Un cop d'ull a la darrera pàgina

Ho sé, sí, ho sé, m'ho han dit moltes vegades: "no es comença mai un llibre pel final"; però jo sempre ho faig, sempre llegeixo el final, primer de tot el final, sempre l'últim paràgraf: "I al final rebo un telegrama. Em pensava que s'havien extingit. Quina cosa més arcaica. Va venir Madame Z i va portar un tros de paper amb remitent de Xiau Pei. Ni idea. L'obro. La xinesa xineta. Torno d'aquí tres dies. Meu pare malalt. Finalment avui mort. Et vull tenir amb mi. Possibilitat de més amor a partir d'ara?" Tanco el llibre i en rellegeixo el títol Si això és París, l'autor Roger Coma (un actor català un xic conegut). Espero uns breus moments. Penso en què hi fot una xina xineta en una obra de títol París, penso quin coi de relació d'amor ha iniciat amb el narrador/protagonista, una relació que fa tota la pinta que es reiniciarà, penso qui carai és Madame Z, repenso en la importància del pare malalt, finalment mort. Ara ja puc começar pel principi. Descobrir la xina xineta i la seva relació em consola (sé que acabaran junts, no hi ha dubte), la galerista Madame Z em recorda el final i la relació tempestuosa entre pare i fill em recorden que un altre pare morirà tard o d'hora, potser l'equivocat, ben mirat l'altre havia de viure per salvar-lo a ell?? Llegir el final abans que l'inici no es pot fer, és pecat. Perdona pare perquè he pecat, però no ho puc evitar, sempre ho acabo fent.

PD: per cert el llibre no val gaire res. Un experiment entre el monòleg interior i la salvació de l'artista gràcies a l'amor (xinès o paternal). Un estil que es fa feixuc, repetitiu. Però ben mirat m'ha servit per aquest post, ja ha fet el fet.

Una novel·la d'escriptors figuerencs

El lector ha acabat Els jugadors de Whist.

El lector havia pensat parlar de la Figueres personatge, de l'estructura fragmentada, dels fets de 1977, d'una colla d'amics marcats per la tragèdia, d'un home en crisi (matrimonial, paternal, emocional, d'edat, de físic, d'adicció, de patetisme...). Però ben mirat ja hi ha qui en parla.

El lector, així doncs, només voldria parlar d'en Biel, de l'escriptor que no serà mai; d'en Jordi, el fotògraf que podria haver escrit la seva novel·la, però que estava massa enfeinat amb les seves crisis, i sobretot, de la Halley..., ai!! la Halley, l'escriptora que utilitza en Jordi per escriure el que vol, per realitzar la seva pròpia catarsi, per aconseguir el seu desig artístic. La Halley del fotolog, la Halley cameleònica i distant, la Halley de les mil cares, pentinats i vestits. La Halley, ai!! la Halley... qui, com en Jordi, no hagués sentit aquell fort desig per la Halley.

El lector, així doncs, només voldria parlar de la Halley, potser també, d'en Pagès, Biel infantil, Jordi sense lloc al món, un escriptor-cometa.

El lector, en definitiva, us voldria parlar d'un dels millors llibres que ha llegit. El lector us el recomana vívament.

Le regret d'Héraclite

"Yo, que tantos hombres he sido, no he sido nunca

Aquel en cuyo amor desfallecía Matilde Urbach."

Gaspar Camerarius, en

Deliciae Poetarum Borussiae, VII, 16.

El lector, que sempre llegeix

El lector, que sempre llegeix, llegeix a tota hora, a qualsevol lloc, faci fred o calor. El lector, que sempre llegeix, aprofita quan bull la pasta i llegeix, només són 6 o 8 minuts, però llegeix. El lector, que sempre llegeix, fulleja la darrera novel·la mentre la seva bella muller es dóna un bany llarg i relaxant. Encara li queden uns 25 minuts, si hi sumem el secador i les planxes. El lector, que sempre llegeix, acaba un nou capítol mentre la resta de la casa discuteix si la nova carretera ha de passar per dalt o per baix. El lector que sempre llegeix, espera el tren i llegeix, puja al tren i llegeix, baixa del tren i camina. El lector que sempre llegeix, llegeix i escolta com la seva bella muller li parla. Ella gairebé no llegeix, però parla, a vegades molt, li agrada parlar i a ell li agrada escoltar-la, però, de tant en tant, llegeix. El lector que sempre llegeix, acaba un llibre i en comença un altre, la televisió està engegada, l'ordinador en marxa, però el lector continua llegint. El lector que sempre llegeix, podríem pensar que llegeix durant les llargues nit, però el lector de nit dorm, al cap de setmana juga a futbol i quan les coses ho requereixen tanca el llibre i deixa de llegir. El lector que sempre llegeix, potser no llegeix sempre, però gairebé.

Les Closes

Avui us vull parlar de Les Closes. Us podria parlar del seu llenguatge exquisit, a la recerca de la paraula justa. Potser de la combinació entre realitat i ficció. Qui sap si dels models clàssics de l'autora, dels seus estimats italians. De ben segur que podríem fer una recerca de fonts consultades, refer un vell/bell arbre geneològic. Fins i tot us podria acompanyar fins al rec Sirvent, entre les closes, molt a prop d'on, cada primavera, recullo espàrgols. Però avui em ve de gust explicar-vos què té d'especial, de realment especial, aquest llibre: Quan vaig conèixer la Dolors, hi ara ja farà deu anys, em va preguntar tota orgullosa si coneixia la Maria Àngels Anglada. En aquell moment era per a mi un nom desconegut, una escriptora de qui, com tants d'altres, no havia sentit anomenar mai. Així doncs, va ser ella qui em va descobrir l'Anglada, qui em va dir que Vilasirvent era Vilamacolum (el seu poble, el del marit de la Maria Àngels), qui em va portar fins a Camallera, amb qui vaig cercar el que la novel·la explicava. Ella em va deixar llegir Les Closes, l'exemplar dedicat per l'autora, un dia, alguns anys abans, quan els va visitar a l'escola. Va ser ella, doncs, qui em va animar a llegir tota la seva obra (poesia, narrativa, assaig). Al llarg d'aquests deu anys, sempre al seu costat, he conegut amics, família, estudiosos de l'Anglada. Molta gent que m'ha acompanyat i ensenyat una obra i un amor pels clàssics, per la mediterrània, per la nostra terra, per la nostra llengua. A vegades els llibres, els nostres llibres, deixen de ser només el que són per convertir-se en part de la nostra vida.

L'aleph

"[...] En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerabe fulgor. Al principio la creí giratoria, luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espaco cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi [...] vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph y en el Aleph la tierra,vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan lo hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. [...]" Aquesta és la part central d'una breu narració, d'un conte genial, potser el més conegut de l'escriptor argentí. El lector ha llegit aquest conte moltes vegades, l'ha llegit per primer cop fascinat per aquella esfera, algunes vegades, més tard, interessant-se per aquella Beatriz Viterbo, així, quan ja va saber de memòria aquella frase inicial "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, [...]", va voler conèixer aquell final esplèndid "¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz". Alguna altra vegada l'ha llegit per fer-ne un innocent treball universitari, un treball que aspirava a la crítica literària i que es va quedar amb unes simples impressions personals. Les consqüències d'aquest anàlisi es poden comprovar a les pàgines en forma de notes, totes elles escrites amb llàpis, a voltes en català a voltes en castellà: - Unes marquen les prolepsis i analepsis, les tècniques retòriques, els canvis de temps verbal. - Altres palren de la veu narrativa, l'estil directe i indirecte alternant-se, de la presència d'un tal Borges, narrador principal. - El lector també ha marcat un parell de fragments que vessen de metaliteratura. - Ha esbrinat qui era Paul Fort: poeta simbolista francés, obra d'inspiració popular o Goldoni: comediógrafo italiano, sustituye la Comedia dell arte por un teatro más vivo y natural. - Ha anotat que un "alfaor santafecino" és un dulce de Santa Fe (Argentina), que la "torre albarrana" és un baluarte de una muralla o que la "vieja casa inveterada de la calle Garay" és antigua y arraigada. - Puntualitza, referint-se a l'Aleph, que Estela Canto considera que era un calidoscopio, l'excusa del relat. - Acaba amb una noteta amb lletra minúscula, una breu anotació al paràgraf final, com si no s'ho acabés de creure: la reflexió final el porta fins al punt de partida: l'oblit progressiu de Beatriz. El lector repassa el que va apuntar fa uns anys i comprèn que el conte, tot i el que diguin els entesos, els crítics i els lletraferits, no és res més que una excusa per no oblidar, per no perdre allò que estimem, l'univers inconcebible, difícil de concebre, de creure. Just abans de tancar el llibre que té entre les mans, el lector pensa en aquest bloc i somriu lleugerament.

PD a la imatge: fa anys que relaciono Escher, l'Aleph i Borges, no ho sabria explicar del tot.

Harold Bloom. Cuentos y cuentistas

Avui m'ha caigut a les mans un llibre de Harold Bloom, un volum recent titulat Cuentos y cuentistats. El camino del cuento. Que m'hagi caigut del cel no és ben bé cert, el cas és que l'he tingut entre les mans després de fer el retorn d'un usuari. "Quantes vegades no he volgut llegir allò que els altres retornen, allò que un usuari ha llegit o només fullejat, allò que un bon client ha demanat, comprat, qui sap si llegit."

El retorn d'una biblioteca, el taulell d'una llibreria et fan perdre la noció del que has llegit, el que has recomanat, el que, simplement, has tingut uns segons a les mans. Des de fa més de cinc anys sempre tinc la sensació d'haver llegit molt més del que realment he tingut ocasió de llegir. (La fotografia de la portada m'encanta: Alfred Eisenstaedt, High school girl reading at the Newburyport Free Library, 2001.) El llibre, deia, em cau a les mans i el primer pensament és: "Segur que hi trobo Borges i Calvino, potser Cortázar i Poe... Fantàstic! No m'he pas equivocat", però també hi trobo Joyce i Kafka entre molts d'altres. Estic content, ara podré aturar les lectures que no acaben d'avançar, ara tindré l'excusa per deixar uns moments els estudis virtuals. No penseu que em llegiré un bon assaig, és possible que no ho faci mai... sinó que, satisfet, picaré aquí i allà, retrobant vells coneguts.

Altra volta els clàssics... ara en boca de Calvino

Calvino té un llibre on repassa els seus clàssics, aquells que és millor llegir-los que no fer-ho, aquells que han marcat les seves lectures anteriors i posterios, aquells que ha conegut abans de morir, simplement i en gran part per això mateix. Us recomano el llibre si voleu saber les raons dels seus clàssics: l'Odissea, Tirant lo Blanc, Orlando Furioso, Càndid, Balzac, Tolstoi, Corad, Gadda, Montale, Borges, Pavese,... Però, abans, i a qui és on volia arribar, proposa algunes definicions de què és un clàssic, les expresso en castellà perquè és l'edició que tinc ara a les mans... "1. Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oír decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..." 2. Se llama clásicos a los libros que constituyen una riquez para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos. 3. Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual. 4. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimeinto como la primera. 5. Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura. 6. Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir. 7. Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres). 8. Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima. 9. Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad. 10. Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes. 11. Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a ti mismo en relación y quizás en contraste a él. 12. Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce en seguida su lugar en la genealogía. 13. Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de ese ruido de fondo. 14. Es clásico lo que presiste como ruido de fonco incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone." Ara mateix, tinc el llibre a les mans, un clàssic que "estic rellegint".

Baricco i la Ilíada

L'Esther, a qui agraeixo que m'acompanyi sovint en aquest bloc, parlava últimament de la seva redescoberta d'un autor, Baricco, a qui tinc especial estima. Avui, només us vull parlar de la Ilíada, d'un Homer recreat, adaptat als temps que corren. Un llibre on els personatges prenen la veu, on els Déus descansen al seu Olimp i on la guerra és crua, violenta, però també bella: una visió per estimar la pau. Baricco va crear una obra nova, un escrit per ésser recitat, un experiment dels bons, un llibre que es llegeix amb emoció. Us recomano Baricco, us recomano Homer, us recomano les Ilíades.

Novel·les juvenils

I ara toquen les novel·les juvenils. Perquè també em faig acompanyar per joves lectors, un cop al mes, vuit mesos a l'any. Amb ells comparteixo lectures, escriptors, inquietuds, potser un simple espai de trobada. Sobre la tauleta hi trobem El palau de mitjanit del Zafón i la Màgia d'una nit d'estiu de la Carranza. Comença una nova aventura: destigeu-me sort.