dilluns, 19 de març de 2018

Tendra era




He llegit l’últim poemari d’en Pons Alorda i he pensat que seria bo escriure’n alguna cosa.

-        Diuen que és provocador, irònic, que ens parla del que significa escriure poesia i que recerca transcendir. (cites i idees d’Eduard Sanahuja).

-        Jo dic què és un tou, un ésser tendre, un home enamorat de la vida, “el problema és la mort”, que se sap etern en la paraula.

-        Parla clar i fort, escup i ens increpa, com si nosaltres fóssim justament aquesta vida que l’enamora i el fa patir. He visualitzat el bo d’en Jaume C. col·locant-se uns elèctrodes als ous, cridant, escumejant, buidant el pap sense aturador, només “perquè ens (el) consolin”.

-        L’Alorda és capaç de tot, “sols perquè” algú, qui sap qui és algú?, li va dir que “no podia sucumbir”. Ho veieu con n’és de tendre!

-        En Pons és un bon samarità, generós com cap altre. S’obre l’estómac per nosaltres i ens revela la llum. Ho fa encara que no li demanis: “No em demanis miracles. / Jo te’ls regalaré ben igual.”

-        Jaume C. Pons Alorda m’agrada, no escriuria mai com ell, però m’agrada. Ha après a viure poètica i intensament, lo de la mort potser que ho deixi per més endavant. Llarga vida al poeta: “Deixa’m morir una estona més, / ara que n’he après”.


Epíleg a mode de conversa de bar de poble empordanès agafada al vol:

(Els dos protagonistes mengen ronyonets a la paella, volta i volta, com cada diumenge, no com aquella colla d'escolàstics pixapins que només n'endrapen pel Bloomsday).

-          - Escolta! Has llegit l’últim d’en Pons Alorda?
-          - Qui? Aquell que ha fotut la traducció de La llibreria amb paraules inventades (coi de mallorquins...)!?
-          - Noi, no fotis, que també ha traduït en Whitman, eh?
-          - Ja, jo a en Whalty el llegeixo en original!
-          - Doncs ha fotut un poemari especularment espectacular!
-          - Va, deixa’m tranquil, tros d’ase. Jo soc més de la Gual.

Fi

Cap comentari:

Publica un comentari