Der begrabene Leuchter

He començat a llegir l'últim llibre de Jaume Cabré, només les primeres pàgines, la biblioteca me l'ha deixat trenta dies, fins al cinc del mes que vé, hi ha cinc lectors esperant.

Només he llegit quaranta planes de les mil, però ja tinc ganes de dir-ho i d'apuntar alguna cosa, com aquest fragment:

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.

- Qui és Stefan Zweig?

El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vag saber una mica qui era." p.15

Si no vaig equivocat la novel·la El canelobre enterrat no té traducció en català. Edicions en castellà n'hi ha unes quantes, la més recent de 2007, a la col·lecció El Acantilado.

No sé quin paper jugarà aquest manuscrit al llarg de la novel·la, intueixo que la seva presència no és gratuïta, espero no equivocar-me i descobrir-ho ben aviat.

Rellegint Una tempesta

Després de gairebé dos anys em rellegeixo la novel·la Una tempesta d'Imma Monsó.

En parlarem al Club de lectura de Figueres, al 24 d'Octubre, i en vaig prenent alguns apunts.

La protagonista, Sara Surp, ens explica que no escriu, ella esborra. En estat sonàmbul emplena infinitat de fulls que l'endemà poleix per donar forma a la història. No sé si l'autora segueix el mateix sistema, però m'ha semblat veure, potser m'equivoco, que en una ocasió no esborrava bé.

Posem pel cas que volem saber l'edat d'un dels personatges, en Sergi:

"Com a estudiant de medicina, va demanar la plaça a la Universitat de Lleida [...] quan va acabar es va veure abocat a acceptar una beca a Boston, sort que només serien sis mesos, però d'allà va anar a acabar el doctorat a l'Institut Pasteur, a París, i després li van oferir una beca postdoctoral a Nova York  [...]¿Hauria aconseguit renunciar a anar-hi si no fos perquè, enmig de la presa de decisió, va morir el pare? [...] Finalment, la mort del pare, fa tres anys, va ser providencial." p.66-67

Sembla ser, com se'ns explica, que és un estudiant excel·lent i suposem que es va treure medicina en cinc anys (dels 18 als 23), una beca i un doctorat en poc més de quatre (27). La decisió de rebutjar un postdoc just quan el pare mor ens situa ara farà uns tres anys (30-31). Així, doncs, sense ser gaire primmirats diríem que en Sergi té, en el moment present de la narració, com a mínim 30 anys.

Poques pàgines més tard, se'ns diu, referint-se a la seva relació amb la Gemma:

"Hi ha col·legues que pensen que és una barbaritat, amb poc més de vint anys i amb la sort que sempre ha tingut amb les dones, fer-se monògam." p.95

Potser, com deia, m'equivoco, però aquest possible error es podria tornar a relacionar amb el sonambulisme literari de Sara Surp. A la pàgina 183 se'ns explica que les cartes que rebia de l'Hug eren plenes de paràgrafs sencers extrets dels seus llibres, però que ella mai no en va ser consceint.

Això d'escriure sonàmbul té els seus punts febles.

Un llibre en forma de maleta

"No em queixo de la pobresa que vaig passar. Si hem de fer cas a Hemingway, la pobresa és una escola insubstituïble per a un escriptor. La pobresa fa que l'home hi vegi clar. Etcètera. És curiós que Hemingway no se n'adonés fins que es va fer ric..." p.78

Si voleu llegir bones crítiques sobre la novel·la La maleta de Sergei Dovlatov, només fa falta que hi cliqueu.

Si voleu saber què m'ha passat llegint-la, només cal que continueu llegint:

A l'inici he rigut tres vegades, obertament. Quan ella m'ha dit de què rius? Res, només llegia. Que és divertida? No, bé sí, no ben bé, és que és molt irònic, absurd. Escriu com si no en sabés gota, explica com si no volgués explicar.  Ras i curt. L'ambient em fa pensar en els esperpentos de Valle-Inclán.

Més endavant he fet un munt de mitges rialles, dissimuladament. Ningú m'ha dit res.

Si voleu recomenar un llibre, no ho dubteu!

Relats, poesia i botifarra

He arribat a casa carregat:

- L'ocell a la cendra de Susanna Rafart.
- Cinquanta poemes de "Neue Gedichte" de R. M. Rilke.
- La maleta de Sergei Dovlatov.
- Veus de la nova narrativa catalana. Selecció i pròleg de Lolita Bosch.
- La botifarra i el rei parlador de Josep M. Solans i Roy.

He repassat el vocabulari sentit a casa i al bar: trumfo, mà, arrastrar, fallo i semifallo, manilla, pal, cantar,...; he llegit el primer relat de Dovlatov i, tot seguit, els poemes de la Susanna Rafart, m'agrada molt aquest, en especial el primer vers:

"Sota el fullam dormia el son l'ànima pura,

sense el tempteig lleuger dels escurçons de sang.

La gràcia madura al roig de les maduixes

moria extraviada abans de fer-se nit.

Què en van saber els xiprers de tan obscura alçada

si res no va ser dit i el cant es va fer aigua?"

He arribat a casa carregat, mes la tria era bona.

Polimnia



Polimnia. Musa de la retòrica.

Un tramvia anomenat text de Vicenç Pagès.

De moment em trobo a la pàgina 66.

Tècnica i/o talent, aprenentatge i/o inspiració, regles i/o muses,...

Recito una cita de les moltes que es citen:

"Sempre estic llegint articles d'altres escriptors que expliquen que ells mai no esperen la inspiració; s'asseuen davant l'escriptori cada matí a les vuit, tant si plou com si fa sol, encara que tinguin ressaca i un braç trencat, i posen fil a l'agulla. Encara que tinguin la ment en blanc o l'enginy aflebit, a ells que no els vinguin amb ximpleries sobre la inspiració. Els declaro la meva admiració i procuro mantenir-me allunyat dels seus llibres." Raymond Chandler.

Quan acabi el text d'en Pagès, rellegirem l'Ars Poètica d'Horaci: HO PROMETO!

Tres fragments

Tanco el llibre ara mateix, punt final. Tres fragments que he apuntat:

"Perquè això és una novel·la i t'estic mentint tota l'estona.
Vull que et resulti evident.
Vull que te n'adonis sense que jo no t'hagi de dir res.
(Res.)" p. 58

 Ara mateix us estic mentint, no tanco el llibre ara, el vaig tancar ahir.

"Per a cada text, per a cada viatge, una sola cançó.
I ell em diu:
Ja, és el mateix que els passa als nens. La psicòloga de l'escola de la meva filla em va explicar que per això ens demanen que els posem tota l'estona la mateixa pel·lícula en dvd. Perquè ja saben què passarà i els tranquilitza. Perquè els nens aprenen tantes coses cada dia que això és l'única cosa, per dir-ho d'alguna manera, que tenen la sensació de saber." p. 66

M'agrada explicar el mateix conte, una vegada i una altra, i, de cop, un altre dia, canviar el nom del personatge secundari, llavors ella protesta: "no, tiu, no, la marieta es deia Berta!".

"La por de la bogeria també és això: el cos partit d'un cuc que segueix arrossegant-se i deixa la meitat de si mateix al seu darrere sense adonar-se'n, sense girar-se, sense aturar-se. Salvar-se a pesar de tot. A pesar de tu. De tots nosaltes." p. 127

Aquesta imatge em regalarà una capítol.

Ara, escric; ara, llegeixo

El lector ha agafat el llibre Ara, escric de Lolita Bosch, el fulleja:

Solapa: enganxada a la coberta, apunt biogràfic.
Guarda volant: una il·lustració a tot color, un mico, d'hàbits hindús, llegint.
Full de respecte: en blanc.
Portadella: Ara, escric, al mig a dalt, Narrativa, 383, al mig a baix.
Portada: Lolita Bosch. Ara, escric, al mig a dalt, Editorial Empúries, Barcelona, al mig a baix, crèdits, al verso.
Full amb dedicatòria: Però per a la Lolita.
Sumari: Primer llibre: On obro, (tres caràcters japonesos) p. 11; Segon llibre: On tot està obert. ARA, ESCRIC, p. 95; Tercer llibre: On provo de veure, I NO RES, p. 225.

El lector es dirigeix, directament, al Segon llibre: On tot està obert, p.95, deixa de fullejar i llegeix: dues cites (Roland Barthes i María Moliner), un full, un proverbi hindú, primer capítol, un full, segon capítol, un, dos, tres, quatre, cinc fulls, després transcriu:

"Després de la publicació de La família del meu pare (Empúries, 2008), després d'aquests Mesos Silenci travessats únicament per la fletxa que ha estat Japó escrit (originalment: llibre vermell, 21 X 21, autoedició, 2008), m'han dit: I. que escrigui la segona part de la novel·la, 2. que deixi d'escriure durant un temps, 3. que escrigui amb urgència una novel·la falsa, 4. que faci poesia, 5. que parli de mi en prosa poètica sense cap intenció de crear sentit, 6. que publiqui Japó escrit, 7. que em senti lliure, 8. que no faci cas de cap pressió externa, 9. que em dediqui durant un temps a la literatura infantil, 10. que no pari atenció, que no escolti, 11. que pensi que darrerament he publicat massa i que no és bona tanta projecció pública, 12. que pensi en la meva carrera literària com si fos una estratègia." p. 108-109.

El lector segueix llegint, nou pàgines més. Després tanca el llibre.

Un llibre al camp de batalla

Avui el lector es decideix a penjar l'inici de tot plegat, potser així es deixarà de romanços i continuarà el seu camí pel camp de batalla, que la força ens acompanyi!!!:

"El jove soldat era sec i magre, semblava mort. El combat havia durat poc, «massa temps per a tots aquests cossos escampats» −vaig sospirar −, un bombardeig ràpid i calculat.

Jeia immòbil, a tocar d’aquell forat fumejant provocat per un obús. El vaig estirar per l’espatlla, girant-lo a poc a poc; m’enfrontava, per enèsima vegada, al rostre de la mort. Uns metres més enllà un llibre mig obert, perdut, gairebé intacte; les seves fulles ballaven, ara endavant, ara enrere, empeses per un aire irrespirable de metralla i sang. El vaig agafar, com aquell que recull un rosa en un jardí abandonat: El coronel Chabert. Honoré de Balzac.

Vaig arribar a Sarinyena en ple mes d’agost, només tres dies abans havia sortit de casa, deixava família i gat per fer la guerra.

Durant aquells dies d’infern vaig descobrir l’horror, l’amor, la lectura d’uns llibres que no he volgut oblidar.

Aquesta és la meva història, però també el relat d’uns llibres, els que em van acompanyar al front."

El lector agafarà aquest soldat, de braçet, a veure cap a on el porta.

Lector - Escriptor

"Un lector, crec jo, és un escriptor en potència; però no ho és necessàriament, de la mateixa manera que el públic d'un concert, per més atent i culte que sigui, no té per què ser músic. Un lector no té per què ser escriptor; hi estic d'acord. Ara bé, un escriptor no pot deixar mai de ser lector."

Aquestes paraules són de l'escriptor Jaume Cabré, estic acabant de llegir El sentit de la ficció -Itinerari privat-, una mena d'assaig sobre el què és, per a ell, l'escriptura i com és, concretament, el seu mètode a l'hora d'escriure. El va escriure el 1999, cinc anys abans de publicar Les veus del Pamano. El 2005 sortia a la llum un altre assaig, aquest cop sobre la lectura, La matèria de l'esperit.

Cabré és dels que escriu sense saber on va, a l'aventura, buscant el to de la novel·la mitjaçant proves i acompanyant els seus personatges per veure on el portaran. M'agrada com ho fa i com ens explica que ho fa.

He llegit un parell d'obres d'aquest escriptor i hi he pogut parlar en una ocasió, crec que tot el que diu val molt la pena d'escoltar i el que escriu de llegir.

Si no vaig equivocat, ahir ja es podia trobar a les llibreries l'última novel·la de Jaume Cabré: Jo confesso. El llegirem segur i us animo a fer-ho.

PD: personalment, també llegiré l'última novel·la de Joan-Daniel Bezsonoff que també sortirà ben aviat, el dia 8: La melancolia dels oficials.

Llocs on no es pot llegir

Hi ha llocs del món on podem llegir, hi ha altres llocs on no ho podem pas fer.

En aquest lloc no hi falten pas llibres, ni ganes, ni falta d'opcions: en aquest lloc hi falta temps. 

Temps per recórrer i quedar admirats del desert d'Atacama, per perdre's per Santiago, per fer-se una foto al pacífic d'Isla Negra i per tornar a visitar Neruda, ara a Valparaíso.

El llibres però no els hem oblidat: n'hem comprat algún, n'hem  regalat i n'hem admirat algun altre. Hem vist biblioteques públiques, nacionals, bibliometros, biblioteques mòbils i cafès literaris.

De tot plegat, qui ho sap, en sortirà alguna entrada d'aquest bloc.

Tornem a la feina!