dimecres, 21 de maig del 2014

Convidar a llegir drames i tragèdies.

 
Quan al lector li ofereixen presentar Rèquiem per a contrabaix diu que sí sense pensar-s'ho.

Dimarts 20, a les 19.00 h.
Sala d'actes de la Biblioteca Fages de Climent.
Amb la presència de l'autora, Mercè Saurina, el mestre contrabaix Josep Quer i el jove pianista David Armengol.

Quan acaba de llegir la breu novel·la creu que s'ho hauria d'haver rumiat abans.

El lector ha quedat trasbalsat, té un gran buit a l'estómac.

Uns dies després torna a llegir el text, es deixa portar pel lirisme de l'obra, tornar a commoure's, a patir. Observa amb sorpresa com la veu narrativa l'ha portat cap a on volia: sentir-se a prop d'ella, odiar-lo a ell, plorar per la nena.

El final imprevist en la primera lectura, intuït en la segona, acaba per trencar-lo per dins.

El lector té escrits els agraïments, el prèambul, el que sap i el que diuen de l'autora, la definició de rèquiem, els capítols breus i de títols tristos, els sentiments (tensió, ràbia, odi, desesperació, dolor, impotència, pena,...), els personatges (també el de Can Ginesta), els temes i alguns fragments a comentar.

Així és com ha anat: http://goo.gl/CSR6Wy

divendres, 9 de maig del 2014

La llentia viatgera: la clau de volta de tot plegat



A veure si ens entenem... dir que en Pagès, després de l'excel·lent rebuda dels Jugadors de whist (2009), ha consolidat la seva carrera literària amb Dies de frontera (2014), és una prova evident que algú no s'ha llegit La llentia viatgera (2013)!

Molts lectors potser no saben que existeix, d'altres l'obvien per ser un conte infantil, alguns l'han fullejat i ja està bé, però hi ha qui l'ha llegit i rellegit. 

La llentia igual que molts dels personatges de Pagès és aparentment irrellevant, una trista llentia avorrida.

Diu, el propi Pagès, que escriu en capes, el conte no n'és pas una excepció: el poden llegir els nens, els joves i els adults, tots i trobaran la seva capa.

Confessa l'autor, en termes d'escriptura, que tracta de no repetir-se, però també de no canviar massa: els lectors de Pagès poden estar tranquils, en aquesta història el reconeixeran .

Però anem al gra:

Si l'última novel·la de Pagès l'han definit de carretera, la de la llentia diríem que és aèria, volant d'un lloc a l'altre empesa pel vent. De fet tots els personatges de Pagès fan un viatge semblant, amunt i avall, en línies més rectes o corbades, per mons coneguts o per descobrir, però inevitablement tots arriben al punt de partida. El lloc és el mateix, però ells han canviat. El viatge d'Ulisses no és un tema nou, però és el més proper a la vida. 

"Sento que el meu viatge ha acabat i que he arribat on havia d'arribar. Aquí sóc feliç i no enyoro cap de les meves aventures."

"... havia hagut de viatjar d'un costat a l'altre per descobrir que enlloc no se sentiria tan bé com al seu propi hort."

El narrador de Dies de frontera ens recorda sovint que estem llegint una novel·la, fins i tot ens recorda que el lector també forma part d’una novel·la. No cal que us digui que la Berta, quan escolta els contes impossibles de l'avi Martí, té el pressentiment que d'una manera o altra també en forma part.

Vicenç Pagès Jordà ha guanyat el Premi Nacional de Cultura 2014, molts diuen que no l'hagués guanyat sense la frontera i el whist, jo sense la llentia no li donaria.