versàtils", i perd el fil.
El lector tanca el llibre, i després, ¿què?, doncs, qui ho sap, res de res, potser massa i tot, ja ho veurem!
(Esperem, com a mínim, trobar un bon plat de patates viues i un parell d'ous ferrats!)

Passejant, passejant

Passejant, passejant es va trobar davant d'un arbre, frondós, robust, d'un verd molt verd. Va recolzar la mà a l'escorça:
-Què hi fem aquí?-va preguntar, en silenci.
- Hi som! -va semblar dir l'arbre, enmig de la remor de fulles.
Molts anys més tard, es va aturar davant d'un tronc corcat, vestigi d'un temps esplendorós:
-On ets?-va suplicar-li, entre plors.
- No hi sóc- va semblar dir la soca, des de molt endins.

dijous, 24 de març del 2011

Les paraules d'en Midori

Quan el lector llegeix Hiromi Kawakami tot va una mica més lent, a poc a poc, molt a poc a poc; el món s'ofereix, per descobrir, per ser dit: "Però la meva família no era l'únic misteri de la meva vida. També era estrany que en Hanada es volgués vestir de dona, o que la Mizue fos a la meva habitació a aquelles hores de la nit. D'altra banda, era un misteri que es fes de dia i que el sol sempre es pongués, i que poguéssim continuar parlant en aquell moment sense caure a terra." Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010.

dilluns, 21 de març del 2011

L'últim llibre abans de demà

El lector llegeix una novel·la escrita a bocins, amb fragments d'unes quantes històries, totes lligades per ell, el narrador-protagonista que ha tocat fons: ...la mare boja, el pare colpejat pel càncer, la traumàtica educació religiosa, el traumàtic despretar sexual, la música d'una generació, la dona separada, el desgraciat amic desgraciat, la bohèmia amiga suïcida, la filla morta... El lector podria parlar de la història corprenedora, de l'escriptor, de patatim-patatam, de que ben mirat tampoc l'hi agradat massa, de ben segur que guanya més d'un premi i tot! Però, avui, el lector vol parlar d'un altre fet... el de les Coincidències Literàries, aquelles que en poques hores han fet: 1. Que hagi llegit els Poemes francesos de Rilke. 2. Que hagi llegit L'últim dia abans de demà: "Giro la fotografia i llegeixo en veu alta. És estrany, certament, ja no habitar la terra, no fer ús de costums a penes adquirits, no dar a les roses i a d'altres coses que eren tota una promesa la significança del futur humà; i allò que fórem entre mans infinitament ansioses deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom abandonar com una joguina que s'ha fet malbé. Saps de qui és? De Rilke, no? La Francesca fa que sí amb el cap i entra a l'habitació.
Bingo! No hi ha manera d'enxampar-te." (fragment de la pàgina 57 que reprodueix una part de la Primera Elegia de Duino en traducció de Joan Vinyoli: Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985). 3. Que hagi seguit el comentari de Xavier Antich a l'hora del lector (min. 56,23): sobre Vinyoli, Rilke, i la influència d'aquest últim sobre la literatura catalana, tot presentant els Poemes francesos. El lector escriu això i agafa Hiromi Kawakami: qui sap si també Rilkejarà.

dissabte, 19 de març del 2011

Epidural i lectures sobre la taula

El lector ha entrat a quiròfan, el dimecres cap al tard, una hèrnia inguinal: epidural, obrir, introduir budellet, malla, tancar, vuit grapetes, fer pipí i cap a casa! El lector té un xic de temps, infermera particular, repòs, estudis universitaris i llibres! Uns dies de lectura i omplir una mica el bloc: - L'últim dia abans de demà. Eduard Màrquez. Empúries, 2011. - Allò que brilla com el mar. Hiromi Kawakami. Quaderns Crema, 2010. - El coronel Chabert; El rector de Tours. Honoré de Balzac. Edicions la Magrana, 1985. - Tobi Lolness. Un mil·límetre i mig d'heroïsme. Timothée de Fombelle. Empúries, 2007. - L'última trobada. Sándor Márai. Empúries, 1999. (El lector fullejarà: ¡Tierra, tierra!, Confesiones de un burgués, Dietaris 1984-1989 de Sándor Márai).

Llibres infantils, Poemes francesos i una elageminada

El lector arriba a la llibreria Empúries, té tot el matí per triar llibres per la sala infantil: Stilton, Pocoyó, Gol!, Winx, Maisy, Sr. Coc, Baby Einstein, populars, manualitats, lletra de pal i lligada, il·lustrats, tapa tova, tapa dura, molt color i poca lletra, molta lletra i poc dibuix, llibrejoc, anglès, noms de nen i noms de nena,... Tres hores triant i remenant, un cafè, dos tiquets pel pàrquing, alguns clients: - Demanen bolígrafs, paper i llapís. - Hola, Joan! el transportista del lector-llibreter. - Dues monjes i un capellà (som a l'Empúries). - Un banquer, un dona atrafegada, un captaire i un que el truquen i se'n va. - Un que pregunta per la traducció de la Vilallonga, sí home, la Mariàngela, acabat de sortir del forn, un de poemes en francès, d'en Rilke?, sí em sembla que sí, inèdits al català, acarats sí, original i traducció, una nova editorial: ç trencada, no, elageminda, això; un a l'aparador i un altre a la taula, l'agafa, eh!, el de la taula, d'acord, sí! (el lector es quedarà el de l'aparador!). Tres caixes d'infantil i els Poemes francesos sota el braç. El lector li agrada aquest: 10 C'est le Centaure qui a raison, qui traverse par bonds les saisons d'un monde à peine commencé qu'il a de sa force comblé. Ce n'est que l'Hermaphrodite qui est complet dans son gîte. Nous cherchons en tous les lieux la moitié perdue de ces Demi-Dieux. (Vergers. Rainer Maria Rilke) 10 Té raó el Centaure, que travessa a salts les estacions d'un món a penes començat que ha omplert de la seva força. Només l'Hermafrodita és tot complet en el seu jaç. Nosaltres cerquem arreu la meitat perduda d'aquests Mitjos-Déus. (Vergers. Trad. Mariàngela Vilallonga)

divendres, 18 de març del 2011

Jaume Cabré. Segona presentació

El lector ha llegit una gran novel·la, un treball de set anys llargs, un llibre esplèndid. N'ha fet quatre apunts. Es prepara la presentació. Les veus del Pamano: secrets, mentides, por, odi, silenci i fredor. Les veus del Pamano: 697 pàgines, 71 capítols, unes quantes làpides. Les veus del Pamano: no aniré pas de vacances a Torena. Les veus del Pamano: un escriptor, un saber fer, un anar i venir, passat i present. Les veus del Pamano: una combinació de veus narratives que m'ha deixat parat. Les veus del Pamano: tota una vida en un guionet (1980-?) Les veus del Pamano: llegit al bar amb un cafè, al sofà amb una manta, a la cadira operat d'una hèrnia inguinal. Les veus del Pamano: Biblioteca de l'Escala, 31 de març, 20:00h, unes 40 dones, un home, l'autor i el lector.
"Pare no els perdonis, que saben què fan."
Vladimir Jankélévitch

divendres, 18 de febrer del 2011

Lectures de febrer

Mes de febrer. La tauleta del lector vessa de lectura: - Dobles parelles. Montse Banegas. Proa, 2010. - La novel·la de Dickens. Neus Canyelles. Proa, 2010. - Cançoner de Ripoll. Adesiara, 2009. - Sin noticias de Gurb. Eduardo Mendoza. Seix Barral, 1991. - L'òpera de Vigata. Andrea Camilleri. Edicions 62, 2004. - L'ocupant. Àngel Brugas. Oxford, 2010. - Vida i miracles d'Odell Kraus. Josep Pastells. Empúries, 2011. Llegir, fullejar, llegir, olorar, llegir, apuntar, llegir, marcar pàgines, llegir, abandonar, llegir, rellegir, llegir, xocolata, llegir, magdalenes, llegir, cafè, llegir, endormiscar-se, llegir, parlar amb ella, llegir, escoltar, llegir, un petó i bona nit, somiar.

Banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra

El lector ha acabat de llegir L'òpera de Vigata, una novel·la fresca, una tragèdia amb la que et fots un bon fart de riure, una història de passions, d'òpera, de màfia siciliana, de morts i cardamenta desenfrenada, de banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra, de ets i uts i malentesos, un retrat de l'illa al més pur estil Camilleri. El lector, sempre que llegeix Camilleri, sigui acompanyant en Montalbano o no, s'ho passa de collons, teta, de puta mare! A més, cap al final, es troba amb aquell capítol que comença: "Si una nit d'hivern pregona, ja fosca per natura, amb pluja i llamps i trons, un viatger s'hagués trobat passant per la plaça on s'erigia el teatre nou de Vigata, en veure el desgavell enmig del qual es trobaria, fanals arrencats, parterres destrossats, vidres trencats, soldats a cavall corrent cap aquí i cap allà, carruatges amunt i avall enduent-se persones ferides o senyores desmaiades i sentint trets llunyans, veus ara planyívoles o ara enrabiades, precs, crits d'auxili i renecs, de seguida esperonaria el cavall per escampar la boira d'allò que amb tota la raó podria considerar una revolta." I de seguida recorda que: "Si una nit d'hivern un viatger, fora de la població de Marlbork, abocant-se per la costa espadada sense témer el vent ni el vertigen, mira a baix on l'ombra es fa més densa en una xarxa de línies que s'enllacen, en una xarxa de línies que s'enstrecreuen sobre la catifa de fulles il·luminades per la lluna entorn d'una fossa buida: -Quina història allà baix espera la seva fi? -demana ansiós d'escoltar el relat." I així uneix dos dels seus preferits i acaba la novel·la cofoi, content com unes pasqües.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Una novel·la entre cafès

El lector pren un cafè sol i croissant. Ha baixat a Girona i ha entrat a l'Antiga, són les nou del matí d'un dimecres, tres clients i molta humitat. Entra un home amb americana i corbata, rodanxó, sense coll - un empleat de banca amb vint minuts per esmorzar - pensa el lector. Cinc minuts més tard entra un altre home amb ulleres, cabell curt i jaqueta tres quarts. Es saluden, parlen ben a prop de la seva taula. El lector llegeix Dobles parelles, en comença el tercer capítol quan s'adona que la conversa veïnal gira al voltant de la correcta tria entre narrador omniscent, primera o tercera persona, de l'error d'explicar massa cosa a l'inici, de no insinuar, de donar-ho tot mastegat, del llenguatge inadequat per un adolescent gironí dels anys 50 o 60, del que li passa al protagonista i com tot plegat es reflecteix en una ciutat grisa, una ciutat que s'anirà il·luminant de mica en mica. L'home amb ulleres ha llegit el manuscrit d'una novel·la, l'altre es defensa de les objeccions del primer. Un aconsella, l'altre es justifica, intenta encaixar-ho tot entre glops de cafè i mossegades al mini de fuet. Són les 9:30 i l'Antiga és plena de funcionaris i empleats de banca. El lector no pot seguir la conversa, ha deixat d'intervenir-hi dos cops: per proposar un doble narrador de capítols intercalats, per demanar el manuscrit i entregar-lo tot rebregat, ple d'anotacions. Potser algun dia llegirà la novel·la d'aquest home amb americana i corbata.

divendres, 4 de febrer del 2011

Un quadre a les golfes

Fa més de deu anys que vaig llegir per primera vegada la novel·la d'Òscar Wilde, ara l'he tornada a llegir amb deu anys més: el meu retrat no ha canviat, jo sí!

Fa deu anys només vaig pensar en el quadre, en l'eterna joventut, ara només he pogut pensar en Henry, l'estimat i cínic Henry.

Lord Henry, Harry pels amics, és qui fa avançar la novel·la, qui manipula aquest jove innocent, qui li fa viure el que ell més desitja, qui el converteix en un monstre al cap i a la fi.

En Henry és un gran orador, un home divertit, profeta de l'hedonisme, un manipulador, un penques, un ésser detestable, sarcàstic, un covard molt incisiu.

En Henry és en qui penso avui, passats deu anys ja ho veurem.

divendres, 14 de gener del 2011

Un desmemoriat a la Revista de Girona. Segona Part.

Aquests dies des de la Central de Biblioteques de Girona s'han donat a conèixer els nostres escrits sobre els clubs de lectura publicats a la Revista de Girona.
Us passo, ara sí, un enllaç on ens podreu llegir:
Gràcies a tots els que m'heu fet saber personalment la vostra opinió.

dissabte, 8 de gener del 2011

Un desmemoriat a la Revista de Girona

El mes d'octubre en Xavier Cortadellas em va convidar a participar al Taller de Creació del número de gener/febrer de la Revista de Girona. Tres o quatre persones relacionades amb els clubs de lectura podíem escriure un relat de lliure creació relacionat amb aquest tema. És una breu col·laboració, poca cosa, però són trenta ratlles que em fan molta il·lusió: per poder parlar dels clubs, per fer-ho al costat de companys de vocació i passió, per fer-ho a la Revista de Girona, on vaig publicar algunes ressenyes i algun article, ara farà uns anys, de la mà de la Mairàngela Vilallonga. De moment no us passo el text, el trobareu a la Revista, jo ja l'he comprada!!

dilluns, 3 de gener del 2011

Dedicacions...

El lector sempre para esment a les primeres pàgines, als preliminars. Desconeix qui va ser el primer a dedicar les seves creacions, l'agraïment als mecenes en podria ser l'inici. "A un Lord.............................. 1845" El lector sempre para esment a les darreres pàgines, quan l'obra mor. Desconeix qui va ser el primer, la curiositat i la impaciència en podrien ser l'inici. "Aquest adéu glaçà els dos pintors. L'endemà, Porbus, inquiet, tornà per veure Frenhofer, i va saber que havia mort durant la nit després d'haver cremat les seves teles." París, febrer del 1832.