Un cop va rebre l'exemplar dedicat per la Dolors, el nostre lector ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, després Dublineses, més endavant Giacomo Joyce, també un estudi anomenat James Joyce, cien años y un día (Ulises y el Bloomsday), i finalment, la delirant traducció de l'inintel·ligible capítol de Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle; a més de les 189 pàgines introductòries del volum regalat, amb les quals va poder seguir el mínim argument de la novel·la que l'obsessionava, les seves possibles interpretacions de literatura comparada (especialment amb l'Odissea homèrica), les diferents tècniques narratives utilitzades, la manipulació i joc constant del llenguatge, les infinites al·legories, metàfores, picades d'ullet i cites vàries.
Finalment va acudir a xerrades sobre l'autor a la universitat més propera i es va ajudar de les noves tecnologies per recollir més i més informació.
Tot i així, confessa, malauradament, no saber res de la llengua anglesa, desconeix la cultura i història irlandesa i, és evident, que no ha tingut mai memòria per massa res.
Després de tot plegat escrigué:
L'Ulisses és, definitivament, un llibre gruixut, voluminós.
Joyce és un visionari. (que no hem d'interpretar com a velada referència als seus problemes oculars)
Bloom un antiheroi. (un veritable heroi contemporani)
Ell, ell,... res de res.
Al cap i a la fi, encara avui, torna a confessar no entendre-hi ni un borrall, bé, potser un borrall sí, però no gaire més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada