Vuit o deu perfils de la mateixa dona

"Per primera vegada, en aquella inhòspita passejada matinera a través dels carrers de Nova York encara bruts de les puntes de cigarreta i les ampolles buides de la nit, la Sabina va entendre el Nu baixant una escala que havia pintat Duchamp. Vuit o deu perfils de la mateixa dona, com les múltiples exposicions d'una personalitat, netament dividida en moltes capes, baixant les escales a l'uníson." p. 121

Vull saber més sobre el llibre!
Vull saber més sobre una editorial que cal seguir!

Bona lectura!

El mar en calma i viatge feliç

Tenim aquest llibre al menjador, obert sobre la tauleta.
El vam comparar a Besalú, en una preciosa botiga de llibres que hauríeu de visitar: Contes savis.
Dos bells poemes de Goethe, il·lustrats meravellosament per Peter Schössow.

Tot i la mar en calma, tot i possibles tempestes, sempre ens espera un Viatge Feliç.

El mar en calma

Sobre les aigües del mar

regna una calma tranquil·la,

el marí qu entorn la mira,

tem la llisa immensitat.

No mormoleja la brisa,

sols el silenci punyent

d'aquest oceà dorment

on cap onada es divisa.

_________________

Viatge feliç

Cel serè tot ple de llum.

Mentre la boira s'esquitlla,

Èol va desfent el llaç

de la temible quietud.

Desvetllen el mariner

els vents que apressats s'enlairen.

A tota vela, l'oreig,

rompent les ones del mar,

ens fa proper del llunyà

la terra ferma. La veig!

Aquest llibre no és una lata

Avui què:

A les 21:00h, Club de Lectura a la Biblioteca de l'Escala.

Obra:

La impaciència del cor. Stefan Zweig.

Què coi és:

La història d'un home entre covard i estúpid... vaja un home! (això ho diu un home)

El retrat de la compassió mal entesa i de les seves conseqüències fatídiques. (això també)

La història d'una mort anunciada.  (això en García Márquez)

Una obra, un llibre que no és una lata. (això ho dic jo, gràcies a un fragment de l'obra)

Fragment inical de la pàgina 82:

"¿Aquesta tarda? Ah sí, quina lata aquesta tarda. El coronel volia comprar-se un cavall nou i tots l'hem hagut d'acompanyar per examinar-lo i esbraveir-lo."

Enciclopèdia Catalana:

lata
1 f 1 Discurs, conversa, escrit, espectacle, etc., que enfastideix. No et recomano aquest programa: és una lata.
2 clavar (o donar) una (o la) lata Enfastidir, molestar, fer-se pesat, algú, amb la seva xerrameca, fent soroll, etc.
2 m i f Persona que clava o dóna una lata.

BONA LECTURA I MILLOR CLUB!

Prou d'ajornar res

Ara que l'any tot just acaba de començar, ara que tot els nostres projectes tan sols acaben de començar, ara que tot sembla acabar-se, però que no ha fet res més que començar, us ho asseguro!

Ara, avui, demà o, com a molt tard, demà passat, és moment de seguir endavant i millor fer-ho com diu el poema d'Àlex Susanna. Ell parla, com Dant, de quan la vida ja ha tingut recorregut, quan ens trobem al mig del viatge i hem de fer un cop de cap.

Jo us parlo d'ara, de quan, tot i ser a mig camí, tot només acaba de começar.

Salut a tothom i endavant!!!

Nel mezzo del camin

Quan el dia s'escurci a grans gambades, 

prou d'ajornar res

(cap ampolla ni viatge,

ni lectura ni conversa,

ni mercat ni cementiri, 

ni concert ni companyia).

i sigui tot desig satisfet a l'instant:

que mai no es digui que has badat 

o t'has adormit, 

però encara menys

que gana o pressa t'han pogut

i que tot ho has devorat

per pura golafreria

i no per necessitat.

Una trobada desaprofitada

Al Diari de l'Oreneta, Amélie Nothomb descriu un fet literàriament decepcionant:

"... ja no significa res, una trobada. Hi ha exemples que ho porten al paroxisme: Proust, que es va trobar Joyce en un taxi i, en el transcurs d'aquesta entrevista única, només va parlar del preu de la carrera; tot s'esdevé com si ja no hi hagués ningú que cregués en les trobades, en la possibilitat sublim de conèixer algú."

Qui sap què va pensar o va dir el taxista?

Espero no conèixer mai cap dels meus autors preferits, per sort la majoria són morts. En tot cas, m'arriscaria a acabar parlant del temps que fa.

Ordre literari anual

Vaig entrar a la llibreria a la recerca de quelcom que posés ordre de cares a l'any vinent. Exposats al taulell, d'esquerra  a dreta, l'Almanac del Cordill, el Calendari del Pagès, el del "Corazón de Jesús", el Blog Maragall i, finalment, un Almanac literari? El llibre de l'any de Vicenç Pagès: la decisió es va convertir en un impuls.

53 textos acompanyats d'unes fantàstiques il·lustracions de Joan Mateu.

Un recull de recomenacions, reflexions, cites, anècdotes, xafardaries literàries. Un grapat d'autors i obres que corres a buscar al prestatge, a la llibreria o a la biblioteca, t'hi aboques i no tens més remei que llegir per continuar llegint.

A Vicenç Pagès li agrada recomenar lectura, parlar del que ha llegit i del que faríem bé de llegir abans no sigui massa tard. Des del jardí, secció dominical d'on provenen bona part dels textos, continua amb aquesta dèria de parlar-nos del plaer de la lectura, de la llengua, de la paraula; creant, sense qui no vol la cosa, una guia de lectures imprescindibles.

De El llibre de l'any, el senyor Pagès n'imagina una lectura pausada, setmanal. Ho sento! L'any encara ha de començar i jo ja l'he acabat.

L'asfixia proustiana o com no perdre l'alè llegint les desventures d'en Swann

Que Proust era asmàtic i que aquest fet li va causar la mort és cosa coneguda.

Que la seva prosa és asfixiant, amb frases inacabables, ens pot portar, a part d'abandonar el llibre només començar, a múltiples comentaris: si Proust escrivia com respirava, si Proust ens asfixia volgudament, si la mort propera el va portar a escriure en plena bogeria creativa, potser un pèl desordenada, si patatim patatam,...

Ahir vam comentar Un amor d'en Swann, edició d'El cercle de Viena, segona i tercera part del primer volum de A la recerca del temps perdut. Una petita part de la més representativa obra literària del segle XX (segons els cànons!).

Molts van malair Proust i el seu estil, molts no van passar de les primeres pàgines, alguns van arribar al final, algú altra va decidir llegir pàgina sí, pàgina no.

Swann és un faldiller que s'enamora bojament d'Odette, la repudia i l'estima a parts iguals. La gelosia d'en Swann és digne d'estudi clínic.

Odette és una mantinguda, una bona amant de molts amants.

El relat és un retrat decadent de la societat aristocràtica i burgesa de París, durant els anys vint. És, també, un llarg estudi psicològic. És, en definitiva, una evocació del "temps perdut".

El caràcter del protagonista evoluciona en tres moments clau, tots tres escoltant la mateixa Sonata per a violí i piano, composada per Vinteuil, un músic inventat que amaga a César Frank, Saint-Saëns, Wagner o Faure.

Swann viu l'enamorament, la gelosia i el desengany amorós per acabar confessant:

"Quan penso que he malbaratat anys de la meva vida, que vaig voler morir, que el meu amor més gran l'he sentit per una dona que no m'agradava, que no era el meu tipus!"

Oda IV

Avui que s'acaba el món dono per acabada la primera lectura de la novel·la Jo confesso.

Avui, tot i que a les 11:11 el món no ha quedat fet a miques, podem pensar que el món es va acabar fa temps.

Avui, deiem, l'Adrià Ardèvol es refugia en Horaci, estirat al llit, deprés de fer fora de casa al seu bon amic Bernat.


Llegeix i escolta:

IV

Soluitur acris hiems grata uice ueris et Fauoni

trahuntque siccas machinae carinas,

ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni

nec prata canis albicant pruinis.

iam Cytherea choros ducit Venus inminente luna

iunctaeque Nyphis Gratiae decentes

alterno terram quatiunt pede, dum grauis Cyclopum

Volcanus ardens uisit officinas.

nunc decet aut uiridi nitidum caput impedire myrto

aut flore terrae quam ferunt solutae;

nun et in umborsis Fauno decet inmolare lucis,

seu poscat agna siue malit haedo.

pallida Mors aqeuo pulsat pede pauperum tabernas

regumque turris. o beate Sesti,

uitae summa breuis spem nos uetat inchoare longam.

iam te premet nox fabulaque Manes

et domus exilis Plutonia, quo simul mearis,

nec regna uini sortiere talis

nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuuentus

nunc omnis et mox uirgines tepebunt.

IV

Es desfà el punyent hivern amb l'agradable retorn de la

primavera i del ponentol, i llisquen damunt dels pals les

quilles eixutes; ja no plau al bestir de romandre dins les

estables ni al llaurador d'estar-se vora el foc, i els prats

ja no blanquegen d'albors de gebre.

Ja la deessa de Citera, Venus, mena les danses a la

claror de la lluna i, enllaçades amb les Nimfes, les formo-

ses Gràcies colpeixen rítmicament la terra amb els peus,

mentre el roent Vulcà va a veure les penoses fargues dels

Ciclops.

Ara és l'hora de cenyir-nos el cap brillós amb la

verda murtra o amb les flors que dóna la terra alliberada;

ara és també l'hora d'oferir dins els ombrius dels boscs

sagrasts un sacrifici a Faune, sia que demani el d'una

anyella, sia que s'estimi el d'un cabrit.

La pàl·lida Mort truca amb un cop de peu igual a les

barraques dels pobres i als castells dels reis. Oh Sesti

venturós, la breu durada de la vida ens impedeix de

fer-nos una llarga esperança. Aviat t'afeixugaran la nit, els

llegendaris Manes i la casa miserable de Plutó; bon

punt hi hauràs entrat, ja no trauràs a sort amb els daus

el regnat sobre el vi ni contemplaràs amb admiració

l'adolescent Lícidas, pel qual ara s'inflamen tots els joves

i aviat sentiran les noies un dolç escalf.

"ODA IV. - Comença amb una descripció de la primavera: els mariners avaren, fent-los lliscar damunt dels pals embreats, llurs vaixells, que han passat tot l'hivern fora de l'aigua, els camperols surten a conrear els camps i el bestira deixa els estables. El poeta imagina que els déus celebren joiosos el retorn del bon temps i invita l'amic a que dedica l'oda a celebrar-ho també. Això és una al·legoria de la joventut i el poema sencer ho és de la vida humana. Però aquí hi ha un d'aquells contrasts que agraden a Horaci: quan esperem la descripció de l'hivern, al·legoria de la vellesa, apareixen sobtadament la Mort i el consell de no fer-no llargues esperances. La composició mètrica d'aquesta oda, semblant a les epodes, fa creure que és de les més antigues; però no tenim indici per a datar-la."

Horaci. Odes i Epodes. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1978.

Et in Arcadia ego

Continuo llegint Cabré, lentament, a poc a poc, les lectures dels clubs i l'estadísitca de la UOC em fan allargar la seva lectura, i això, en certa manera, m'agrada.

Apunto, mentalment, moltes coses. Quan arribo aquí decideixo tornar al bloc:

"Et in Arcadia ego. Encara que Poussin va pintar el quadre pensant que qui parlava era la mort, que és present a tot arreu, fins i tot als racons de la felicitat, jo sempre m'he decantat per l'ego que es refereix a mi: jo he estat a l'Arcàdia, l'Adrià té la seva Arcàdia." p.298.


El quadre de Poussin posa títol a la tercera part del Jo confesso. Es tracta del pintor francès Nicolàs Poussin (1594-1665).

I?

Doncs, que la meva estimada Obra mestra inconeguda de Balzac, té per protagonista un jovenet Poussin, que aprendrà l'art de pintar la perfecció gràcies als consells d'altres pintors històrics (François Porbus, flamenc; Mabuse, holandès) i d'un imaginari, Frenhofer, alemany.

Una obra, novament, ens porta a una altra.

Amb Cabré, em passa sovint, els seus llibres són plens de detalls que cada lector pot fer seu segons la seva pròpia experiència lectora i això ens indica una gran riquesa i diu molt del propi l'autor.

Der begrabene Leuchter

He començat a llegir l'últim llibre de Jaume Cabré, només les primeres pàgines, la biblioteca me l'ha deixat trenta dies, fins al cinc del mes que vé, hi ha cinc lectors esperant.

Només he llegit quaranta planes de les mil, però ja tinc ganes de dir-ho i d'apuntar alguna cosa, com aquest fragment:

"De fet, no era un manuscrit sinó un paquet de folis marronosos: al primer full, amb una lletra molt historiada hi posava Der begrabene Leuchter. Eine Legende. Stefan Zweig.

- Qui és Stefan Zweig?

El pare, amb la lupa a la mà, distret mirant una correcció al marge que hi havia en el primer paràgraf, en comptes de dir-me un escriptor, fill meu, només em va comentar doncs mira, un paio que es va suïcidar al Brasil fa deu o dotze anys. Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze, catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vag saber una mica qui era." p.15

Si no vaig equivocat la novel·la El canelobre enterrat no té traducció en català. Edicions en castellà n'hi ha unes quantes, la més recent de 2007, a la col·lecció El Acantilado.

No sé quin paper jugarà aquest manuscrit al llarg de la novel·la, intueixo que la seva presència no és gratuïta, espero no equivocar-me i descobrir-ho ben aviat.