divendres, 25 de setembre del 2009

Novel·les juvenils

I ara toquen les novel·les juvenils. Perquè també em faig acompanyar per joves lectors, un cop al mes, vuit mesos a l'any. Amb ells comparteixo lectures, escriptors, inquietuds, potser un simple espai de trobada. Sobre la tauleta hi trobem El palau de mitjanit del Zafón i la Màgia d'una nit d'estiu de la Carranza. Comença una nova aventura: destigeu-me sort.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Blau de Prússia

Cada cop que el lector es troba amb un personatge marcat per la mort, el lector es trasbalsa.
El lector ha llegit una novel·la negra: amb un crim (transfronterer), un policia andorrà (l'Andreu), una mossa d'esquadra (l'Alícia), una conxorxa política, un incendi, un robatori,...
(Feia temps que el lector no llegia una novel·la de gènere, una novel·la negra, feia temps que, abandonat el seu amic Camilleri, no s'endinsava entre investigacions policials).
Tot i la trama, doncs, tot i la investigació, la història real que s'hi amaga i la descripcio d'un país petit i particular, de la seva societat,... tot i això, el lector no pot deixar de trasbalsar-se per la presència constant de la mort de qui s'estima amb força.
La dona de l'Andreu va morir, fa temps, d'accident, per una fatalitat, per un seguit de coincidències de les que et fan creure en el mal fat, en aquell destí escrit per algun enemic ignorat, per alguna divinitat de justícia dubtosa.
De fet al llibre hi ha més d'un mort: la mort que s'investiga, la mort del perseguit, la mort dels més vells, però pel lector, i potser per l'autor, tot gira al voltant de la mort de la dona estimada, del seu record, de la seva llarga i impossible superació.

La difícil lectura del setembre

El nostre lector ha perdut la noció del temps. El setembre és un mes estrany, un mes on s'acumulen les intencions lectores i les responsabilitats del dia a dia, es un mes de difícil lectura, de llibres mig oberts, de llibres mig tancats. En aquests moments s'acumulen al sofà uns quants títols, tots ells començats... - Aurèlia. Gérard de Nerval. Ed. Columna, 1985. - Es va fent més i més tard. Antonio Tabucchi. Ed. 62, 2001. - Els jugadors de whist. Vicenç Pagès. Ed. Empúries, 2009. - Orlando furioso. Ludovico Ariosto. Ed. Nacional, 1984. Un d'ells acabat de llegir, mig calent encara... - Blau de Prússia. Albert Villaró. Ed. Columna, 2006. (Podeu seguir la seva lectura al proper post) El lector ha perdut aquell ritme imparable de l'estiu. Les seves lectures habituals, les que s'ha dividit mentalment pels propers dies, s'han barrejat amb els llibres dels clubs de lectura que, per un seguit de despropòsits, condueix. Una part del temps reservat per la lectura estiuenca ara l'ocupa la feina, els estudis a distància, les feines domèstiques, l'esport,... algú ha notat que els dies són, descaradamet, més curts? El lector mirarà d'adaptar-se amb rapidesa, serà una tasca difícil, potser d'unes setmanes, però de ben segur que continuarà el seu camí.

dimarts, 8 de setembre del 2009

El llibre de color verd

Avui trobem el nostre llibreter fent recompte del que ha venut: uns quants punts de llibre sobre obres de Picasso, Cézanne, klimt,...; un parell de làmpades de braç articulat per llegir estirat al llit sense interrompre el son de la parella; un aguantallibres antropomorf i llibres, és clar, una pila de llibres. Entra un client, és dels habituals, un pesat que sempre porta els papers molls: - Bon dia, que teniu una novel·la... d'un autor de l'europa de l'est... sí home, aquell de la portada verda. Sí, d'això n'estic segur, la portada és de color verd. El títol no el recordo, miri que ho tenia apuntat en algun racó... El llibreter no mou ni una cella, ja se l'esperava aquesta, i que consti que no és la primera vegada que troba un llibre pel color o la il·lustració de la portada. Avui, però, està cansat, decideix allargar la conversa per no semblar mal educat. Fa un parell de preguntes sobre la possible editorial, sobre alguna paraula a l'atzar que el client pugui reproduir i l'ordinador identifiqui com a paraula clau. Res. És evident que avui no se'n sortirà, no està inspirat i tampoc té esma per buscar entre records. El client marxa una mica decebut, però de ben segur que tornarà aviat. Abans de creuar la porta, però, l'home remena entre volums escampats sobre la taula i, de cop, esclata de joia. - És aquí! Veu, era aquest el llibre que buscava! El nostre llibreter, està realment cansat, mentre embolica el llibre per regal ja no se l'escolta, tan sols observa la portada de tons càlids, la del llibre de l'autor asiàtic que no suporta.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Ulisses -Segona part-

Un cop va rebre l'exemplar dedicat per la Dolors, el nostre lector ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, després Dublineses, més endavant Giacomo Joyce, també un estudi anomenat James Joyce, cien años y un día (Ulises y el Bloomsday), i finalment, la delirant traducció de l'inintel·ligible capítol de Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle; a més de les 189 pàgines introductòries del volum regalat, amb les quals va poder seguir el mínim argument de la novel·la que l'obsessionava, les seves possibles interpretacions de literatura comparada (especialment amb l'Odissea homèrica), les diferents tècniques narratives utilitzades, la manipulació i joc constant del llenguatge, les infinites al·legories, metàfores, picades d'ullet i cites vàries. Finalment va acudir a xerrades sobre l'autor a la universitat més propera i es va ajudar de les noves tecnologies per recollir més i més informació. Tot i així, confessa, malauradament, no saber res de la llengua anglesa, desconeix la cultura i història irlandesa i, és evident, que no ha tingut mai memòria per massa res. Després de tot plegat escrigué: L'Ulisses és, definitivament, un llibre gruixut, voluminós. Joyce és un visionari. (que no hem d'interpretar com a velada referència als seus problemes oculars) Bloom un antiheroi. (un veritable heroi contemporani) Ell, ell,... res de res. Al cap i a la fi, encara avui, torna a confessar no entendre-hi ni un borrall, bé, potser un borrall sí, però no gaire més.