divendres, 18 de febrer de 2011

Banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra

El lector ha acabat de llegir L'òpera de Vigata, una novel·la fresca, una tragèdia amb la que et fots un bon fart de riure, una història de passions, d'òpera, de màfia siciliana, de morts i cardamenta desenfrenada, de banyuts de Sodoma i putarrangues de Gomorra, de ets i uts i malentesos, un retrat de l'illa al més pur estil Camilleri. El lector, sempre que llegeix Camilleri, sigui acompanyant en Montalbano o no, s'ho passa de collons, teta, de puta mare! A més, cap al final, es troba amb aquell capítol que comença: "Si una nit d'hivern pregona, ja fosca per natura, amb pluja i llamps i trons, un viatger s'hagués trobat passant per la plaça on s'erigia el teatre nou de Vigata, en veure el desgavell enmig del qual es trobaria, fanals arrencats, parterres destrossats, vidres trencats, soldats a cavall corrent cap aquí i cap allà, carruatges amunt i avall enduent-se persones ferides o senyores desmaiades i sentint trets llunyans, veus ara planyívoles o ara enrabiades, precs, crits d'auxili i renecs, de seguida esperonaria el cavall per escampar la boira d'allò que amb tota la raó podria considerar una revolta." I de seguida recorda que: "Si una nit d'hivern un viatger, fora de la població de Marlbork, abocant-se per la costa espadada sense témer el vent ni el vertigen, mira a baix on l'ombra es fa més densa en una xarxa de línies que s'enllacen, en una xarxa de línies que s'enstrecreuen sobre la catifa de fulles il·luminades per la lluna entorn d'una fossa buida: -Quina història allà baix espera la seva fi? -demana ansiós d'escoltar el relat." I així uneix dos dels seus preferits i acaba la novel·la cofoi, content com unes pasqües.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada