dimecres, 23 de desembre del 2009

La Biblioteca de Babel

El lector ha parlat amb un amic, un altre lector.
Quan el lector es troba un amic, conegut o desconegut, que és lector també, quan passa això doncs, els lectors, un i altre, parlen de lectures.
De tant en tant, entre lectors, arriben a la conclusió, trista i inquietant conclusió, que en relació als llibres i a la literatura: "tot ja està escrit", fa temps, molt de temps que "tot ja està escrit".
Quan això s'esedvé, quan tots assenteixen en aquesta direcció, quan algú ho afirma en veu alta o a mitja veu, el lector sempre rellegeix, recorda, somnia amb La Biblioteca de Babel.
"La Biblioteca es una esfera cuyo centro cabal es cualquier hexágono, cuya circunferencia es inaccesible."
Una biblioteca infinitament finita que acull tots els llibres: "No hay en la vasta Biblioteca, dos libros idénticos". Tots els llibres possibles, totes les seves variants, amb tots els llenguatges coneguts i desconeguts, tots ells es troben en aquesta Biblioteca.
A la Biblioteca, on si no, també hi ha bibliotecaris. Viuen i moren abocats a una recerca infructuosa, pròpia del que cerca entre tanta infinitat. Tots cerquen el llibre dels llibres, el que inclou tot el saber, el que inclou tots els altres.
El lector, com molts altres, voldria llegir aquest llibre, tenir-lo a les mans amb tota l'eternitat per llegir-lo, amb la capacitat de compendre'l.
Es tracta, simplement, d'un desig, un bon desig per acabar l'any rellegint Borges.

divendres, 18 de desembre del 2009

Un final, qui sap si massa trist?

L'escriptora ha decidit matar la protagonista. L'escriptora mata la protagonista quan aquesta aixeca el vol, quan obre els ulls a aquell tros de món que tanta por li feia, quan es reconcilia amb el passat i somnia amb un futur al seu costat. L'escriptora ha matat la protagonista i les lectores i lectors es pregunten per què? - L'editora ha alertat a l'escriptora que la novel·la s'allargava massa. - L'escriptora ha arribat a la trista conclusió que no sap acabar tot allò que havia començat. - L'escriptora deixa entreveure una ferotge crítica, a una societat on no és possible somniar. - L'escriptora sap, per experiència, que els finals feliços no venen. - L'escriptora ha matat la protagonista per salvar la secundària. - L'escriptora ni tan sols recorda com va acabar la darrera novel·la per encàrrec. - L'escriptora explica, a tot arreu on va, que la mort és simbòlica, que tot plegat era un somni somniat. - La negra o el negre de l'escriptora calla, s'amaga i escriu una nova novel·la, aquest cop amb final feliç. PD: la lectora i el lector, mentrestant, dormen i somnien amb la protagonista, és ella o ell qui la salven d'un final, qui sap si massa trist.

dijous, 17 de desembre del 2009

Llibres per acabar l'any

Avui el lector ha respirat, ha agafat aire després d'uns dies un xic moguts. Aquests dies el lector ha llegit, però sobretot ha parlat de llibres, de lectura, amb adults, joves i escriptors. El lector ha buscat resposta a un seguit de preguntes innocents: Per què llegim? (la humanitat en general) Llegeixen els joves? (els de Figueres en concret) Per què hem de llegir? (abans de dormir o després, ben mirat és el mateix) Per què m'ha agradat la Muriel Barbery? (vull dir la Paloma i la Renné) Per què escriu la Maite Carranza? (aquesta la va respondre ella mateixa) Per què haig de rellegir Julià de Jodar? (ho sento, ho sento,...) M'acabaré Anna Karènina abans de Nadal? (les apostes em són clarament desfavorables) El lector ha fet foment de la lectura amb nois i noies d'ESO. El lector ha coordinat un club de lectura al voltant de L'elegància de l'eriçó. El lector ha coordinat una trobada amb la Maite Carranza i els nois i noies del club de lectura juvenil. El lector ha iniciat Anna Karènina, l'esperen la Guia galàctica per a autostopistes i la relectura de Jodar. El lector torna a respirar, agafa aire de nou i encara aquest final d'any amb un somriure, amb uns quants llibres sota el braç i amb el desig de continuar buscant respostes.

dilluns, 7 de desembre del 2009

L'elegància de l'eriçó dins d'una caixa

Avui m'ha arribat una caixa, me l'envien des de París, en concret des del "número 7 de la rue de Grenelle, un bonic palauet particular amb pati i jardí interiors dividit en vuit apartaments de gran luxe, tots ocupats, tots gegantins" Al remitent hi puc llegir, amb lletra minúscula, Renée. Obro la caixa, una modesta caixa de cartró, i començo a treure'n un bon grapat de llibres, discs compactes, pel·lícules, una obra darrera l'altra. Hi trobo Marx i la seva Ideologia alemanya, la pel·lícula Mort a Vènècia, música de Mahler, un còmic de Taniguchi en japonès, un recopilatori de haikus de Basho, Proust, Guerra i Pau, Balzac, Flaubert, Hussrel i les seves Meditacions cartesianes - Introducció a la fenomologia, Descartes, Kant, Bacon (el pintor) i Anna Karenina, en una "edició enquadernada en cuiro color blau marí, de tacte bast molt wabi [...] una forma atenuada de bellesa, una qualitat de refinament disfressada de rusticitat." També en surt una novel·la romàntica de Barbara Cartland, obres de Connely i Mankell, una edició de Blade Runner en 5 dvd's, La caça de l'octubre roig amb Sean Connery, Bach, Mauriac i hip hop francés de MC Solaar. Flaubert i John Le Carré barrejats, Visconti, La jungla de vidre, Terminator i Notthing Hill. Fullejo el Llibre del Te de Kakuzi Okakura i em reservo per aquest vespre Les germanes Munakata del cineasta japonès Yasujiro Ozu; potser, més tard, el documental sobre Ozu, Tokyo-Ga de Wim Wenders. N'extrec també una antologia de la poesia japonesa clàsica, La jugadora de go de Sa Shan, el manga de culte Hikaru No Go, Allò que el vent s'endugué i El sabor de l'arròs al te verd. Mentre escolto Glenn Miller, veig obres de Racine, del lingüista Jakobson i una tesina en procés correcció sobre un franciscà del s. XIV, Guillem d'Occam. No hi podia faltar Freud, música de Julien Clerc i d'Alain Souchon, l'escola holandesa pictòrica amb les seves natures mortes, en especial Pieter Claesz, també Chardin, Rubens, Rafael, Hooper i Van Gogh.
Gairebé al fons de tot hi trobo a Newton, Mozart i el seu Rèquiem, Zola, Vermeer, Plató, Epicur, Descartes, Spinoza i Hegel. Per acabar, mentre apareix la pel·lícula Black Rain i em trobo amb Caravaggio i Eminem, escolto el Dido i Enees de Purcell, és la mort de Dido, "si voleu la meva opinió, la peça més bella del món" . PD: una breu nota em diu que ho guardi tot ben guardat, que no en faci massa difusió, que, ara sí, trobaré el sentit de l'ART i la BELLESA, però que no convé escampar la bona nova. Firmen Paloma i Kakuro Ozu.

divendres, 27 de novembre del 2009

Un cop d'ull a la darrera pàgina

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.
PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Una novel·la d'escriptors figuerencs

El lector ha acabat Els jugadors de Whist.
El lector havia pensat parlar de la Figueres personatge, de l'estructura fragmentada, dels fets de 1977, d'una colla d'amics marcats per la tragèdia, d'un home en crisi (matrimonial, paternal, emocional, d'edat, de físic, d'adicció, de patetisme...). Però ben mirat ja hi ha qui en parla.
El lector, així doncs, només voldria parlar d'en Biel, de l'escriptor que no serà mai; d'en Jordi, el fotògraf que podria haver escrit la seva novel·la, però que estava massa enfeinat amb les seves crisis, i sobretot, de la Halley..., ai!! la Halley, l'escriptora que utilitza en Jordi per escriure el que vol, per realitzar la seva pròpia catarsi, per aconseguir el seu desig artístic. La Halley del fotolog, la Halley cameleònica i distant, la Halley de les mil cares, pentinats i vestits. La Halley, ai!! la Halley... qui, com en Jordi, no hagués sentit aquell fort desig per la Halley.
El lector, així doncs, només voldria parlar de la Halley, potser també, d'en Pagès, Biel infantil, Jordi sense lloc al món, un escriptor-cometa.
El lector, en definitiva, us voldria parlar d'un dels millors llibres que ha llegit. El lector us el recomana vívament.

divendres, 6 de novembre del 2009

Le regret d'Héraclite

"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca
Aquel en cuyo amor desfallecía Matilde Urbach."
Gaspar Camerarius, en
Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16.

dimarts, 3 de novembre del 2009

El lector, que sempre llegeix

El lector, que sempre llegeix, llegeix a tota hora, a qualsevol lloc, faci fred o calor. El lector, que sempre llegeix, aprofita quan bull la pasta i llegeix, només són 6 o 8 minuts, però llegeix. El lector, que sempre llegeix, fulleja la darrera novel·la mentre la seva bella muller es dóna un bany llarg i relaxant. Encara li queden uns 25 minuts, si hi sumem el secador i les planxes. El lector, que sempre llegeix, acaba un nou capítol mentre la resta de la casa discuteix si la nova carretera ha de passar per dalt o per baix. El lector que sempre llegeix, espera el tren i llegeix, puja al tren i llegeix, baixa del tren i camina. El lector que sempre llegeix, llegeix i escolta com la seva bella muller li parla. Ella gairebé no llegeix, però parla, a vegades molt, li agrada parlar i a ell li agrada escoltar-la, però, de tant en tant, llegeix. El lector que sempre llegeix, acaba un llibre i en comença un altre, la televisió està engegada, l'ordinador en marxa, però el lector continua llegint. El lector que sempre llegeix, podríem pensar que llegeix durant les llargues nit, però el lector de nit dorm, al cap de setmana juga a futbol i quan les coses ho requereixen tanca el llibre i deixa de llegir. El lector que sempre llegeix, potser no llegeix sempre, però gairebé.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Les Closes

Avui us vull parlar de Les Closes. Us podria parlar del seu llenguatge exquisit, a la recerca de la paraula justa. Potser de la combinació entre realitat i ficció. Qui sap si dels models clàssics de l'autora, dels seus estimats italians. De ben segur que podríem fer una recerca de fonts consultades, refer un vell/bell arbre geneològic. Fins i tot us podria acompanyar fins al rec Sirvent, entre les closes, molt a prop d'on, cada primavera, recullo espàrgols. Però avui em ve de gust explicar-vos què té d'especial, de realment especial, aquest llibre: Quan vaig conèixer la Dolors, hi ara ja farà deu anys, em va preguntar tota orgullosa si coneixia la Maria Àngels Anglada. En aquell moment era per a mi un nom desconegut, una escriptora de qui, com tants d'altres, no havia sentit anomenar mai. Així doncs, va ser ella qui em va descobrir l'Anglada, qui em va dir que Vilasirvent era Vilamacolum (el seu poble, el del marit de la Maria Àngels), qui em va portar fins a Camallera, amb qui vaig cercar el que la novel·la explicava. Ella em va deixar llegir Les Closes, l'exemplar dedicat per l'autora, un dia, alguns anys abans, quan els va visitar a l'escola. Va ser ella, doncs, qui em va animar a llegir tota la seva obra (poesia, narrativa, assaig). Al llarg d'aquests deu anys, sempre al seu costat, he conegut amics, família, estudiosos de l'Anglada. Molta gent que m'ha acompanyat i ensenyat una obra i un amor pels clàssics, per la mediterrània, per la nostra terra, per la nostra llengua. A vegades els llibres, els nostres llibres, deixen de ser només el que són per convertir-se en part de la nostra vida.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

L'aleph

"[...] En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerabe fulgor. Al principio la creí giratoria, luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espaco cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi [...] vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph y en el Aleph la tierra,vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan lo hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. [...]" Aquesta és la part central d'una breu narració, d'un conte genial, potser el més conegut de l'escriptor argentí. El lector ha llegit aquest conte moltes vegades, l'ha llegit per primer cop fascinat per aquella esfera, algunes vegades, més tard, interessant-se per aquella Beatriz Viterbo, així, quan ja va saber de memòria aquella frase inicial "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, [...]", va voler conèixer aquell final esplèndid "¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz". Alguna altra vegada l'ha llegit per fer-ne un innocent treball universitari, un treball que aspirava a la crítica literària i que es va quedar amb unes simples impressions personals. Les consqüències d'aquest anàlisi es poden comprovar a les pàgines en forma de notes, totes elles escrites amb llàpis, a voltes en català a voltes en castellà: - Unes marquen les prolepsis i analepsis, les tècniques retòriques, els canvis de temps verbal. - Altres palren de la veu narrativa, l'estil directe i indirecte alternant-se, de la presència d'un tal Borges, narrador principal. - El lector també ha marcat un parell de fragments que vessen de metaliteratura. - Ha esbrinat qui era Paul Fort: poeta simbolista francés, obra d'inspiració popular o Goldoni: comediógrafo italiano, sustituye la Comedia dell arte por un teatro más vivo y natural. - Ha anotat que un "alfaor santafecino" és un dulce de Santa Fe (Argentina), que la "torre albarrana" és un baluarte de una muralla o que la "vieja casa inveterada de la calle Garay" és antigua y arraigada. - Puntualitza, referint-se a l'Aleph, que Estela Canto considera que era un calidoscopio, l'excusa del relat. - Acaba amb una noteta amb lletra minúscula, una breu anotació al paràgraf final, com si no s'ho acabés de creure: la reflexió final el porta fins al punt de partida: l'oblit progressiu de Beatriz. El lector repassa el que va apuntar fa uns anys i comprèn que el conte, tot i el que diguin els entesos, els crítics i els lletraferits, no és res més que una excusa per no oblidar, per no perdre allò que estimem, l'univers inconcebible, difícil de concebre, de creure. Just abans de tancar el llibre que té entre les mans, el lector pensa en aquest bloc i somriu lleugerament.
PD a la imatge: fa anys que relaciono Escher, l'Aleph i Borges, no ho sabria explicar del tot.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Harold Bloom. Cuentos y cuentistas

Avui m'ha caigut a les mans un llibre de Harold Bloom, un volum recent titulat Cuentos y cuentistats. El camino del cuento. Que m'hagi caigut del cel no és ben bé cert, el cas és que l'he tingut entre les mans després de fer el retorn d'un usuari. "Quantes vegades no he volgut llegir allò que els altres retornen, allò que un usuari ha llegit o només fullejat, allò que un bon client ha demanat, comprat, qui sap si llegit."
El retorn d'una biblioteca, el taulell d'una llibreria et fan perdre la noció del que has llegit, el que has recomanat, el que, simplement, has tingut uns segons a les mans. Des de fa més de cinc anys sempre tinc la sensació d'haver llegit molt més del que realment he tingut ocasió de llegir. (La fotografia de la portada m'encanta: Alfred Eisenstaedt, High school girl reading at the Newburyport Free Library, 2001.) El llibre, deia, em cau a les mans i el primer pensament és: "Segur que hi trobo Borges i Calvino, potser Cortázar i Poe... Fantàstic! No m'he pas equivocat", però també hi trobo Joyce i Kafka entre molts d'altres. Estic content, ara podré aturar les lectures que no acaben d'avançar, ara tindré l'excusa per deixar uns moments els estudis virtuals. No penseu que em llegiré un bon assaig, és possible que no ho faci mai... sinó que, satisfet, picaré aquí i allà, retrobant vells coneguts.

Altra volta els clàssics... ara en boca de Calvino

Calvino té un llibre on repassa els seus clàssics, aquells que és millor llegir-los que no fer-ho, aquells que han marcat les seves lectures anteriors i posterios, aquells que ha conegut abans de morir, simplement i en gran part per això mateix. Us recomano el llibre si voleu saber les raons dels seus clàssics: l'Odissea, Tirant lo Blanc, Orlando Furioso, Càndid, Balzac, Tolstoi, Corad, Gadda, Montale, Borges, Pavese,... Però, abans, i a qui és on volia arribar, proposa algunes definicions de què és un clàssic, les expresso en castellà perquè és l'edició que tinc ara a les mans... "1. Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oír decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..." 2. Se llama clásicos a los libros que constituyen una riquez para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos. 3. Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual. 4. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimeinto como la primera. 5. Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura. 6. Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir. 7. Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres). 8. Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima. 9. Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad. 10. Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes. 11. Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a ti mismo en relación y quizás en contraste a él. 12. Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce en seguida su lugar en la genealogía. 13. Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de ese ruido de fondo. 14. Es clásico lo que presiste como ruido de fonco incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone." Ara mateix, tinc el llibre a les mans, un clàssic que "estic rellegint".

divendres, 2 d’octubre del 2009

Baricco i la Ilíada

L'Esther, a qui agraeixo que m'acompanyi sovint en aquest bloc, parlava últimament de la seva redescoberta d'un autor, Baricco, a qui tinc especial estima. Avui, només us vull parlar de la Ilíada, d'un Homer recreat, adaptat als temps que corren. Un llibre on els personatges prenen la veu, on els Déus descansen al seu Olimp i on la guerra és crua, violenta, però també bella: una visió per estimar la pau. Baricco va crear una obra nova, un escrit per ésser recitat, un experiment dels bons, un llibre que es llegeix amb emoció. Us recomano Baricco, us recomano Homer, us recomano les Ilíades.

divendres, 25 de setembre del 2009

Novel·les juvenils

I ara toquen les novel·les juvenils. Perquè també em faig acompanyar per joves lectors, un cop al mes, vuit mesos a l'any. Amb ells comparteixo lectures, escriptors, inquietuds, potser un simple espai de trobada. Sobre la tauleta hi trobem El palau de mitjanit del Zafón i la Màgia d'una nit d'estiu de la Carranza. Comença una nova aventura: destigeu-me sort.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Blau de Prússia

Cada cop que el lector es troba amb un personatge marcat per la mort, el lector es trasbalsa.
El lector ha llegit una novel·la negra: amb un crim (transfronterer), un policia andorrà (l'Andreu), una mossa d'esquadra (l'Alícia), una conxorxa política, un incendi, un robatori,...
(Feia temps que el lector no llegia una novel·la de gènere, una novel·la negra, feia temps que, abandonat el seu amic Camilleri, no s'endinsava entre investigacions policials).
Tot i la trama, doncs, tot i la investigació, la història real que s'hi amaga i la descripcio d'un país petit i particular, de la seva societat,... tot i això, el lector no pot deixar de trasbalsar-se per la presència constant de la mort de qui s'estima amb força.
La dona de l'Andreu va morir, fa temps, d'accident, per una fatalitat, per un seguit de coincidències de les que et fan creure en el mal fat, en aquell destí escrit per algun enemic ignorat, per alguna divinitat de justícia dubtosa.
De fet al llibre hi ha més d'un mort: la mort que s'investiga, la mort del perseguit, la mort dels més vells, però pel lector, i potser per l'autor, tot gira al voltant de la mort de la dona estimada, del seu record, de la seva llarga i impossible superació.

La difícil lectura del setembre

El nostre lector ha perdut la noció del temps. El setembre és un mes estrany, un mes on s'acumulen les intencions lectores i les responsabilitats del dia a dia, es un mes de difícil lectura, de llibres mig oberts, de llibres mig tancats. En aquests moments s'acumulen al sofà uns quants títols, tots ells començats... - Aurèlia. Gérard de Nerval. Ed. Columna, 1985. - Es va fent més i més tard. Antonio Tabucchi. Ed. 62, 2001. - Els jugadors de whist. Vicenç Pagès. Ed. Empúries, 2009. - Orlando furioso. Ludovico Ariosto. Ed. Nacional, 1984. Un d'ells acabat de llegir, mig calent encara... - Blau de Prússia. Albert Villaró. Ed. Columna, 2006. (Podeu seguir la seva lectura al proper post) El lector ha perdut aquell ritme imparable de l'estiu. Les seves lectures habituals, les que s'ha dividit mentalment pels propers dies, s'han barrejat amb els llibres dels clubs de lectura que, per un seguit de despropòsits, condueix. Una part del temps reservat per la lectura estiuenca ara l'ocupa la feina, els estudis a distància, les feines domèstiques, l'esport,... algú ha notat que els dies són, descaradamet, més curts? El lector mirarà d'adaptar-se amb rapidesa, serà una tasca difícil, potser d'unes setmanes, però de ben segur que continuarà el seu camí.

dimarts, 8 de setembre del 2009

El llibre de color verd

Avui trobem el nostre llibreter fent recompte del que ha venut: uns quants punts de llibre sobre obres de Picasso, Cézanne, klimt,...; un parell de làmpades de braç articulat per llegir estirat al llit sense interrompre el son de la parella; un aguantallibres antropomorf i llibres, és clar, una pila de llibres. Entra un client, és dels habituals, un pesat que sempre porta els papers molls: - Bon dia, que teniu una novel·la... d'un autor de l'europa de l'est... sí home, aquell de la portada verda. Sí, d'això n'estic segur, la portada és de color verd. El títol no el recordo, miri que ho tenia apuntat en algun racó... El llibreter no mou ni una cella, ja se l'esperava aquesta, i que consti que no és la primera vegada que troba un llibre pel color o la il·lustració de la portada. Avui, però, està cansat, decideix allargar la conversa per no semblar mal educat. Fa un parell de preguntes sobre la possible editorial, sobre alguna paraula a l'atzar que el client pugui reproduir i l'ordinador identifiqui com a paraula clau. Res. És evident que avui no se'n sortirà, no està inspirat i tampoc té esma per buscar entre records. El client marxa una mica decebut, però de ben segur que tornarà aviat. Abans de creuar la porta, però, l'home remena entre volums escampats sobre la taula i, de cop, esclata de joia. - És aquí! Veu, era aquest el llibre que buscava! El nostre llibreter, està realment cansat, mentre embolica el llibre per regal ja no se l'escolta, tan sols observa la portada de tons càlids, la del llibre de l'autor asiàtic que no suporta.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Ulisses -Segona part-

Un cop va rebre l'exemplar dedicat per la Dolors, el nostre lector ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, després Dublineses, més endavant Giacomo Joyce, també un estudi anomenat James Joyce, cien años y un día (Ulises y el Bloomsday), i finalment, la delirant traducció de l'inintel·ligible capítol de Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle; a més de les 189 pàgines introductòries del volum regalat, amb les quals va poder seguir el mínim argument de la novel·la que l'obsessionava, les seves possibles interpretacions de literatura comparada (especialment amb l'Odissea homèrica), les diferents tècniques narratives utilitzades, la manipulació i joc constant del llenguatge, les infinites al·legories, metàfores, picades d'ullet i cites vàries. Finalment va acudir a xerrades sobre l'autor a la universitat més propera i es va ajudar de les noves tecnologies per recollir més i més informació. Tot i així, confessa, malauradament, no saber res de la llengua anglesa, desconeix la cultura i història irlandesa i, és evident, que no ha tingut mai memòria per massa res. Després de tot plegat escrigué: L'Ulisses és, definitivament, un llibre gruixut, voluminós. Joyce és un visionari. (que no hem d'interpretar com a velada referència als seus problemes oculars) Bloom un antiheroi. (un veritable heroi contemporani) Ell, ell,... res de res. Al cap i a la fi, encara avui, torna a confessar no entendre-hi ni un borrall, bé, potser un borrall sí, però no gaire més.

dilluns, 31 d’agost del 2009

El nostre llibre

Si em permeteu us parlaré d'un llibre que encara no he acabat, aquests dies n'he llegit un breu capítol que m'agradaria compartir. Aquest llibre parla, com gairebé tots, de l'amor, la por, l'enyorança, la tristesa, la felicitat, dels sentiments més profunds. Està escrit en primera persona i les veus si alternen, les tècniques narratives, també. Es combinen monòlegs interiors, diàlegs, descripcions evocadores, fragments informatius i periodístics, passat, present i esperances de futur. L'últim capítol és una mena de carta, en transcric un breu fragment: "Ara ets a la dutxa i jo m'he posat a escriure. Voldria recordar les imatges que encara em ballen dins els ulls, els nostres gestos, les últimes hores al teu costat. Arribant a l'hotel, aquest bell hotel, just a l'entrada, a dalt la volta que condueix al jardí, amb un brollador ombrejat per un magestuós pi, una gran palmera i una frondosa magnòlia, hem llegit una inscripció, com un presagi d'aquests dies:
JE GOUSTERAY LE BIEN QUE JE VERRAY PRESENT
JE PRENDRAY LES DOUCERS A QUOY JE SUIS SENSIBLE
LE PLUS ABONDAMMENT QU'IL SERA POSSIBLE
Més tard, hem baixat per l'estret passeig que conduiex fins a la platja, aquella on el mar esquitxa el campanar, el del rellotge, el que els pintors evoquen sense descans. Tot dos ens hem deixat besar pel sol abans d'arribar, entre pedres rodones, fins a l'aigua cristalina.

La mar és freda, tu em dones la mà.

T'ajudo a desfer el mocador que et protegeix del sol i et capbusses un breu moment. Només un breu moment. Tot seguit, t'acompanyo altre cop entre les pedres abans de fer un bany més llarg, sol, pensant en tu."

El llibre del que us parlo no és una obra qualsevol. Es tracta d'un text sense fi, que pretén arribar més enllà d'una vida, qui sap si fins l'eternitat.

(Per a la Dolors: aquest escrit parla de tu, dels deu anys que fa que m'estimes, dels dos anys de matrimoni que celebrem avui.)

Esperant la propera estació

Avui he tornat a pujar al tren com cada dia. M'he assegut i he començat a escriure un missatge per dir-li, altra vegada, que l'estimo. Fa dies que la gent ha deixat aquells llibres voluminosos de la noia anorèctica. Fa dies que tothom ha tornat a escoltar música i a remenar el mòbil. Fa dies que la gent ha dessat el suec al costat dels Follet, Cercas, Zafón i Falcones. Ara, tothom seu, ningú llegeix, esperant la propera estació. A veure què hi troben.

No obriu aquest llibre

Un llibre que no heu de llegir: Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?, Julià de Jodar I ara vindrà algú que em preguntarà Per què? Fa anys, quan vivíem tots a casa, algun desconegut tocava el timbre. La mare afluixava ràpidament el volum del televisor, llavors s'acostava fins a l'espiera i observava, aguantant la respiració. A l'altra banda de la porta hi esperava una parella de testimonis de Jehovà, un venedor d'alfombres o un viatjant d'enciclopèdies. Ella no obria, no feia cap gest i, després d'una curta espera, ens permetia tornar a apujar el volum. I ara vindrà algú que em preguntarà Per què? Algú fins i tot hauria obert la porta, hauria aconseguit la vida eterna i la pau interior, una nova decoració per la sala d'estar i la definitiva excusa per utilitzar l'aspirador o uns 15 volums que ajudarien a l'educació dels seus fills i que serien oberts un parell de cops l'any. Jo, però, molts anys més tard, quan algun desconegut truca a casa afluixo el volum del televisor, vaig fins a la porta de puntetes i miro per l'espiera tot aguantant la respiració. Gairebé sempre, després d'uns breus instants, torno a respirar alleugerit.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Ulisses -Primera part-

Quan tenia disset anys va llegir per primera vegada l'Ulisses de James Joyce.
Acabava de sopar amb uns companys, s'havia acostat al despatx de la casa, fumava el seu primer cigarret i, potser, havia begut un xic massa.
Va agafar el primer volum d'una edició castellana, traduida per José Mª Valverde, i va conèixer "l'orondo Buck Mulligan".
Quan la festa va acabar es va empotar aquell volum, dos dies més tard, va demanar el segon.
Passada una setmana havia acabat de llegir aquell text i no havia entès res de res, absolutament res, però ja podia dir que havia llegit l'Ulisses de James Joyce.
Des d'aquell dia la novel·la l'ha perseguit, pel Nadal de 2002 la Dolors li va regalar una nova edició amb dedicatòria inclosa.
De fet, ha llegit el text tres vegades més i, encara avui, confessa no entendre-hi ni un borrall, bé, potser un borrall sí, però no gaire més.

divendres, 21 d’agost del 2009

Porcel i el diccionari

Fa uns dies vaig llegir un llibre. Fa uns dies vaig acabar de llegir un llibre que feia tres setmanes que llegia.
No es tractava pas d'un llibre massa extens, unes 200 pàgines, ni en una llengua massa exòtica, només un xic.
Hi vaig esmerçar tres setmanes de lectura interrumpuda per l'estiu calorós i les responsabilitats del moment.
Es tractava, doncs, d'un llibre espès, d'història i histèria familiar, de records, fragments històrics i breus retalls de vida i moltes evocacions de mort i morts.
El narrador del llibre feixuc recordava el seu paissatge, la seva ciutat, tots els petits racons de la seva illa.
El narrador recordava el passat d'una nissaga marcada per la bogeria, la corrupció, la religió, la passió i els moments obscurs i oblidats.
Es tractava d'un llibre dels que llegeixes aprenent vocabulari enmig d'un llenguatge ric, un llibre dels que llegeixes amb el diccionari mig obert.
Aquest era el llibre que vaig llegir i ara recordo.

Vicenç Pagès i els punts suspensius

Aquest passat diumenge, 16 d'agost, vaig llegir al setmanari Presència un article de Vicenç Pagès que tractava, entre altres coses, sobre l'ús i abús dels signes de puntució, en especial dels punts suspensius. "[...] Eugeni d'Ors va desfermar la seva ira contra els punts suspensius. Segons ell, "formen part de l'arsenal d'immoralitats de la literatura contemporània", ja que serveixen per dissimular "la inapacitat per a la precisió" [...] són el recurs dels escriptors que renuncien al mot just: un símptoma de mandra intel·lectual, d'incompetència i de deshonestedat." L'articulista i escriptor ens parla de moviments i corrents literaris, d'autors que amb el diferent ús dels signes de puntuació retraten el seu temps. Avui, segueix Vicenç Pagès, "nedem en la irresolució, la perplexitat i la indecisió, pendents del minut següent, del que encara no s'ha esdevingut, imprecisos, equívocs, confusos, inacabats, refractaris a les sentències". Després de llegir el text, un parell de vegades d'inici, una altra aquesta tarda i un quart cop quan en copio els fragments, reflexiono en veu alta: No renunciaré al mot just, això ja m'ha fet perdre bona part del vocabulari de la meva llengua, però tampoc renunciaré al meu temps i això vol dir que...

divendres, 14 d’agost del 2009

Quan la literatura deixa de ser literatura

Quan la literatura deixa de ser literatura, la insignificant secció de poesia de la llibreria es troba amagada, sota la secció de cuina, molts metres més avall de la de sexe tàntric. Quan la literatura deixa de ser literatura, el nostre llibreter dedica l'expositor a l'últim best-seller de més de 600 pàgines de llenguatge planer i acció trepidant. Quan la literatura deixa de ser literatura, el llibre amb la coberta suggerent es ven deu vegades més que el llibre amb la història commovedora. Quan la literatura deixa de ser literatura, el periodista d'actualitat ven més llibres que diaris. Quan la literatura deixa de ser literatura, la llibreria es cotitza a metres i els llibres es venen a pes. Quan la literatura deixa de ser literatura, l'autor visita la llibreria més propera per situar, d'amagatotis, la seva creació acarada, a la vista del lector despistat; després de comprovar que només pel llom no té gens d'èxit. Quan la literatura deixa de ser literatura, algú que pretén broncejar-se a la vora de la piscina, agafa un volum oblidat de poesia escandinava per col·locar-lo sota la pota de la taula, evitant que balli i faci vessar el cafè. Quan la literatura deixa de ser literatura, i cansada que la literatura deixi de ser literatura... ella s'amaga a l'habitació, obre aquell volum que té mig amagat, fora de l'abast de la resta, i ensuma profundament, abans de girar les planes, a la recerca de noves aventures o d'alguna revel·lació insospitada.

dijous, 13 d’agost del 2009

Llegir abans de dormir

Avui, cap al tard, he llegit un conte breu, ahir van ser quinze pàgines d'una novel·la rica en paraules, fa dos dies vaig passar de la cinquantena de fulls... Em sembla recordar que va ser en Ponç Puigdevall qui, en un curs de relat curt, va manifestar que no es podia anar a dormir si no s'havia llegit alguna cosa, un text breu, un conte llarg, un trist capítol, uns versos inspiradors,... Avui dormiré tranquil, a veure si demà podré tancar els ulls.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Baixauli, l'ESCRIPTOR

Aquest és el missatge que un noi va escriure a l'escriptor Manuel Baixauli després d'un club de lectura organitzat per un dona, l'Esther:
Confesso que l'Home manuscrit, abans del divendres 12 de desembre (2008), no era un llibre que m'hagués tret la son... però durant la nit de divendres no hi havia manera de dormir i només pensava en aquell escriptor metòdic que havia escoltat amb molt d'interès.
Bé... així que no tenia cap més opció que escriure un text... Te l'adjunto per dos motius:
- Perquè vaig gaudir molt de la xerrada.
- Perquè abans que quedi perdut en algun lloc desconegut de Finlàndia prefereixo que en quedi constància.
Espero que aquest retrat personal no et molesti i que el puguis jutjar amb un somriure.
Records i moltes gràcies per la trobada.
El noi que tenies a la dreta.
_______________________________
Si voleu continuar... us deixo l'escrit al que es referia el noi i que deia així:
ESCRIPTOR
Escriptor és metòdic.
Escriptor és convidat a parlar del seu llibre. Abans d’entrar confessa no haver-lo llegit.[1]
Escriptor és metòdic i ja ha complert els quaranta.
Escriptor no escriu, reescriu.
Escriptor té un tic. Estén la mà dreta amb el polze aixecat. L’altre mà subjecta el polze i, aparentment, pretén arrencar-lo en algun moment.
Escriptor també és lector. El millor lector. Lector de clàssics. Lector de múltiples lectures que perjura no haver tingut mai entre mans.
Escriptor és pintor.
Escriptor és metòdic. Defuig la improvisació. Tot i així contesta improvisant tot allò preparat durant quatre setmanes.
Escriptor no és creient. El que realment ignora és que serà canonitzat per múltiples miracles.
Escriptor amaga quelcom. Alguna vegada ensenya part del que amaga. És llavors quan fa evident que encara amaga més.
Escriptor és vanitós. No més que cap altre.
Escriptor ha viscut moments difícils. Escriptor potser comença a creure.
Escriptor, no recordo si us he dit, és metòdic. Tot i així confessa no haver preparat aquest acte.
Escriptor reescriu i no agafa l’autobús literari. Escriptor és veu obligat a agafar el tren.
Escriptor és un gran escriptor. Com tot gran escriptor té al darrere una gran dona.
Escriptor és viatger. Sovint visita Finlàndia a la recerca del seu passat.
Escriptor viu lluny. On viu hi ha un pou.
Escriptor, potser, no és res més que un dels seus personatges que podria ser real. _________________________________ Un noi que improvisa abans de fer els quaranta [1] Aquesta confessió la fa en veu baixa, poc abans d’entrar a la sala. Escriptor també és irònic.

dilluns, 10 d’agost del 2009

Llibres, bíblies il·luminades i biquinis

El nostre llibreter és un home llegit. De jove va estudiar els clàssics, des de llavors ha repassat els màxims exponents de la literatura universal i s'ha submergit entre els millors poetes i prosistes de la seva llengua. El nostre llibreter estima els llibres, les paraules, les lletres... i li plau compartir els seus gustos i preferències amb els demés. Una dona, acompanyada per un home vell, recórrer els prestatges amb la mirada. El nostre llibreter és observador, es vana de reconèixer, amb un simple cop d'ull, els bons lectors. A ella li ha dedicat una estranya ganyota. La dona es dirigeix, tot altiva i decidida, al taulell i demana poder fer un cop d'ull als llibres grans. Es refereix -pensa el nostre llibreter- als de gran format, als de fotografies, aquells ideals per un regal de compromís. El nostre llibreter deixa de banda els versos i pensa en la possible bona venda que farà. Parsimoniosament, li mostra un desena de volums amb belles imatges de la mare naturalesa, un recull de vaixells de guerra i un extens mostrari de vestits d'època. La dona, rere les enormes ulleres de sol, no sembla massa interessada i continua observant les lleixes superiors a la recerca de no se sap ben bé què... fins que confessa: "Perdoni -dirigint-se al llibreter- el meu marit i jo hem comprat un menjador nou, d'aquells amb llarga taula al centre i dos enormes mobles de teca a banda i banda. El que busquem -continua dient tot passant els dits pels lloms- són llibres que facin goig. De llegir no llegim gaire, però sempre tenim visites i ens agrada fer bona presència. Pensàvem amb llibres d'aquells amb lloms gruixuts i bonics, amb coloraines i lletres grans, sap què vull dir..." El llibreter torna a fer una ganyota. Pren aire abans de desar la dotzena de volums i oferir un parell de bíblies il·luminades que guardava per alguna ocasió especial. La dona, acompanyada de l'home vell, marxa contenta. El nostre llibreter ha fet una gran venda, tot i així se'l veu abatut, un xic trist. ----------------------------------------------------------------------- Des de fa dos anys, el nostre llibreter té una botiga d'inflables, flotadors, biquinis i banyadors en un passeig concorregut de la costa catalana. El negoci rutlla la mar de bé i confessa poder llegir més que mai durant els llargs hiverns.

dimecres, 5 d’agost del 2009

A l'estiu tanquem per vacances... i llegim algun llibre

De tant en tant, quan la literatura deixa de ser literatura, un home entra en una llibreria qualsevol. L'home busca un llibre, alguna lectura per l'estiu, però no sap ben bé què llegir. A la llibreria hi troba: - Llibres de llarg recorregut (pesats, gruixuts, lents,...), ideals per a viatges en tren, vaixell o avió. - Llibres per anar fent parades (dels que no cal recordar on hem deixat la història), ideals per a viatges en metro o amb escales arreu del món. - Llibres d'aigua (volem dir aigualits), ideals per anar a la platja o a la piscina. - Llibres de merd..., ideals per anar a l'excusat i llegir tranquil·lament. Quan l'home pregunta el preu d'algun exemplar, el llibreter li confessa, a mitja veu, que els ven a pes. Que es pot quedar l'exemplar de butxaca, més lleuger gràcies a la lletra minúscula que conté. Si l'home vol llegir no té excusa... així doncs... deixem que triï la millor opció. Bones vacances i bona lectura.

divendres, 31 de juliol del 2009

After Murakami

Avui us parlaré d'un autor dels que segueixo. Vull dir d'aquells que n'he llegit més d'un llibre, d'aquells que no em faria res llegir-ne l'últim text publicat. Ara ve quan haig d'expressar perquè el segueixo, per quina raó llegeixo els seus llibres i no els dels altres: M'agrada trobar-me personatges solitaris. Personatges que deixen passar el temps entre cigarrets, una copa, un llibre,... M'agrada trobar-me personatges sense futur, sense passat, també sense present... volàtils. Ànimes que vagaregen entre bars, apartaments de disseny i grans metròpolis. Us confesso que hi ha temes que m'atrauen: el suïcidi n'és un d'ells. La mort m'atrau, em fa por, em neguitega i alhora em fascina. He llegit Murakami, he pres un cafè amb ell i, per una estranya raó, m'ha captivat.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Deledda

... només se sentia, a fora, la remor del vent acompanyada de la fressa dels arbres del ribàs rere la petita parròquia. No era un vent gaire intens, però sí constant i monòton, com si envoltés la casa amb una gran cinta estrident, estrenyent-la cada cop més, i intentés arrencar-la dels fonaments i tirar-la a terra. Dins la casa hi havia una dona, vestida tota negra, parlava amb Déu i algun fantasma del passat. Dins la casa hi havia un jove sacerdot, pecador i enamorat, parlava amb Déu i patia una gran culpa. Més enllà de la casa hi havia tot un poble, un paissatge, el ferum feréstec dels homes i el perfum dolç de la dona, l'Agnese. Més enllà de la casa hi havia un món que oprimia, hi havia un vent que rebufava, hi havia un paissatge costerut, que feia pujada, que conduia a la mort, l'amor, el pecat i la culpa. Rere aquestes pàgines hi havia, hi ha, hi haurà una dona: Grazia Deledda

divendres, 24 de juliol del 2009

Dant

"Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura chè la diritta via era smarrita." Entrant al curt passadís, just a la primera porta a l'esquerra, hi trobareu un petit moble curull de llibres, tots ells ordenats alfabèticament, per autor. Hi trobareu, entre d'altres, Alighieri, Amat-Piniella, Anglada, Balzac, Baricco, Baudelaire, Borges, Buzzati, Calvino, Camilleri, Cavafis, Cervantes, Claudel, Cortazar, Gil de Biedma, Homer, Levi, Joyce, Llull, Murakami, Nothomb, Poe, Proust, Rodoreda, Vargas Llosa, Woolf, Zweig... Dant i la seva Divina Comèdia inicien el recorregut i ocupen un espai considerable: Una edició en castellà traduïda per Martínez de Merlo, l'edició bilingüe en català amb la meravellosa traducció de Josep Maria de Sagarra i l'edició bilingüe en castellà, en tres volums, il·lustrada per Miquel Barceló, una altra meravella. Dant hi té un lloc destacat, hi té un lloc inesborrable. Els seus tercets encadenats ressonen arreu, dins l'habitació, dins el meu cor.

dijous, 23 de juliol del 2009

L'assassina

Avui us parlo d'una dona, d'una vella. Coneix tot els remeis per allargar la vida, totes les flors i totes les herbes. Ha donat la vida a molts nadons i ha cuidat i suportat tota una família. La dona de qui us parlo és tot això. La dona que us descric és una assassina. Les seves raons són nobles, compassives, pietoses. Entre els seus actes ens sembla entreveure una voluntat divina. Els seus actes, tanmateix, són horribles, antinaturals, vessen d'odi. Alèxandros Papadiamandis potser va sentir a parlar de la nostra dona, qui sap si fins i tot la va conèixer. Papadiamandis potser també coneixia aquell món pobre, injust amb les dones, un món sense futur. Potser, per tot això, la vella i la seva fugida cap a la mort ens commouen.

dimarts, 21 de juliol del 2009

El ball

El nostre personatge d'avui ha llegit un relat curt, una novel·la breu, un conte llarg.
De fet, el nostre personatge ha rellegit aquest text, n'ha fet la tercera relectura i es pregunta què ho fa que, de tant en tant, es vegi temptat a llegir una obra tres o quatre vegades, potser més, al llarg dels anys.
El nostre personatge té una sèrie de llibres que rellegeix sovint... el problema és que encara no ha esbrinat el per què?
Podria ser el tema del relat:
A El ball hi trobem dues dones enfrontades, mare i filla. Es tracta d'una família, els Kampf, convertida, de la nit al dia, en gent de categoria, nou-rics. Madame Kampf vol celebrar un ball esplèndid per donar a conèixer a tothom la seva nova situació, però la seva filla Antoinette, que no ha estat convidada, té uns altres desitjos.
Irène Némirovsky, va néixer a Kiev l’onze de febrer de 1903, filla d’un ric banquer jueu. La seva educació va ser a càrrec d’una institutriu francesa, i la seva mare, de la que diuen que, mai es va interessar per la noia, sembla que no li parlà pas en cap altre llengua que la francesa. A causa de la revolució russa canvien sovint de domicili i fan cap finalment a França. Es casa, té dues filles i escriu el que serà la seva obra publicada en vida i, deixa escrita, a la seva deportació a Austwitch, algunes de les grans obres, a parer de la crítica, en llengua francesa. El 17 d’agost de 1942 és gasejada, com tants i tants, als crematoris nazis.
Podria ser, fins i tot, el llenguatge, la ironia, els diàlegs, el desig de venjança de la filla, el desig de riquesa de la mare, la seva lluita.
Podria ser, encara que no és del tot segur, que el nostre personatge s'hagi identificat amb el garbuix de senitments que flueixen del text, fins i tot que hagi simpatitzat amb l'Antoinette.
Podria ser tot això i moltes altres coses, però del que podem estar segurs és que el nostre personatge d'avui anirà a dormir sense saber el per què de les seves relectures.

dimarts, 30 de juny del 2009

Sense espina ni os

Hores prohibides. Núria Martí
(Ens trobem en una llibreria. El repic d'una campaneta ens indica que algú ha entrat. El llibreter d'esquenes al taulell ha flairat el perfum en un moviment imperceptible.) Llibreter (encara sense girar-se): Bon dia tingui, senyora K. Senyora K.: Bon dia, què li recomana a aquesta vella sense temps i amb massa estona per perdre... Llibreter: Avui... un llibre de casa, un llibre potser un pèl curt, escrit per a dones, un llibre amb un bon llengutage, acurat, treballat... un bon llibre. Senyora K.: què vol dir un llibre per a dones? no serà pas un d'aquells amb portades eròtiques i suggerents, d'aquells romàntics i ardents? Llibreter: No, no senyora K. Volia dir un llibre escrit per una dona, on les protagonistes són dones i on els sentiments i la societat castiguen les dones. Un text breu de passió i dolor. Senyora K.: Hi diu que m'agradarà? Llibreter: De ben segur. L'autora, en tot moment, escull el mot adequat. Senyora K.: D'acord, molt bé. Me l'emporto. Llibreter: ...

Una obra mestra inconeguda

No em serà fàcil parlar d'aquesta obra.
És el llibre que més vegades he llegit, que més cops he rellegit, que més cops he comprat i que més he recomanat, ... no em serà, doncs, gens fàcil parlar de l'obra.
No sóc pintor, de pintura no hi entenc ni un borrall. Ho dic per endavant, per no confondre al personal.
L'obra mestra desconeguda (1831) ha estat llibre de culte i referent per a molts pintors (Picasso, Cézzane, Matisse,...), tots ells han cercat, igual que els personatges de Balzac, la bellesa, l'ideal de l'art.
Jo, neòfit de la literatura, només hi he buscat paraules, un seguit de màximes que m'orientin sobre properes lectures, sobre pròxims escrits. L'ideal de l'art no és exclusiu de la pintura...
"Brrr! Per ser un gran poeta no n'hi ha prou de conèixer a fons la sintaxi i no cometre faltes d'ortogafia. El domini de la tècnica, del coneixement és només la part d'un tot, malauradament ens mancarà l'alè tebi de la vida, aconseguir-lo és el secret.
Per acabar un darrer consell que ens servirà, a tots plegats, per cremar, com l'embogit Frenhofer, tot el que hem llegit, tot el que, sense seny, hem pretès escriure: "La missió de l'art no és copiar la naturalessa, sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta!... Altrament, un escultor s'estalviaria tots els seus maldecaps emotllant una dona!"
L'obra mestra desconeguda. Honoré de Balzac

dijous, 25 de juny del 2009

Avui he escrit un llibre...

Avui he escrit un llibre, ara dorm al calaix, l'he desat perquè reposi i perdi tot el seu pòsit. Es tracta d'una text a mode de bildungsroman. Hi parlo de mi*, de la infantesa, dels records, de com s'han escolat la infantesa i els records. Així s'inicia el meu llibre: "Aquest vespre hem sopat, per primer cop, llet de mico barrejat amb poca cosa, acompanyat de patates viues, i llengües de gat per postres...", el plat ens el preparava l'àvia, a mi i als meus germans, i no us podeu imaginar com n'era de bo. El llibre el guardaré al calaix, encara em delectaré uns dies més amb les primeres crítiques: "...un autor jove amb grans dots literàries...", "...la barreja entre realitat i ficció ens transporta, amb mà delicada, fins al món màgic dels infants"..., ..."un autor que, sens dubte, haurem de seguir"... El meu llibre és ple de paraules, de lletres. Potser, el lector, hi trobarà a faltar l'acció trepidant i les conxorxes d'alta volada. Potser, el lector, hi buscarà un final que s'escapa en tot moment. Potser, el lector... El llibre l'he desat al calaix. L'hi auguro un son profund, llarg, qui sap si etern. ____________________ * Per si quedaven dubtes, tot el que escric parla de mi.

Llibreria i llibres

Entro a la llibreria. Un munt de llibres amuntegats, enlleixats, exposats. M'abelleix tot el que veig.
Em dirigeixo al llibreter: - Voldira una novel·la.
Ell em mira estranyat, semblaria que li he demanat poesia, sembla riure per sota el nas: - Una novel·la? La vol romàntica, de viatges, d'experiències, d'intriga, d'aventures, fantàstica, històrica o potser la vol negra?
- Negra..., sí, si us plau, negra, blava, verda, taronja, violeta i de tots colors... això, en vull una de tots colors. Ahir en vaig llegir una i voldria repetir.
El llibreter fa cara de no haver-me entès, busca alguna cosa entre les taules centrals i m'assenyala un prestatge, al fons, mig amagat, on m'assegura que hi trobaré el que cerco.
Malauradament no trobo res, me'n vaig capcot, un xic trist, ja se sap... el llibreter no sempre l'encerta.

dimarts, 23 de juny del 2009

Breu informe. Per què llegir els clàssics

Pels uns:
1. Perquè allà s'hi amaga tot. Tot el que es faci després ja s'haurà escrit.
2. Perquè la literatura ja no existeix, el que avui es llegeix no és res més que un succedani.
Pels altres:
1. No sé de què em parla... què vol dir amb els clàssics?
2. Ho puc buscar al diccionari? Clàssic: ....
Pels demés:
1. Perquè no t'oxiden com la Coca-cola. (però et cremen per dins)
2. Perquè no et maten com el tabac. (però et deixen sense alè i et parteixen el cor)

Il seno nudo

"Il signor Palomar cammina lungo una spiaggia solitaria."
Avui camino per un espai desconegut. Intento observar el món com aquell que observa una sina nua, com aquell que pretén posar cada cosa al seu lloc. He deixat al calaix, tancats en clau, els prejudicis, les convencions socials.
Miro el món, una, dues, tres, quatre vegades. Vaig i vinc, el visualitzo des de tots costats, l'analitzo amb respecte... però igual que la banyista solitària que mostra la sina nua, el món es tapa, rondina, s'allunya sacsejant les espatlles fastiguejat, "come sfuggisse alle insistenze moleste d'un satiro".
Palomar. Italo Calvino, sempre Calvino.

dilluns, 22 de juny del 2009

Pirene

...ara que la neu davalla fins la mar, més m'estim recordar un grec compassiu davant l'estimada morta per Gerió, que un grec piadós davant el suïcidi d'un amor no correspost...
...així Hèrcules, després d'acabar amb la vida del gegant de tres caps, va construir el mausoleu que observem amb nitidesa aquest matí de tramuntana...
...tan sols una prova d'amor, res més que unes muntanyes eternes on ressonarà el seu nom...
"Digué, i la mort, amb freda besada geladora,
li empedreeix i deixa per sempre el llavi mut,
i vora el sec cadàvre lo grec sospira i plora,
com abre a qui ses branques florides han romput."
L'Atlàntida. Jacint Verdaguer

Iniciem les ficcions

Jo no sóc l'Irineo Funes, no sóc aquell "Funes el memorioso" que en caure del cavall ha perdut la capacitat d'oblidar, no, no sóc res més que un lector funestament desmemoriat. L'Irineo em recorda que no sóc res més que un cec, un sord, un boterut, en definitiva, un desmemoriat absolut. Un home que porta vint-i-nou anys mirant sense veure, escoltant sense sentir, oblidant-ho tot,... gairebé tot,... Aquest bloc esdevé un petit racó memorístic, aquí hi trobaré un lloc per recordar, per deixar escrit allò que demà oblidaria després d'un nou somni fugisser. De moment, i per no caure malalt d'hipermnesia, només recordaré lectures, llibres, relats. Ho faré sense precisió, sense convertir-me en Mendel, el de los libros (Stefan Zweig), ni, encara menys, en el meu estimat Funes el memorioso (Ficciones. Jorge Luis Borges)