dimecres, 21 d’octubre de 2009

L'aleph

"[...] En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerabe fulgor. Al principio la creí giratoria, luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espaco cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi [...] vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph y en el Aleph la tierra,vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan lo hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. [...]" Aquesta és la part central d'una breu narració, d'un conte genial, potser el més conegut de l'escriptor argentí. El lector ha llegit aquest conte moltes vegades, l'ha llegit per primer cop fascinat per aquella esfera, algunes vegades, més tard, interessant-se per aquella Beatriz Viterbo, així, quan ja va saber de memòria aquella frase inicial "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, [...]", va voler conèixer aquell final esplèndid "¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz". Alguna altra vegada l'ha llegit per fer-ne un innocent treball universitari, un treball que aspirava a la crítica literària i que es va quedar amb unes simples impressions personals. Les consqüències d'aquest anàlisi es poden comprovar a les pàgines en forma de notes, totes elles escrites amb llàpis, a voltes en català a voltes en castellà: - Unes marquen les prolepsis i analepsis, les tècniques retòriques, els canvis de temps verbal. - Altres palren de la veu narrativa, l'estil directe i indirecte alternant-se, de la presència d'un tal Borges, narrador principal. - El lector també ha marcat un parell de fragments que vessen de metaliteratura. - Ha esbrinat qui era Paul Fort: poeta simbolista francés, obra d'inspiració popular o Goldoni: comediógrafo italiano, sustituye la Comedia dell arte por un teatro más vivo y natural. - Ha anotat que un "alfaor santafecino" és un dulce de Santa Fe (Argentina), que la "torre albarrana" és un baluarte de una muralla o que la "vieja casa inveterada de la calle Garay" és antigua y arraigada. - Puntualitza, referint-se a l'Aleph, que Estela Canto considera que era un calidoscopio, l'excusa del relat. - Acaba amb una noteta amb lletra minúscula, una breu anotació al paràgraf final, com si no s'ho acabés de creure: la reflexió final el porta fins al punt de partida: l'oblit progressiu de Beatriz. El lector repassa el que va apuntar fa uns anys i comprèn que el conte, tot i el que diguin els entesos, els crítics i els lletraferits, no és res més que una excusa per no oblidar, per no perdre allò que estimem, l'univers inconcebible, difícil de concebre, de creure. Just abans de tancar el llibre que té entre les mans, el lector pensa en aquest bloc i somriu lleugerament.
PD a la imatge: fa anys que relaciono Escher, l'Aleph i Borges, no ho sabria explicar del tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada