divendres, 31 de juliol del 2009

After Murakami

Avui us parlaré d'un autor dels que segueixo. Vull dir d'aquells que n'he llegit més d'un llibre, d'aquells que no em faria res llegir-ne l'últim text publicat. Ara ve quan haig d'expressar perquè el segueixo, per quina raó llegeixo els seus llibres i no els dels altres: M'agrada trobar-me personatges solitaris. Personatges que deixen passar el temps entre cigarrets, una copa, un llibre,... M'agrada trobar-me personatges sense futur, sense passat, també sense present... volàtils. Ànimes que vagaregen entre bars, apartaments de disseny i grans metròpolis. Us confesso que hi ha temes que m'atrauen: el suïcidi n'és un d'ells. La mort m'atrau, em fa por, em neguitega i alhora em fascina. He llegit Murakami, he pres un cafè amb ell i, per una estranya raó, m'ha captivat.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Deledda

... només se sentia, a fora, la remor del vent acompanyada de la fressa dels arbres del ribàs rere la petita parròquia. No era un vent gaire intens, però sí constant i monòton, com si envoltés la casa amb una gran cinta estrident, estrenyent-la cada cop més, i intentés arrencar-la dels fonaments i tirar-la a terra. Dins la casa hi havia una dona, vestida tota negra, parlava amb Déu i algun fantasma del passat. Dins la casa hi havia un jove sacerdot, pecador i enamorat, parlava amb Déu i patia una gran culpa. Més enllà de la casa hi havia tot un poble, un paissatge, el ferum feréstec dels homes i el perfum dolç de la dona, l'Agnese. Més enllà de la casa hi havia un món que oprimia, hi havia un vent que rebufava, hi havia un paissatge costerut, que feia pujada, que conduia a la mort, l'amor, el pecat i la culpa. Rere aquestes pàgines hi havia, hi ha, hi haurà una dona: Grazia Deledda

divendres, 24 de juliol del 2009

Dant

"Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura chè la diritta via era smarrita." Entrant al curt passadís, just a la primera porta a l'esquerra, hi trobareu un petit moble curull de llibres, tots ells ordenats alfabèticament, per autor. Hi trobareu, entre d'altres, Alighieri, Amat-Piniella, Anglada, Balzac, Baricco, Baudelaire, Borges, Buzzati, Calvino, Camilleri, Cavafis, Cervantes, Claudel, Cortazar, Gil de Biedma, Homer, Levi, Joyce, Llull, Murakami, Nothomb, Poe, Proust, Rodoreda, Vargas Llosa, Woolf, Zweig... Dant i la seva Divina Comèdia inicien el recorregut i ocupen un espai considerable: Una edició en castellà traduïda per Martínez de Merlo, l'edició bilingüe en català amb la meravellosa traducció de Josep Maria de Sagarra i l'edició bilingüe en castellà, en tres volums, il·lustrada per Miquel Barceló, una altra meravella. Dant hi té un lloc destacat, hi té un lloc inesborrable. Els seus tercets encadenats ressonen arreu, dins l'habitació, dins el meu cor.

dijous, 23 de juliol del 2009

L'assassina

Avui us parlo d'una dona, d'una vella. Coneix tot els remeis per allargar la vida, totes les flors i totes les herbes. Ha donat la vida a molts nadons i ha cuidat i suportat tota una família. La dona de qui us parlo és tot això. La dona que us descric és una assassina. Les seves raons són nobles, compassives, pietoses. Entre els seus actes ens sembla entreveure una voluntat divina. Els seus actes, tanmateix, són horribles, antinaturals, vessen d'odi. Alèxandros Papadiamandis potser va sentir a parlar de la nostra dona, qui sap si fins i tot la va conèixer. Papadiamandis potser també coneixia aquell món pobre, injust amb les dones, un món sense futur. Potser, per tot això, la vella i la seva fugida cap a la mort ens commouen.

dimarts, 21 de juliol del 2009

El ball

El nostre personatge d'avui ha llegit un relat curt, una novel·la breu, un conte llarg.
De fet, el nostre personatge ha rellegit aquest text, n'ha fet la tercera relectura i es pregunta què ho fa que, de tant en tant, es vegi temptat a llegir una obra tres o quatre vegades, potser més, al llarg dels anys.
El nostre personatge té una sèrie de llibres que rellegeix sovint... el problema és que encara no ha esbrinat el per què?
Podria ser el tema del relat:
A El ball hi trobem dues dones enfrontades, mare i filla. Es tracta d'una família, els Kampf, convertida, de la nit al dia, en gent de categoria, nou-rics. Madame Kampf vol celebrar un ball esplèndid per donar a conèixer a tothom la seva nova situació, però la seva filla Antoinette, que no ha estat convidada, té uns altres desitjos.
Irène Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.
Podria ser, fins i tot, el llenguatge, la ironia, els diàlegs, el desig de venjança de la filla, el desig de riquesa de la mare, la seva lluita.
Podria ser, encara que no és del tot segur, que el nostre personatge s'hagi identificat amb el garbuix de senitments que flueixen del text, fins i tot que hagi simpatitzat amb l'Antoinette.
Podria ser tot això i moltes altres coses, però del que podem estar segurs és que el nostre personatge d'avui anirà a dormir sense saber el per què de les seves relectures.