Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 5.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 5.


Sinceritat.

"Eva - Roger - David / Roger - Eva - Begoña / Roger - Daniel - la consciència d'en Roger: tres triangels amorosos que no han esdevingut mai, tres triangles que desprenen una sinceritat sincera, plens de silencis i cadàvers a l'armari. 

L'amor de la gent que tu coneixes, quan aquesta gent se'n van cap a la quarantena, es converteix en un gos gros i fidel, dels que fan bona companyia, això és tot!"

Va de personatges:

- Els personatges de la Cuartiella provoquen empatia, això diuen, això he llegit. 

- Els personatges de Sinceritat no em cauen pas simpàtics, són dels que es mereixen un bon clatellot.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 4.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 4.

Taj Mahal. 

"Gent normal, gent que tu coneixes, gent que pot posar-li al seus fills Martí i Pol, el poeta més popular, més conegut. Aquesta és la gent com el lector, que compta fins a vint quan s'emprenya, recepta mèdica de la mare... o qui sap si ara pensarà en la brisa lleugera envoltant el Taj Mahal.

Amb M. Mercè Cuartiella sentim compassió, no és qüestió de ser bledes, és qüestió d'un estrany equilibri!"

Coses de bessons:

- L'obssessió pel bessons per part de la Cuartiella és un fet. 

- Que el lector és bessó n'és un altre. 

- En Martí i en Pol reben el nom al vuitè mes d'embaràs. 

- El lector i el seu germà van rebre els noms definitius quan van sortir, després de set mesos, ningú sabia que eren dos. 

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 3.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 3.

La Contxita i la senyora Concepció. 

"Que el pla de la senyora Concepció ja es veu a venir és tan clar com que pensem que tot acabarà com el rosari de l'Aurora. Les mentides no acaben mai bé, ens repetim, i un pla un xic poca-solta, que diu qui narra, encara menys... Però el ninot, el babau, fill del què diran, és ell i qui viu la gran aventura és la Contxita, i això només és el principi, perquè el relat és un tosset de vida, de fet un trosset immaculat!"

Recerca onomàstica:

- Immaculada. Orígen: Marià. Onom: 8-12. Abreviació de la Immaculada Concepció, delcarada dogma de fe per Pius IX.

- Damià. Orígen: Grec. Onom: 26-9. Germà de sant Cosme (v.). Significa "domador" o també "consagrat a Dàmia", sobrenom de Cíbele.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 2.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 2.

Sabates Vintage.

"Moralitzant, amb moralitat, amb sentència final, la que ens deixa el pocapena del cambrer impertinent [...] La vida, la nostra, la dels altres, la d'aquells que ens creuem pel carrer, la vida que ens expliquen i la que vivim, la vida, vaja! [...] La vida és per les hienes, no pas per nosaltres, de cap manera pels morts de gana i lectors com jo."

Tics d'autora i lector:

Cuartiella: "s'entesta en situar els seus personatges en ciutats ni petites ni grans, deuran ser mitjanes, sense cap atractiu especial, diu ella."

Lector: "s'entesta en veure els seus personatges, els de la Cuartiella, com a fills de la seves ciutats, les d'ella, sense cap atractiu especial, diu ell"

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 1.

Gent que tu coneixes. M. Mercè Cuartiella. Diari de lectura, 1.

[Inicio una sèrie de tretze entrades dedicades a la darrera obra de M. Mercè Cuartiella: el recull de contes Gent que tu coneixes, Premi Mercè Rodoreda 2014.

Tretze entrades que em portaran fins a les 12.00 h. del diumenge 22 de març, quan presentaré l'obra a la Llibreria Vitel·la de l'Escala.]

A l'acabar el primer conte del recull de M. Mercè Cuartiella escric quatre paraules, el primer que em ve al cap... aquest serà un diari de lectura personal i sense importància, per això i per res més el faig públic.

Jo vaig veure morir l'Amèlia Vidal.

"Aquest primer conte m'ha colpit, perquè la mort colpeix i la mort anunciada i ridícula potser més, perquè l'espero, la noto, la sento a prop i quan, a la fi, se'm fa present torço el rostre, tenso els braços, les mans estrenyen fort el llibre i estic a punt d'escopir al terra alguna cosa semblant a la ràbia que sento per un fet tan inoportú i fatídic. Tanco el llibre un moment, una estona que no sé quan durarà, per agafar aire i continuar."

Fragments relacionats:

"... notava el presagi d'una desgràcia, encara que mai no hagués pogut predir quina." Gent que tu coneixes. p.17

"Tampoco Santiago Nasar reconoció el presagio." Crónica de una muerte anunciada p.11

Bones històries i edicions de merda

Quan el lector agafa un llibre ho pot fer per diferents raons: potser per l'autor a qui coneix o vol descobrir, potser per una recomanació que seguirà a ulls clucs o amb cautela segons qui la faci, potser per una portada cridanera o potser per portar la contrària a algun moviment de masses.

A vegades, fins i tot, el lector es decideix per una bona història.

Aquest darrer cas és el que ens ocupa avui: La millor oferta de Giuseppe Tornatore sembla una bona història, no parlem de la pel·lícula que el lector no ha vist.

"Un famós crític d'art amb certes reserves cap a les dones, una noia que no ha sortit mai de la seva habitació, un jove expert en autòmats i l'amor que tot ho capgira."

La història atrau al lector que llegix amb avidesa, tot i que s'encalla alguna vegada a causa d'una qüestió que el treu de polleguera: 

....

p. 8-9 … a causa d’un seguit de greus problemes psicològics, vivia reclosa a casa de por de caminar pels carrers i barrejar-se  amb els altres. 

p. 50 Mentre transcrivia les dades, en Virgil va intuir que ella l’espiava per forat del pany.
....

Al lector li rellisca si tot plegat es deu a una mala traducció, a un error de transcripció, a una falta de corrector o al càstig dels déus. Al lector li sua si l'Editorial Anagrama s'ha decidit a publicar en català i tot just comença, potser l'any vinent ho faran més bé pobrets!

El lector està fart que li prenguin el pèl i només pensa que les bones històries no es mereixen edicions de merda.

Convidar a llegir drames i tragèdies.

 
Quan al lector li ofereixen presentar Rèquiem per a contrabaix diu que sí sense pensar-s'ho.

Dimarts 20, a les 19.00 h.
Sala d'actes de la Biblioteca Fages de Climent.
Amb la presència de l'autora, Mercè Saurina, el mestre contrabaix Josep Quer i el jove pianista David Armengol.

Quan acaba de llegir la breu novel·la creu que s'ho hauria d'haver rumiat abans.

El lector ha quedat trasbalsat, té un gran buit a l'estómac.

Uns dies després torna a llegir el text, es deixa portar pel lirisme de l'obra, tornar a commoure's, a patir. Observa amb sorpresa com la veu narrativa l'ha portat cap a on volia: sentir-se a prop d'ella, odiar-lo a ell, plorar per la nena.

El final imprevist en la primera lectura, intuït en la segona, acaba per trencar-lo per dins.

El lector té escrits els agraïments, el prèambul, el que sap i el que diuen de l'autora, la definició de rèquiem, els capítols breus i de títols tristos, els sentiments (tensió, ràbia, odi, desesperació, dolor, impotència, pena,...), els personatges (també el de Can Ginesta), els temes i alguns fragments a comentar.

Així és com ha anat: http://goo.gl/CSR6Wy

La llentia viatgera: la clau de volta de tot plegat

A veure si ens entenem... dir que en Pagès, després de l'excel·lent rebuda dels Jugadors de whist (2009), ha consolidat la seva carrera literària amb Dies de frontera (2014), és una prova evident que algú no s'ha llegit La llentia viatgera (2013)!

Molts lectors potser no saben que existeix, d'altres l'obvien per ser un conte infantil, alguns l'han fullejat i ja està bé, però hi ha qui l'ha llegit i rellegit. 

La llentia igual que molts dels personatges de Pagès és aparentment irrellevant, una trista llentia avorrida.

Diu, el propi Pagès, que escriu en capes, el conte no n'és pas una excepció: el poden llegir els nens, els joves i els adults, tots i trobaran la seva capa.

Confessa l'autor, en termes d'escriptura, que tracta de no repetir-se, però també de no canviar massa: els lectors de Pagès poden estar tranquils, en aquesta història el reconeixeran .

Però anem al gra:

Si l'última novel·la de Pagès l'han definit de carretera, la de la llentia diríem que és aèria, volant d'un lloc a l'altre empesa pel vent. De fet tots els personatges de Pagès fan un viatge semblant, amunt i avall, en línies més rectes o corbades, per mons coneguts o per descobrir, però inevitablement tots arriben al punt de partida. El lloc és el mateix, però ells han canviat. El viatge d'Ulisses no és un tema nou, però és el més proper a la vida. 

"Sento que el meu viatge ha acabat i que he arribat on havia d'arribar. Aquí sóc feliç i no enyoro cap de les meves aventures."

"... havia hagut de viatjar d'un costat a l'altre per descobrir que enlloc no se sentiria tan bé com al seu propi hort."

El narrador de Dies de frontera ens recorda sovint que estem llegint una novel·la, fins i tot ens recorda que el lector també forma part d’una novel·la. No cal que us digui que la Berta, quan escolta els contes impossibles de l'avi Martí, té el pressentiment que d'una manera o altra també en forma part.

Vicenç Pagès Jordà ha guanyat el Premi Nacional de Cultura 2014, molts diuen que no l'hagués guanyat sense la frontera i el whist, jo sense la llentia no li donaria.

Llegir un bon llibre

Quan tens la certesa que tothom s'atreveix a escriure un llibre, quan el més trempat i el menys dotat publiquen els seus textos, fan presentacions i parlen de literatura, quan tens el convenciment absolut que allò que has llegit és una bona merda, quan això et passa pots estar de sort i refugiar-te en un bon llibre que l'encerti:   

"Siempre he tenido la impresión de que es mejor leer un buen libro que escribir un malo i pobre." La libreria ambulante. Christopher Morley. Editorial Periférica, 2012. p.79

Els llibres: una fruita prohibida

 
El lector llegeix un dietari escrit amb l'ànima, una peça literària vital i intensa, uns fragments profunds sobre el present i el passat.

El lector en podria copiar qualsevol fragment, n'hauria subratllat la totalitat de l'obra.

El lector, amant del llibres, es decideix per la fruita prohibida. Viure l'exili, la buidor del Silos, podria ser més suportable amb un llibre entre mans:


"15 de juny del 1983

Una d'aquestes noies em va començar a deixar llibres. D'ençà que havia marxat de Fiume, a part de la Ilíada i l'Odissea, que vaig estudiar a l'escola, no n'havia llegit cap més. Els llibres del papa encara estaven ficats en baguls en un dipòsit, al col·legi només hi havia alguns volums edificants, l'oncle Alberto no tenia biblioteca. Els llibres, per tant, em semblaven una fruita prohibida. Quan en tenia un a la meva disposició, em passava hores llegint, àvida i gelosa, estirada al divan de la meva cel·la entre pesants lones que feien olor de pols, indiferent a la calor estival, totalment allunyada de la realitat circumdant.
La meva amiga em va deixar també Guerra i Pau, que va ser per a la meva desencisada adolescència una revelació i es va convertir en la mesura secreta de totes les meves aspiracions i el meu ideal de vida. 
Em vaig enamorar de la Nataixa, la Maria, la Sònia, del príncep Andrei, de Pierre Bezukhov. Amb ells vaig plorar i vaig somiar. La vida al Silos em semblava més suportable si al final la Nataixa es casava amb el Pierre i es convertia en una mare de sòlids malucs, si el príncep Andrei moria mirant la profunditat del cel que tenia sobre el cap i la Sònia es pintava un bigoti amb negre de fum en aquella cara bonica encesa de passió. 
La vida, doncs, a fora, era gran, bonica, dolorosa i sagrada i un dia jo l'atraparia. "

Marisa Madieri. Verd Aigua,. Editorial Minúscula, 2010. p. 98.