dissabte, 16 d’octubre de 2010

Oh lector!, jo no't voldria pas massa intelectual

Avui el lector llegeix un "Breu proleg de l'autor, amb unes paraules que no són de l'autor". “Oh, lector!, jo no't voldria pas massa intelectual; jo no't voldria pas massa profond; jo desitjo que tinguis l’enteniment fresc y el cor senzill, o al menys que de petit t’hagis amagat d’estudi i que servis intacta aquella afició al blau del cel y al verd de les montanyes que't feien avorrir els llibres, els mestres y les aules.” El lector creu ser el lector que demana Prudenci Bertrana a l'edició del 27 de setembre de l'any 1911 de Proses Bàrbares. (la té a les mans i fa una flaire!) Al llibre hi apareix una descripció de Sant Pere Pescador, una descripció de la seva gent, del paisatge empordanès d'aiguamoix, amb fems i palla pels carrers. Un breu i vivent retrat de la terra de tramuntana. Les Proses bàrbares faran 100 anys i el lector en prepara un breu article per celebrar-ho.

2 comentaris:

  1. Particularment, si hagués de parlar "De les belleses de la Naturalesa i el meu gaudi" no se m'acudiria parlar de Sant Pere Pescador, probablement perquè el conec molt poc, tot i que de fa un temps hi viuen dues persones a les quals estimo amb tota la meva ànima. Amb tot, segur que, per pura militància, hi defensaria qualsevol cosa que anés en contra dels intel·lectuals d'estar per casa. Potser només se m'acudiria que, després d'una bona tramuntanada (i d'aquestes n'he viscut un tip), "mai de la vida no heu estimat el foc i la conversa com en aquells instants, en els quals la vostra roba encara porta flaires del joncar i els vostres llavis són balbs i les vostres orelles vermellegen com cirerets."

    ResponElimina
  2. Teniu raó... “A cop d’ull, res tan manyac ni tan dòcil a la petja de l’home com aquella planúria austera, coberta de joncs i mates de salats on pasturen l’herba insípida ramades de bestiar, eugues ventrudes i bous peluts i magres.”... tot plegat una míca ensopit, però, ai las!, "en dies de tempesta, les fotges negregen en les gorgues; les perdius rascles passen acarrerades i rabents; els ànecs, als quals el mar enfurismat no dóna habitament, revolen seguint indecisos i desconfiats; les fredelugues voleien per les closes com trossos de paper, a mercè de les regolfades de l’oratge, i, molt enlaire, seguint una ruta sols d’ells coneguda, passen grans camallargs d’ales amples com llençols, el coll estirat, les potes enrera, marxant en ordre, com un rengle de misterioses creus fugint de la terra, devers regions ignotes.”

    ResponElimina