El lector llegeix un dietari escrit amb l'ànima, una peça literària vital i intensa, uns fragments profunds sobre el present i el passat.
El lector en podria copiar qualsevol fragment, n'hauria subratllat la totalitat de l'obra.
El lector, amant del llibres, es decideix per la fruita prohibida. Viure l'exili, la buidor del Silos, podria ser més suportable amb un llibre entre mans:
"15 de juny del 1983
Una d'aquestes noies em va començar a deixar llibres. D'ençà que havia marxat de Fiume, a part de la Ilíada i l'Odissea, que vaig estudiar a l'escola, no n'havia llegit cap més. Els llibres del papa encara estaven ficats en baguls en un dipòsit, al col·legi només hi havia alguns volums edificants, l'oncle Alberto no tenia biblioteca. Els llibres, per tant, em semblaven una fruita prohibida. Quan en tenia un a la meva disposició, em passava hores llegint, àvida i gelosa, estirada al divan de la meva cel·la entre pesants lones que feien olor de pols, indiferent a la calor estival, totalment allunyada de la realitat circumdant.
La meva amiga em va deixar també Guerra i Pau, que va ser per a la meva desencisada adolescència una revelació i es va convertir en la mesura secreta de totes les meves aspiracions i el meu ideal de vida.
Em vaig enamorar de la Nataixa, la Maria, la Sònia, del príncep Andrei, de Pierre Bezukhov. Amb ells vaig plorar i vaig somiar. La vida al Silos em semblava més suportable si al final la Nataixa es casava amb el Pierre i es convertia en una mare de sòlids malucs, si el príncep Andrei moria mirant la profunditat del cel que tenia sobre el cap i la Sònia es pintava un bigoti amb negre de fum en aquella cara bonica encesa de passió.
La vida, doncs, a fora, era gran, bonica, dolorosa i sagrada i un dia jo l'atraparia. "
Marisa Madieri. Verd Aigua,. Editorial Minúscula, 2010. p. 98.
