Les Closes

Avui us vull parlar de Les Closes. Us podria parlar del seu llenguatge exquisit, a la recerca de la paraula justa. Potser de la combinació entre realitat i ficció. Qui sap si dels models clàssics de l'autora, dels seus estimats italians. De ben segur que podríem fer una recerca de fonts consultades, refer un vell/bell arbre geneològic. Fins i tot us podria acompanyar fins al rec Sirvent, entre les closes, molt a prop d'on, cada primavera, recullo espàrgols. Però avui em ve de gust explicar-vos què té d'especial, de realment especial, aquest llibre: Quan vaig conèixer la Dolors, hi ara ja farà deu anys, em va preguntar tota orgullosa si coneixia la Maria Àngels Anglada. En aquell moment era per a mi un nom desconegut, una escriptora de qui, com tants d'altres, no havia sentit anomenar mai. Així doncs, va ser ella qui em va descobrir l'Anglada, qui em va dir que Vilasirvent era Vilamacolum (el seu poble, el del marit de la Maria Àngels), qui em va portar fins a Camallera, amb qui vaig cercar el que la novel·la explicava. Ella em va deixar llegir Les Closes, l'exemplar dedicat per l'autora, un dia, alguns anys abans, quan els va visitar a l'escola. Va ser ella, doncs, qui em va animar a llegir tota la seva obra (poesia, narrativa, assaig). Al llarg d'aquests deu anys, sempre al seu costat, he conegut amics, família, estudiosos de l'Anglada. Molta gent que m'ha acompanyat i ensenyat una obra i un amor pels clàssics, per la mediterrània, per la nostra terra, per la nostra llengua. A vegades els llibres, els nostres llibres, deixen de ser només el que són per convertir-se en part de la nostra vida.

L'aleph

"[...] En la parte inferior del escalón, hacia la derecha, vi una pequeña esfera tornasolada, de casi intolerabe fulgor. Al principio la creí giratoria, luego comprendí que ese movimiento era una ilusión producida por los vertiginosos espectáculos que encerraba. El diámetro del Aleph sería de dos o tres centímetros, pero el espaco cósmico estaba ahí, sin disminución de tamaño. Cada cosa (la luna del espejo, digamos) era infinitas cosas, porque yo claramente la veía desde todos los puntos del universo. Vi [...] vi el engranaje del amor y la modificación de la muerte, vi en el Aleph la tierra, y en la tierra otra vez el Aleph y en el Aleph la tierra,vi mi cara y mis vísceras, vi tu cara y sentí vértigo y lloré, porque mis ojos habían visto ese objeto secreto y conjetural, cuyo nombre usurpan lo hombres, pero que ningún hombre ha mirado: el inconcebible universo. [...]" Aquesta és la part central d'una breu narració, d'un conte genial, potser el més conegut de l'escriptor argentí. El lector ha llegit aquest conte moltes vegades, l'ha llegit per primer cop fascinat per aquella esfera, algunes vegades, més tard, interessant-se per aquella Beatriz Viterbo, així, quan ja va saber de memòria aquella frase inicial "La candente mañana de febrero en que Beatriz Viterbo murió, [...]", va voler conèixer aquell final esplèndid "¿Existe ese Aleph en lo íntimo de una piedra? ¿Lo he visto cuando vi todas las cosas y lo he olvidado? Nuestra mente es porosa para el olvido; yo mismo estoy falseando y perdiendo, bajo la trágica erosión de los años, los rasgos de Beatriz". Alguna altra vegada l'ha llegit per fer-ne un innocent treball universitari, un treball que aspirava a la crítica literària i que es va quedar amb unes simples impressions personals. Les consqüències d'aquest anàlisi es poden comprovar a les pàgines en forma de notes, totes elles escrites amb llàpis, a voltes en català a voltes en castellà: - Unes marquen les prolepsis i analepsis, les tècniques retòriques, els canvis de temps verbal. - Altres palren de la veu narrativa, l'estil directe i indirecte alternant-se, de la presència d'un tal Borges, narrador principal. - El lector també ha marcat un parell de fragments que vessen de metaliteratura. - Ha esbrinat qui era Paul Fort: poeta simbolista francés, obra d'inspiració popular o Goldoni: comediógrafo italiano, sustituye la Comedia dell arte por un teatro más vivo y natural. - Ha anotat que un "alfaor santafecino" és un dulce de Santa Fe (Argentina), que la "torre albarrana" és un baluarte de una muralla o que la "vieja casa inveterada de la calle Garay" és antigua y arraigada. - Puntualitza, referint-se a l'Aleph, que Estela Canto considera que era un calidoscopio, l'excusa del relat. - Acaba amb una noteta amb lletra minúscula, una breu anotació al paràgraf final, com si no s'ho acabés de creure: la reflexió final el porta fins al punt de partida: l'oblit progressiu de Beatriz. El lector repassa el que va apuntar fa uns anys i comprèn que el conte, tot i el que diguin els entesos, els crítics i els lletraferits, no és res més que una excusa per no oblidar, per no perdre allò que estimem, l'univers inconcebible, difícil de concebre, de creure. Just abans de tancar el llibre que té entre les mans, el lector pensa en aquest bloc i somriu lleugerament.

PD a la imatge: fa anys que relaciono Escher, l'Aleph i Borges, no ho sabria explicar del tot.

Harold Bloom. Cuentos y cuentistas

Avui m'ha caigut a les mans un llibre de Harold Bloom, un volum recent titulat Cuentos y cuentistats. El camino del cuento. Que m'hagi caigut del cel no és ben bé cert, el cas és que l'he tingut entre les mans després de fer el retorn d'un usuari. "Quantes vegades no he volgut llegir allò que els altres retornen, allò que un usuari ha llegit o només fullejat, allò que un bon client ha demanat, comprat, qui sap si llegit."

El retorn d'una biblioteca, el taulell d'una llibreria et fan perdre la noció del que has llegit, el que has recomanat, el que, simplement, has tingut uns segons a les mans. Des de fa més de cinc anys sempre tinc la sensació d'haver llegit molt més del que realment he tingut ocasió de llegir. (La fotografia de la portada m'encanta: Alfred Eisenstaedt, High school girl reading at the Newburyport Free Library, 2001.) El llibre, deia, em cau a les mans i el primer pensament és: "Segur que hi trobo Borges i Calvino, potser Cortázar i Poe... Fantàstic! No m'he pas equivocat", però també hi trobo Joyce i Kafka entre molts d'altres. Estic content, ara podré aturar les lectures que no acaben d'avançar, ara tindré l'excusa per deixar uns moments els estudis virtuals. No penseu que em llegiré un bon assaig, és possible que no ho faci mai... sinó que, satisfet, picaré aquí i allà, retrobant vells coneguts.

Altra volta els clàssics... ara en boca de Calvino

Calvino té un llibre on repassa els seus clàssics, aquells que és millor llegir-los que no fer-ho, aquells que han marcat les seves lectures anteriors i posterios, aquells que ha conegut abans de morir, simplement i en gran part per això mateix. Us recomano el llibre si voleu saber les raons dels seus clàssics: l'Odissea, Tirant lo Blanc, Orlando Furioso, Càndid, Balzac, Tolstoi, Corad, Gadda, Montale, Borges, Pavese,... Però, abans, i a qui és on volia arribar, proposa algunes definicions de què és un clàssic, les expresso en castellà perquè és l'edició que tinc ara a les mans... "1. Los clásicos son esos libros de los cuales se suele oír decir: "Estoy releyendo..." y nunca "Estoy leyendo..." 2. Se llama clásicos a los libros que constituyen una riquez para quien los ha leído y amado, pero que constituyen una riqueza no menor para quien se reserva la suerte de leerlos por primera vez en las mejores condiciones para saborearlos. 3. Los clásicos son libros que ejercen una influencia particular ya sea cuando se imponen por inolvidables, ya sea cuando se esconden en los pliegues de la memoria mimetizándose con el inconsciente colectivo o individual. 4. Toda relectura de un clásico es una lectura de descubrimeinto como la primera. 5. Toda lectura de un clásico es en realidad una relectura. 6. Un clásico es un libro que nunca termina de decir lo que tiene que decir. 7. Los clásicos son esos libros que nos llegan trayendo impresa la huella de las lecturas que han precedido a la nuestra, y tras de sí la huella que han dejado en la cultura o en las culturas que han atravesado (o más sencillamente, en el lenguaje o en las costumbres). 8. Un clásico es una obra que suscita un incesante polvillo de discursos críticos, pero que la obra se sacude continuamente de encima. 9. Los clásicos son libros que cuanto más cree uno conocerlos de oídas, tanto más nuevos, inesperados, inéditos resultan al leerlos de verdad. 10. Llámase clásico a un libro que se configura como equivalente del universo, a semejanza de los antiguos talismanes. 11. Tu clásico es aquel que no puede serte indiferente y que te sirve para definirte a ti mismo en relación y quizás en contraste a él. 12. Un clásico es un libro que está antes que otros clásicos; pero quien haya leído primero los otros y después lee aquél, reconoce en seguida su lugar en la genealogía. 13. Es clásico lo que tiende a relegar la actualidad a la categoría de ruido de fondo, pero al mismo tiempo no puede prescindir de ese ruido de fondo. 14. Es clásico lo que presiste como ruido de fonco incluso allí donde la actualidad más incompatible se impone." Ara mateix, tinc el llibre a les mans, un clàssic que "estic rellegint".

Baricco i la Ilíada

L'Esther, a qui agraeixo que m'acompanyi sovint en aquest bloc, parlava últimament de la seva redescoberta d'un autor, Baricco, a qui tinc especial estima. Avui, només us vull parlar de la Ilíada, d'un Homer recreat, adaptat als temps que corren. Un llibre on els personatges prenen la veu, on els Déus descansen al seu Olimp i on la guerra és crua, violenta, però també bella: una visió per estimar la pau. Baricco va crear una obra nova, un escrit per ésser recitat, un experiment dels bons, un llibre que es llegeix amb emoció. Us recomano Baricco, us recomano Homer, us recomano les Ilíades.

Novel·les juvenils

I ara toquen les novel·les juvenils. Perquè també em faig acompanyar per joves lectors, un cop al mes, vuit mesos a l'any. Amb ells comparteixo lectures, escriptors, inquietuds, potser un simple espai de trobada. Sobre la tauleta hi trobem El palau de mitjanit del Zafón i la Màgia d'una nit d'estiu de la Carranza. Comença una nova aventura: destigeu-me sort.

Blau de Prússia

Cada cop que el lector es troba amb un personatge marcat per la mort, el lector es trasbalsa.

El lector ha llegit una novel·la negra: amb un crim (transfronterer), un policia andorrà (l'Andreu), una mossa d'esquadra (l'Alícia), una conxorxa política, un incendi, un robatori,...

(Feia temps que el lector no llegia una novel·la de gènere, una novel·la negra, feia temps que, abandonat el seu amic Camilleri, no s'endinsava entre investigacions policials).

Tot i la trama, doncs, tot i la investigació, la història real que s'hi amaga i la descripcio d'un país petit i particular, de la seva societat,... tot i això, el lector no pot deixar de trasbalsar-se per la presència constant de la mort de qui s'estima amb força.

La dona de l'Andreu va morir, fa temps, d'accident, per una fatalitat, per un seguit de coincidències de les que et fan creure en el mal fat, en aquell destí escrit per algun enemic ignorat, per alguna divinitat de justícia dubtosa.

De fet al llibre hi ha més d'un mort: la mort que s'investiga, la mort del perseguit, la mort dels més vells, però pel lector, i potser per l'autor, tot gira al voltant de la mort de la dona estimada, del seu record, de la seva llarga i impossible superació.

La difícil lectura del setembre

El nostre lector ha perdut la noció del temps. El setembre és un mes estrany, un mes on s'acumulen les intencions lectores i les responsabilitats del dia a dia, es un mes de difícil lectura, de llibres mig oberts, de llibres mig tancats. En aquests moments s'acumulen al sofà uns quants títols, tots ells començats... - Aurèlia. Gérard de Nerval. Ed. Columna, 1985. - Es va fent més i més tard. Antonio Tabucchi. Ed. 62, 2001. - Els jugadors de whist. Vicenç Pagès. Ed. Empúries, 2009. - Orlando furioso. Ludovico Ariosto. Ed. Nacional, 1984. Un d'ells acabat de llegir, mig calent encara... - Blau de Prússia. Albert Villaró. Ed. Columna, 2006. (Podeu seguir la seva lectura al proper post) El lector ha perdut aquell ritme imparable de l'estiu. Les seves lectures habituals, les que s'ha dividit mentalment pels propers dies, s'han barrejat amb els llibres dels clubs de lectura que, per un seguit de despropòsits, condueix. Una part del temps reservat per la lectura estiuenca ara l'ocupa la feina, els estudis a distància, les feines domèstiques, l'esport,... algú ha notat que els dies són, descaradamet, més curts? El lector mirarà d'adaptar-se amb rapidesa, serà una tasca difícil, potser d'unes setmanes, però de ben segur que continuarà el seu camí.

El llibre de color verd

Avui trobem el nostre llibreter fent recompte del que ha venut: uns quants punts de llibre sobre obres de Picasso, Cézanne, klimt,...; un parell de làmpades de braç articulat per llegir estirat al llit sense interrompre el son de la parella; un aguantallibres antropomorf i llibres, és clar, una pila de llibres. Entra un client, és dels habituals, un pesat que sempre porta els papers molls: - Bon dia, que teniu una novel·la... d'un autor de l'europa de l'est... sí home, aquell de la portada verda. Sí, d'això n'estic segur, la portada és de color verd. El títol no el recordo, miri que ho tenia apuntat en algun racó... El llibreter no mou ni una cella, ja se l'esperava aquesta, i que consti que no és la primera vegada que troba un llibre pel color o la il·lustració de la portada. Avui, però, està cansat, decideix allargar la conversa per no semblar mal educat. Fa un parell de preguntes sobre la possible editorial, sobre alguna paraula a l'atzar que el client pugui reproduir i l'ordinador identifiqui com a paraula clau. Res. És evident que avui no se'n sortirà, no està inspirat i tampoc té esma per buscar entre records. El client marxa una mica decebut, però de ben segur que tornarà aviat. Abans de creuar la porta, però, l'home remena entre volums escampats sobre la taula i, de cop, esclata de joia. - És aquí! Veu, era aquest el llibre que buscava! El nostre llibreter, està realment cansat, mentre embolica el llibre per regal ja no se l'escolta, tan sols observa la portada de tons càlids, la del llibre de l'autor asiàtic que no suporta.

Ulisses -Segona part-

Un cop va rebre l'exemplar dedicat per la Dolors, el nostre lector ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, després Dublineses, més endavant Giacomo Joyce, també un estudi anomenat James Joyce, cien años y un día (Ulises y el Bloomsday), i finalment, la delirant traducció de l'inintel·ligible capítol de Finnegans Wake, Anna Livia Plurabelle; a més de les 189 pàgines introductòries del volum regalat, amb les quals va poder seguir el mínim argument de la novel·la que l'obsessionava, les seves possibles interpretacions de literatura comparada (especialment amb l'Odissea homèrica), les diferents tècniques narratives utilitzades, la manipulació i joc constant del llenguatge, les infinites al·legories, metàfores, picades d'ullet i cites vàries. Finalment va acudir a xerrades sobre l'autor a la universitat més propera i es va ajudar de les noves tecnologies per recollir més i més informació. Tot i així, confessa, malauradament, no saber res de la llengua anglesa, desconeix la cultura i història irlandesa i, és evident, que no ha tingut mai memòria per massa res. Després de tot plegat escrigué: L'Ulisses és, definitivament, un llibre gruixut, voluminós. Joyce és un visionari. (que no hem d'interpretar com a velada referència als seus problemes oculars) Bloom un antiheroi. (un veritable heroi contemporani) Ell, ell,... res de res. Al cap i a la fi, encara avui, torna a confessar no entendre-hi ni un borrall, bé, potser un borrall sí, però no gaire més.