Llegeix en somnis, escriu dormint

Quan ell llegeix espera gaudir i comprendre; quan ell escriu espera fluir i ser llegit.

Quan ell llegeix no vol dormir, vol somninar; quan ell escriu vol que els somnis es facin realitat.

Quan ell llegeix vol passar pàgina i sorprendre's; quan ell escriu vol la pàgina i el punt final.

Quan ell llegeix vol recordar i gairebé somriure, quan ell escriu vol somriure i ser recordat.

Llegeix en somnis i escriu dormint.

Calders: metamorfosi patètica

Quan Apol·lo persegueix a Dafne aquesta acaba convertida en llorer. Les seves fulles ornaran, per sempre, els seus cabells:

"Tot just acabada la pregària, un pesat entorpiment li envaeix els membres, els seus pits delicats comencen a ser envoltats per una fina escorça, els seus cabells creixen transformant-se en fulles, els seus braços en branques; els peus, suara tan àgils, queden fixats a terra, convertits en arrels immòbils, el seu cap esdevé una copa d'arbre. Només queda d'ella la seva bellesa resplandent." 

La cursa esdevé angoixant i apassionada, les arrels la fixen eternament, però sempre en restarà la seva bellesa inicial.

Quan el protagonista de l'Hedera Hèlix compra una heura de creixement extraordinari acabar convertit en un manyoc de tiges:

"Quan ja era gairebé a la porta, les arrels arribaren a terra i s'hi van clavar, convertint-me en una mata d'herba. Un manyoc de tiges es va dividir sota la meva barba, pujà la meitat per cada galta i en arribar al cap s'uní novament i va trenar-se, de manera que em va serrar de dents i no podia emetre cap so."

La cursa fins a casa és del tot patètica. La paròdia és un fet i només en restarà la corbata, causant de tal dissort.

Calders dantesc

Perquè em digué: "Si, havent arrabassat
un brot, el tronc amb la ferida deixes,
no seguiràs pensant el que has pensat."

Que el lector digui que Calders va llegir Dant és dir ben poca cosa.

Que el protagonitsa de l'Hedera Hèlix, un cop convertit en arbre, et faci pensar en els suïcides condemnats al  cercle setè, rotllo segon et pot definir com a lector obsessiu.

Que Calders iniciï el seu conte Un estrany al jardí dient: "Tot just al punt d'haver recorregut la meitat del camí de la vida,..." et converteix de nou en un lector intuïtiu.

Algú pot pensar que des de llavors el lector...

"Tan sols mirava les pàgines sense participar-hi, sense goig i sense entendre-hi res: no aconseguia que les lletres es convertissin en paraules, que les paraules esdevinguessin imatges, i que les imatges fossin seqüències de vida."

... algú ho pot imaginar, certament, però qui sap si l'encertaria?

Text extret del tercer conte del recull L'atzar favorable de Ponç Puigdevall.

Guia per no llegir

 
En Charlie Joe Jackson és un jove no lector que ens dóna consells per no llegir, el consell número tres diu així:

"Sempre hi ha mètodes per no haver de llegir. Aquí en tens una breu llista:

1. Dormir

2. Endreçar l'habitació.

3. Fer veure que endreces l'habitació. Matís important.

4. Sortir a jugar a fora. Als pares els hi encanta que surtis a jugar fora de casa.

5. Tocar un instrument. Encara que no el sàpigues tocar, als pares els encanta que assagis sense haver-te hagut de clavar uns quants sermons.

6. Menjar alguna cosa. (Aquest és el meu preferit.)

7. Fer que el gos es mengi el llibre. Guai, eh?

8. Netejar els vomitats del gos. Ecs! Però millor que llegir. 

9. Guillar de casa. (Només en casos extrems.)

10. Al·legar demència. Que t'has trasctocat, vaja."

També ens adverteix que llegir no ens ajudarà a triomfar a la vida, que llegir engreixa, que llegir fa perdre la vista o que si volem agradar a les noies val més que no llegim!

Tot i això, en Charli i els seus lectors no deixen mai de llegir... arribarem a al·legar demència, trastocats de tant llegir!

Lector comatós

He escollit aquest fragment, no per la masturbació sanguinolenta, l'herva fumadora o el matoll com a llit improvisat.

L'he escollit per la sonorització de comatós i per l'ús de l'adjectiu plural de l'indefinit qualssevol.

Sóc lector filòleg, no un pervertit:

"Em masturbava fins que em sortia sang. Repassava tot de cares mentalment buscant-hi mostres de bellesa severa i de rectitud. L'herba em vessava pels porus. Bevia fins que quedava comatós i em despertava en un matoll o una presó qualssevol." A la caça de la dona. James Ellroy. Angle Editorial, 2011; p. 48.

Continuo investigant entre frases curtes i seques.

Cada primavera llenço llibres

Després de tenir-la als dits desenes de vegades, he llegit la correspondència de HH i Frank Doel.

Us deixo un fragment sobre un tema recorrent i a voltes problemàtic: l'espurga de llibres i la relectura.

"Faig neteja de llibres cada primavera i llenço els que no tornaré a llegir, de la mateixa manera que llenço roba que no em tornaré a posar. Tothom se'n fa creus. Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se'ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se'n salten molts trossos. I MAI no llegeixen res una segona vegaa, amb la qual cosa al cap d'un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit. Però se'n fan moltes creus quan veuen que tiro un llibre a la parerera o que el dono. De la manera que ells s'ho miren, et compres un llibre, te'l llegeixes, el poses al prestatge, no el tornes a obrir mai més de la vida però NO EL LLENCIS! NO SI ÉS DE TAPA DURA! ¿Per què no? Jo, personalment, no puc pensar en res menys sacrosant que un mal llibre o fins i tot un llibre mediocre." Carta del 18 de setembre de 1952, escrita per hh, dins 84 Charing Cross Road. Helene Hanff. Empúries, 2002; p. 64-65.

De moment queda bastant fins a la propera primavera, en tot cas aniré fent recull d'obres dignes de ser estripades.

Bona lectura i bona neteja!

(In)comunicació i relacions (in)humanes

(Brau edicions. Narrativa contemporània, 1.)

A Germans, gairebé bessons hi trobareu un bon grapat de bons diàlegs i una manca de comunicació evident.

A Germans, gairebé bessons hi trobareu un munt de comparacions cinematogràfiques i una manca de sang i fetge que potser esperem en va... quan tot sembla esdevenir, el lector va somniar, per un moment, amb un final apocalíptic, remake de Tarantino: un petita capelleta catalana, un casament improvisat acaba en bany de sang, assassinat de germans, cunyades, antics i nous amants, tots trinxats per la màfia russa... i tot solucionat... però l'autora ens porta per altres camins més (in)humans, amb uns personatges que no estimen i s'estimen encara menys.

El llibre me l'he empassat de cop, assegut al costat de la Basílica catedralícia de Santa Maria de Castelló d'Empúries: he sentit fàstics pels maquiavèl·lics i malaltissos germans Ester i Joan, compassió per la ximple de la Raquel, repulsió per l'aprofitat de l'Albert, curiositat pels russos, sí els russos tal qual,  i  li hagués fotut un bon clatellot al penques d'en Hans.

Finalment he comprès la (in)utilitat dels éssers humans, la seva (in)comunicació constant, aquella que els fa tirar pel dret sense comptar amb la resta: volent esdevenir herois reconeguts, es converteixen en ombres ignorades.

Només, doncs, em resta felicitar a la Mercè per la novel·la!

PD: finalment, el lector es pregunta... què carai representa la portada, o n'he perdut la referència o m'ha despistat en absolut?

M'ha semblat llegir, gaudir, copiar, recomanar

He tornat a llegir un llibre d'Amélie Nothomb.

M'ha semblat llegir sobre la relació entre humans, entre escriptor i lector, via epistolar.

He tornat a gaudir d'un text d'Amélie Nothomb.

M'ha semblat gaudir de la seva visió del món, del seu ego.

He tornat a copiar un fragment d'Amélie Nothomb:

M'ha semblat copiar un fragment sobre Robinson Crusoe, sobre l'altre, sobre la joia de conèixer i el perill que comporta.

"Coneixes algú, en persona o per escrit. La primera etapa consisteix en la constatació de l'existència de l'altre: pot ser que sigui una època de meravellament. En aquest primer instant som Robinson i Divendres a la platja de l'illa, ens contemplem, estupefactes, extàtics de saber que en aquest univers hi ha un altre tan altre i tan proper a la vegada. Existim amb més força en la mesura que l'altre se n'adona, i sentim un esclat d'entusiasme per l'individu providencial que ens dóna la rèplica. Li atorguem un nom fabulós: amic, amor, camarada, hoste, col·lega, depèn. És un idil·li. L'alternança entre identitat i alteritat (<És ben bé pastat a mi! És tot el contrari que jo!>) ens fa caure en l'estupor, en una exultació de nen. Estem tan embriagats que no veiem venir el perill.


I de sobte, l'altre és allà, a la porta. Desemborratxats de cop i volta, no sabem com dir-li que no l'hem convidat. No és que ja no ens agradi, és que justament ens agrada que sigui un altre, és a dir, algú que no és un mateix. Ara bé, l'altre s'acosta com si volgués assimilar-nos, o com si volgués assimilar-se a nosaltres."


He tornat a recomanar un llibre d'Amélie Nothomb.

M'ha semblat recomanar una forma de vida.

Contraban català

Fragment anotat de la gran novel·la El amor en los tiempos del cólera:

"... que ofrecían por debajo del mostrador cuantos artificios equívocos llegaban de contrabando en los barcos de Europa, desde postales obscenas y pomadas alentadoras, hasta los célebres preservativos catalanes con crestas de iguanas que aleteaban cuando era del caso, o con flores en el extremo para que desplegaran sus pétalos a voluntad del usuario." p.151-152 (Editorial Mondadori. Barcelona, 1999 ).

 A principis de segle XX, els catalans ja ho havien inventat tot!