dimarts, 29 de novembre del 2011

L'asfixia proustiana o com no perdre l'alè llegint les desventures d'en Swann


Que Proust era asmàtic i que aquest fet li va causar la mort és cosa coneguda.

Que la seva prosa és asfixiant, amb frases inacabables, ens pot portar, a part d'abandonar el llibre només començar, a múltiples comentaris: si Proust escrivia com respirava, si Proust ens asfixia volgudament, si la mort propera el va portar a escriure en plena bogeria creativa, potser un pèl desordenada, si patatim patatam,...

Ahir vam comentar Un amor d'en Swann, edició d'El cercle de Viena, segona i tercera part del primer volum de A la recerca del temps perdut. Una petita part de la més representativa obra literària del segle XX (segons els cànons!).

Molts van malair Proust i el seu estil, molts no van passar de les primeres pàgines, alguns van arribar al final, algú altra va decidir llegir pàgina sí, pàgina no.

Swann és un faldiller que s'enamora bojament d'Odette, la repudia i l'estima a parts iguals. La gelosia d'en Swann és digne d'estudi clínic.

Odette és una mantinguda, una bona amant de molts amants.

El relat és un retrat decadent de la societat aristocràtica i burgesa de París, durant els anys vint. És, també, un llarg estudi psicològic. És, en definitiva, una evocació del "temps perdut".

El caràcter del protagonista evoluciona en tres moments clau, tots tres escoltant la mateixa Sonata per a violí i piano, composada per Vinteuil, un músic inventat que amaga a César Frank, Saint-Saëns, Wagner o Faure.

Swann viu l'enamorament, la gelosia i el desengany amorós per acabar confessant:

"Quan penso que he malbaratat anys de la meva vida, que vaig voler morir, que el meu amor més gran l'he sentit per una dona que no m'agradava, que no era el meu tipus!"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada